NOSAL3 en som + de tres

El proper dijous 12 de març, a les 20:30 hores, Acció Cultural del País Valencià ens explicarà les gestions que està realitzant per a poder veure totes les televisions de parla catalana al nostre territori. Ho farà mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular (I.L.P.) i ho farà al local del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, que com ja sabeu, però us ho tornem a dir per si encara algú no s’ha enterat, està al carrer Sant Jaume, número 31, de l’Alcúdia, naturalment!.

   També (una mica tard, ho reconeixem) us aportem dintre un resum de les coses de les quals parlàrem en la reunió del Grup de Lectura el passat 26 de febrer amb Albert Hernàndez Xulvi al voltant de la seua novel·la “El tango de l’anarquista”.

   Que us faça profit!
Perdó, a la primera publicació se’ns havia oblidat afegir, també des del Bloc Jaume I de l’Alcúdia:

26 de febrer de 2009, dijous.

Grup de lectura.

Albert Hernàndez Xulvi: “El tango
de l’anarquista”.

                Aquesta novel·la m’ha produït
moltes satisfaccions, va començar dient-nos Albert Hernàndez.           

                La
manera de recollir informació ens va dir que li la va inspirar l’escriptor
Thomas Keneally en escriure la seua novel·la Schindler’s Ark, que després va
portar al cinema Stephen Spielberg amb el nom de Schindler’s List, ací “La
llista de Schindler”. Així, a Keneally, una vegada, estant en un bar, el
cambrer se li va adreçar i li va presentar un home major, jueu, i li va dir: Si
ell li contés per tot el que ha passat, tindria per a una novel·la…i així va
ser com va nàixer aquesta obra.  Una cosa
semblant li va passar a Albert Hdez., a qui un tal Gabaron (la grafia no sabem
si serà la correcta, però així ens va sonar a nosal3), un conegut, li comentà
que hi havia un cantant de tangos que sabia bastant de la dictadura a
Argentina. A més, aquesta persona havia estat d’enllaç de Federica Montseny
durant la Guerra Civil Espanyola, conduint una moto Harley, que també apareix a
la novel·la. Algú li va comentar després que les Harley en aquella època no
existien, a la qual cosa va respondre que ell s’havia documentat a bastament i
que havia esbrinat que al port de València arribà en aquella època un vaixell
amb una càrrega d’aquestes motos per a la República, i que es poden veure en
algunes exhibicions de vehicles antics, ja que encara en queden algunes. Amb
açò entràrem a parlar sobre com molts crítics sempre estan pendents de retreure
certes errades que, segons ells, resten versemblança a l’obra. De tota manera,
Albert Hdez. es va documentar tot el que va poder per a contribuir a donar-li
versemblança a la novel·la.

                Així,
gairebé tot el que apareix a la novel·la és veritat o s’hi aproxima. Fins i tot.
Quan el personatge torna d’Argentina i es troba amb el jugador, aquest i la nit
on guanya tants diners (a la realitat al Casino Monte Picayo, 7 milions de
pessetes  d’aleshores) i que hi apareix a
la novel·la està inspirat en un personatge de Catarroja, qui tornà a l’endemà al
casino i ho va perdre tot i encara es quedà endeutat.

                La
novel·la tenia tres finals, i s’hagué de decidir per un, a la qual cosa li
comentarem que ens semblava que sí tenia dos finals possibles d’interpretació.
Ens parlà de la responsabilitat que és escriure una novel·la, la qual recau
tota sobre l’escriptor, no com al cinema, on hi ha un equip que discuteix i
després pren les decisions mancomunadament.

                De la
seua història com a escriptor ens va dir que de més jove veia molt de cinema i finalment
li va llegir un guió a Manuel Torres al Café Gijón a Madrid, però el rerefons
del cinema, els seus excessos i disbauxes no li va agradar. S’havia acabat de
casar i va decidir tornar al poble, on es va decidir a escriure relats curts,
influenciat pels que es duien al cinema en aquella època (Hemingway …).  

                I així
va escriure “El parado” , basant-se en l’acomiadament d’una persona del poble i
que li va contar tot el que feia al llarg del dia (majoritàriament jugar a les
màquines escurabutxaques). Escrivia en castellà i li proposaren de traduir-ho a
la nostra llengua, i en fer-ho es va adonar que era molt millor, ja que els
personatges i les seues expressions no podien fer-se en castellà, ja que eren
valencians i parlaven valencià.

                Si no
fos pels premis als quals es presenta i dels quals obté resultats positius, va
dir que d’escriure no es pot viure. Des que es dedicà a escriure no ha defugit
de cap gènere, i ha escrit de tot, novel·la, contes, relats curts, literatura
infantil, parlaments o discursos de persones importants…

                Ara, li
estan traduint aquesta obra al castellà i ell està supervisant-la.

                I no
contem de què va la història per què us compreu el llibre i us el llegiu, que
falta li fa a la indústria editorial en català.