NOSAL3 en som + de tres

Mentre ens llegíem les dues anteriors novel·les comentades, i acabats una mica després , ens hem rellegit una altra novel·la i un recull de contes que pensem hem de ressenyar.

El primer, que il·lustra la capçalera de l’”apunt” el trobàrem a la biblioteca d’un amic i li’l demanàrem, ja que a clase de Literatura catalana del Segle XX, estiguèrem llegint i comentant alguns dels contes que hi apareixen en aquest recull, a més d’altres, com per exemple “El gelat rosa”, també de l’autora Mercè Rodoreda, i de qui enguany celebrem els cent anys del seu naixement. Vam considerar la seua lectura indefugible.

L’ús d’un narrador-personatge, que no desenvolupa la historia, sinó que ens la transmet directament, amb un text on sovint l’oralitat és total ( “Zefarina”, “La mainadera”,), o pren la forma de carta o confessió (“Una carta”, “Record de caux”, “La sala de les nines”), o de conversa interior (“Aquella paret, aquella mimosa”, “La gallina”), és un recurs que defuig la forma clàssica de desenvolupar una història. Ens recorda alguns textos de Manuel Puig, escriptor argentí el qual empra també aquesta manera d’escriure. L’acció en aquests contes és el mateix acte de parlar, de comunicar, de pensar… Per recordar els cent anys, llegíu-vos un llibre de Mercé Rodoreda (per als més gossos –que no tenen les ganes de fer l’esforç- els deixarem que vegen la pel·lícula de “La plaça del diamant”, si encara no l’han vista).

“13’99 €” de Frédéric Beigbeder

La següent novel·la que ens hem rellegit, podem dir que és la primera part de la ja comentada “Auxili perdó”, del mateix autor, perquè en aquesta segona part feia referencia a uns fets que no recordàvem. Ës genial! Arremet contra el món de la publicitat des de dintre i ens l’explota en el nos3 nassos. Afegim algún paràgraf per fer boca. Si podeu llegiu-vos-el abans que l’altre, i a més seguidets, s’ho passareu bé…

“Voldria que es recordés que he intentat resistir, encara que sabés que participar en les reunions ja era col·laborar. Des que t’asseus a la seva taula, en aquelles mòbides sales de marbre climatitzades, participes del descerebrament general. El seu vocabulari bèl·lic els traeix: parlen de campanyes, d’encertar el blanc, d’estratègies, d’impacte. Planifiquen objectius, una primer onada, una segona onada. Els fa por la canibalització, refusen ser vampiritzats. He sentit dir que a la casa Mars (el fabricant de barres de xocolata que porten el nom del déu de la Guerra), numeren l’any en 12 períodes de 4 setmanes; no dieun pas el primer d’abril, sinó “P4 S1”! Senzillament, són militars a punt d’engegar la Tercera Guerra Mundial. Permeteu-me recordar-vos que la publicitat és una tècnica d’intoxicació cerebral inventada per l’americà Albert Davis Lasker el 1899. però que, sobretot, ha estat desenvolupada amb molta eficàcia per un tal Joseph Goebbels durant els anys trenta, amb l’objectiu de convèncer el poble alemany que calia cremar tots els jueus. Goebbels va ser un conceptista creatiu-redactor eminent: “DEUTSCHLAND ÜBER ALLES”, “EIN VOLK, EIN FÜHRER”, “ARBEIT MATCH FREI”… Tingueu sempre present: amb la publicitat, no s’hi juga.

No hi ha gaire diferència entre consumir i consumar”.

(Segona edició) Aquest “apunt” (hem decidit donar-li aquest nom fins que hi vinga algú i ens done l’estàndard forma part indisoluble amb l’anterior. Si ja l’heu llegit podreu seguir, si no, haureu d’obrir la primera part per poder entendre el tot i no quedar-vos amb les parts.
(Primer Eduició) El motiu de fer dos “posts” (…) és que en un no ens cabien les dues fotos de les portades dels llibres, i així n’hem hagut de fer dos, perquè una imatge també té el seu preu (això que val més que mil paraules ho deixarem estar).

El següent llibre que anem a comentar, ens el vam llegir del 30 de juliol al 5 d’agost, com veieu, no costa tant de llegir. Desplega tota una sèrie d’històries ben travades que porten a un final sorpressiu. Escrit per Anna Grau, té uns comentaris que suposem les dones deuen entendre millor que nosal3. De vegades en diu algunes de bastant grosses, que no pensàvem que puguessin eixir d’una dona. A la faixa de promoció (es diu així?, ajuda!), diu que és “La novel·la que funda el neofeminisme” i en un subtítol hi diu “Tan cega estàs que encara creus que el teu enemic és l’home?”.

Ens ha semblat entretingut, de vegades divertit i fins i tot ens fa proposicions per a què reflexionem sobre si anem cap a una igualtat de gèneres o en realitat cadascú i cadascuna va a la seua i “campi qui pugui” que diuen per allà dalt.

Hem trobat una lleugera incorrecció que esperem que no ofenga ningú, i molt menys a l’escriptora, la diem per si es torna a reeditar que es corregisca. A la página 46, en el darrer paràgraf hi diu:

“Sense afegir ni un mot, el coll de toro sota els rínxols caoba va girar tres-cents seixanta graus i va iniciar la retirada. Repassem geometría i veurem que si gires 360º fas la volta sencera i no pots retirar-te, haurien de ser cent vuitanta!. De res.

“- Oh, el compartiré amb tú. Moltes vegades m’he preguntat perquè t’alimenten abans de matar-te. També fan venir el metge i et fan un examen de pre-execució. T’ho imagines? Es volen assegurar que estàs bé per poder-te matar. I tenen un psiquiatre, entre el personal que t’examina abans de l’execució, que ha d’informar l’alcaid per escrit que està sprou bé mentalment perquè et gassin. I tenen a la nòmina un sacerdot que pregarà i meditarà amb tu per tal d’assegurar-se que la teva ànima se’n va cap a la direcció adequada. Tot pagat pels contribuents de l’estat de Mississipí i administrat per aquestes encisadores persones que ens envolten. I no t’oblidis de la visita conjugal. POts morir amb el desig sexual satisfet. Pensen en tot. Són molt considerats. Es preocupen realment de la teva gana, de la teva salut i del teu benestar espiritual. I a l’últim moment et posen un catèter al penis i et tapen el cul perquè no facis tot un mullader. Això és per al seu benefici, no per al teu. No et volen haver de netejar després. Així doncs, t’alimenten bé, et donen tot el que vols i després et tapen. És fastigós. Realment fastigós de debó”.
   Hi ha més, entreu, entreu…

Els dos llibres que anem a comentar tenen una curiosa historia que pensem cal contar-la. El que comentem en aquest “post” (hi ha traducció catalana d’aquest mot anglés?, digueu-m’ho si algú la sap) ens va tocar en una rifa el 16 de desembre del 2005. El següent, ens va tocar en una altra rifa com l’anterior el dia que vingué a sopar Ana Aguado i Higon i del qual hi diguèrem la nostra. Aquests sopars-xerrada els promou el Bloc Jaume I de l’Alcúdia dintre de les diverses activitats que desenvolupa al llarg de l’any i que ara per ara estan parades per vacances estivals. A mitjan desembre farem la presentación de les activitats per l’any que ve, i els sopars els començarem de nou en gener i s’allargaran fins a juny, amb periodicitat mensual i dels quals us farem saber puntualment els dies i quins serán els contertulians, no patiu.

Els llibres que rifem abans de la xerrada són cedits pel company Eduard Guillot, que treballa com a distribuidor de l’Enciclopèdia Catalana al País Valencià i a qui mai agraïrem prou tot el que ens aporta…

Una vegada aclarit l’origen del llibres (sempre és ben curiós com arriba un llibre a les nostres mans), comentarem en aquest escrit el primer, titulat “La cambra de gas”,i escrit per John Grisham el 1994. Aquesta és la primera edició del llibre en català, el 1995 per Proa-Columna. Sempre hem tingut una mica de recel pels “best-sellers” i tanmateix, ens vam llegir ja fa bastant de temps un altre llibre d’aquest autor “Legítima defensa” que ens va enganxar, com aquest que comentem, des de la primera página. El teníem tant de temps en espera perquè el tema d’aquest, la pena de mort als Estats Units, se’ns feia una mica pesat (això pensàvem), a més el desplegament d’advocats i judicis per ajornar el dia fatídic… fins que un dia (el divuit de juliol passat) el vam agafar i en començar a llegir-lo ens va enganxar (ja ho hem dit) de seguida. Amb una prosa ágil, Grisham ens descriu l’ambient de crispació a Mississipí, on el K.K.K. havia fet de les seues i després de molt de temps i per imperatius polítics, s’havia de matar a algú. Aquest era Sam Cayhall, el qual havia renunciat a tindre cap advocat, però vet aquí que el seu nèt s’ofereix a defensar-lo. Ens han comentat que hi ha una pel·lícula, ara mateix no sabem de quin director, que per als qui no tenen ganes de llegir (dir no tinc temps és dir una mentida), la poden veure. A l’entradeta teniu un extracte, el que més ens va impactar i que pensem que reflecteix bastant bé la barbaritat que suposa la pena de mort.

Hui ens hem acabat el llibre “La lladre de llibres” de Marcus Zusak. També parlarem de quin possible futur ens espera, de moment a Catalunya…

Començarem parlant de nosal3 primer, que ja fa temps que no ens fem cap autoreferència i revisió de què fem i pensem.

Ja hem recollit els certificats de l’escola de magisteri i ens hem apuntat per internet a la borsa d’interins de Catalunya. (La del País Valencià i la de les Balears encara no s’han obert). També hem aprovat el grau superior de coneixements de valencià/català de la Universitat. Només ens queda enviar per correu certificat les fotocòpies dels certificats i… ja veurem on treballem el proper any. Hem triat, per proximitat, el servei territorial de les terres de l’Ebre: Sant Carles de la Ràpita, Amposta, Ulldecona… Estem molt il·lusionats i esperem poder acabar amb el treball d’ara a Correus abans que s’acabe el contracte que tenim signat (fins el 31 d’octubre, uf!).

Quant a la novel·la, la vam comprar perquè el títol ens va atraure, com pot atraure a qualsevol a qui agrade llegir, no per referències. Ningú m’havia parlat d’ell o de l’autor, jove de 33 anys nascut a Sydney i de pares alemanys. I va estar un encert molt gran. El narrador, millor dit, la narradora és la mort, que se’ns presenta de bon començament. L’acció es desenvolupa durant l’alemanya nazi a un poblet, Molching molt a prop de Munic i la protagonista, Liesel Meminger, una noieta de nou anys, va creixent i aprenent a llegir de la mà del seu pare adoptiu. Va robant llibres, el primer de damunt la neu, el segon d’un munt de cendres fumejant… i així ens va contant com es vivia a aquell lloc en aquell temps. És bastant sorprenent la forma de com ens ho conten, ja que després d’haver llegit bastant sobre els camps de concentració i de la guerra al front, ara se’ns presenta la vida del petit poble esmentat, amb les pors i amb les accions temeràries per intentar fer front a la barbàrie imperant. Molt recomanable.

   Ah!, se’ns oblidava, aquesta nit anem a veure “The Heptones” i la “Basque Dub Foundation” al greenspace, si aneu ens veurem!

Ja n’hi ha prou de parlar del “Manifiesto”, què no veiéreu ahir “El intermedio”?.

Per fi, el comentari del darrer llibre que acabàrem el 9 de juliol.

Benvinguts, passeu, passeu…

Ahir a “El intermedio”, el Wyoming (llegir “Guajomin”) va fer referència al Manifiesto que està escarotant el galliner i ens adonàrem que no hi ha per tant. Quant més en parlem, més temps podran estar insistint-hi. Va dir que els que ho han muntat tot (Pedro J. El Mundo i la COPE), com que ja no els queden 11-M’s, ni conspiracions, i a més el darrer campionat d’això que anomenen esport (futbol) ha escalfat l’amor “patrio”, s’han inventat açò del Manifiesto per a això: que ens revoltem i ells tenir excuses per anar contra nosal3. També va fer referència a persones que de primeres es van adherir i quan s’han adonat del merder que està alçant, s’han esborrat de la llista (Antonio Gamoneda, darrer premi Cervantes de Literatura, Luz Casal…). Ja per acabar una enllaç amb un recull d’articles per si voleu indagar més: http://ginjol.blogspot.com/2008/07/compendi-de-textos-al-voltant-del.html
… i ja n’hi ha prou, d’aquest color!!!. No pensem fer cap més referència i preguem que no ho feu vosal3 tampoc.

Quant a la novel·la de Najat El Hachmi, “L’ultim patriarca”, premi Ramon Llull 2008, ens ha confirmat allò que sabíem d’algun que altre home marroquí.
La manera tan diferent d’entendre l’amor, el matrimoni, l’honor de la família, amb una lògica (il·lògica per a nosal3, no així per a ells) que pot arribar a fer riure dins de la gravetat del què suposen… Si tot allò que ens conta a la novel·la és autobiogràfic, cal felicitar-la per haver aguantat tant, i per haver pogut eixir-se’n del jou de “l’últim patriarca”. Recomanable per a aquest estiu.

“En el moment en què la Santa Verge apareix a les roques de Massabielha, cada ànima de Lourdes interpreta el prodigi segons les pròpies il·lusions i desitjos, segons els somnis i instints malsans…

… Bernardette i algunes àvies creuen de bona fe que es tracta d’una de les fades benefactores que, segons contaven les antigues llegendes, habitaven la tuta de Massabielha. Algunes devotes com la viuda Milhet i la modista Peyret, consternades encara per la mort de la jove Elisa, hi veuen el seu espectre, mentre que la majoria de les congregants no dubten ni de bon principi que es tracta realment de la Santa Verge. El doctor Duzous, com a home de ciència, assegura que són al·lucinacions d’una malalta del cap; el rector Peyramale i les germanes de l’hospici creuen que és obra del diable, els capcalents del Cafè Francès s’exciten imaginant la xocolatera dels seus somnis vestida amb roba interior… Tots giren l’aigua de la font de Massabielha cap al molí dels seus interessos, com va dir una vegada la tieta de Bernadette. Al capdavall , han estat els fondistes com ella i els comerciants de Lourdes qui de debò s’han emportat l’aigua miraculosa de la Santa Verge cap al molí dels seus negocis”.

Paraules textuals que ens eximeixen de fer-ne un resum més encertat, aquest és perfecte. A més, al final de la novel·la se’ns revel·len els tres secrets que Bernardeto (en patuès) se’n va endur a a la tomba. No anem a dir-los ací, compreu-lo o llegiu-lo!.

Frédérick Beigbeder: “Auxili perdó” 
Edgar Morin: “Cultura i barbàrie d’Europa”.
Començat: Pep Coll. “Les senyoretes de Lourdes”

El trenet de la línia 1 dels F.G.V. és el nostre lloc de lectura preferit, i no som els únics, molta gent, sobretot dones, passen L’HORA que triga en arribar el trenet a Blavència llegint i així no es té la sensació d’estar perdent el temps. Moltes de les meues lectures les hem fet allà. Ara, com anem cada dia a treballar a Blavència, doncs tenim dues hores (anar i vindre) per omplir-les amb lectures que ens cauen a les ans o que anem selecionant.   

   Anem a informar-vos de les darreres lectures, ja que sinó se’ns aniran oblidant. Després de “Los detectives salvajes” de Bolaño, ens vam llegir d’Edgar Morin “Cultura i barbàrie d’Europa”, un assaig en la línia de Morin on analitza totes les barrabassades que s’han fet en nom de la cultura.

   Després ens vam llegir la novel·la “Auxili perdó” de Fredéreick Beigbeder, del qual ja havíem llegit “13’99 euros“, on arremet contra les agències de publicitat, cosa que va fer que despedirem del seu treball a una d’elles. Aquesta va sobre descobridors de talens (nosal3 diríem “assalta cunes” com diria Ferran Torrent) a la Rússia de Putin. No té desperdici, i el final arriba a sorprendre’ns de veritat.

   Hui em començat amb la novel·la de Pep Coll “Les senyoretes de Lourdes”. D’aquest home ens havíem llegit “L’abominable crim de l’Alsina Graells” i “El salvatge dels Pirineus”, tots dos molt divertits. Aquest d’ara no ho sembla tant.

   Més endavant tornarem a parlar, au!

“Semblava com si definitivament l’esperit tràgic de l’òpera m’haguera convertit en una heroïna destinada a enfrontar-se amb un destí sense misericòrdia. Els balls de màscares sempre acaben malament”. “Diva” de Pasqual Mas i Usó. Editorial Tàndem, 2004.

3.- SOPAR I XERRADA DEL BLOC
    Amb el sopar i xarrada que tindrem el proper divendres 6 de juny, a les

21.30 hores. Ana Aguado parlarà sobre 'Ciutadania femenina i feminisme al

segle XXI', al Casal del Bloc de Progrés Jaume I que es troba al carrer

del Calvari, 13, al costat de la plaça Tirant lo Blanc, on hi està la Casa

de la Cultura i les restes del convent. (Hem reproduït el correu que ens 
han enviat des del Bloc jaume I i el fem extensiu a tothom que vulga vindre. 
Ah!, són només 4 euros i l'entrepà se'l porteu. Ens veiem!