marginàlies

A les vuit del capvespre del dia de la Mare de Déu Assumpta –o Assumpció de la Mare de Déu- acabava de llegir “1Q84”, d’Haruki Murakami, Empúries, 2011. M’ha interessat, si va a dir ver. De fet, aquesta tendència murakamiana a topar-se amb la fragilitat dels esgarriats de tota mena, em desvetlla una curiositat gens innocent. És així que m’he vist traçat en certs avesos d’Aomame i amb tants d’altres de Tengo. Escrivint, sap seduir força, el de Kyoto, i de la manera més amable et fa entrar confiadament en el seu relat.

D’una espiera en fa balconades i sap bé com compondre panorames suficientment atractius per mantenir  sempre activa en el lector la capacitat de la descoberta. Em cal retornar a certs passatges per arrodonir la impressió final, però per ventura és massa llonga, “1Q84”, i la traducció poc polida; com si li faltés la darrera repassada per deixar-la miradora.

A Murakami li agrada molt introduir cites d’altres autors (i en aquest cas, per mi, s’excedeix en algunes de Txèkhov i la seva L’illa de Sakhalín) i referir-se a altres creadors: músics, pintors i directors de cinema entre d’altres. A la pàgina 732, per emfasitzar que Aomame “era a dins en Tengo”, recorda la pel·lícula  “Fantastic Voyage”: “…com els científics de Viatge fantàstic”. Desconec si aquesta pel·lícula de Richard Fleischer, de 1966, s’ha doblat al català i amb quin títol. En castellà, com la vaig veure jo i tants altres que començam a tenir un bon sac d’anys, es traduí per “Viaje alucinante”.

Record llunyanament les peripècies dels científics i el submarí empetitits fins a cabre en el canó d’una agulla de xeringa, tot passant-les magres pel cor camí del cervell on havien de reduir una tumoració. Són imatges vagues, fins i tot la mítica Raquel Welch dins un vestit de malla blanc que li marcava la silueta americanament seductora. No és tan dissipada, però, la impressió que vaig sentir en veure aquella ocurrència de penetrar, venes endins, per l’interior de l’home. Sí, allò era al·lucinant de veritat i per això “al·lucinant” i no fantàstic hauria de ser el viatge de Fleischer recordat per Murakami.

No m’ha al·lucinat, “1Q84”, tot i que la història que presenta sí que ho és, una delirant capbussada pels viaranys força meandrosos de la ment humana. Com el dogma de l’assumpció, amb tots els respectes, que diu que la Mare de Déu se’n pujà en cos i ànima al cel. A Mallorca, als darrers anys, ha revifat l’interès pels “llits” de la Mare de Déu o de la Dormició. I, pensant-hi, he recordat la Mare de Déu Assumpta del Seminari de Mallorca, que presenta una Verge força jove amb els braços oberts elevant-se gràcies a quatre angelets, un per braç, i uns altres per als peus, un d’ells negre. No feia comptes acabar d’aquesta manera i referint-me a aquestes matèries tan delicades. Tot plegat, però, és força al·lucinant.