NOSAL3 en som + de tres

El proper dijous 12 de març, a les 20:30 hores, Acció Cultural del País Valencià ens explicarà les gestions que està realitzant per a poder veure totes les televisions de parla catalana al nostre territori. Ho farà mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular (I.L.P.) i ho farà al local del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, que com ja sabeu, però us ho tornem a dir per si encara algú no s’ha enterat, està al carrer Sant Jaume, número 31, de l’Alcúdia, naturalment!.

   També (una mica tard, ho reconeixem) us aportem dintre un resum de les coses de les quals parlàrem en la reunió del Grup de Lectura el passat 26 de febrer amb Albert Hernàndez Xulvi al voltant de la seua novel·la “El tango de l’anarquista”.

   Que us faça profit!
Perdó, a la primera publicació se’ns havia oblidat afegir, també des del Bloc Jaume I de l’Alcúdia:

26 de febrer de 2009, dijous.

Grup de lectura.

Albert Hernàndez Xulvi: “El tango
de l’anarquista”.

                Aquesta novel·la m’ha produït
moltes satisfaccions, va començar dient-nos Albert Hernàndez.           

                La
manera de recollir informació ens va dir que li la va inspirar l’escriptor
Thomas Keneally en escriure la seua novel·la Schindler’s Ark, que després va
portar al cinema Stephen Spielberg amb el nom de Schindler’s List, ací “La
llista de Schindler”. Així, a Keneally, una vegada, estant en un bar, el
cambrer se li va adreçar i li va presentar un home major, jueu, i li va dir: Si
ell li contés per tot el que ha passat, tindria per a una novel·la…i així va
ser com va nàixer aquesta obra.  Una cosa
semblant li va passar a Albert Hdez., a qui un tal Gabaron (la grafia no sabem
si serà la correcta, però així ens va sonar a nosal3), un conegut, li comentà
que hi havia un cantant de tangos que sabia bastant de la dictadura a
Argentina. A més, aquesta persona havia estat d’enllaç de Federica Montseny
durant la Guerra Civil Espanyola, conduint una moto Harley, que també apareix a
la novel·la. Algú li va comentar després que les Harley en aquella època no
existien, a la qual cosa va respondre que ell s’havia documentat a bastament i
que havia esbrinat que al port de València arribà en aquella època un vaixell
amb una càrrega d’aquestes motos per a la República, i que es poden veure en
algunes exhibicions de vehicles antics, ja que encara en queden algunes. Amb
açò entràrem a parlar sobre com molts crítics sempre estan pendents de retreure
certes errades que, segons ells, resten versemblança a l’obra. De tota manera,
Albert Hdez. es va documentar tot el que va poder per a contribuir a donar-li
versemblança a la novel·la.

                Així,
gairebé tot el que apareix a la novel·la és veritat o s’hi aproxima. Fins i tot.
Quan el personatge torna d’Argentina i es troba amb el jugador, aquest i la nit
on guanya tants diners (a la realitat al Casino Monte Picayo, 7 milions de
pessetes  d’aleshores) i que hi apareix a
la novel·la està inspirat en un personatge de Catarroja, qui tornà a l’endemà al
casino i ho va perdre tot i encara es quedà endeutat.

                La
novel·la tenia tres finals, i s’hagué de decidir per un, a la qual cosa li
comentarem que ens semblava que sí tenia dos finals possibles d’interpretació.
Ens parlà de la responsabilitat que és escriure una novel·la, la qual recau
tota sobre l’escriptor, no com al cinema, on hi ha un equip que discuteix i
després pren les decisions mancomunadament.

                De la
seua història com a escriptor ens va dir que de més jove veia molt de cinema i finalment
li va llegir un guió a Manuel Torres al Café Gijón a Madrid, però el rerefons
del cinema, els seus excessos i disbauxes no li va agradar. S’havia acabat de
casar i va decidir tornar al poble, on es va decidir a escriure relats curts,
influenciat pels que es duien al cinema en aquella època (Hemingway …).  

                I així
va escriure “El parado” , basant-se en l’acomiadament d’una persona del poble i
que li va contar tot el que feia al llarg del dia (majoritàriament jugar a les
màquines escurabutxaques). Escrivia en castellà i li proposaren de traduir-ho a
la nostra llengua, i en fer-ho es va adonar que era molt millor, ja que els
personatges i les seues expressions no podien fer-se en castellà, ja que eren
valencians i parlaven valencià.

                Si no
fos pels premis als quals es presenta i dels quals obté resultats positius, va
dir que d’escriure no es pot viure. Des que es dedicà a escriure no ha defugit
de cap gènere, i ha escrit de tot, novel·la, contes, relats curts, literatura
infantil, parlaments o discursos de persones importants…

                Ara, li
estan traduint aquesta obra al castellà i ell està supervisant-la.

                I no
contem de què va la història per què us compreu el llibre i us el llegiu, que
falta li fa a la indústria editorial en català.

Ja anava sent hora que ens posàrem a comentar i fer algunes citacions dels llibres que anem llegint.

“Cadascun d’aquests set
capítols parla d’un llibre que hauria volgut escriure, però
que no he escrit. A cada capítol miro d’explicar per què.

Un llibre no escrit és
més que un buit. Acompanya la teva feina com una ombra activa,
irònica i alhora pesarosa. És una de les vides que
hauríem pogut viure, un dels viatges que no hem fet. La
filosofia ensenya que la negació pot ser determinant. És
més que la renúncia a una possibilitat. La privació
té conseqüències que no podem preveure o avaluar
amb exactitud. És un llibre no escrit el que hauria pogut fer
que les coses fossin molt diferents. El que potser t’hauria permès
fracassar millor. O tal vegada no”.

George Steiner

Cambridge, setembre de
2006.

Amb aquestes paraules comença
Steiner aquest fantàstic recull d’allò que li hagués
agradat estudiar (encara més!???) i poder escriure-hi un
llibre. Publicat l’abril del 2008 per Arcàdia i traduït
per Marc Rubió Rodon, consta de set capítols, els
títols dels quals són:

1.- Chinoiserie.- on ens
presenta a Joseph Needham i la seua obra immensa que “inclou
publicacions tècniques de bioquímica,de biologia i
morfologia comparativa, i de cristal·lografia.[…] Hi ha
estudis voluminosos, uns monogràfics i d’altres sumaris,
sobre la història de les ciències naturals, teòriques
i aplicades, i sobre els instruments i la tecnologia, des de
l’antiguitat fins al present […] va escriure intensament sobre el
lloc que ocupen les ciències a la societat i sobre el perills
plantejats pel progrés científic incontrolat i
l’explotació que se’n fa amb finalitats ideològiques
i financeres. La veu del vigilant, del predicador, va ressonar amb
força”.

“Sobretot, Needham va advocar per
promoure les relacions intel·lectuals i polítiques
entre Orient i Occident. Va insistir en la necessitat d’una
confederació mundial que inclogui tots els pobles de
la terra. En nombrosos textos, va explicar la història
i els fonaments de la filosofia de la ciència, i va insistir
d’una manera especial en els models de l’evolució
darwinians, d’una banda, i les escoles del vitalisme,
de l’altra. El van fascinar les possibles analogies entre la
termodinàmica i la química dels organismes vius[…] va
qüestionar qualsevol dissociació dogmàtica entre
orgànic i inorgànic”. Però el treball de
Needham que més impressionà a Steiner va ser Science
and Civilizacion in
China, i d’ací ve el títol
del capítol. Interessant, no?

2.- Invidia.-
El personatge en aquest cas es diu Francesco Stabili, més
conegut com Cecco d’Ascoli, i del qual només ha sobreviscut
l’epopeia incompleta “L’Acerba” (primera
impressió el 1473), dos tractats astrològics i un
grapat de sonets. Autor prohibit per la censura eclesiàstica,
la seua obra va servir de combustible a les fogueres de la
Inquisició, i va ser admirat per la seua audàcia
intel·lectual, la seua sòlida integritat
protocientífica que el va convertir en tot un predecessor de
Giordano Bruno i Galileu. La raó del títol s’explica
de la següent manera: “Hi ha a l’obra (L’Acerba),
tanmateix, un tema persistent que apareix d’un bon principi: […]
les referències i les invocacions a l’enveja
són constants. Les subratlla ell mateix, com fan els seus
contemporanis. El reflex es desdobla: la invidia
assetja l’astròleg, que, al seu torn, es carrega d’enveja
ferotge i la manifesta als altres. En el seu inspirat fresc del
Judici Final de Santa Croce, a Florència,
L’Orcagna representa el poeta–mago
entre els condemnats. La invidia pràcticament
encarnada, amb la seva màscara verda, persegueix les obres i
els dies de Cecco d’Ascoli.” Més endavant se’ns
explica que de qui realment tenia enveja aquest personatge era de
Dante, arribant a dir-se que L’Acerba és una
imitació frustrada de La Commedia.

3.- Les llengües
d’Eros.- […] Té a veure amb els centres nerviosos
en què es donen les interrelacions entre eros i llenguatge.
Implica enfocar el tema desconcertant i absolutament decisiu de
l’estructura de la semàntica de la sexualitat, de la seva
dinàmica lingüística. El sexe es parla i
s’escolta, en veu alta o en silenci, externament o internament,
abans, durant i després del coit. Els dos corrents
comunicatius, les dues representacions, són indissolubles. En
tots dos casos l’ejaculació és essencial. La retòrica
del desig és una categoria del discurs en què la
generació neurofisiològica dels actes de la parla i la
dels sexuals funcionen com un engranatge. La puntuació és
anàloga: l’orgasme és un signe d’admiració.”
Què més podem afegir per atreure la vostra atenció
cap a aquest tema?.

4.- Sió.- “Quina
dona o quin home reflexiu no intenta, en algun moment de la seva
vida, arribar a una imatge clara, a un concepte verificable de la
seva pròpia identitat? Preguntar-se “qui sóc?” és
un reflex primordial de la consciència humana. “Puc
definir-me davant de mi mateix?” i, d’una manera immediata o
indirecta “puc definir-me davant els altres?” . ¿Aquestes
dues formes d’autodefinició coincideixen o hi ha una
distància insuperable entre l’una i l’altra? Quin “jo”?,
quin “ego” està conceptualment i existencialment implícit
en l’afirmació, filosòfica o quotidiana,
interioritzada o manifestada, “jo sóc”, o més
exactament “jo sóc jo”, una conclusió sempre
vulnerable als desafiaments de l’esquizofrènia, de l’autisme
o la demència? El cartesià ergo sum
comporta de manera subtil una incertesa inherent. És una
fatxenderia més que no pas una veritat palmària.

Tinc la intuïció que
per a les dones i els homes jueus, per a qui el simple terme jueu
està eriçat de complicacions resistents, aquesta
autointerrogació, aquesta recerca, té en general una
dimensió específica.” El títol del nostre
bloc reflecteix molt bé la inquietud d’aquestes preguntes, i
per això li posàrem NOSAL3 som + de tres, encara que
físicament siguem un, sabem de la varietat de facetes que
adopta el “jo”. Steiner ho traspassa, com ja haureu pogut deduir,
al cas del jueus, d’ahí el títol del capítol.

5.- Períodes lectius.-
“En repetides ocasions,
he estat convidat pels serveis competents de la Unesco, per la
comissió europea de Brussel·les i per fundacions
culturals a preparar un estudi comparatiu dels ideals i el
funcionament de l’educació secundària i universitària
al continent europeu, a la Gran Bretanya i als Estats Units.”[…]
D’altra banda, La meva experiència personal com a estudiant
està antiquada; com a professor comença a ser-ho. Els
canvis en les estructures educatives han estat gairebé com un
cataclisme. El que ara es considera una crisi en la qualitat de
l’ensenyament arreu del món occidental s’ha estès
ràpidament. Està relacionada amb la crisi més
àmplia de les guerres mundials successives, l’emigració
massiva, l’americanització i els desgast de les relacions de
poder tradicionals en la societat. És inseparable de la
complexa fenomenologia del declivi de la religió en una era
tecnològica de mercat de masses. Hi ha massa aspectes en els
quals jo ja sóc un espectador arcaic. ¿Per on hauria
d’anar, doncs, una anàlisi comparativa seriosa?”.
L’educació i els seus problemes, la seua servitud a les
ideologies dominants… tota una anàlisi molt ben feta dels
sistemes educatius actuals.

6.- De l’home i la bèstia.-
“Presumiblement, el procés va requerir centenars de
milers d’anys. No sabem on ni de quina manera va tenir lloc. Com en
una claror gradual de matí, els homínids prehistòrics
devien arribar a considerar-se, a identificar-se, com a diferents
dels animals; o potser, en una revolució de consciència
molt més gran que qualsevol que s’hagi donat des
d’aleshores, es devien identificar com a animals d’un gènere
especial. Els estímuls que els van portar a adonar-se’n
–sensorials, cerebrals, potser socials-, tot i que de manera
vacil·lant i incerta, devien sorgir pragmàticament i a
la vegada des de dins mateix dels replecs de maduració de la
psique. Si sabéssim com endinsar-nos prou a fons en el magma
nocturn del que en diem “el jo”, tal vegada detectaríem
rastres d’aquest “Big Bang””. Després d’aquesta
introducció, també ens parla de la relació de
l’home amb els animals, i ens fa una enumeració dels gossos
que ha tingut al llarg de la seua vida, i com que nosal3 tenim un
gosset, ens ha agradat molt el que diu i ens hem vist reflectits en
algunes descripcions de les relacions entre l’home i el seu animal
de companyia.

7.- Fer la pregunta.- “Els
que han estat prou generosos per interessar-se per la meva feina o
per discrepar-ne sovint m’han plantejat la mateixa pregunta,
després de llegir els meus llibres, en seminaris, al final de
les meves conferències, amb cortesia vacil·lant o en to
de retret: “¿Quines són les seves idees polítiques?”
En tots els seus escrits sobre història i cultura, sobre
l’educació i la barbàrie, ¿per què no
hi ha cap afirmació franca sobre la seva pròpia
ideologia política? ¿Quina és la seva
posició?[…] I una cosa que em sap més greu: encara no
sé ben bé quines són les meves arrels
psicològiques de la meva reticència o de les meves
evasives. Els fets externs són prou clars. En cap moment de la
meva vida he estat políticament actiu, no he militat mai en
aquest o aquell partit. Cap programa polític ni cap moviment
partidista han atret el meu suport, per molt insignificant que pogués
ser. No he votat mai en unes eleccions, ni municipals ni estatals.
[…]…la meva conducta, els meus escrits, la meva feina com a
professor, han estat els d’una persona a qui Aristòtil
qualificaria d’idiota, l’home que es queda a
casa, que rebutja implicar-se en els afers i les responsabilitats de
la ciutat. […] La democràcia populista i tecnocràtica
s’ha convertit en el dret de fer diners més enllà de
cap necessitat racional o dignitat humana.”

Ara ja només queda que
l’agafeu per banda i intenteu extreure-li tot el suc que
indubtablement té aquest assaig.

El nostre amic i llibreter Néstor Ferrando, propietari de la llibreria l’Esplai, situada al carrer Blasco Ibàñez, 92 de l’Alcúdia torna proposar-nos unes jornades de foment de la lectura amb la presentació d’un llibre, una novel·la i un conte per al present mes de febrer.

   Aquest proper dissabte, per al més menuts, presentació del conte escrit pel nostre amic i cantacançons Dani Miquel i il·lustrat per la seua germana i amiga també Mariapi Miquel, titulat “La granota i el grill”.

   Per als amants de la naturalesa i l’ecologia, el següent dissabte, 14, l’autor Roger Cremades Rodeja, conegut dinamitzador del moviment ecologista de la Safor, ens presentarà el seu llibre “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani”.

   Per acabar aquesta nova ronda de trobades amb els autors, el dissabte 21 de febrer, l’autor d’Alginet Urbà Lozano, a qui coneguérem a la Taula de les Lletres i els Menjars del passat novembre, ens presentarà la seua novel·la “Plagis”, premi ciutat de València.

   De segur que alguna de les propostes us interessa. Us esperem!.

Una nova proposta, de la que ja us havíem fet esment, que publica el seu número 2. Una molt bona oportunitat de poder veure publicat allò que teniu a contar.

Aquest assaig ens el vam llegir al llarg dels mesos octubre a desembre 2008, i finalment us presentem una primera aproximació (no sabem si hi haurà més però), traduïda del castellà. Demanem des d’ací que alguna editorial es faça endavant per traduir i publicar a la nostra llengua més textos d’aquest gran pensador del segle XX.

Preliminars. Pp.
16-17

                <

                La meva
empresa és concebuda com a integració reflexiva dels diversos coneixements que
concerneixen a l’ésser humà. No es tracta d’addicionar-los, sinó unir-los,
articular-los i interpretar-los. No té la intenció de limitar el coneixement
d’allò humà només a les ciències. Considera literatura, poesia i arts no
solament com a mitjans d’expressió estètica, sinó també com a mitjans de
coneixement. Té la plena voluntat d’integrar la reflexió filosòfica en allò
humà, però alimentant-la dels assoliments científics, cosa que Heidegger
ignorà. Per això, la integració mútua de la filosofia i la ciència ha de
comportar que tornen a ser pensades.

                El
coneixement d’allò humà ha d’incloure una part introspectiva: si és cert, com
digué Montaigne, que cada individu singular “porta la forma sencera de la
humana condició”, ha d’animar a cadascú, i per tant a l’autor d’aquestes
línies, a treure veritats de valor universalment humà. Però totes les veritats
adquirides a partir de les fonts objectives i la font subjectiva han de passar
per l’examen epistemològic, l’únic que aporta la mirada sobre els pressupòsits
dels diversos modes de coneixement, inclòs el seu propi, i l’únic que considera
les possibilitats i límits del coneixement humà.

                El
coneixement d’allò humà ha de ser a la vegada molt més científic, molt més
filosòfic i fins i tot més poètic del que ho és. El seu camp d’observació i de
reflexió és un laboratori molt extens, el planeta Terra, en la seva totalitat,
el seu passat, el seu devenir i també la seva finitud, amb els seus documents
humans que comencen fa sis milions d’anys (sic).
La Terra constitueix el laboratori únic on, en el temps i en l’espai, s’han
manifestat les constàncies i les variacions humanes –individuals, culturals,
socials: totes les variacions són significatives, totes les constàncies
fonamentals. Els casos extrems com Buda, Jesús i Mahoma, Hitler i talin,
permeten comprendre millor l’ésser humà. L’esclavitud, el camp de concentració,
el genocidi, i finalment totes les inhumanitats, són reveladores d’humanitat.
>>

La humanitat del
llenguatge. Pp. 40-42

                Cada
llengua obeeix a les seves pròpies regles de gramàtica i sintaxi, té el seu
vocabulari propi, que constitueix la seva singularitat, però aquestes regles
pròpies obeeixen a estructures profundes comunes a totes.

                Aquest
llenguatge de doble articulació, que constitueix la seva originalitat i
superioritat sobre els llenguatges animals, en absolut és nou en la vida, ja
que el codi genètic disposa de la mateixa estructura. Però, mentre que aquesta
fa que es comuniquen molècules i cèl·lules, el nostre llenguatge fa que es comuniquen
les ments. Presenta una infinitud de combinacions sintàctiques i gramaticals,
permet un enriquiment il·limitat del vocabulari. Apareguda en les
civilitzacions històriques, l’escriptura va oferir la possibilitat d’una
inscripció més enllà de la memòria individual, i un augment indefinit dels
coneixements.

                El
llenguatge és una màquina en el sentit que hem definit al “Método 1. La
naturaleza de la Naturaleza”. Funciona fent funcionar altres màquines que a la
seva vegada la fan funcionar. D’aquest mode, és engranada en la maquinària
cerebral dels individus i en la maquinària cultural de la societat. És una
màquina autònoma-depenent en una polimàquina. Depèn d’una societat, d’una
cultura, dels éssers humans que, per a realitzar-se, depenen del llenguatge.
Siga quina siga la llengua, en cada enunciat hi ha un Jo Implícit o explícit
(el locutor), dos Ells (la maquinària lingüística i la maquinària cerebral), un
Se (la maquinària cultural). Jo, Ell, Se, parlen al mateix temps.

                És a
dir, que el llenguatge és el disc giratori essencial entre allò biològic, allò
humà, allò cultural, allò social. El llenguatge és una part de la totalitat
humana, però la totalitat humana es troba continguda en el llenguatge.

                Una
llengua viu de forma sorprenent. Les paraules naixen, es desplacen,
s’ennobleixen, decauen, es perverteixen, pereixen, perduren. Les llengües
evolucionen, modificant no només el vocabulari, sinó també les seves formes
gramaticals, i en ocasions les sintàctiques. La llengua viu com un gran arbre,
les arrels del qual estan en el rerefons de la vida social i de la vida
cerebral, el fullatge del qual assoleix la seva plenitud en el cel de les idees
o mites, i les fulles del qual remoregen en miríades de converses. La vida del
llenguatge és molt intensa en els argots i en les poesies, on les paraules
s’acoblen, gaudeixen, s’embriaguen amb les connotacions que evoquen i invoquen,
on esclaten les metàfores, on les analogies alcen el vol, on les frases
sacsegen les seves cadenes gramaticals i s’agiten amb llibertat.

Us adjuntem la nostra participació a la reunió del grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, que es reuneix hui al casal del carrer Calvari, número 13 ja que no podem assistir-hi per estar treballant al Baix Camp.
Després d’una breu inspecció a Internet, l’únic que hem trobat com a “Torena” es refereix a la novel·la de Jaume Cabré que anem a comentar, i que per cert, TV3 està rodant una mini sèrie basada en ella. Les indagacions a Internet ens remeten a Llessui, on als anys 60 va haver-hi unes pistes d’esquí. Així, podem dir que Jaume Cabré ha afegit un nou espai als molts que poblen l’imaginari creat per la literatura catalana i mundial. El Pamano sí que hi existeix, el que no sabem és si és cert allò que diuen que s’escolten les seues veus abans de morir.

Passant ja a comentar la novel·la, dir que, una vegada més, la mestria de J. Cabré per trenar diferents veus, temps i espais al llarg de la narració adquireix la categoria de treball d’òrfebre, ja que en cap moment arribem a perdre’ns. De vegades aprofita el mateix lloc i mescla dues escenes diferides en el temps, d’altres intercanvia els espais i el temps, però els personatges són els mateixos. Sap com donar les indicacions justes per saber qui està parlant i de què, i quan no es pot esbrinar qui parla pel que diu, deixa caure el nom i així, malgrat semblar un batibull d’escenes i veus diferents, mai deixem de saber qui i de què parla.

En començar la novel·la si que ens descol·loca una mica el Iuri Andrièvich, però aviat descobrim que és un gat i ens expliquem el seu comportament. La resta de personatges, una vegada presentats i situats al seu lloc, mai es desdibuixen.

La història, bé, les històries que ens presenta J. Cabré són les històries de molts pobles, on encara queden ressentiments i enveges provocades per una guerra que va iniciar l’exèrcit rebel amb connivència amb l’esglèsia en contra d’un govern elegit democràticament. Després de llegir-les, les veus de la Tina, de l’Oriol, del Serrallac, del Joan Ventura o fins i tot del fill de… del Valentí Targa ressonaran per sempre dintre del nostre imaginari col·lectiu.

Recomanem del mateix autor, perquè ja els hem llegit, les novel·les “La teranyina” (de la qual hi ha una pel·lícula), “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc” i el recull de contes “Viatge d’hivern”.

En la darrera reunió de l’equip de redacció es va fer palesa la deixadesa a l’hora de penjar apunts, ja que últimament ens hem dedicat a copiar i enganxar notícies (que tal vegada d’aquesta manera han arribat a més gent, tot s’ha de dir) i no hem fet honor al subtítol d’aquest bloc “Comentaris al marge del camí”.

   Així doncs, ens posem ara mateix a confeccionar un resum dels vaivens de la vida que ens afecta i comentarem una lectura que férem el mes passat. Passeu, passeu i llegiu…

   La novel·la de Louis-Ferdinand Cèline
“Viatge al fons de la nit” és un dels clàssics que llegírem en
castellà en la nostra adolescència i que ara hem pogut gaudir en català. Hem
trobat a faltar, però, en aquesta edició de Proa una introducció/pròleg que ens
presente l’autor i les seues circumstàncies (com la de l’edició castellana).

   Al contrari que
Rousseau, que opinava que tota persona humana és bona per naturalesa, en
Céline (que per cert és un pseudònim, realment li deien Destouches) descobrim a
l’homo demens que inclou l’homo sapiens. La misèria d’una immensa part de la
humanitat es deu a l’avarícia, les enveges, la cobdícia d’uns pocs que tenen el
poder per subjugar els altres. Una misèria de la qual és molt difícil sortir-se’n
i al la qual es cau molt fàcilment.

   En el relat, després de passar la Primera Guerra Mundial, hem pogut recòrrer
amb Bardamu, protagonista i alter ego de Céline, des de les misèries europees a
França, passant per les misèries africanes, les americanes i tornant una altra
vegada als afores de París en un viatge al fons de la nit de l’ànima humana.
Pot semblar molt pessimista, però la vida és. o era, així. Per més informació
sobre l’autor, podeu consultar la vikipèdia.

   Del mateix autor,
recomanaríem “Mort a crèdit”, que vam llegir ja fa bastant tremps i
que haurem de reprendre la seua lectura per descendir a l’infern en què es pot
convertir l’ànima humana.

   Ara ja, anem a
comentar la nostra situació que. lluny de ser la de Bardamu, té bastants coses
en comú.

   El 31 d’octubre
passat vam acabar el contracte de treball que teníem signat amb Correus a
València i el dia 3 de novembre començarem a treballar per a la mateixa empresa
a l’Alcúdia, amb un contracte fins el 19 d’eixe mes.  De la borsa d’interins de les Terres de
l’Ebre ja començàvem a no confiar en que ens convocarien per a nomenaments de
substitucions fins l’any que ve, però, el dilluns passat, dia 10, ens
telefonaren des del Servei Territorial de Tortosa per preguntar-nos si volíem
fer una substitució. Ës clar diguérem, i preguntàrem per a quants dies, 25 ens
contestaren, doncs sí, ja estàvem una mica farts d’aquest treball, que no és
que siga dolent, però està bastant mal pagat. Així doncs, el mateix dia 10, en
acabar la jornada, ens férem la maleta i cap a València a agafar el tren de
mitja distància de les 20’10 i cap a Tortosa a passar la nit i a l’endemà a les
10 seria l’acte de nomenament. Perfecte.

Totes les esperes i anhels es veien
acomplits. El dia 11, a les 9 del matí ja estàvem esperant a que s’obrira
l’acte de nomenaments. Per començar, es va anunciar que les dues places que
eixien (una de Música i l’altra d’Audició i Llenguatge) eren itinerants –cap
problema vam pensar, a l’Alcúdia hi ha una plaça itinerant que va del col·legi
Batallar al de Les Comes, doncs serà alguna cosa semblant- ens criden, signem
tots els patracols, els lliurem a secretaria i ens en anem cap a Amposta on
radicava la plaça ofertada. Abans d’anar-nos-en ens vam lliurar una paper amb
un nom i un telèfon i adreça de la persona amb la qual ens havíem de posar en
contacte. Una vegada a l’estació, amb el bitllet comprat fins a Amposta, ens
diguem, anem a parlar amb aquesta persona per veure on ens trobem. Després de
les presentacions, va i ens pregunta: “on sou?” i nosal3 contestem: “a
l’estació de tren de Tortosa per agafar el següent tren per anar a Amposta”.
“Ah! Però no teniu cotxe?” ens responen. “Doncs no, ningú fins ara ens ha
parlat de la necessitat de tenir cotxe per a cobrir la plaça”.

   Fins a aquest
moment tot eren flors i violes, en assabentar-nos que la plaça ens fugia de les
mans, tot començà a ensorrar-se. Ens diuen que esperem la trucada que ens
confirmarà la decepció. Efectivament, en cinc minuts ens tornen a trucar i ens
diuen que hem de tornar els papers que dúiem al Servei Territorial i que la
pròxima plaça ens la proposarien a nosal3 i que si tomba i que si gira…
Agafem l’equipatge (a l’estació no se’n vulgueren fer càrrec) i cap amunt a
tornar els papers. En fer-ho ens adonem que falten 10 minuts per que isca el
tren i sortim esperitats cap a l’estació. Canviem el bitllet d’Amposta per un
altre a València i en pujar ens adonem que ens falta la maleta, que s’ha quedat a la guixeta de
l’estació, baixem corrents (el portàtil i una altra bossa s’havien quedat dalt),
agafem la maleta i en tombar-nos veiem com les portes del tren es tanquen i
arribem panteixant i comencem a pitjar el botó d’obertura de portes com uns
esperitats i cridant… no sabem ja qué era el que cridàvem… per sort, les
portes s’obriren i puguérem pujar-hi. Uf!.

   Havíem hagut de
renunciar al contracte que ens lligava a Correus fins el 19, i ara no podíem
tornar a demanar feina, de tota manera ja n’estàvem una mica farts, ho tornem a
dir.També hem perdut les dues hores de tren/metro fins a València, la nostra sala de lectura li déiem ja. Ara ja no tenim temps morts per llegir com aquells.

   Ara hem demanat el
canvi de comarca, i estem apuntats a la borsa de Tarragona, que si tot va i bé,
com fins ara (hem consultat les convocatòries precedents i en totes elles ens
haguessin convocat) el dilluns tornarem a eixir en tren des de València cap a
una nova vida.

   De totes les
propostes que us hem anat exposant, només hem pogut anar a la lectura
dramatitzada de “Jaume I, història i llegenda” que va estar molt bé, a la
xerrada sobre la crisi que es va fer ahir a la Casa de la Cultura, i aquesta
nit assistirem a la representació de “Com a pedres” d’”El Pont Flotant”, us
recordem que l’entrada costa 5 euros i que de platea ja no en deuen quedar
moltes, nosal3 ja la tenim i hi anirem. 
Ens va saber molt greu no poder assistir a la manifestació d’Alzira per
una escola pública i de qualitat (estàvem anant Tortosa…).

   Esperem poder
escriure el proper apunt des de Tarragona, i us informem que tenim un nou
correu electrònic exclusiu per al bloc: nosal3@mesvilaweb.cat.

   Ens llegim!

Fa uns dies que ens hem acabat aquest estudi, molt ben estructurat, que ens parla de la por i del seu contrari, el coratge.

Dins trobareu els paràgrafs que més ens han cridat l’atenció, que els gaudiu! (el llibre també, eh?)

Afegim també un enllaç de la crònica del Correllengua 2008 de l’Alcúdia, escrita pel company Toni Teruel, que enceta un nou capítol dintre dels enllaços: Recursos llengua, referenciat a la columna de la dreta.

(Salutacions a Pilar i a la classe de Llengua i la seua Didàctica de l’escola de Magisteri, que sabem que ens llegiu, ací teniu una ajuda).

Per cert, al Teatre La Clau de l’Alcúdia, en la seua cinquena temporada, tindrem el proper 29 d’octubre a Llorenç el Contacontes i a Dani el Cantacançons que ens cantaran i ens contaran “Cançons i Contes de por”. A les 10 de la nit. L’adreça és: C/ Sant Pere, 14 de l’Alcúdia. Us esperem.

“ La psicologia de les multituds ens diu que les masses són molt
influenciables, i descriu el caràcter absolut dels seus judicis, la rapidesa
dels seus contagis emocionals, el debilitament o la pèrdua de l’esperit crític,
la desaparició del sentit de la responsabilitat personal, la subestimació o
l’exageració de la força de l’adversari, la seva aptitud per passar de sobte de
l’horror a l’entusiasme, i de les aclamacions a les amenaces de mort”.

“ Norbert Elias, en estudiar el procés de civilització, els mil enrevessats
camins pels quals hem suavitzat els nostres costums, dóna una visió molt
propera a Hobbes : “Cap societat pot subsistir sense canalitzar els impulsos
i les emocions individuals, sense una regulació molt concreta del comportament
individual. Cap d’aquestes regulacions és possible sense que els éssers humans
exerceixin coaccions recíproques i cadascuna d’aquestes coaccions es transformi
en por d’un o altre tipus a l’esperit de l’home coaccionat. No podem fer-nos
il·lusions: la producció i reproducció contínua de les pors humanes per mitjà
dels homes és quelcom inevitable i inexcusable sempre que els homes intentin
conviure d’una o altra forma, sempre que els seus anhels i les seves accions
s’interrelacionin, ja sigui a la feina, en la convivència o en l’amor”.

“ No hi ha raons lògiques ni psicològiques per limitar la monstruositat
dels càstigs. Només hi ha raons ètiques, i convé que el lector no oblidi això,
perquè tindrà gran importància en la conclusió d’aquest llibre”.

“ Al poder li interessa reduir les possibilitats dels súbdits. L’educador,
pel contrari, vol augmentar les possibilitats de l’alumne. Però no oblidem que
l’educació utilitza els mateixos mecanismes que el poder. Hem d’utilitzar el
càstig, el premi i el canvi de creences i sentiments. Per descomptat, aquesta
darrera influència és la més purament educativa, però, per desgràcia, la
convicció o l’apel·lació als sentiments o la gestió de les motivacions no
produeixen sempre l’efecte desitjat. Llavors, queden només el premi i el càstig.
El premi és preferible perquè incita a repetir les accions premiades, és a dir,
anima a l’acció estimada. En canvi, el càstig només inhibeix una conducta, però
sense fonamentar-ne amb claredat una altra de convenient, i pot produir danys
seriosos. Al nen que desitja posar els dits a l’endoll és difícil impedir-li
donant-li un premi cada cop que no ho fa, o intentant raonar amb ell. Un cop a
la mà i un no! ben dit seran més eficaços”.

“…tota persona necessita disciplina […] l’ideal és que fos una autodisciplina,
absolutament necessària per a la llibertat. Aquest és un dels objectius de
l’educació”.

“ El projecte d’humanitat que estem intentant construir, el que després de
mil·lenis d’experiències dramàtiques s’ha anat dibuixant, el que aprofita els
ensenyaments dels filòsofs, dels mestres espirituals, dels genis religiosos,
dels infinits homes i dones del carrer, té com a axioma bàsic: “L’home és un
ésser dotat de dignitat”. Aquesta afirmació no és científica. Si m`apreten
no és ni certa. Suposa afirmar que tot ésser humà és igualment valuós, amb
independència de la seva raça, coneixement i fins i tot conducta. Una teoria
semblant hagués enfurismat els nostres mestres grecs. Com poden ser iguals un
valent i un covard, un savi i un ignorant, un bon ciutadà i un mal ciutadà!.
Nosaltres tampoc no podem acceptar-la així com així, perquè amb freqüència els
nostres comportaments són indignes, som cruels, covards, mesquins, infidels.
Però hem decidit que fóra bo que fossim éssers dignes, i intentem comportar-nos
com si ja ho fossim. I estem entossudits a desplegar el contingut d’aquesta
dignitat perquè no sigui una mera noció retòrica. Hem d’inventar-ho tot, perquè
a la natura no hi ha dignitat. Només hi ha una lluita ferotge per la
supervivència, en la qual el peix gran ha de menjar-se per força el petit. Els
humans estem constituint-nos com a nous éssers, i només podem descobrir la
nostra essència fent-nos nous, de la mateixa manera que el bon ballarí només
aconsegueix ser-ho ballant. Aquest és el lloc del caràcter, de la virtut i
d’aquesta qualitat especial que anomenem valentia”.

…“ Vel·leïtós és aquell que no és capaç de fixar els seus projectes,
capritxós és aquell que està a mercè del seu desig immediat i tou és qui
s’esparvera per qualsevol esforç”…

“ Immersos en la cultura de la motivació, oblidem sovint que després
d’intentar convèncer una persona, raonant-hi, motivant-la, premiant-la,
castigant-la, animant-la a fer alguna cosa, al final, com a referència darrera
i definitiva, hem de dir: “I, a més, has de fer-ho perquè és el teu deure”.
Aquí la psicologia recula, argumentant: “Sóc una ciència i una ciència no
sap res de deures”. De sobte es fa l’orni o es torna políticament correcta.
Doncs s’equivoca: el deure és un mecanisme psicològic necessari per organitzar
el comportament lliure. L’ètica només s’ocuparà del contingut dels deures, no
d’aquest vincle especial, el d’aquesta obligació, el d’aquest lligam subjectiu
entre l’afectivitat del subjecte i la norma d’acció”.

Finalment ací tenia la crònica del Correllengua 2008 a l’Alcúdia. Com que l’ha fet Toni Teruel, ja no cal que ens repetim. Hem estat intentant aconseguir fotos, però de moment no hi ha res a fer, ja veurem més endavant. Fins aviat!.

http://toniteruel.blogspot.com/2008/10/festa-del-correllengua-2008-lalcdia.html>

Aquest apunt estava previst que el publicàrem ahir, però per problemes tècnics haguèrem de deixar-ho estar, així doncs, cal entendre el començament i l’acabament del text.

   Després d’un temps sense aportar cap cosa nova a les vos3 mirades, sembla que ja va sent hora de posar-nos a escriure. Ens hem encoratjat en veure que les visites segueixent pujant (cosa que no passa amb els comentaris…) així que sembla que encara teniu ganes de saber què llegim i què fem.

   En aquest apunt hi ha dos comentaris de lectures ja passades (ara per ara en portem dues més gairebé acabades, així que la feina se’ns acumula) i alguns altres esdeveniments futurs que pensem poden interessar-vos. Anem per parts:

   La primera lectura que us recomanem, i que il•lustra la portada d’ací al costat, és el recull de contes de Haruki Murakami (el de “Tòkio Blues” i “Kafka a la platja”) anomenat “El salze sec i la dona adormida” i del qual us copiem la ressenya de la contraportada que pensem molt encertada:

   “ “El salze sec i la dona adormida” és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un pròleg que és tota una declaración d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reseva la vida amb una sensibilitat optimista i vital. Entre personatges estrambòtics, com corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemas i sensacions com la pèrdua, la distancia o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d’exterioritzar”.

   Haurem de llegir els títols abans referenciats (“Tòkio Blues” i “Kafka a la platja”) per comprovar la validesa com a escriptor que li hem atorgat al l’autor en aquest recull de contes-narracions.

   De l’altra lectura, l’assaig “Discurs del Mètode”, com ja deveu saber de René Descartes, hem de dir que és una lectura que portàvem temps volent fer, i que finalment hem aconseguit acabar-la. Pensem (una altra vegada, que per a això llegim, per a pensar) que més que els discurs que ens engega Descartes en aquest text, el que més es trova a faltar és la manca de llibertat per expresar-se; tot allò que no diu per por (pensem que la condemna a Galileu va ser coetània i Descartes sembla no voler ser passat per la foguera). Va obrir unes noves formes de pensament que fins aleshores no existien, conjugant ciencia i filosofía, però es nota que no acaba de dir tot allò que arriba a pensar. Per cert, les proves per a demostrar l’existència de Déu són d’allò més complaents per l’esglèsia católica d’aleshores (la por, sempre la por a ser cremat per un no-res). En arxius adjunts us mostrem la portada d’Edicions 62, per cert, bastant assequible

   Seguidament un recull de propostes variades per a lluitar contra la pobresa, … (cal anar a l’apunt del dia d’ahir, com ja hem dit al començament)

   Sigau bons i llegiu…

El proppassat dijous es va celebrar la reunió del grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia amb Joan Garí per parlar de la seua darrera novel·la “La balena blanca”.

   A més, us presentem les associacions i persones que han estat guardonades amb el premi Jaume I.

   El dijous 25 de setembre a les 22 hores ens rreunírem al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per parlar amb Joan Garí de la seua novel·la “La balenca blanca” que no us havíem comentat abans per poder fer-ho amb més coneixement de causa.

   Per començar, Ricard Avellan va llegir tres
critiques de la novel·la , escrites per Víctor Gayà, Lluís Roda i Eva
Soler.  Joan Garí prengué la paraula
afirmant que la crítica ha de ser molt subjectiva, en una crítica no es pot ser
ni dir que s’és subjectiu (ell mateix és crític a diversos mitjans de
comunicación). Va distingir entre dos tipus de crítics: el que es considera
“salvador de la literatura”, que judica qui és bo i qui és dolent, que
s’erigeix en el jutge que eleva o defenestra un autor; i d’altra banda, el jove
que es fa càrrec d’una secció que ningú no vol assumir i que fa la crítica com
pot (una mica com nosal3). Joan Garí ens va dir que el bon crític deu estar
entre aquests dos pols.

   Entrant ja a parlar de la novel·la que ens
havia reunit, va comentar que buscaba amb ella reflectir la sensació de soledat
que envolta a la persona que sap que té els diez comptats, que per a això
s’hagué de posar en la seua pell i intentar plasmar què li pot pasar pel cap.
El context, tot un Conseller de Cultura de la Generalitat, no el fa servir per reflectir
la ideología que mou els nostres governants, però sí les seues accions. Per a
una persona mínimanent al dia en la política, en els polítics i fins i tot en
els artistas del nostre País Valencià és fácil reconèixer a gairebé tots els
personatges que se’ns presenten. L’anècdota que va desencadenar en l’autor la
pruïja d’escriure aquesta historia va ser que al protagonista se li va voler
retre homenatge des de l’Ajuntament del seu poble per a tal dia, a la qual
cosa, l’homenatjat va respondre si no la podien adelantar, ja que, deia, no
arribaría a eixe dia, com efectivament va pasar.

   El text va ser reescrit fins a tres vegades
i finalment, el va presentar al premi Joanot Martorell per deixar-lo tancat.
Aquesta és una altra afirmació que ens va fer Joan Garí: mai es pot dir que un
text està acabat, sempre es pot millorar, però, si el volem veure publicat,
arriba un momnet que hem de posar punt i final, encara que pensem, rellegint-lo
que es podría millorar. Per açò, l’estil de la novel·la està molt depurat, i el
llenguatge s’ajusta a l’estàndard. Per a la propera novel·la, ens comentà,
pensa rescatar la cultura oral del seu poble, Borriana, i fer servir girs,
expressions i modismes dels seus conciutadans.

   Un altre text que us recomanem, feu bondat i
llegiu.

   Canviant de tema, volem presentar-vos els
guardonats amb els Premis Jaume I (ja en van XIII) que concedeix el Bloc Jaume
I de l’Alcúdia. El seu lliurament es farà al final d’un sopar que farem a la
sala Jucais de l’Alcúdia, tot després de que el Correllengua passetge la flama
de la llengua pel poble acompanyada pels Negrets, els Cabuts, els Tornejants,
els Dimonis Enroscats, i els grups de Dansa i el Bolero de l’Alcúdia. Si voleu
assistir-hi poseu-vos en contacte al telèfon o al correu electrònic del Bloc
(ja els hem publicat diverses vegades a aquests apunts, així que busque-los,
que ara no els tenim a mà).

   Esl preimats són:

   EL PREMI JOAN FUSTER, per la seua lluita
permanent i valenta a favor de la llengua i la cultura dels valencians, i pel
seu paper en la transmissió i reivindicació dels postulats democràtics durant
la transició, atorguem el Premi Joan Fuster a l’AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE
CULTURA (que, per cert, recollirà el seu president Joan Garí, amb qui tindrem
el plaer de tornar a parlar).

   EL PREMI TIP CANYA, per la seua actitud
canyera en defensa de la nostra llengua, i pels seus treballs i articles
escrits al llarg de la seua professió docent i publicats als diferents mitjans
de comunicación, atorguem el Permi Tio Canya a JOSEP LLUÍS PITARCH, mestre i professor
del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

   PREMI OVIDI MONTLLOR, per la seua
determinació i interés a recuperar una de les comparses més emblemàtiques de
l’Alcúdia, i pel seu mèrit a convertir-la en un dels nostres senyals
d’identitat imprescindible dins les nostres festes populars, atorguem el Premi
Ovidi Montllor a ELS BEGRETS de l’Alcúdia.

   PREMI CARLES SALVADOR, per la seua tasca
decidida i capdavantera en promoure l’ensenyament del valencià a l’escola, que
va servir de model perquè molts centres de la Ribera i d’altres comarques del
País Valencià seguiren el seu exemple, atorguem el Premi Carles Salvador al
COL·LEGI PÚBLIC MIGUEL HERNÀNDEZ de Riola.

   PREMI ANDRÉS ESTELLÉS, pel seu compromís
ferm a emprar el valencià com a llengua d’ús habitual en totes les seues
manifestacions orals i escrites, així com en la seua relació amb les diferents
administracions i els mitjans de comunicación, atorguem el Premi Vicent Andrés
Estellés a l’ASSOCIACIÓ FIRA GASTRONÒMICA DE L’ALCÚDIA.

   Si voleu pasar-ho bé al Correllengua, i
després sopar amb tots aquests i més persones, grups i entitats que defensen la
nostra llengua i cultura, comunique-nos la vostra assistència. Ens veiem!

Hui podem aturar-nos per comentar les darreres peripècies per les quals estem passant, recordar-vos les properes activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia i comentar-vos les darreres lectures…

    Aquests darrers dies hem estat ocupats 
consultant la borsa d'interins de Catalunya 
(més concretament la de la comarca de les 
Terres de l'Ebre, on estem inscrits) per veure 
si podem començar una nova activitat laboral 
(ja estem una mica farts de Correus), fins i 
tot ens desplaçarem fins a Tortosa per as-
sistir al primer nomenament de places, però 
de moment ens hem de conformar amb el que 
tenim... ja veurem com acaba la cosa.
 

    Seguidament us reproduïm la carta que ens
 ha adreçat el Bloc Jaume I :


BLOC DE PROGRÉS JAUME I
Calvo Acacio, 5 (Oficines)
Calvari, 13 (Casal)
46250 L'ALCÚDIA
-----------------
www.blocjaume.com
-----------------
blocjaume@mesvilaweb.cat
-----------------
Adreça Postal:   Bloc de Progrés Jaume I
                 Apartat de Correus 111
                 46250 L'ALCÚDIA
-----------------
Telèfon del Bloc:660519774
-----------------

Benvolgudes sòcies /benvolguts socis:

GRUP DE LECTURA
El dijous 25, a les 10 de la nit, en el Casal, ens reunirem amb Joan Garí,
autor de 'la balena blanca' per comentar amb ell el llibre.

VISITA A UTIEL
El dissabte 27 anirem a visitar Utiel. La visita és guiada. Dinarem en un
restaurant, el preu són 12 euros. Ara som 20 els qui anem. Si vols vindre
ho dius ja que hem de reservar taula.

Salutacions.

   La novel·la de Joan Garí "La balena blanca" ja ens l'hem llegida i esperarem a 
assistir al grup de lectura per comentar-vos-la (en paraules del propi autor).
   En anar a deixar el llibre a la prestatgeria, veièrem que teníem un altre del 
mateix autor, titulat "Un cristall habitat", que ens tocà en una rifa dels sopars 
xerrades del Bloc Jaume I (serà veritat allò del "tongo", que sempre ens toca 
als socis... és broma...), i que ens llegírem en febrer de 2003. Com que 
recordàvem vagament de què anava, ens l'hem tornat a llegir, mentrestant, ens 
llegíem una novel·la, treta de la biblioteca, que ja va passar pel grup de lectura
i a la qual no puguerem assistir: "L'home manuscrit" de Manuel Baixauli. Aquestes 
dues novel·les (bé, el text de Joan Garí no és ben bé una novel·la, més bé recorda,
per la seua estructura al "Diccionari per a ociosos" de Joan Fuster). tenen molt en 
comú i es llegeixen molt bé juntes. Mentre la novel·la de Baixauli ens fa reflexionar 
sobre l'autor i els seus personatges, i com aquests són reflex i continuació del propi
autor, Joan Garí juga amb entrades com Alzheimer; Borges, Jorge Luis; Cinema; Doble; 
Jeckyll; Hyde; Memòria; Picasso, Pablo.... on totes les propostes giren al voltant de la 
imatge reflectida en el mirall.  NO sabem com, però moltes vegades els textos que 
per atzar o intencionadament (últimament, l'atzar sembla imposar-se) fan que les 
lectures siguen un continu de noves aportacions al nostre pensament. 

    Una altra novel·la, més curta i en castellà, ha estat "Estrella distante" de Roberto 
Bolaño, del qual ja hem comentat "Los detectives salvajes". En la mateixa línia que 
aquesta, l'acció però, transcorre al Xile pre i post colp d'estat de Pinochet. Fent sempre 
un gran desplegament dels seus coneixements sobre literatura i sobre els poetes 
sudamericans dels quals no hem sentit ha parlar mai, ens aporta l'angoixa d'una 
situació que ens recorda la que ens contàven els nostres pares de la postguerra civil i les
represàlies posteriors.

    Per hui creiem que ja hi ha prou, recomanar-vos que llegiu, si no aquestes dearreres 
recomanacions, sí qualsevol altre text que arribe a les vostres mans. I no ens vingau 
amb que no teniu temps... segons Daniel Pennac, el que diu açò està mentint... per cert,
acabem de veure a aquest autor al 3/24 parlant del seu darrer escrit, ara no recordem 
el títol, però parla de l'escola, de la que li va tocar patir a ell... ens l'apuntem per a la 
propera compra...

   Afegit el 28 de setembre: la novel·la de Daniel Pennac es diu "Mal d'escola".

   Sigau bons i llegiu, llegiu... 

En els darrers apunts hem dit una mentida: Hi tenim un altre llibre d’Edgar Morin traduït al català per edicions La Campana. Aquest és el que il•lustra l’apunt de hui, que ens sembla va a ser extens, ja que hi tenim ganes, i que, a més, aporta extractes de l’assaig de G. Steiner “Gramàtiques de la creació”
   De l’assaig d’Edgar Morin, llegit a l’abril de l’any passat, us farem la ressenya que apareix a la contraportada que diu:

   “Com més ens veiem submergits en la massa creixent d’informacions i sabers, més necessari és tenir un cap clar per establir ponts entre els diversos aspectes del món d’avui.
   “La primera virtud d’aquest llibre és la claredat”, ha escrit Le Monde, confirmant que Edgar Morin predica amb l’exemple. I en aquest llibre, el prestigiós pensador examina un dels problemes més angoixants d’aquest nou segle: l’expansió incontrolada de coneixements.
   No es tracta, doncs, d’acumular sabers, sinó de tenir un cap ben construït per poder relligar tants coneixements separats.
   Edgar Morin també dedica la seva atenció a l’ensenyament, que compartimenta els coneixements en comptes d’articular-los com un teixit útil: cal establir relacions entre tot allò que afecta el ser humà i donar a tothom una capacitat de pensar adaptada a la realitat d’un món global. Per això, diu Morin, convé resistir la pressió dels experts i els tecnòcrates.
   En definitiva, el gran objectiu és aconseguir formar un cap ben clar en comptes d’un cap ben ple, ensenyar la condició humana i iniciar-se en l’experiència de viure amb la ment i l’esperit oberts.”

   La segona part de l’apunt de hui, és l’extracte de part del capítol V i del capítol final: “Conclusió” de l’assaig de George Steiner “Gramàtiques de la creació” que pensem són bastant representatius:

   “Hem vist que els conceptes de “creació” i “invenció” depenen sempre del context. El seu camp semàntic és el de la història en els components socials, psicològics i materials. Allò que pretén tractar amb l’eternitat està limitat temporalment. Hem vist que fins i tot la construcció social més solipsista, l’acte articulat més privat i neològic, té una matriu social i col•lectiva, i encara més marcadament quan té l’objectiu de subvertir, de transgredir aquesta matriu. Una rima absurda, una vocalise dadaista, una composició aleatòria de música, faran servir marcadors heretats, més o menys públics i convencionals, a fi de pertorbar l’expectativa i “fer el nou”. Aquest llegat compartit, aquesta intel•ligibilitat definitiva són factors procedents d’un entorn històric, comú, tècnic.
   Aquesta temporalitat i arrelament en el disponible –no hi ha cap mòbil de Calders anterior a certes tecnologies de la soldadura- sembla posar barreres al concepte i l’empresa de la invenció. La invenció és filla i motor del temps històric en la seva linealitat percebuda i constitutiva. Les relacions de l’experiència de la temporalitat, del calendari seqüencial de la història, amb la idea de la creació són, per contra, extremadament desconcertants. El “soroll de fons” teològic a les zones del significat de la “creació”, la retòrica de la temporalitat i la perpetuïtat irreemplaçable que s’associa a la poesia, les arts, la música, el discurs metafísic, semblaria postular “un temps fora del temps” només tangencial al de la història i la ciència. Aquest postulat organitza la tradició occidental del clàssic i el canònic. La poesia èpica homèrica, el diàleg platònic, el paisatge urbà de Vermeer, la sonata de Mozart, no envelleixen ni es fan obsolets com els productes de la invenció. Un aparell de vapor del segle XIX ara és una curiositat històrica. Una novel•la de Dostoievski no. La distinció és alhora òbvia i insoluble. Suggereix diferències molt problemàtiques però dràstiques en les existencialitats del temps a la consciència individual i la cultura. Si el passat, el present i el futur de la Commedia de Dant no són els de la hipòtesi de Riemann, què són?”. […]

CONCLUSIÓ

   “Costa creure que la història iniciada amb el Gènesi s’hagi acabat. El joc i contrajoc entre la “creació” i la “invenció” ha estat sempre, en part, subjectiu i flexible. Per Alexandre Pope, la “invenció” és la capacitat màxima de l’home, un atribut quasi diví: “A Homer se li reconeix haver tingut una invenció més gran que mai cap altre escriptor”. Paul Celan veu la “invenció” com un equivalent de la falsedat. La inversió dels dos termes en el dadaisme va arribar per la paròdia i la negació. Tanmateix, aquetes dues formes són en si intensament creatives. Conviden a una reflexió ulterior, encara que sigui especulativa.
   Estem entrant en una cultura planetària i una jerarquia de valors cada cop més dominades per les ciències i la seva aplicació tecnològica. Aquestes estan en progrés constant quan el coneixement engendra coneixement. És precisament la il•limitació d’aquest moviment endavant –només l’extinció de la ment humana podria aturar-lo- el que substitueix la categoria i els símils de l’infinit que caracteritzaven el Déu de sant Tomàs d’Aquino i Descartes.
   Hem vist que el ritme exponencial d’especialització a les ciències, junt amb el volum d’informació nova que genera aquesta ramificació, podrien portar possiblement cap a una crisi. Podrien portar a alguna mena d’implosió o col•lapse interior. Avui, tanmateix, aquesta entropia negativa sembla improbable. En termes d’energia cerebral i prestigi social, de recursos econòmics i rendiment pràctic, les ciències i la tecnologia tenen davant seu un futur il•limitat.
   Hem vist que les relacions entre l’epistemologia i les ciències i la noció de “creació” han estat sempre equívoques. Per a molts científics al llarg de la història el terme de referència ha estat “descobriment”; la tecnologia ha tingut com a objectiu la “invenció”. Les noves cosmologies veuen la “creació” com a ambigua, mitològica i fins i tot tabú. Preguntar què va precedir el Big Bang i el primer nanosegon de la compactació i l’expansió del nostre univers, se’ns instrueix, són ximpleries. Els temps no té significat abans d’aquesta singularitat. Tant la lògica elemental com el sentit comú ens haurien de dir que una sentència com aquesta és un bluf arrogant. El simple fet que puguem formular la pregunta, que hi puguem arribar amb els processos de pensament normals, li dóna sentit i legitimitat. El postulat del no-res i la intemporalitat inqüestionable (“que no ha de qüestionar-se”), que ara són dogma en astrofísica, és tan arbitrari, té en certs aspectes més de místic que les narratives de la creació del Gènesi o d’arreu. La intuïció raonada de la vinguda a l’ésser que no entenem, però l’eficàcia de la qual es deixa endevinar a través de les analogies de la creativitat humana, no ha perdut res del seu desafiament. El que aquest llibre ha intentat ensenyar és de quina manera el recurs a aquestes analogies pot esdevenir una convenció buida, fins i tot corrosiva, quan les assumpcions de la fe i d’una metafísica transcendental es descarten. La ridiculització de la hipòtesi de Déu té un preu.
   Però, com va escriure càusticament el gran matemàtic i astrònom Laplace, és precisament d’aquesta hipòtesi que les ciències (i la tecnologia) no en tenen necessitat imperiosa. Són el descobriment científic i la invenció tecnològica els que ordenaran, cada cop més, el nostre sentit de la història i de l’idioma apropiat a aquesta història. Cal trobar ja bon tros de l’elegància, de l’aventura estètica, en l’arquitectura i en el disseny industrial. Són les sinapsis entre les arts en qualsevol sentit tradicional, l’àlgebra de l’enginyer i el virtuosisme de l’artesà (a Cellini l’hauria encantat un Ferrari). En aquesta simbiosi, les divisions entre el creat i l’inventat han perdut nitidesa. Després de sentir Duchamp, Brancusi va incorporar les curvatures dansadores de l’hèlice a la seva escultura. Fa l’efecte que aquest serà el nou capítol a les arts.
   Amb tot, l’exultació i la tristesa, l’angoixa i la joia, l’amor i l’odi humà, continuaran demanant expressió formal. Continuaran fent pressió sobre el llenguatge que, sota aquesta pressió, esdevé literatura. L’intel•lecte humà persistirà a plantejar preguntes que la ciència hagi sentenciat com a il•lícites o incontestables. Encara que potser condemnada a una circularitat final, aquesta persistència és pensament fet urgent, és a dir, metafísic. Un follet de trivialitat demònica habita al règim imperial de les ciències. Podria ser que la música ho sabés millor, tot i que no hi ha res que es deixi definir tan malament com la naturalesa d’aquest coneixement.
   Hem vist que l’armadura de la poiesis ha estat, en un sentit ampli, teològica; que recolza en l’extrem oposat de la física (la metafísica). Hi ha un compromís explícit amb la transcendència en un Esquil, un Dant, un Bach o un Dostoievski. Està en acció, amb força no específica, en un retart de Rembrant o en la nit de la mort de Bergote a la Recherche de Proust. El batec d’ala del desconegut ha estat el cor de la poiesis. Pot haver-hi, hi haurà filosofia, literatura, música i art de primer rengle d’origen ateu?
   Fins ara, l’autèntic ateisme ha estat rar. I no ridiculitza la hipòtesi de Déu. Pot donar testimoni d’una privació pessimista. “No existeix, el malparit” (Samuel Becket). L’ateisme pot exigir una disciplina moral i un altruisme de la mena més severa. Imposa a l’escriptor o el pensador una solitud encara més austera que la que la nostra forma de viure ha malbaratat actualment. L’assumpció de l’autèntic ateu del zero tenebrós en el moment i després de la mort fa els seus actes alhora immanentment responsables i, en cert sentit, sense esperança. Suposem que un ateisme genuí substitueixi l’agnosticisme d’aspirina, el “ni fred ni calor” que inunda la nostra postmodernitat. Suposem que l’ateisme arribi a posseir i energitzar els que són mestres d’una forma articulada i constructors del pensament. Les seves obre rivalitzaran amb les dimensions, les formes de persuasió transformadores de vida que hem conegut? Quin podria ser l’equivalent per a un ateu d’un fresc de Miguel Àngel i El rei Lear? Seria impertinent excloure’n la possibilitat. O negar la fascinació de la perspectiva. Avui dia, la cerca d’un contacte amb éssers intel•ligents de l’espai exterior és gairebé obsessiva. És un intent premonitori d’alleugerir la solitud?. D’oblidar, a través del murmuri amplificat del radiotelescopi, el tro ara massa llunyà de la creació?
   Hem estat molt de temps, crec que encara som, convidats de la creació. Devem al nostre hoste la cortesia de l’interrogant”.

   Com podem comprovar, tenen certa relació un text i l’altre. Esperem que us animeu a descobrir a aquests grans autors…

   Un altre text per ajudar-nos a entendre la complexitat humana.

   “Sovint he evocat el “gran paradigma d’occident”, formalitzat per
Descartes i imposat pels desenvolupaments de la història europea a
partir del segle XVII. El paradigma cartesià separa el subjecte de
l’objecte, amb l’esfera pròpia de cadascun, la filosofia i la
investigació reflexiva aquí, la ciència i la investigació objectiva
allà. Aquesta dissociació es perllonga, travessant l’univers de banda a
banda:

Subjecte                        Objecte
Ànima                                Cos
Esperit                        Matèria
Qualitat                        Quantitat
Finalitat                        Causalitat
Sentiment                         Raó
Llibertat                      Determinisme
Existència                        Essència

        Sens dubte es tracta d’un paradigma: determina els conceptes sobirans i
prescriu la relació lògica: la disjunció. La desobediència a aquesta
disjunció només pot ser clandestina, marginal, desviant. Aquest
paradigma determina una doble visió del món, de fet, un desdoblament del
mateix món: d’una banda, un món d’objectes sotmesos a observacions,
experimentacions, manipulacions. D’altra, un món de subjectes que es
plantegen problemes d’existència, comunicació, consciència, destí Com
hem indicat (…), la disjunció entre ciència i filosofia s’efectua als
segles XVII i XIX; una cultura científica va a separar-se de la cultura
de les humanitats i obeir a regles totalment distintes.

        El gran paradigma regeix la doble naturalesa de la praxi occidental,
fundada una en la autoadoració del subjecte individual (individualisme),
humà (humanisme, antropocentrisme), nacional (nacionalisme), ètnic
(racisme), fundada l’altra en la ciència i la tècnica objectives,
quantitatives, manipuladores i gèlides des del moment en què es tracta
de l’objecte (fins i tot quan un individu, una ètnia, una cultura són
considerades com a objecte). Ara bé, els desenvolupaments antagonistes
de la subjectivitat, la individualitat, l’ànima, la sensibilitat,
l’espiritualitat i els de l’objectivitat, la ciència, la tècnica
depenen d’un mateix paradigma.

        La subjectivitat s’ha construït els seus regnes propis no només en la
metafísica (on triomfa l’Ego transcendental), en la literatura, la
novel•la, la poesia, la música (i particularment en el romanticisme que
assumí plenament els drets i les veritats del somni, la passió, el segon
estat); s’implantà cada vegada més profundament en la religió que, al
veure’s cada vegada més rebutjada del cor organitzacional de les
societats, s’aboca cada vegada més a la salvació subjectiva i a les
necessitats subjectives. (Com hem vist igualment, la raó i la ciència
només feren una neteja superficial de pensament mitològic i religiós,
que es va reintroduir de sota mà per a construir els ideo-mites
providencials del racionalisme i el cientifisme).

        D’aquesta manera, dos universos es disputen les nostres societats, les
nostres vides, els nostres esperits; es reparteixen el terreny però
s’exclouen mútuament; un només pot ser positiu si l’altre devé negatiu;
un no pot ser real si no remet a l’altre a la il•lusió: en un, l’esperit
no és sinó una eflorescència, un fantasma, una superestructura, mentre
que en l’altre la matèria no és sinó una aparença, una pesantor, una
cera que petrifica l’esperit.

        L’humanisme occidental consagra la disjunció entre els dos universos al
mateix temps que s’instal•la en un i altre. Així, en la ciència no veu
l’aspecte que fa de l’home un objecte de ciència entre altres i ignora a
qualsevol subjecte humà, sinó l’aspecte que fa d’ella l’instrument de la
dominació humana sobre la naturalesa i tendeix a fer del seu manipulador
el subjecte de l’univers.

        Des del punt de vista cognitiu, la ciència fa de l’home un objecte
determinat cada vegada més minúscul en un univers cada vegada major.
Però, des del punt de vista pràctic, li dona a l’home el poder i la
potència que li permeten domesticar, esclafar, anorrear el seu propi
univers. La ciència que, d’una banda elimina el subjecte, es converteix
per l’altre en el seu braç secular. L’humanisme és una mitologia que
intenta articular la ciència que nega a l’home amb l’home que cerca
omnipotència. Així, per efecte de la ciència, l’home tendeix còsmicament
a zero però, per efecte de l’humanisme, tendeix antropològicament cap a
l’infinit.” […]
        “Per tot arreu  se sap que l’home és un ésser físic i biològic,
individual i social, però enlloc pot instituir-se un lligall entre els
punts de vista físic, biològic, antropològic, piscològic, sociològic. Es
parla d’interdisciplinareitat, però per totes bandes el principi de
disjunció continua tallant a cegues. Aquí i allà es comencen a posar en
qüestió el regne dels experts i els tecnòcrates, però no es posa en
qüestió el principi d’hiperespecialització que els produeix i
reprodueix. Per tot arreu, les visions mutilants comencen a revelar els
seus efectes manipuladors i destructors en relació a l’home, la
societat, la guerra, la biosfera, però la presa de consciència segueix
sent fenomènica, limitada, fragmentada.”

“M’agradaria començar tot esbossant una antropologia de la barbàrie humana. Al llarg dels meus treballs, he intentat demostrar que les idees d’Homo sapiens, Homo faber i Homo economicus eren insuficients:
l’Homo sapiens, amb el seu esperit racional, pot al mateix temps ser l’Homo demens, capaç del deliri, de la demència. L’Homo faber, que sap fabricar i utilitzar eines, també és capaç és capaç, des del començament de la humanitat, de produir uns mites innombrables. L’Homo economicus que es determina d’acord amb el seu propi interès, és també l’Homo ludens de qual va parlar Huizinga fa alguns decennis, és a dir, l’home del joc, de la despesa, del malbaratament. Cal integrar i relacionar aquests trets contradictoris. A l’origen del que considerarem com la barbàrie humana es troba, evidentment, aquest costat “demens”, productor de deliri, d’odi, de menyspreu i d’allò que els grecs anomenaven l’hybris, la desmesura.

   Es pot pensar que l’antídot al “demens” es troba en el “sapiens”, en la raó, però la racionalitat no es pot definir d’una forma unívoca. Molt sovint pensem que ens trobem en la racionalitat quan de fet estem en la racionalització, un sistema del tot lògic però mancat del fonament empíric que permet justificar-lo. I sabem que la racionalització pot servir a la passió, fins i tot conduir al deliri. Existeix un deliri de la racionalitat tancada.

   L’Homo faber, l’home fabricador, també crea mites delirants. Dóna via a déus ferotges i cruels que cometen actes bàrbars. He agafat de Teilhard de Chardin el terme de “noosfera”, que en la meva concepció designa el món de les idees, dels esperits, dels déus produïts pels humans en el si de la seva cultura. Tot i que produïts per l’esperit humà, els déus van adquirir una vida pròpia i el poder de dominar els esperits. Així, la barbàrie humana engendra uns déus cruels que, al seu torn, inciten els humans a la barbàrie. Modelem uns déus que ens modelen. Però no es pot reduir aquesta possessió per mitjà de les idees religioses com a únic aspecte bàrbar. Els déus que dominen els creients poden obtenir d’ells actes no només més horribles, sinó també més sublims.

   Com les idees, les tècniques nascudes dels humans es giren contra ells. Els temps contemporanis ens mostren una tècnica que es desencadena escapant de la humanitat que l’ha produït. Ens comportem com aprenents de bruixots. A més, la tècnica aporta també la seva pròpia barbàrie, una barbàrie del càlcul pur, fred, gelat, que ignora les realitats afectives pròpiament humanes.

   Pel que fa a l’Homo ludens, hom pot remarcar que té jocs cruels, com els jocs del circ o la tauromàquia, tot i que hi ha innombrables jocs que no tenen un caràcter bàrbar. Finalment, l’Homo economicus, que fa passar l’interès econòmic per sobre de tot, tendeix a adoptar conductes egocèntriques, que ignoren tot el que no sigui l’homo mateix i que, justament per això, desenvolupen la seva pròpia barbàrie. D’aquesta manera veiem aparèixer les potencialitats, les virtualitats de la barbàrie, en tots els trets característics de la nostra espècie humana.

   Dit això, aquestes virtualitats de barbàrie no són les mateixes en les societats arcaiques i les societats històriques. Les societats arcaiques es van estendre per tot el planeta fa unes quantes desenes de milers d’anys. Van produir una extrema diversitat de llengües, de cultures, de músiques, de ritus, de déus. Totes tenen una característica comuna: són petites societats, d’alguns centenars d’individus que es dediquen a la caça i la recol•lecció. Són pràcticament autosuficients, no tenen la necessitat de conquerir el territori d’una societat. Segurament coneixen les guerres locals i potser també els assassinats.

   Aquestes societats no tenen res en comú amb les societats històriques sorgides d’aquella metamorfosi formidable que va començar a operar-se potser fa vuit mil anys a l’Orient Mitjà, a la conca de l’Indus, a la Xina, després a Mèxic i als Andes. Aquesta, metamorfosi va produir les grans civilitzacions d’unes societats que comptem amb milers, fins i tot milions de membres, que practiquen l’agricultura, que construeixen ciutats, creen estats, grans religions, inventen els exèrcits i desenvolupen considerablement la tecnologia. Encara que alguns trets de barbàrie podien caracteritzar les societats arcaiques, és a les societats històriques on es veuen aparèixer els trets d’una barbàrie lligada al poder de l’Estat i a la desmesura demencial, a l’hybris. Es van empendre conquestes per assegurar les matèries primeres o les reserves de subsistència per als períodes de sequera o d’excés de pluja. Però sobretot es produeix un veritable desencadenament de conquestes que va més enllà de la simple necessitat vital i es manifesta amb massacres, destruccions sistemàtiques, pillatges, violacions, esclavatge. Hi ha, doncs, una barbàrie que pren forma i es desencadena amb la civilització.

   A més, aquestes grans societats es caracteritzen per un desenvolupament urbà sense precedents, formen Babilònies on s’apleguen poblacions diferents, classes diverses basades en la dominació dels amos i l’asserviment generalitzat. En els baixos fons es desenvolupen la delinqüència i la criminalitat. En les societats arcaiques, demogràficament limitades, la majoria dels individus s’integraven en la col•lectivitat, la marginalitat devia ser una excepció. Hi regnava una mena de superioritat de la col•lectivitat, encara més important pel fet que aquestes societats estaven regides pel mite dels avantpassats comuns que encoratjava la fraternitat de tots els seus membres.”

   Seguiríem copiant encara més text, ja que és molt interessant, però pensem que amb açò ja podem fer-nos cinc cèntims de la manera de pensar de l’autor. Si podeu, llegiu-lo perquè us canviarà la manera de pensar. Segur.

El passat juny ens llegirem el llibret “Cultura i barbàrie d’Europa”, únic llibre que hem pogut aconseguir fins el moment tradït al català d’Edgar Morin. La setmana passada ens acabàrem “El Método 4. Las ideas” del mateix autor. Hi ha més…

El gènere literari de l’assaig sempre ens havia atret/repel·lit pel seu llenguatge críptic, que sembla escrit per a persones amb molta cultura. Açò és cert i no ho és. Hi ha assajos que parlen de coses properes, com poden ser els de Joan Fuster, i amb els quals podem sentir-nos-hi representats. D’altres, però, si no hem adquirit un cert (bastant) bagatge lector, ja podem llegir-nos-els que no traurem gaire trellat d’ells.
   Edgar Morin ens el va “descobrir” Antonio Benedito, professor de “Sociologia de l’Educació” durant el curs 2006/2007 (tercer en la nostra carrera de Magisteri a València). Pensem que aquesta assignatura hauria de donar-se en el primer curs de carrera, ja que, almenys a nosal3, ens va obrir moltes noves maneres d’entendre què és l’educació i els seus possibles fins/objectius. En aquesta assignatura ens llegirem “Los siete saberes capitales para la educación del siglo XXI”, del qual hi havia traducció catalana, però que no hem tingut ocasió d’aconseguir. Aquest autor ens va picar la curiositat i ja ens hem llegit els quatre primers “El Método” (en castellà, per a quan alguna traducció més de les seues obres a la nostra llengua?) : 1: La naturaleza de la Naturaleza”, 2: “La vida de la Vida”, 3: “El conocimiento del conocimiento”, 4: “Las ideas”.  Com ja hem dit, l’altre llibre que hem trobat traduït al català és “Cultura i barbàrie d’Europa”, del qual escriurem alguna citació més endavant, per picar-vos la curiositat, si no el coneixeu. Un altre llibre d’ell que ens hem llegit també és “Introducción al pensamiento complejo”. Encara que els conceptes i les idees que exposa semblen per a entesos, quan ja has llegit un parell dels seus assajos vas agafant-li la seua manera de pensar, que al mateix temps ens ajuda a pensar a nosal3.

   L’altre autor que ens va descobrir aquest professor va ser Pierre Bourdieu, del qual ens haguérem de llegir “Cortafuegos” (després ens enteràrem que també està publicat en català, mecaguen!…) i anem a acabar-nos d’ací a uns dies el seu “Esbós d’autoanàlisi”, publicat per P.U.V. (Publicacions de la Universitat de valència), on l’autor s’agafa com a objecte d’estudi i analitza la seua evolució… ens ensenya com fer-nos-el nosal3, l’autoanàlisi.

   Ja per acabar, la “Gramàtica de la creació” de George Steiner, que ens el llegirem el 2003, un any abans de posar-nos a estudiar als 40 anys! (Mai és tard, però) i que ara ens l’estem repassant a estones, i que després de llegir-nos el quart Mètode d’E. Morin encara li hem tret més suc.

   Tres llibres per a començar a pensar d’una altra manera a com ens ha acostumat a fer-ho el paradigma occidental del coneixement. Més endavant us farem arribar tres extractes d’allò més representatiu d’aquests grans autors del pensament contemporani.