NOSAL3 en som + de tres

   Un altre text per ajudar-nos a entendre la complexitat humana.

   “Sovint he evocat el “gran paradigma d’occident”, formalitzat per
Descartes i imposat pels desenvolupaments de la història europea a
partir del segle XVII. El paradigma cartesià separa el subjecte de
l’objecte, amb l’esfera pròpia de cadascun, la filosofia i la
investigació reflexiva aquí, la ciència i la investigació objectiva
allà. Aquesta dissociació es perllonga, travessant l’univers de banda a
banda:

Subjecte                        Objecte
Ànima                                Cos
Esperit                        Matèria
Qualitat                        Quantitat
Finalitat                        Causalitat
Sentiment                         Raó
Llibertat                      Determinisme
Existència                        Essència

        Sens dubte es tracta d’un paradigma: determina els conceptes sobirans i
prescriu la relació lògica: la disjunció. La desobediència a aquesta
disjunció només pot ser clandestina, marginal, desviant. Aquest
paradigma determina una doble visió del món, de fet, un desdoblament del
mateix món: d’una banda, un món d’objectes sotmesos a observacions,
experimentacions, manipulacions. D’altra, un món de subjectes que es
plantegen problemes d’existència, comunicació, consciència, destí Com
hem indicat (…), la disjunció entre ciència i filosofia s’efectua als
segles XVII i XIX; una cultura científica va a separar-se de la cultura
de les humanitats i obeir a regles totalment distintes.

        El gran paradigma regeix la doble naturalesa de la praxi occidental,
fundada una en la autoadoració del subjecte individual (individualisme),
humà (humanisme, antropocentrisme), nacional (nacionalisme), ètnic
(racisme), fundada l’altra en la ciència i la tècnica objectives,
quantitatives, manipuladores i gèlides des del moment en què es tracta
de l’objecte (fins i tot quan un individu, una ètnia, una cultura són
considerades com a objecte). Ara bé, els desenvolupaments antagonistes
de la subjectivitat, la individualitat, l’ànima, la sensibilitat,
l’espiritualitat i els de l’objectivitat, la ciència, la tècnica
depenen d’un mateix paradigma.

        La subjectivitat s’ha construït els seus regnes propis no només en la
metafísica (on triomfa l’Ego transcendental), en la literatura, la
novel•la, la poesia, la música (i particularment en el romanticisme que
assumí plenament els drets i les veritats del somni, la passió, el segon
estat); s’implantà cada vegada més profundament en la religió que, al
veure’s cada vegada més rebutjada del cor organitzacional de les
societats, s’aboca cada vegada més a la salvació subjectiva i a les
necessitats subjectives. (Com hem vist igualment, la raó i la ciència
només feren una neteja superficial de pensament mitològic i religiós,
que es va reintroduir de sota mà per a construir els ideo-mites
providencials del racionalisme i el cientifisme).

        D’aquesta manera, dos universos es disputen les nostres societats, les
nostres vides, els nostres esperits; es reparteixen el terreny però
s’exclouen mútuament; un només pot ser positiu si l’altre devé negatiu;
un no pot ser real si no remet a l’altre a la il•lusió: en un, l’esperit
no és sinó una eflorescència, un fantasma, una superestructura, mentre
que en l’altre la matèria no és sinó una aparença, una pesantor, una
cera que petrifica l’esperit.

        L’humanisme occidental consagra la disjunció entre els dos universos al
mateix temps que s’instal•la en un i altre. Així, en la ciència no veu
l’aspecte que fa de l’home un objecte de ciència entre altres i ignora a
qualsevol subjecte humà, sinó l’aspecte que fa d’ella l’instrument de la
dominació humana sobre la naturalesa i tendeix a fer del seu manipulador
el subjecte de l’univers.

        Des del punt de vista cognitiu, la ciència fa de l’home un objecte
determinat cada vegada més minúscul en un univers cada vegada major.
Però, des del punt de vista pràctic, li dona a l’home el poder i la
potència que li permeten domesticar, esclafar, anorrear el seu propi
univers. La ciència que, d’una banda elimina el subjecte, es converteix
per l’altre en el seu braç secular. L’humanisme és una mitologia que
intenta articular la ciència que nega a l’home amb l’home que cerca
omnipotència. Així, per efecte de la ciència, l’home tendeix còsmicament
a zero però, per efecte de l’humanisme, tendeix antropològicament cap a
l’infinit.” […]
        “Per tot arreu  se sap que l’home és un ésser físic i biològic,
individual i social, però enlloc pot instituir-se un lligall entre els
punts de vista físic, biològic, antropològic, piscològic, sociològic. Es
parla d’interdisciplinareitat, però per totes bandes el principi de
disjunció continua tallant a cegues. Aquí i allà es comencen a posar en
qüestió el regne dels experts i els tecnòcrates, però no es posa en
qüestió el principi d’hiperespecialització que els produeix i
reprodueix. Per tot arreu, les visions mutilants comencen a revelar els
seus efectes manipuladors i destructors en relació a l’home, la
societat, la guerra, la biosfera, però la presa de consciència segueix
sent fenomènica, limitada, fragmentada.”