NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Arxiu de la categoria: Lectures.

La Lluna en un Cove. Número 10 Especial Viatges.

Número 10, Especial Viatges

Tots
els dromedaris del desert

Mireia Llinàs
En els
suburbis de Sant Petersburg

Roger Simeon
Retrat a
Sibenik

Jordi Morell
Viatge per la dolça Gàl.lia
Natàlia
Senmartí

El “viatger”
Limon & Juli
Vert

La terra que el temps oblidà (cap. 1)
Edgar
R. Burroughs

Fora de cartellera: Les aventures de Priscilla
Anna
M. Villalonga

L’últim viatge (o la història de Paco
Sentís)

Conrad Freixe

Format: 14’50 x 20’50 cm.
Enquadernació tipus llibre (rústica)
Tapa
flexible plastificada amb imatge de portada
Il.lustracions interiors de
Daniel S. Limon
110 pàgines
PVP: 7,5 Euros


La Lluna en un Cove… és una lluna creixent!
Ara
et donem més, pel mateix preu!

  • Més pàgines
  • Més relats
  • Noves seccions fixes
  • Relat en vinyetes
  • Il·lustracions interiors
  • I com sempre…
  • Una acurada selecció
  • Els relats més sorprenents!
  • La narrativa més actual!


Número 10, Especial Viatges.
Contingut:

Fotografia: Copyright Mireia Llinàs
Prohibit l’ús
sense autorització.

Tots els dromedaris del desert
Mireia Llinàs

Vam
anar a les gorges de Todrhà i va ser un gran encert ja que allà
vam poder passejar descalços sobre l’aigua fresca després de dos
dies al desert, i vam contemplar aquelles fantàstiques muntanyes, que
s’aixacaven amb formes curioses, amb forats misteriosos en les seves parets i
ecos captivadors… Era un paradís per a nosaltres, amb cascadetes que
queien per una roca d’un color taronjós estrident, com les que es veien
de vegades en les pel·lícules del Far West. Allà, un noiet
prim em va voler comprar. El Nil li va preguntar quants camells en donaria, i el
noi va respondre molt segur de si mateix…

Mireia Llinàs (Barcelona, 1985). Vaig estudiar a l’ESCAC,
l’escola de cinema de la UB, i em vaig especialitzar en guió. El febrer
de 2009 vaig entrar a Diagonal TV com a guionista de Ventdelplà.
He escrit pel·lícules per a TV, audioguies ficcionades i moltíssims
curt metratges (com, per exemple, una adaptació d’un fragment de l’obra
La insostenible lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera). Enguany
també he escrit una mini sèrie sobre una central nuclear, apotèosica
i tràgica; i una sèrie fresca per a adolescents, una comèdia
romàntica generacional, un drama ambientat als anys 60, etc. Quant a
gustos literaris com a lectora sóc bastant eclèctica també:
m’agrada el realisme de tipus social; m’agraden els russos clàssics, en
especial Crim i càstig i Anna Karènina; novel·les
històriques, com per exemple El metge i Els pilars de la
terra
; el realisme màgic sudamericà també m’atrau; i sóc
capaç de llegir-me al mateix temps L’Odisea, d’Homer. En La
Lluna en un Cove
ha col·laborat (núm. 2) amb l’obra Denses glopades de fum


Fotografia: Copyright Roger Simeon
Prohibit l’ús
sense autorització.

En els suburbis de Sant Petersburg
Roger Simeon

Dos
individus igualment foscos, grossos, ens digueren amb la major de les eixuteses
el que semblaven ser dos mots separats. Nosaltres fingírem no sentir-nos
al·ludits i continuàrem cercant amb la mirada (que no pas amb els
peus, per por d’endinsar-nos sols en aquell món desconegut) el nostre
amic. A la fi els dos homes s’aproparen decidídament cap a nosaltres, i
repetiren el que havien dit anteriorment, però ara assenyalant un cotxe
vell i atrotinat que volguérem creure que es tractava d’un taxi que ells
ens estaven oferint… ¿O no?

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica,
periodista desinformat i escriptor sense llibre. Col·laborador ocasional
del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he
estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny
de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els
Monjos
; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i
finalista del Concurs de Cartes d’Amor i Desamor de Calafell, del
Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre
Cultural La Nau
. M’han publicat el relat L’amistat en La
Lluna en un Cove
número 8. Trobareu més informació
sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk


Il.lustració: Copyright Daniel S. Limon
Prohibit
l’ús sense autorització.

Retrat a Sibenik
Jordi Morell

L’Stipe s’ho mira
divertit. Sota el seu frondós bigoti dibuixa una rialla trapella. N’ha
vist tantes, de parelles com aquesta! Encara que no sap d’on deuen venir,
aquests, perquè no n’identifica l’idioma. Quelcom entre l’italià i
el francès… Espanyol tampoc no ho és. Vés a saber! Però
l’idioma és indiferent: podria posar paraules de les seves a la discussió
per a ell inintel·ligible que mantenen aquests dos, ell obsessionat a fer
que surti bé la fotografia, ella amb la paciència al límit.

Jordi Morell (Ivars d’Urgell, 1975). Encara que és de ciències,
li agrada molt escriure i viatjar, i encara li agradaria més tenir temps
per a fer més sovint les dues coses. D’aficions, influències i
inquietuds variades i poc constants, llegeix gairebé qualsevol cosa que
li caigui a les mans, ja sigui d’aquí prop, com el Quim Monzó o el
Jesús Moncada, o de lluny, com el Paul Auster o el Haruki Murakami. Ha
participat en el número 4 de La Lluna en un Cove amb el conte
Sota les aigües.


I també…

Viatge per la dolça Gàl.lia
Natàlia
Senmartí

Falcata havia arribat a la conclusió que la
dolça Gàl·lia ho era en veritat; i amena, fructífera,
suau… Travessada per abundants rius murmuriosos, plens de truites; per calçades
empedrades -algunes en obres de manteniment a càrrec de la típica
brigada legionària, la qual cosa els obligà a donar un tomb de
moltes milles-; entapissada de blat madur, de civada, d’espígol, sense
mancar-hi prats, portentosament ben distribuïts i molt nets, i esquitxats
per la presència de vaques, d’ovelles, de cabres i de cavalls… De
vegades, trencant la placidesa dels turons assimilats a geps esponjosos, sorgien
muntanyes amb neus perpètues, però lluny, com per a rematar una
decoració d’un perfecte escenari bucòlic. Tanmateix, Falcata i
Duncan tindran un bon ensurt, prop de Lutetia (París). Un fascinant relat
ambientat en l’època romana.

Natàlia Senmartí ¡Salve! He nascut a Barcelona, i
fa quasi trenta anys que visc al Principat d’Andorra. Em dedico a l’ensenyament
de la història de l’art i del cinema a l’escola d’Art del Comú
d’Andorra la Vella. Abans vaig donar classes de disseny, còmic, paper
maixé, il·lustració, tècniques d’animació i plàstica
per a infants, joves i adults. M’he dedicat a il·lustrar llibres de tota
mena i alguns dels meus dibuixos, gravats, pintures, han estat exposats en
galeries de l’estat espanyol i al Principat. Sóc llicenciada en Història
de l’Art. Una de les meves dèries consisteix a escriure, especialment
sobre temes històrics. He col·laborat en el número 6 de La
Lluna en un Cove
amb l’obra La Virgo Màxima parla…
i Cèsar calla
.


L’últim viatge (o la història de Paco de Sentís)
Conrad
Freixe

Tots van callar. Sens dubte una necessitat llargament
reprimida dins d’aquell grup s’estava finalment duent a terme: la necessitat de
contar, d’evocar amb paraules un esdeveniment que havia commocionat col·lectivament
aquells homes drets i fets. I l’oportunitat de fer aquell alliberament catàrquic
havia vingut donada per la visita casual d’un nouvingut: el Carles, que, confós,
mirava d’esbrinar si allò era realment una presa de pèl o què.

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Des de fa molts anys viu a Alcoi, País
Valencià. En La Lluna en un Cove ha col·laborat amb els
relats: ¿Com saben
que les mirem?
(núm. 8), El Barranc dels Batans
(núm. 6), La dona
de negre
(núm. 4), i L’ou (núm. 4).


Iniciem en el número 10 la publicació* per capítols de
la novel.la
La terra que el temps oblidà, d’Edgar R.
Burroguhs

Escrita l’any 1916, es publicà a la revista Blue
Book Magazine
. És la primera part d’una trilogia de novel·les
curtes centrades en les peripècies dels supervivents de la tripulació
i els presoners d’un submarí alemany de la primera guerra mundial, que
s’ha perdut i ha anat a parar a un continent desconegut. Una interessant obra
que combina la ciència-ficció i les aventures.

Número
10 de La Lluna en un Cove: capítol 1

* Cortesia d’Edicions d’El Llancer

Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic
novel·lista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època
del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie
de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.


Noves seccions fixes:

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia
Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència
universitària, i és investigadora de la literatura catalana.
Compagina aquestes tasques amb la creació literària i la crítica
de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com


El “viatger”, Limon & Juli Vert – Un petit
relat contat amb vinyetes.

Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret
de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a il·lustrador, col·labora
en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les il·lustracions dels relats, de les caràtules de
les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com


Tot això ho trobaràs a…

Número 10, Especial Viatges

Tots
els dromedaris del desert
, Mireia Llinàs
En els
suburbis de Sant Petersburg
, Roger Simeon
Retrat a Sibenik,
Jordi Morell
Viatge per la dolça Gàl.lia, Natàlia
Senmartí

El “viatger”, Limon & Juli
Vert

La terra que el temps oblidà (c. 1), E. R.
Burroughs

Fora de cartellera:
Les aventures de Priscilla
,
Anna M. Villalonga
L’últim viatge (o la història
de Paco Sentís)
, Conrad Freixe

Format: 14’50 x 20’50 cm.
Enquadernació tipus llibre (rústica)
Tapa
flexible plastificada amb imatge de portada
Il.lustracions interiors de
Daniel S. Limon
110 pàgines
PVP: 7,5
Euros

Despeses d’enviament GRATIS

> Comprar <

I ara, a més a més, per la compra d’un número
de La Lluna en un Cove… un DVD gratis!
(*)

DVD El Palomar. Un poble al cor de La Vall d’Albaida
*
Fins a exhaurir existències.


Números anteriors de La Lluna en un Cove


La Lluna
en un Cove
Número 9
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 8
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 7
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 6
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<

Les compres a La Lluna en un Cove es poden fer:

A través
dels formularis web: Accés
als formularis

Usant el correu electrònic:
jodemano@lallunaenuncove.cat
Per
via telefònica: 96 731 87 13 (Ontinyent, País Valencià)

Les
compres a La Lluna en un Cove són completament segures.
Formes de
pagament: Transferència al nostre compte o Gir Postal

La Lluna en un Cove
col.labora amb:
Club Tr3sC i La Lluna en un Cove Carnet Jove i La Lluna en un Cove

Informeu-vos sobre les ofertes i/o descomptes picant sobre el
logo corresponent.
Les ofertes i/o descomptes no són acumulables i
s’apliquen únicament amb la compra directa a través d’aquesta web.

RESUM DE LA REUNIÓ DEL GRUP DE LECTURA D’AHIR AMB MANEL-JOAN ARINYÓ AL VOLTANT DE LA SEUA NOVEL·LA ?CUBANETA MEUA?.

RESUM DE LA REUNIÓ DEL GRUP DE LECTURA DEL
BLOC JAUME I AMB MANEL-JOAN ARINYÓ AL VOLTANT DE LA SEUA NOVEL·LA “CUBANETA
MEUA”.

 

         Abans de començar a entrar en “matèria”,
ens va comentar l’autor que aquesta era una reunió “normal”, suposem que es referia
a que ha anat fent altres menys “normals” sobre sexe i pornografia (o això
entenguérem, no sabem si ho deia de veritat o què), on algú del públic s’alçà a
mitjan intervenció i li va espetar “vosté és un reprimit, sempre és millor
fer-ho que contar-ho”. I, cosa curiosa, a les reunions “normals” per parlar de
la seua obra, li n’han passat tan grosses o més que a les menys “normals”, fent
referència a una anècdota que us contem seguidament. Un jove que havia assistit
a una d’aquestes reunions, en acabar, li va dir que ell estava mort… li contà
que a la “mili”, a un company se li va disparar el fusel i li pegà un tret al
cap. Li certificaren la seua mort (metges militars…, recordeu el Yak-42?) i a
punt de soterrar-lo, reviscolà. Es va veure involucrat en judicis, mitjançant
advocats pagats de la seua butxaca, per a que el tornessin a donar per viu… i
no quedà massa clara la cosa, però sembla que encara està “mort”. I en acabant
diuen que els relats de ficció se’n passen!!!

         Entrant ja a comentar “Cubaneta meua”,
la idea original es va gestar en la Universitat Catalana d’Estiu, en un curset
sobre guions cinematogràfics, allà va coincidir amb Xesco Guillem, qui li
proposà un guió que tenia en ment des que havia anat diverses vegades a Cuba. Li
preguntàrem si no era complicat escriure a “dues mans” i va respondre que una
novel·la potser, però que un guió cinematogràfic és bastant més fàcil. Xesco li
va dir que el tenia tot al cap, de fet ell era qui havia anat a Cuba, Manel no
ha anat cap vegada. Es van anar creant escenes, afegint diàlegs, i estant en
contacte permanent, van enllestir el guió, el qual van “passejar” per molts
productors de cinema, a ningú dels quals li va fer el pes com per arriscar a
produir aquesta història. I així, decidirem transformar el guió en novel·la (d’aquesta
part ja s’encarregà Manel).

         Ens va comentar que algunes de les
situacions estan extretes de la vida real (Xesco viu a un pis que abans era un
prostíbul, i els primers mesos, de tant en tant trucaven per anar a “sucar” i
en veure’l se’n disculpaven, com li passa al Joan de la novel·la quan mor sa
mare i decideix -per fi!- a anar de putes.) També hi ha un “xoto” com els que
ixen a la novel·la, aquest de Sueca que de tant en tant s’enfila a l’avió i cap
a Cuba!. I per Albaida també hi ha una persona real que inspirà i  completà la parella que el Joan es troba a
Santiago i que l’arrosseguen cap al vici (i de pas li escuren les butxaques).

         El Manel ens va dir que s’ho va passar
molt bé escrivint, primer el guió, i després la novel·la. Com en quasi cada
història vital, hi ha una mancança que fa anar en dansa els personatges. El
Joan, verge amb quasi quaranta anys, la Graciela, el nuvi de la qual es va “escapar”
a Mèxic. És també, va dir, una novel·la de contrastos, de creixement i
enfonsament dels personatges, on la riquesa xoca amb la pobresa, on també es
barallen l’amistat amb la traïdoria, la fidelitat i la infidelitat, la castedat
i la luxúria. Els capítols claus que emmarquen aquests contrastos són el del
convit de noces, on la Graciela es “posa les botes” i on s’adona que el menjar
que sobra no se l’enduran a casa… i el capítol on es conten les morts dels
respectius pares. El d’ella, oficialment mort en heroic acte de servei (fent-ho
a Angola amb una angolesa i mort pel marit d’aquesta que els pilla “in fraganti”),
i a son pare de Joan, que se’l troben “oficialment” mort, tot mudat amb la
llegona a la mà, rascant tarongers (d’un infart a la casa de putes, traslladat
després pels que volien “arreglar-ho”).

         A la presentació a Carcaixent, que és
on es desenvolupa la major part de l’acció, una dona li preguntà per què havia
triat Carcaixent per escenari, i si algun dels personatges estava inspirat en
algú que ell conegués de per allà… l’autor confessà que en algun poble l’havia
d’ambientar, i Carcaixent ha estat un poble productor de taronges i d’ací li ve
la seua riquesa… i la dona continuà… i per què no l’ambientà a Cullera… potser
van haver susceptibilitats ferides en el pensament d’aquella dona.

         Els personatges principals de la
novel·la són dos persones buides, que van omplint-se, primer d’amor i després
de desamor, com havíem dit abans, és una novel·la de creixement, on la justícia
poètica fa que el que es porta bé, acabe bé i que el que es porta malament,
acabe malament. És una novel·la farcida de personatges secundaris, amb molt
tòpics, i on triomfa l’amor vertader. I és una història que agrada, ja que segons
li consta a l’autor, se l’han llegit des de dones de 90 anys fins a xiquetes de
13.

         Un altre apunt que va fer  Manel va ser sobre les dimensions del membre
del Joan, diu que hi havia moltes més pàgines escrites, però les va haver de
retirar per no fer la novel·la massa extensa.

         Finalment, parlant ja de tot un poc,
ens va dir que ha tingut més problemes amb els correctors d’ací del País
Valencià que amb els de Catalunya, en ser preguntat sobre si li feien moltes
correccions de terminacions verbals o expressions en valencià… D’ací passàrem
a parlar de com no hem tingut, com a Catalunya, uns referents de novel·la de la
talla de Mercé Rodoreda o a Balears, amb Llorenç Villalonga.

         També ens va parlar de les dues “trampes”
que hi ha a la novel·la, dos recursos que va emprar que no li semblaven massa
versemblants, però que una vegada escrita la novel·la si les treia, tot es
desmuntava… també ens va dir que no les diguérem, i així ho fem, callem.

         El proper projecte que porta entre mans
es diu “Fem un trio”, dintre d’un recull que es titularà “El fascinant món de
la ploma”, on contarà mil i una anècdotes del món dels escriptors i dels editors.

         Una vetllada molt agradable, en la qual
riguérem a cor què vols. A la propera s’apunteu (si podeu) i se’n veniu. Serà
per novembre i la lectura proposada (per si no teniu el tríptic) serà “Em dic
vermell” d’Orphan Phamuk (l’autor, en aquest cas, no hi assistirà, com podeu
suposar).

          Passeu
una bona vesprada i un millor cap de setmana!

“Musicofília. Històries de la música i el cervell” d’Oliver Sacks

“Musicofília.
Històries de la música i del cervell”

Oliver Sacks

 

Parlar
d’Oliver
Sacks

és parlar d’una persona que ha dedicat de tota la seua vida a la
investigació del funcionament del nostre cervell.
És
metge i autor d’una desena de llibres, entre els quals “L’home
que va confondre la dona amb un barret”
(el
qual tenim pendent), “
Despertars”
(hem
vist la pel·lícula.. i qui no?, nominada a un Òscar), “Un
antropólogo en Marte” o “Veo una voz”.
Viu
a Nova York i és professor de Neurologia i Psiquiatria a la
Universitat de Columbia.

La
cursiva pertany al que diu sobre l’autor la solapa del llibre
comentat. Els llibres sense cursiva ens els llegirem en castellà, i
del darrer (“Veo una voz”) vam fer un resum, traducció i
comentari l’any 2005 per a l’assignatura d’Educació Especial
de Magisteri i que, si trobem, (ens ha costat, però finalment l’hem
trobat) us l’afegirem a adjunts. Després veiérem que ha estat traduït al català… Aleshores no estavem tan
acostumats a traduir i potser es troben incorreccions que en aquell
moment no dominàvem…).

 

Quant
al llibre que ens ocupa, es divideix en quatre parts amb els
corresponents capítols que us copiem seguidament:

PART
I

1.-
Un llamp caigut del cel: musicofília sobtada.

2.-
Una sensació estranyament familiar: crisis musicals.

3.-
Por de la música: epilèpsia musicogènica.

4.-
Música al cervell: imatgineria i imaginació.

5.-
Paràsits, música apegalosa i melodies enganxoses.

6.-
Al·lucinacions musicals.

 

PART
II

7.-
Sentit i sensibilitat: una gamma de musicalitat.

8.-
Un fracàs: amúsia i disharmonia.

9.-
El papa es moca en sol: oïda absoluta.

10.-
Altura tonal impefecta: amúsia coclear.

11.-
Estèreo absolut; per què tenim dues orelles.

12.-
Dues mil òperes:
savants
musicals.

13.-
Un món auditiu: música i ceguesa.

14.-
La tonalitat verd clar: sinestèsia i música.

 

PART
III

15.-
A l’instant: música i amnèsia.

16.-
Parla i cançó: afàsia i musicoteràpia.

17.-
Recital de pregàries accidental: discinèsia i cantilació.

18.-
Un conjunt: música i síndrome de Tourette.

19.-
Seguir el compàs: ritme i moviment.

20.-
Melodia cinètica: malaltia de Parkinson i musicoteràpia.

21.-
Dits fantasma: els cas del pianista amb un sol braç.

22.-
Atletes dels músculs petits: distonia dels músics.

 

PART
IV

23.-
Desperts i adormits: somnis musicals.

24.-
Seducció i indiferència.

25.-
Lamentacions: música, bogeria i melanconia.

26.-
El cas de Harry S.: música i emoció.

27.-
Irreprimible: música i lòbuls temporals.

28.-
Una espècie hipermusical: la síndrome de Williams.

29.-
Música i identitat: demència i musicoteràpia.

 

Agraïments.

Bibliografia.

Índex
de noms i de conceptes.

 

Hem
de dir que si no coneixeu aquest autor, d’entrada els títols
d’alguns capítols poden fer que ens fem enrere, perquè sembla que
seran una explicació complicada d’entendre per als no entesos en
neurologia, però Oliver Sacks sap com contar allò que en un primer
moment ens pot semblar difícil i ho fa explicant casos de pacients o
de col·laboradors que han llegit alguna cosa seua on parla de
malalties que han patit. Aquest edició en català ha estat
augmentada amb moltes de les cartes que li han enviat després de
publicar-lo en anglès, afegint noves informacions sobre casos que
ell no ha tractat directament.

 

Ara
anem a copiar la contraportada per a que es feu una idea més precisa
(en cursiva, sense ella, comentaris afegits per nosal3):

La
música ens pot persuadir de comprar alguna cosa
(açò
ho saben molt bé els centres comercials)

o recordar-nos la nostra primera cita. Ens pot animar en un mal
moment i ens pot fer ballar sense parar
(nits
“boges”, de cantar i ballar, quin no n’ha tingut alguna?)
.
Però el poder de la música va molt més enllà. Efectivament, la
música ocupa moltes més àrees del nostre cervell que el
llenguatge: els humans som una espècie musical.

Les
històries d’Oliver Sacks sobre persones que s’han d’adaptar a
les més diverses malalties neurològiques han canviat
substancialment la manera com entenem els nostres cervells i
l’experiència humana. A “Musicofília” l’autor examina el
poder de la música a través d’experiències individuals de
pacients, músics o no. Hi ha els casos d’un home a qui va tocar un
llampec i que de sobte es va sentir impel·lit a convertir-se en
pianista als 42 anys; els dels nens que pateixen la síndrome de
Williams, amb un sentit hipermusical des del naixement; el de les
persones amb amúsia, per a qui una simfonia sona com un concert de
cassoles, i el d’un home la memòria del qual només abraça un arc
temporal de set segons, per a tot excepte per a la música”.

 

I
un afegitó final:

El
doctor Sacks no escriu només com a metge i científic, sinó com un
humanista amb visió filosòfica i literària… el seu llibre no
només contribueix a la nostra comprensió de l’esmunyedissa màgia
de la música sinó també que ens il·lumina sobre l’estrany
funcionament i les marrades de la ment humana” Michiko Katukani,
The
New York Times.

 

De
molt recomanable lectura per als qui, com nosal3, han estudiat
Audició i Llenguatge a Magisteri, o logopèdia a Psicologia, per a
músics i melòmans, i per a tot aquell a qui agrade llegir, perquè
com ja hem dit, és molt entretingut… la de coses que no sabem del
nostre cervell! Tenim pendent de comentar també un altre assaig
sobre el cervell: “El cervell eròtic” d’Adolf Tobeñas, el
qual el començàrem a llegir juntament amb aquest que comentem ací,
i que quant ens el tornen, podrem repassar-lo i fer un xicotet
comentari per a compartir lectures. Aquesta nit tenim la reunió del
Grup de Lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia al Casal Jaume I, C/
Sant Jaume, 31 i de la qual us farem un detallat informe.

Correu de “La Lluna en un Cove” on detalla tots els punts de venda que ha aconseguit…

Hola de nou, Antoni
Només dir-te que continuem treballant per a aproximar-vos a tots vosaltres La Lluna
en un Cove. Els problemes que hem tingut recentment a l'hora de trobar una
distribuïdora que es vulgui fer càrrec de la nostra publicació no ens poden aturar,
i, per això, estem buscant solucions. Continuem en contacte amb la quinzena de
llibreries que des de primer moment han col·laborat amb nosaltres i ens han donat el
seu recolzament. Durant les properes setmanes intentarem ampliar de mica en mica
l'oferta de punts de venda on podreu trobar La Lluna en un Cove. Ara mateix, a data
d'avui, 17 de setembre, la llista de llibreries que tenen disponibilitat d'algun
dels números que hem editat és aquesta:

Barcelona:
Llibreria "Al peu de la lletra"
Calàbria, 281
08029 Barcelona
Tel. 934306608
Barcelona:
Llibreria "LAIE"
Montalegre, 5
08001 Barcelona
Tel. 934813886
http://laiecccb.blogspot.com/

Tortosa:
Llibreria "La 2 de Viladrich"
Carrer Despuig, 22
43500 Tortosa
Tel. 977441232
www.la2deviladrich.cat
Alcoi:
Llibreria "Llorenç"
Carrer Sant Llorenç, 1
03801 Alcoi
Tel. 965543746
Ontinyent:
Llibreria "La Llibreria"
C/ Martínez Valls, 18
46870 Ontinyent
Tel. 962912805

Ontinyent:
Llibreria "Bastida"
Avinguda d'Almaig, 56
46870 Ontinyent
Tel. 962916099

València:
Llibreria "3 i 4 - Acció Cultural del País Valencià"
C/ Sant Ferran, 12
46001 València
Tel. 963157799

BOTIGUES VIRTUALS
Productes de la Terra
Tel. 902343030
Botiga elèctronica de Productes de la Terra





D'altra banda, ja saps que també pots adquirir qualsevol número de La Lluna en un
Cove des de la nostra web, a través dels nostres formularis de sol·licitud (pagament
segur - no demanem núms. de targeta ni res per l'estil - el pagament es fa per
ingrés directe al nostre compte). Recorda que les despeses d'enviament són gratis.
Et passem els enllaços:
Formularis de sol·licitud a través de la web oficial de La Lluna en un Cove
Sol·licitud d'exemplars
Sol·licitud de subscripcions



Res més, de moment això és tot. Tan bon punt tinguem notícia que La Lluna en un Cove
va arribant a més llibreries t'ho farem saber, per si t'interessa. D'altra banda,
comentar que ben aviat hi haurà disponible en la nostra web la informació relativa
al número 10, "Especial Viatges". Salutacions cordials!

La Lluna en un Cove
Revista de Relats de Ficció
Apartat de correus 1100
46870 Ontinyent
Telèfon: 96 731 87 13
www.lallunaenuncove.cat
Bústia electrònica general: jodemano@lallunaenuncove.cat
Bústia de recepció de relats: relats@lallunaenuncove.cat
Comandes: comandes@lallunaenuncove.cat
Bústia d'opinons i cartes dels lectors: opinions@lallunaenuncove.cat
Bústia de l'editor, Lluís Miquel Pérez : editor@lallunaenuncove.cat


.. els quals compartim amb vosal3, per a que, si no sou subscriptors i voleu comprar-la, ho pugueu fer als punts de venda indicats.

   Bona vesprada!

La Lluna en un Cove no troba distribuïdora perquè el català no és rendible (…?…)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Correu llegit fa un moment de l’editorial de “La Lluna en un Cove”, on, una vegada més, la nostra llengua es veu menystinguda per les distribuïdores amb l’excusa de que no és “rendible”…. Vegonya, cavallers, vergonya!!!

        Hola de nou Antoni
        Et passem la nota que estem difonent 
per diversos mitjans:
 
        Tenim notícies una mica tristes al voltant del nostre projecte literari. 
Molts dels nostres simpatitzants ens heu dit en més d'una ocasió que us
agradaria que La Lluna en un Cove tingués més presència en llibreries,
quioscos, etc. Com alguns de vosaltres ja coneixeu, amb La Lluna en un
Cove col·laboren uns determinats punts de venda (una quinzena de
llibreries, repartides per Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc.), que
sabem que resulten totalment insuficients per a cobrir les necessitats de
proximitat a tots els lectors i simpatitzants de la nostra publicació.
 
        És per això que des dels primers dies de setembre hem procurat 
buscar un distribuïdor que faci possible que La Lluna en un Cove arribi
a més llocs i pugui així acostar-se més a tots aquells que voldríeu adquirir
la nostra publicació mensual. Però hem d'admetre que la cerca de
distribuïdor ha estat inútil: cap de les empreses amb què hem contactat
no han volgut fer-se càrrec de distribuir-nos. ¿El motiu? Bàsicament aquest:
que La Lluna en un Cove és una publicació "en català". Ens han rebutjat
una i una altra vegada perquè, segons ells, les publicacions en català
d'editorials joves com la nostra no resulten "rendibles" en punts de venda.
La qual cosa ens ha sorprès molt, perquè ni tan sols no ens han
donat l'oportunitat.
 
        Si La Lluna en un Cove hagués estat una publicació en castellà, ens 
haurien admès de seguida. Com que editem en català, no. Francament,
aquesta qüestió ens ha desconcertat moltíssim. Ens veiem així "bloquejats",
i, per tant, de moment haurem de mantenir els nostres insuficients canals
d'accés al públic: els pocs punts de venda amb què comptem, i el nostre
web. Sabem que amb això no hi ha prou per a poder arribar a tot el
nostre públic potencial. De moment, però, ens veiem obligats a seguir així.
 
        Ho sentim per tots aquells que voldríeu veure La Lluna en un Cove 
en la llibreria o quiosc del vostre barri, però aquest rebuig de què hem estat
objecte ens priva de poder fer-ho. Per això, si les poques llibreries que
col·laboren amb nosaltres us queden llunyanes, podeu usar el nostre web
per a fer-nos comandes directament a nosaltres, o per a fer-vos subscriptors
nostres. De moment, aquestes són les úniques maneres de poder demanar
La Lluna en un Cove.
 
        Moltes gràcies per la vostra atenció i pel vostre recolzament.

Salutacions cordials.
Lluís M. Pérez, editor de La Lluna en un Cove.
 

 

“Cubaneta meua” de Manel Joan Arinyó i Xesco Guillem.

         “Cubaneta
meua”

de Manel
Joan Arinyó i Xesco Guillem

 

         El proper dia 24 de setembre, el grup de lectura del
Bloc Jaume I és reunirà, una vegada més amb un dels autors d’aquesta novel·la (creiem
que amb Manel Joan Arinyó) per comentar-la. Com que nosal3 ja ens l’hem
llegida, anem a fer una petita ressenya i així tenim la feina avançada per al
dia de la reunió.

         A la primera temporada de trobades de lectors i autors que
va fer el nostre amic i llibreter Néstor Ferrando a la seua llibreria l’Esplai,
ja vam poder escoltar a l’autor fer-nos cinc cèntims de la novel·la. En aquell
moment no l’havíem llegida i per tant ens quedàrem una mica “en blanc”. Ara,
amb la lectura d’aquesta novel·la, hem de dir que, tot i fer servir uns
estereotips masclistes, un marcat color local (riberenc i cubà) o uns tòpics
del turisme sexual caribeny,  ens fa passar
una bona estona, fins i tot amb franques riallades. Els embolics de la trama
estan bastant ben lligats i resolts, i en cap moment es perd el fil dels
esdeveniments. Si sou de per la Ribera, haureu pogut reconèixer a alguns dels
personatges, pel seu caràcter idiosincràtic (valga la redundància). Des del
Joan, “matxutxo” dominat per una mare que feia por (la novel·la comença amb la
seua mort, menys mal!), fins els amics, el Toni, casat i faldiller a més no
poder, o el Carles, més bon xic que el Toni, però que també se n’aprofita del
babau del Joan sempre que pot.

         Quant a la “troupe” cubana, i més ho notaran els qui hagin
estat per allà, queden molt ben captats els parlars i la “picaresca” dels i de
les cubanes. Una lectura per a passar les vesprades d’estiu entretingut i riure
de tant en tant. Després de la reunió, us parlarem de què n’opina l’autor i de
les converses que puguen donar-se al voltant del text. Ho farem apuntant en la
llibreteta, ja que el darrer sopar-xerrada amb les cinc poetes el vam gravar en
un aparellet d’eixos que es diuen mp3, i en intentar transcriure-ho, no vam
poder. El so era molt deficient i a la mitja hora d’intentar entendre què hi
deien ho vam deixar córrer… una llàstima. Prometem que no tornarà a passar…

         Bé, que passeu una bona vesprada i us convidem a que
assistiu a la reunió del grup de lectura el proper dia 24 de setembre (de tota
manera us ho tornarem a recordar més endavant amb el correu que ens envie el
Bloc Jaume I de l’Alcúdia).

La Lluna en un Cove. Número 9. setembre 2009

Número
9

Reflexions i
contes
, Àngels
Escolà

Contraposats,
Roger Corominas
Un relat curt,
amb frases curtes
, M. Aureli
Espinós

Cartes d’un pencaire a
l’antic company (…)
, J.
Barnich

Elogi de la solitud
volguda
, Blai
Domènech

La reserva,
Juli Vert

Format: 14’50 x 20’50 cm.
/ Enquadernació rústica / Tapa flexible
plastificada / Puntugrafies d’El Punt Vol·lat / 82
pàgines

PVP: 7,5
Euros

Resums
argumentals:

Reflexions i contes. Àngels Escolà
L’abstracte, Culpa, La metàfora del poder, La dona
pagesa, La felicitat, Ahir, Els plàtans, La paretària,
La malva, La comtessa de l’Urgell, i
altres…

Contraposats. Roger Corominas – Encara
t’hauré dexplicar quina diferència hi ha entre fotre un
clau i fer l’amor. L’acte en si és el mateix i la
diferència rau en el sentiment. En un, tan sols cerques
la satisfacció físiològica, mentre que en laltre hi
sumes la necessitat de donar i tés important la
complaença del teu semblant.

Un relat curt, amb frases curtes. Marc
Aureli Espinós
– Diuen que ara el que funciona són
els relats curts. Amb frases curtes. I és que el mercat
ho vol així: coses curtetes (microrelats, en diuen
alguns), amb un estil directe, amb un llenguatge planer,
i sense gaires subordinades. Subjecte, verb, predicat.
Subjecte, verb, predicat. I anar fent.

Cartes d’un pencaire a l’antic company de
feina
. Joan Barnich -És estrany avui dia
rebre una carta en paper. N’hem perdut el costum,
denviar-nos-en. Tenim tota mena d’enginys moderns
pensats per a millorar la comunicació, i ens hem oblidat
dels mes senzills, d’aquells que demanen una estona de
reflexió i calma; anem sempre de bòlit; la vida davui,
amb el seu ritme frenètic, ho imposa, i nosaltres ens
deixem portar per aquest ritme com si sofríssim una
estranya forma de possessió
collectiva.

Elogi de la solitud volguda. Blai
Domènech
– Si és volguda i buscada, és una font de
riquesa interior, és una manera fascinant de descobrir
el món per un mateix; forneix l’ésser de vivències
profundes que la companyia d’altres persones podria fins
i tot, en algun moment, i en alguna circumstància,
espatllar. La companyia dels éssers estimats és
meravellosa. La soledat també ho pot
ser.

La reserva. Juli Vert – Un vell amic,
entusiasmat, m’ha contat que ha sentit a dir que corre,
a mitja veu, i en determinats cercles, la brama que els
del govern ens estan preparant, a nosaltres, els
valencians, una mena de reserva, com la dels indis
americans, com la dels aborígens dels territoris ocupats
pels vells imperis colonials. Sembla ser, segons m’ha
referit l’amic, que aquesta bona gent del govern senten
comunament una profunda inquietud sobre la nostra
possible total i definitiva extinció com a poble, i
volen posar-hi d’alguna manera remei.

Sobre els
autors:

Àngels Escolà Valls, nascuda a Agramunt fa
quaranta-set anys, va estar influenciada per l’escriptor
Guillem Viladot, al qual va conèixer personalment.
Llicenciada en Filologia Hispànica, actualment treballa
a l’IES de la vila natal. Va ser la persona que va
animar les excavacions del poblat ibèric dels
Estincells, i ha col·laborat en la difusió del
coneixement de l’època ibèrica a la zona. Actualment
resideix a Verdú, on va afinant el seu treball literari
amb lectures i pràctiques dels mons zen i
hindú.

Roger Corominas Baquer. Vaig néixer a
Barcelona labril del 75. Vaig cursar estudis de Ciències
Ambientals, que vaig abandonar pels de Fotografia. Avui,
però, treballo de conta contes tot i que mantinc
referents: sóc afeccionat a les exposicions de
fotografia i d’altres arts plàstiques, i segueixo
reciclant. A nivell literari, no em decanto per cap
autor, i, darrerament, no paro de llegir contes:
Calders, Pedrolo, Calvino, Buzzati… i populars d’aquí
i d’allà.

Marc Aureli Espinós (Castelló, 1983). Ha
col·laborat en el número 1 de La Lluna en un Cove, amb
el relat El núvol. Una altra de les seves perpetracions
literàries ha estat Tolerància, deixada caure en el
número 3 daquesta mateixa publicació. Després, en el
número 5, va sortir un altre conte seu: Trista Nola, un
magnífic relat que combina la ciència-ficció, el drama,
i la reflexió sobre aspectes morals de la humanitat i
del progrés. Va amenaçar que tornaria amb més històries
de les seves, i ho ha fet.

Joan Barnich (Badalona, 1971). Tot i haver
cursat tres anys de la carrera de psicologia a la UAB,
em considero, bàsicament, un autodidacta; he llegit
força d’aquí i d’allà. De ben jove vaig treballar en una
gran llibreria de Barcelona, i em vaig especialitzar en
els gèneres de ciència-ficció i terror. Un llibre que
mai no cremaria? Per exemple: Los propios dioses,
d’Isaac Asimov (en català: Fins i tot els déus).
De pel·lícules, m’agraden les que surten de la
productora d’Stephen King. Per exemple: La milla
verde, El misteri de Salem’s Lot, Eclipse total, La
niebla
. També sóc guitarrista autodidacta; mencanta
el country, el folk i el blues. D’altra banda, escric
des de sempre. Amb els anys he anat acumulant un munt de
llibretes plenes de coses molt diferents. Escric en un
quadern, que sempre duc a sobre; m’hi poso en qualsevol
lloc, però preferentment a l’aire lliure. Actualment
visc a Santa Coloma de Farners.

Blai Domènech. Collaborador habitual de La
Lluna en un Cove
. Autor dels relats El
candidat
(núm. 3), i Posats
per nosaltres mateixos en el cor de les nostres
llars
(núm 8).

Juli Vert, pseudònim literari dun subjecte
anomenat Pere Gil. Deveu haver observat que està com un
llum. En La Lluna en un Cove ha publicat: Instruccions
per a introduir un elefant dins d’una ampolla

(Núm. 1), Cridar
el mal temps
(Núm. 3), i La
prova definitiva que els americans no han anat a la
lluna
(Núm. 5).

La Lluna en un Cove. Número 8

Número 8

La sort, Manel Alonso
Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars, Blai Domènech
………………………………………
Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org
És així com ho volem?, Carol Brut
Corruptus in extremis, David Gonzàlez
Iogurts caucàsics, Daniel Monfort
Vora el riu, Jordi Montagut
………………………………………
L’amistat, Roger Simeon
Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Laia Cardona
La física d’Mpemba, Pere de la Fuente
¿Com saben que les mirem?, Conrad Freixe
Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill, Liudòvic Mikhaïl

Format:
14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada
/ Illustracions interiors de Daniel Sánchez Limón, i puntugrafies d’El
Punt Vollat / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

Resums argumentals:

La sort. Manel Alonso – La veritat és que la sort,
vull dir la sort grossa, eixa que et canvia la vida de colp i volta i
et convertix en un home ric, no m’ha tocat mai, però jo sé que és una
qüestió de paciència, de probabilitats, com diu Sentico, l’escrivent
del magatzem, d’esperar que ja vindrà. Encara que comence a pensar que
em trobarà massa vell. Els cinquanta ja els he complit, i no és qüestió
que es retarde massa…

Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars. Blai Domènech
– El meu televisor m’observa: aquesta sospita inquietant pren força dia
a dia, fins al punt que crec estar ja en condicions de dir que, més que
una sospita, és ja una certesa. Potser només em falta una prova
definitiva, però… és que tal vegada no són suficients les moltes
petites proves que he anat obtenint dia a dia al llarg d’una pila
d’anys?

L’amistat. Roger Simeon – I amb aquell to de veu i
aquella efusivitat ningú no podria dubtar que em coneixia. Fins i tot
algú (algú que estigués atent, és clar, i a qui li agradés perdre el
temps amb aquesta mena d’entreteniments) podria arribar a imaginar-se
la llargada i la magnitud de la nostra amistat…

Déu adorava fer rodar un calidoscopi. Laia Cardona
Als quinze anys vaig tornar. La vaig cercar a tots els instituts, un
per un. A cada noia que em passava pel costat la mirava descaradament,
inspeccionava la seva cara per a trobar les faccions infantils de
Calidoscopi desenvolupades, transformades de púbers a jovenívoles. I
per fi, un dia, la vaig identificar. La nostra retrobada va ser com una
anunciació. Allà estava, tota ella feta dona. Preciosa. Una Helena de
Troia virtuosa de cara i sensual de cos. Parlava amb les seves amigues
a la sortida del seu centre d’estudis. Al dia següent em vaig inscriure
allà.

La física d’Mpemba. Pere de la Fuente – Si s’agafen
dos gots idèntics amb volums d’aigua iguals, l’un a 35 C i l’altre a
gairebé 100 C i els fiquem en un congelador, es congela abans l’aigua
que estava a 100 C. Per què?

¿Com saben que les mirem?. Conrad Freixe – Al nostre
costat… una elfa de bellesa incomparable: poc més de setze anys,
morena, ulls verd maragda espurnejants, de galtes apetitosament
molsudes, tintades amb el més saludable dels rosats. Va amb un amiguet,
la xiqueta, però això no és cap impediment perquè jo me la mire i me la
remire, mentre escolte, de fons, una veu cada cop més llunyana: la del
meu company, que s’esforça en aquest moment a posar-me de relleu les
excellències de les películes anteriors d’aquest director que ell tant
admira. I jo vinga a fer-li cops dull a la noieta, incapaç d’estar-me
de la contemplació del seu bell rostre. Per la posició que ella ocupa
respecte a mi, jo li quede totalment a un costat, de tal manera que
només li puc admirar el perfil, i ella, si de cas s’ha adonat de la
nostra presència, només deu poder veure de nosaltres unes taques
borroses i confuses, com les de totes aquelles coses que queden al
límit del camp de visió. Això fa que jo em confie, i prolongue una mica
més del que convindria (però, compte!, només uns escassos segons) la
contemplació de la seua bonica, angelical fesomia. De cop sobtat, ella,
inesperadament, i en contra de tota previsió… Zum! Gira el cap…, ho
heu endevinat: directe cap a mi! Per uns breus instants, les precioses
maragdes dels seus ulls espurnegen sobre mi, dins meu fins i tot, i em
fan desviar la mirada, fent-me sentir avergonyit, torbat. Com havia
descobert que jo la contemplava?

Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Liudòvic Mikhaïl
– L’inconfusible soroll d’una moto-serra va irrompre en el silenci de
la nit boscana; i ho va fer de cop sobtat, sense cap mena d’avís previ,
i sense tenir la més mínima consideració per aquell misteri sagrat de
què, tothom ho sabia, era beneficiària la forest.

Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org de Relats Breus
Publicades amb permís en aquest número de La Lluna en un Cove

¿És així com ho volem? – La nit va caure sobre
nosaltres, i les temperatures van disminuir de cop. Jo encara podia
aguantar, encara podria sobreviure aquella tragèdia. Però la Hamila no;
em repetia milers i milers de vegades que no la podia deixar allí sola,
que havia d’esperar que es recuperés. Volia que mantingués vives les
esperances; d’alli, totes dues en sortiríem.

Corruptus in extremis. David Gonzàlez – Cada quatre
anys, el meu poble, situat al litoral llevantí del sud de Catalunya,
esdevé una batalla campal entre les autoritats del municipi, com a
conseqüència dels debats polítics. Aquesta és la crònica d’un d’ells.

Iogurts caucàsics. Daniel Monfort – Mentrestant, a
través del gran projector del menjador del loft va rebre un missatge
instantani de l’AVO de Rússia. L’Acadèmia de Voluntariat Obligatori
sollicitava Vladimir, com cada tres semestres, per a un nou voluntariat
de tres setmanes. No ho suportava; de totes les polítiques que havia
mamprès el bloc, esta era la més molesta i penible: haver d’abandonar
els teus afers durant tres setmanes per a anar a salvar una llengua en
perill dextinció, un jaciment geològic, o, com esta vegada, la recepta
d’un iogurt caucàsic.

Vora el riu. Jordi Montagut – Fins a aquell instant no
s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar, optà per
elevar-se, agafar limpuls de l’últim sospir, i filtrar-se pels
conductes de ventilació de l’hospital, fins a arribar a l’extractor i
sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.

Sobre els autors:

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) compagina la seua carrera
literària amb la faena d’editor i les collaboracions a la premsa
escrita. Ha participat en la fundació de la revista L’Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil Edicions després d’haver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). Ha publicat el recull de microrelats El carrer dels Bonsais (2000) i les novelles: La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), (1996), i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians; L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2003), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002). Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al basc. En La Lluna en un Cove ha publicat El compte (núm. 7), extret del recull inèdit Els somriures de la pena, al qual també pertany el relat La sort.

Blai Domènech (Alcúdia, 1978). “Llegir, llegir i llegir”, és
el que contesta quan li pregunten per les seues tres aficions
preferides. “Molt més que escriure, per descomptat”, afegeix sense
dubtar. “Potser és un defecte…”, continua, mirant cap al cel.
“M’agrada, però; no ho puc evitar”, conclou. En La Lluna en un Cove (núm. 3) ha collaborat anteriorment amb el relat El candidat .

Carol Brut Sanz. Vaig néixer a Móra d’Ebre, l’any 1995.
Estudio al collegi ”Santa Teresa” d’aquesta mateixa localitat. He
guanyat alguns dels concursos organitzats en ell, de dibuix i de
poesia. A més a més, fa dos anys consecutius que guanyo el concurs de
poesia de la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre, en la categoria
juvenil. D’altra banda, des de petita que ballo a l’Escola Municipal de
Música i Dansa de Móra d’Ebre, i he de confessar que sempre m’he trobat
molt bé amb la música. L’impuls a escriure és per la meva necessitat
d’expressar el que sento. Diguéssim que la dansa i l’escriure són, per
a mi, una manera de desconnectar de la rutina del dia a dia, fent coses
que m’agraden i que em fan sentir bé.

David González Caballero va néixer el 17 d’abril de 1992 a
l’hospital comarcal de Móra dEbre, tot i que els seus pares vivien a
Garcia (Ribera dEbre). Va ser alumne del CEIP 3 d’Abril (Móra la Nova)
fins que va marxar cap a Sant Carles de la Ràpita, en ple Delta de
l’Ebre, on viu ara. Des de molt petit, i tutelat pel seu pare, va
compaginar la seva afició literària amb altres activitats, però va ser
a l’edat de 12 anys quan va veure recompensat tot el seu esforç en
guanyar el seu primer premi literari. A partir de llavors, la seva
producció literària no ha fet més que augmentar, a l’igual que el seu
currículum. Lany 2008 va guanyar el premi Llavor de lletres,
atorgat en les Caves Freixenet. Ara, amb més de 40 premis a la butxaca
i un nombre semblant de diccionaris i enciclopèdies, compagina els seus
estudis amb l’oci nocturn, i, per suposat, amb l’art de l’escriptura.

Daniel Monfort (Tarragona, 1984). És meitat ebrenc, meitat
valencià dels Ports. Des de menut li va agradar escriure i participar
en concursos de relats breus, com el de Llibres Ebrencs de Móra
d’Ebre que guanya en tres edicions. Enginyer geòleg de professió,
exerceix des de fa un temps a França, però sense perdre el sud. Les
seues influències i gustos literaris van des de l’univers d’Orwell i
Atxaga, fins als petits detalls de Monzò i els versos d’Estellés.

Jordi Montagut (Tortosa, 1981). Fill de Benissanet, que
actualment viu a Barcelona. Tot i treballar en un sector completament
diferent, des de sempre procura relacionar-se amb el món cultural ja
sigui a traves de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila,
publicant articles a la revista l’Aufàbiga, o mitjançant el bloc: http://lateoriadelarelativitat.blogspot.com. Guanyador del Premi de Narrativa Jove de la Vila d’Ascó 1999 i del Primer Premi de Poesia de la Fira de Mora la Nova en la categoria de majors de 18 anys.

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica, periodista desinformat i escriptor sense llibre. Collaborador ocasional del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els Monjos; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i finalista del Concurs de Cartes d’Amor i Desamor de Calafell, del Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre Cultural La Nau. Trobareu més informació sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk

Laia Cardona Talón (Palma de Mallorca, 1984). Tot i que vaig
néixer i créixer a la meva illa estimada, ja fa uns anys que visc a la
cosmopolita Barcelona. Des de petita, com a bon tòpic, m’ha apassionat
escriure. M’omple, em fa sentir realitzada. I com que no existeix una
carrera per a ser escriptora, vaig decidir fer la Llicenciatura de
Periodisme a la Universitat de Vic. També he fet un Postgrau de
Realització Audiovisual a la Ramon Llull, un parell de cursos
d’escriptura, i un curs de Gestió de Projectes Editorials. Vaig tocant
diferents coneixements dins del món de la comunicació, perquè tots
m’agraden; no vull deixar res de banda. Al món s’hi està per a gaudir
de noves experiències cada dia. Si no, de què serveix viure? No sé quin
savi deia: Mai no te naniràs a dormir sense sabre una cosa nova, i és
ben cert.

Pere de la Fuente Collell (Barcelona, 1946). Llicenciat en
Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Catedràtic
d’institut jubilat i membre del Consell Directiu de la Societat
Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Durant el temps que
va existir va coordinar el Grup de Filosofia de Santa Coloma de
Gramenet i la seva revista Jo què sé? Com a professor, ha
publicat diversos llibres de text i materials didàctics per a
l’ensenyament i l’estudi de la filosofia i la història de la ciència.
El 2006 va rebre el premi per a docents del concurs Fem contes de ciència CosmoCaixa pel seu relat Ni real ni imaginable. Aquesta és la seva primera collaboració en La Lluna en un Cove.

Daniel Sánchez Limón (Lloret de Mar, 1976). Amant de la
ciència-ficció en tots els seus formats: llibres, còmic, cinema…, a
més de gran seguidor dautors com són Orson Scott Card i Jean-Pierre
Jeunet, entre d’altres. Després de llicenciar-me en l’Escola Llotja, en
l’especialitat d’illustració, he anat passant per diverses ciutats:
Girona, Barcelona, Madrid; posteriorment Sant Cugat, i d’allà vaig anar
a parar a Lloret de Mar, on, si els vents de mar no m’empenyen per
força fins a un altre indret, és on penso queda-me fent el que m’agrada
fer (que són un munt de coses). Tinc un blog personal que actualitze
regularment, i on vaig penjant mostres de les meves creacions
artístiques dins del món de la illustració. Us convido a tots a
visitar-lo, i desitjo que us agradi el que hi trobareu. L’adreça de la
web és la següent: http://www.danilimon.blogspot.com

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Actualment visc a Alcoi, País Valencià. En La Lluna en un Cove he collaborat anteriorment amb els relats: El Barranc dels Batans (núm. 6), La dona de negre (núm. 4), i L’ou
(núm. 3). M’agrada llegir coses ben diverses, però sempre en català,
perquè m’agrada i perquè m’ajuda a mantenir-me lingüísticament àgil.
Recentment han passat per la meua tauleta de nit aquests llibres: Contes, de Primo Levi; Grans esperances, de Charles Dickens; Khadjí-Murat, de Lev Tolstoi; Els millors contes de Terror, de diversos autors, amb selecció i traducció de Joan Solé.

Liudòvic Mikhaïl. Aquest autor signa amb pseudònim. Li
agraden les històries de suspens, de terror… Bé, agradar-li
exactament no; aquestes coses no poden agradar, diu. Més aviat, hom
s’hi sent atret, per elles, sense saber per què. En La Lluna en un Cove ha collaborat amb els treballs Paratge idíllic (núm. 2), i Animals de companyia (num. 1).

Número 8

La sort, Manel Alonso
Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars, Blai Domènech
………………………………………
Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org
És així com ho volem?, Carol Brut
Corruptus in extremis, David Gonzàlez
Iogurts caucàsics, Daniel Monfort
Vora el riu, Jordi Montagut
………………………………………
L’amistat, Roger Simeon
Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Laia Cardona
La física d’Mpemba, Pere de la Fuente
Com saben que les mirem, Conrad Freixe
Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill, Liudòvic Mikhaïl

Format:
14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada
/ Illustracions interiors de Daniel Sánchez Limón, i puntugrafies d’El
Punt Vollat / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

“Com parlar dels llibres que no hem llegit” de Pierre Bayard (SEGONA -i darrera- PART)

                Anem a
veure si podem acabar amb els comentaris i transcripció de l’Epíleg de “Com
parlar dels llibres que no hem llegit”, de Pierre Bayard.

                Que no infereixin
els alumnes del que ja hem dit, que aquesta lectura els va a dispensar d’haver
de llegir per a poder fer comentaris de llibres que no hem llegit. En cap
moment ens diu Pierre Bayard que per a poder parlar de llibres que no hem
llegit, hem de deixar de fer-ho. La prova és que per entrar en matèria, ell
mateix fa servir altres llibres i novel·les per explicar per què moltes vegades
és contraproduent llegir-se un text sencer. Alguns exemples d’obres, escriptors,
crítics, etc.  que fa servir Pierre
Bayard per explicar tot açò són: “L’home sense qualitats” de Musil;  l’heroi Monsieur Teste, de Paul Valéry; “El
nom de la rosa”, d’Umberto Eco;  els “Essais”
de Montaigne; “El tercer home” de Graham Greene; la interpretació que del “Hamlet”
de Shakesperare fan els tivs (a l’anterior apunt hi ha un enllaç per saber d’aquest
poble i la seua llengua); “Ferdinaud Céline” (res a veure amb Ferdinand
Céline), novel·la de Pierre Siniac; fins i tot pel·lícules (que ens semblaven
intranscendents fins ara) com “El dia de la marmota”, amb Bill Murray; les
novel·les de David Lodge; alguna obra poètica (Les margarides”) i novel·la
històrica (L’arquer de Carles IX” de Balzac; la novel·la “Sóc un gat” de
Natsume Söseki; el text al qual fèiem referència a l’anterior apunt d’Òscar
Wilde…

Com molt bé diu al text, cada lectura d’un text és diferent
a una altra, i el que puguem dir del text pot i deu variar, to depenent de les
circumstàncies que ens envolten. No hem de tenir por de la cultura, no hem de
tenir por de crear la nostra pròpia visió del món.

                La
Taula del llibre és la següent:

                Pròleg.

                MANERES
DE NO LLEGIR

                I.-
Els llibres que desconeixem.

                II.-
Els llibres que fullegem.

                III.-
Els llibres dels quals hem sentit a parlar.

                IV.-
Els llibres que hem oblidat.

 

                SITUACIONS
DE DIÀLEG

                I.-
En la vida mundana.

                II.-
Davant un professor.

                III.-
Davant un escriptor.

                IV.-
Amb l’ésser estimat.

 

                MANERES
DE COMPORTAR-SE

                I.-
No tenir vergonya.

                II.-
Imposar les pròpies idees.

                III.-
Inventar els llibres.

                IV.-
Parlar d’un mateix.

 

                Epíleg.

 

                Finalment,
us copiem l’Epíleg per a que acabeu d’entendre que aquesta lectura és
imprescindible per a tots aquells a qui els agrada i han de treballar amb la
literatura.

 

                EPÍLEG

                La
idea que sobresurt del conjunt de situacions delicades que hem analitzat al
llarg d’aquest assaig ens diu que, per afrontar-les, cal que siguem conscients
de l’evolució psicològica que això implica. No es tracta d’un simple aprenentatge
per saber mantenir la calma, sinó que aquesta evolució demana una transformació
profunda de les relacions que mantenim amb els llibres.

                D’entrada,
hem de deslliurar-nos de les prohibicions – sovint inconscients – que pesen
sobre les representacions que ens fem dels llibres. Aquestes són les
responsables del sentiment de culpa que ens fueteja cada cop que els modifiquem
i del fet que, des que vam començar l’escola, els hàgim vist com objectes intangibles.

                Si
no ens desfem d’aquestes prohibicions, mai no podrem escoltar la veu dels
textos literaris, uns objectes mòbils per definició que muden de naturalesa en
funció de la conversa on se’ls anomena o del text on apareixen citats. Però,
per escoltar la seva veu, també caldrà que desenvolupem una sensibilitat
especial envers les peculiaritats de cada text, sobretot les que adquireixen en
cada situació concreta.

                Treballar
en aquesta direcció també ens indicarà el camí que hem de seguir per escoltar
la nostra pròpia veu, un doll de creativitat que ens remetrà als racons més
íntims del nostre ésser i de la nostra història personal. Així doncs, qualsevol
conversa sobre llibres no llegits ens serà d’allò més enriquidora, perquè farà
sortir la inspiració del nostre interior més profund.

                Escoltar
aquestes dues veus – la dels textos i la pròpia – em fa recordar que encara en
podem escoltar una altra. Em refereixo a la psicoanàlisi. No debades, el seu
primer objectiu consisteix a alliberar el pacient dels seus bloqueigs interiors
per eixamplar, tot seguit, les seves possibilitats de creació en un itinerari
personal i únic.

*

                Convertir-se
en creador. És cap aquí on s’encaminen el conjunt de constatacions que hem fet
servint-nos dels exemples que acabem de veure. Com a fita, és accessible a
tothom sempre que aconseguim alliberar-nos de qualsevol sentiment de culpa
mitjançant un recorregut interior individual.

                Parlar
de llibres no llegits és una activitat creativa tan digna com qualsevol altra
que gaudeixi de més reconeixement social. L’atenció que dediquem a les
activitats artístiques tradicionals ens ha fet negligir – o, fins i tot,
ignorar – altres formes d’expressió menys valorades, que se solen donar en una
forma o altra de clandestinitat.

                ¿Com
podem negar que parlar dels llibres no llegits constitueixi un veritable acte
creatiu si demana les mateixes habilitats que la resta d’arts? Pensar en tot
allò que hem de dominar ens ajudarà a compartir aquest punt de vista. Per parlar
de llibres no llegits hem de ser capaços de copsar les característiques de l’obra,
analitzar el context on s’inscriu, parar

atenció a les reaccions que provoca i,
evidentment, imaginar un comentari captivador.

                Però
aquest esdevenir creador no només se centra en els comentaris sobre llibres no
llegits. En un nivell superior i independentment del seu objecte, és la creació
per ella mateixa allò que implica un cert distanciament respecte als llibres. Com
bé indica Wilde, entre la lectura i la creació hi ha una forma d’antinòmia que
fa que qualsevol lector, perdut en el llibre d’un altre, corri el risc d’allunyar-se
del seu univers personal. I, si el comentari sobre els llibres no llegits és
una forma de creació, la creació, a l’inrevés,
implica no encantar-se gaire amb els llibres.

                Quan
un mateix es converteixi en creador d’obres personals és la prolongació lògica
i desitjable de l’aprenentatge del discurs sobre els llibres no llegits. Aquesta
creació s’alça com un pas més en la pròpia conquesta i en l’alliberament del
llast de la cultura, que sovint es converteix en un impediment creatiu per a
tothom a qui no se li ha ensenyat a dominar-la.

*

                Si
aprendre a parlar dels llibres no llegits constitueix la primera presa de
contacte amb les exigències de la creació, també podem afirmar que la
responsabilitat de dignificar aquesta pràctica recau sobre els professors,
perquè, per al seva experiència personal, són els que es troben més ben situats
per transmetre-la.

                No
obstant això, si durant l’escolarització els estudiants s’inicien en l’art de
llegir i, fins i tot, en el parlar de llibres, el de donar el seu parer sobre
llibres que no han llegit no figura als currículums, com si mai no es
qüestionés el postulat segons el qual cal haver llegit un llibre per poder-ne
parlar. Així doncs, ¿com ens pot sorprendre el seu desconcert quan, en un
examen, es mostren incapaços de trobar en ells mateixos els recursos necessaris
per donar la seva opinió després de llegir una pregunta sobre un llibre que no “coneixen”?

                Com
que l’escola no desacralitza la cultura – un paper que també hauria de ser el
seu – els estudiants no es permeten la llicència d’inventar els llibres. Més aviat perden la seva capacitat interior d’evasió
i, en els moments en què els seria més útil, es prohibeixen recórrer a la seva
imaginació. Aquest és el resultat del respecte que infonen els textos,
especialment als estudiants, que no els poden modificar i que sovint s’han d’aprendre
de memòria o saber allò que “contenen”.

                Ensenyar-los
que un llibre es reinventa en cada lectura equival a donar-los eines per sortir
il·lesos, i fins i tot per treure profit, d’una multitud de situacions
difícils. I és que, al cap i a la fi, saber parlar amb perspicàcia d’allò que
desconeixem també serveix més enllà del món dels llibres. Com ens ho il·lustren
molts escriptors, la cultura en bloc s’obre a qualsevol persona capaç de parlar
d’ella mateixa un cop s’ha desfet dels lligams que uneixen objecte i discurs.

                Per
sobre de tot, es tracta d’obrir-nos al món de la creació, que és allò que
realment és essencial. ¿Quin regal més bonic podem oferir a un estudiant que
sensibilitzar-lo a l’art de la invenció, és a dir, a la invenció d’ell mateix? Qualsevol
ensenyament hauria de tendir a ajudar els alumnes a adquirir la llibertat
suficient respecte a les obres perquè es poguessin convertir en escriptors o
artistes.

*

                Així
doncs, per totes les raons que he indicat en aquest assaig, seguiré parlant
dels llibres que no he llegit amb constància, serenitat i sense deixar que les
crítiques em desviïn de la fita que m’he marcat.

                Si
actués d’una altra manera i formés part de la munió de lectors passius, em
trairia a mi mateix per la deslleialtat que infringiria a l’ambient d’on
provinc, al camí que he hagut de recórrer submergit entre els llibres per
arribar a crear, i al deure que sento avui dia d’ajudar els altres a vèncer la
por de la cultura i a gosar que se’n deslliurin per començar a escriure.

 

 

“Com parlar del llibres que no hem llegit” de Pierre Bayard (PRIMERA PART)

I diem primera part perquè ens hem passat amb el primer comentari i copiat d’una part del text… ja seguirem més endavant… ah! i hui estem a aquestes hores per ací perquè a Guadassuar (on treballem ara) és la festa del Crist.

Com parlar dels llibres que no hem llegit.

Pierre Bayard.

Traducció de David Clusellas i Codina.

Editorial Empúries. Biblioteca
Universal Empúries, 223

 

       “Mai no llegeixo els
llibres si n’he de fer la crítica: som tan influenciables…” (Òscar Wilde a la faixa
promocional i al començament del llibre).

 

       Grata
sorpresa la lectura d’aquest llibre que ens ha tingut enganxats des de juny
fins el 2 d’agost. I no és que sigui feixuc o difícil, simplement és que no hem
tingut temps. Quan treballàvem a València teníem tots els dies dues bones hores
diàries per dedicar-les a la lectura. Allò s’acabat, i ara no trobem el temps
per a poder llegir a pler. De tota manera, aquesta lectura ens ha ensenyat que
moltes vegades llegir un llibre, novel·la o qualsevol tipus de suport escrit
pot ser contraproduent, que parlant sobre un text, comentant-lo, sabent-lo
situar en la biblioteca, en l’espai i el temps, ja podem parlar d’ell sense cap
por. Molt bona lectura per a professors i com no, per a alumnes que han de
parlar de llibres que no han llegit. El mateix autor, professor de literatura,
ens confessa que explica l’Ulisses de
James Joyce als seus alumnes i no se l’ha llegit!.

         Els llibres els podem fullejar, o
llegir la contracoberta, fins i tot parlar amb algú que se l’hagi llegit (o no,
potser estigui en el nostre mateix cas) per poder anar fent-nos una idea de què
parla. El text ens parla de la biblioteca col·lectiva, de la biblioteca
individual i de la biblioteca virtual, i de les seues relacions. De com un
mateix text pot donar idees dispars a cadascun dels qui el llegeixen… i
sempre amb exemples d’altres textos, novel·les o assaigs…

Us
copiem ara, dintre, primer la contracoberta, per a que us en feu una idea, i
després el final de llibre, que ens ha agradat molt i volem gravar el que diu
en el nostre cervellet:

 

         “Llegir
és una opció de vida i no llegir és un dret. Així com hi ha moltes maneres de
llegir un llibre, també hi ha moltes de no llegir-lo: no llegir-lo i prou,
llegir una petita part, llegir-lo en diagonal o haver-lo llegit i oblidat del
tot. En una defensa provocadora i políticament incorrecta del dret a la
no-lectura, Com parlar dels llibres que
no hem llegit
explora cada una de les maneres de no llegir un llibre i
ofereix claus, frases i estratègies per fer veure justament el contrari en
situacions professinals, personals o de compromís. Una prova innegable, doncs,
que és possible mantenir una conversa apassionant i apassionada sobre un llibre
que no hem llegit i fins i tot – o potser especialment – amb algú que tampoc no
l’hagi llegit.

            Llibre
d’humor irreverent, però alhora rigorós i útil, Com parlar dels llibres que no hem llegit amaga, entre les seves
pàgines carregades d’ironia, una profunda reflexió sobre la literatura i els
hàbits de lectura d’una societat contaminada per la voluntat d’aparentar, pel
sentiment de culpa i per la sacralització de la figura de l’intel·lectual”.

 

IV

Parlar d’un mateix

 

On concloem, amb Oscar Wilde, que la
durada òptima de la lectura d’un llibre és de sis minuts i que, en cas contrari,
correm el risc d’’oblidar que aquest contacte és un pretext per escriure la
pròpia autobiografia.

 

            L’obligació de parlar de llibres no
llegits no ens ha d’angoixar ni ens ha de fer tenir remordiments. Gràcies a
l’obertura de la biblioteca virtual, aquesta obligació pot viure’s d’una altra
manera i posar a disposició nostra un veritable espai de creativitat, que cal
acceptar amb totes les possibilitats que ens ofereix. Però, perquè això sigui
factible, abans haurem de canviar la nostra percepció, aprendre a parar atenció
a la situació en què ens trobem i desfer-nos de qualsevol sentiment de culpa.

            Aquesta és la lliçó que es desprèn
dels textos que Oscar Wilde dedica a la crítica literària, una de les
situacions de diàleg que ens poden conduir a parlar de llibres no llegits. No
obstant això, els seus suggeriments també es poden extrapolar a altres
situacions, com ara els diàlegs mundans i els universitaris.

*

            Gran lector, si mai n’hi ha hagut
cap, i home de vasta cultura, Oscar Wilde pot ser considerat com un no-lector
acèrrim. Encara més, conscient dels riscos que fa córrer la lectura a les
persones cultivades, Wilde les va saber advertir abans que Musil i Valéry.

            Una de les aportacions de Wilde a la
reflexió sobre la no-lectura, sobretot pels camins que obre, la podem trobar a
l’article “To read, or not to read”, publicat pel Wall Mall Gazette, un diari on l’escriptor col·laborava
regularment. Tot responent a una investigació sobre les cent millors llibres
que podríem recomanar, Wilde proposava dividir els volums de la biblioteca
col·lectiva en tres grans categories.

            La primera aplegaria els llibres per
llegir, categoria que inclouria les cartes de Ciceró i Suetoni, les vides de
pintors de Vasari, les autobiografies de Benvenuto Cellini, John Mandeville i
Marco Polo, les Memòries de Saint
Simon i Mommsen i la història de Grècia escrita per Grote. La segona categoria,
igual de previsible, comprendria els llibres que mereixen ser rellegits, com
els de Plató, i de Keats. En “l’esfera de la poesia”, Wilde hi afegeix “els
mestres, no els joglars” i, en la filosofia, “els investigadors, però no pas
els savis”.

            A aquestes dues categories – banals
al cap i a la fi – Wilde n’afegeix una altra de més sorprenent i que inclou els
llibres que més valdria proscriure. Per Wilde, dissuadir la lectura d’alguns
llibres és essencial i fins i tot hauria de figurar entre els objectius
oficials de la universitat. “Aquest objectiu”, escriu el poeta, “és una
necessitat eminent en una època com la nostra, una època en què llegim tant que
no tenim temps per admirar, una època en què escrivim tant que no tenim temps
per reflexionar. Qui sigui capaç de seleccionar “els cent llibres més dolents”
enmig del caos de les llistes modernes ajudarà les noves generacions de joves amb
un avantatge vertader i durable”.

            Desafortunadament, Wilde no ens va
deixar la llista d’aquests cent llibres que més valdria mantenir lluny dels
estudiants. No obstant això, la llista importa menys que la idea subjacent, que
ens recorda que la lectura tant pot ser un procés benèfic com una amenaça tan
gran que l’objectiu ja no sigui protegir-nos d’un centenar d’obres, sinó de la
seva totalitat. És per això que, a vegades, la llista de llibres per proscriure
s’allarga gairebé fins a l’infinit.

*

            El text on Wilde recela amb més
força de la lectura és “El crític com a artista”. S’organitza com un diàleg en
dues parts i posa en escena dos personatges, Ernest i Gilbert, que expliquen el
punt de vista de l’autor, especialment el segon.

            La primera idea que desenvolupa
Gilbert s’oposa a una afirmació d’Ernest, que diu que, en els millors moments
de la història de l’art, com en la Grècia antiga, no hi havia crítics. Gilbert,
que rebat aquesta opinió, cita exemples com la Poètica d’Aristòtil per posar de manifest que, a l’antiguitat, la
creació era indissociable d’una reflexió general sobre l’art i que, de fet, els
creadors ja exercien la funció de crítics.

            Aquesta afirmació serveix d’introducció
a un text on Gilbert explica com la creació artística i crítica, lluny de ser
activitats separades, en realitat són indissociables:

 

ERNEST:
Eren, com has observat, un poble de crítics d’art. Ho reconec, i els planyo       una mica. Perquè la facultat creativa és
més alta que la crítica. No hi ha   comparació
possible entre totes dues.

GILBERT:
L’antítesi que hi estableixes és del tot arbitrària. Sense la facultat crítica
no   hi pot haver creació artística digna
d’aquest nom. Fa una estona et referies a       aquell
delicat esperit de selecció i al fi instint d’elecció amb què l’artista ens     completa la vida i li confereix una
perfecció momentània. Bé, aquest esperit         d’elecció,
aquest tacte subtil d’omissió, en el fons és la facultat crítica en una de      les seves modalitats més característiques,
i ningú que estigui mancat d’aquesta             facultat
crítica no pot crear res en el camp de l’art”.

 

            Així doncs, no hi ha separació entre
creació artística i crítica, perquè qualsevol gran creació inclou una part de
crítica, com s’infereix de l’exemple dels grecs. Però a l’inrevés també és
possible, perquè la crítica també és una forma d’art:

 

ERNEST:
Parles de la crítica com a part essencial de l’esperit creatiu, i ara t’accepto
      plenament la teoria. Però ¿i la
crítica externa a la creació? Tinc l’hàbit insensat   de llegir periòdics, i opino que la major part de la crítica no té
cap valor.

 

            Gilbert es defensa d’aquestes
crítiques afirmant que els crítics solen ser persones més cultivades que els
escriptors de qui parlen i que, a més, la crítica demana més cultura que la
mateixa creació artística. Així mateix, aquesta defensa apassionada de la
crítica com a forma d’art també li serveix de context per fer una primera
apologia de la no-lectura:

 

            A vegades es diu que no llegeixen de
cap a cap les obres que se’ls exigeix que critiquin. És cert. O si més no ho
hauria de ser. Si les llegissin de cap a cap, esdevindrien perfectes misantrops
[…]. Ni és necessari. Per conèixer la collita i qualitat d’un vi no cal
beure’n tota la bóta. Amb una mitja hora n’hi ha d’haver prou per determinar si
un llibre té algun o cap valor. En realitat n’hi ha prou amb deu [1]minuts,
si es té el sentit de la forma. ¿Qui té ganes de passar a gual un volum
avorrit? Es tasta i ja s’ha complert: més que complert, diria.

 

            L’afirmació que només necessitem sis
minuts per fer-nos una idea d’un llibre – o encara menys, si tenim en compte
que Gilbert dóna per fet que els crítics no llegeixen les obres que reben –
sorgeix arran de la defensa dels crítics i del fet que la seva cultura els
predisposa a conèixer l’essència d’un llibre en un tancar i obrir d’ulls. Per
tant, encara que la no-lectura aparegui de forma secundària i gràcies a una
altra discussió, Wilde aprofita l’avinentesa per reivindicar-la com un poder adquirit pels especialistes que
els permet copsar l’essencial d’un text. Però la continuació del diàleg deixa
entreveure que la no-lectura també és un deure
i que, si el crític dedica massa temps a llegir el llibre que comenta, corre un
risc innecessari. Dit d’una altra manera: la no-lectura no només és una qüestió
de temps.

            La imbricació de l’art amb la
crítica provoca que, en la continuació del text, Wilde exhibeixi una veritable
desconfiança envers la lectura.

            Seguint amb la seva apologia de la
crítica i tot afirmant que és més difícil parlar d’una cosa que fer-la, Gilbert
posa exemples manllevats de la història i afirma que els poetes que van
explicar les gestes dels herois de l’antiguitat van tenir més mèrit que els
mateixos protagonistes. Per ell, mentre l’acció, que “mor en le moment de la
seva energia” és “una baixa concessió als fets”, “el món el fa el poeta per al
somniador”.

            No obstant això, Ernest li replica
que, si posem l’artista en una esfera tan elevada, correm el risc de rebaixar
encara més la importància de la crítica. Però, en aquest punt, Ernest topa de
nou amb els arguments de Gilbert, que torna a evocar la seva teoria de la
crítica entesa com a forma d’art:

 

            Però jo crec que la crítica és un
art en si mateixa. I com a creació artística implica la intervenció de la
facultat crítica, i de fet, sense aquesta, no es pot dir que existeixi, de
manera que la crítica és en veritat creativa en el sentit més alt de la
paraula. La crítica és, de fet, tan creativa com independent.

 

            En aquest context, la idea d’independència és determinant, perquè
separa la literatura i l’art de l’activitat crítica, que s’allibera del paper
secundari on la solem encasellar per convertir-se en una activitat plenament
autònoma.

 

            Sí, independent. Igual que l’obra del poeta o de
l’escultor, la crítica no es pot jutjar en funció de cap barem d’imitació o
similitud. El crític té amb l’obra d’art que aborda la mateixa relació que amb
l’artista amb el món visible de la forma i el color o el món no vist de la
passió i el pensament. Per assolir la perfecció del seu art ni tan sols li
calen els millors materials. Tot s’adapta al seu objectiu.

 

            Així doncs, que l’obra que comentem
no tingui cap mena d’interès no afecta l’exercici crític, perquè al cap i a la
fi l’obra només és un simple pretext:

 

            I així com dels amors sòrdids i
sentimentals de l’esposa ximple d’un modest metge rural del llogarret de
Yonville-l’Abbaye, proper a Rouen, Gustave Flaubert va ser capaç de crear un
clàssic i bastir una obra mestra de l’estil, així, de temes de poca o cap
importància, com ara els quadres de la Royal Academy d’aquest o de qualsevol
altre any, els poemes de Mr. Lewis Morris, les novel·les de M. Ohnet o els
drames de Mr. Henry Arthur Jones, el crític autèntic pot, si li plau, dirigir o
malbaratar la facultat contemplativa, crear una obra de bellesa impecable i
plena de matisos intel·lectuals. ¿Per què no? L’estultícia és sempre una
temptació irresistible per al talent, i l’estupidesa la Bestia Trionfans que fa sortir de la cova la intel·ligència. Per a
un artista tan creatiu com el crític, ¿què representa el tema? Exactament el
mateix que per al novel·lista i el pintor. Com ells, pot trobar motius pertot.
El tractament és la pedra de toc. No hi ha res que no contingui suggestions i
reptes.

 

            Dels exemples citats per Wilde, el
més significatiu és el de Flaubert, que, després d’haver escrit Madame Bovary, es vantava d’haver fet un
“llibre sobre res” i d’haver-lo consagrat als habitants de Yonville.
Contràriament a allò que deixa entendre l’etiqueta realista que sovint se li
assigna, per Flaubert la literatura és autònoma en relació amb el món i, per
tant, obeeix a les seves pròpies lleis. Així mateix. La literatura té
l’obligació de ser coherent amb ella mateixa, però no pas amb la realitat –
encara que aquesta pugui continuar present com a teló de fons.

            Si Wilde no trenca del tot el lligam
entre l’obra i la crítica, és perquè aquest vincle és molt dèbil i perquè es
troba reduït al rang de motiu. Pel poeta, una crítica s’ha d’avaluar pel
tractament que dóna al motiu, però no pas per la fidelitat que li dispensa.
Aquest raonament és fàcil d’entendre a través d’un paral·lelisme entre la
crítica i l’art. Si l’art només utilitza la realitat com a pretext, el caràcter
secundari del motiu apropa la crítica a l’art i n’assenta la superioritat. Per
tant, podem afirmar que la crítica tracta les obres artístiques de la mateixa
manera que aquestes tracten la realitat.

            Vist així, la crítica no se centra en l’obra, de la mateixa manera que la
novel·la de Flaubert no se centra en la realitat. En aquest assaig, m’he
dedicat a qüestionar aquest en per
intentar alleujar la culpabilitat que sol dur associada el seu oblit. Els sis
minuts que concedim a un llibre impliquen deixar de banda aquesta predisposició
i remetre la crítica a ella mateixa, és a dir, a la seva solitud, però també a
la seva capacitat d’invenció. 

*

            Per al crític, la literatura i l’art
actuen de la mateixa manera que la natura per a l’escriptor o el pintor. La
seva importància, més aviat secundària, va lligada a la capacitat que tenen
d’incitar-lo a escriure, però no pas al fet de ser l’objecte de la crítica. I
és que l’únic objecte veritable de qualsevol crítica no és l’obra, sinó un
mateix.

            Per entendre la concepció de la
crítica i la lectura segons Wilde, cal que definim amb precisió el lloc que
ocupa el subjecte creador, que, al seu entendre, es troba en primer terme:

 

            Encara més: diria que la crítica més elevada, sent la
forma més pura d’impressió personal, és a la seva manera més creativa que la
creació, ja que té menys vincles amb cap criteri extern i és, en realitat, la
seva única raó de ser i, com dirien els grecs, un fi en si i per a si.

 

            En última instància, la crítica
ateny la plenitud formal quan es desfà de qualsevol lligam que la vinculi amb
una obra artística. La paradoxa de Wilde consisteix a convertir la crítica en
una activitat intransitiva i sense suport o, més aviat, a desplaçar aquest
element de forma radical. Dit d’una altra manera, el seu objecte no és una
obra, sinó el mateix crític – qualsevol li pot servir, igual que qualsevol
burgeseta provinciana li pot ser útil a Flaubert:

 

            No deixa de divertir-me la ximple
vanitat d’aquells escriptors i artistes dels nostres dies que semblen
imaginar-se que la principal funció de la crítica és xerrotejar de les seves
obres mediocres.

 

            Així, un cop la crítica trenca els
vincles amb l’obra que la condiciona, acaba assemblant-se al gènere literari
que amb més claredat posa en relleu el subjecte, és a dir, l’autobiografia:

 

            D’això tracta en realitat la crítica més elevada: és
l’enregistrament de l’ànima pròpia. És més fascinador que la història i només
tracta d’un mateix. És més plaent que la filosofia, ja que el seu tema és
concret i no abstracte, real i no vague. És l’única forma civilitzada
d’autobiografia […].

 

            La crítica és la veu de l’ànima
convertida en objecte profund i no de les obres literàries que,
transitòriament, li serveixen de suport en la seva recerca. Tant per Valéry com
per Wilde, l’obra és una limitació, però per motius diferents. Pel primer,
l’obra impedeix copsar l’essència de la literatura, de la qual és només un
fenomen contingent. Pel segon, l’obra l’allunya del subjecte, que és la raó de
ser de l’exercici crític. Tanmateix, per ambdós llegir comporta desviar-se de
l’obra.

*

            Parlar d’un mateix. Aquesta és
l’aspiració última que Wilde assigna a la crítica. Tot s’ha de fer seguint
aquesta premissa per protegir el crític de la influència de l’obra i no
desviar-lo del seu objectiu.

            No obstant això, si no prenem les
mesures adequades, l’obra literària es pot convertir den un impediment més que
en un pretext. Caldrà, doncs, que sempre tinguem present que, “per al crític,
l’obra d’art no és més que una suggestió per a una nova obra pròpia, que no
s’ha d’assemblar necessàriament ni de manera òbvia al que critica”. Vist així,
s’entén que tot sovint no ens fixem en les obres modernes. No pas perquè no
siguin gaire interessants – una característica que poden compartir amb les
grans obres – sinó perquè, si en fem una lectura massa atenta o si oblidem els
nostres interessos, ens podem allunyar de nosaltres mateixos. És a dir, si ens
sotmetem al text, correm el risc d’oblidar-nos que l’única cosa que justifica
la raó de ser de la crítica és la reflexió sobre un mateix i la capacitat que
té de situar-se al mateix nivell que l’art com a forma de creació.

            Afirmar que cal mantenir l’obra a
una certa distància és una bona manera de resumir les reflexions de Wilde sobre
la lectura i la crítica literària. Però aquesta mateixa posició deriva d’una
altra que, si bé és provocant, també il·lustra gran part de la seva obra. “Mai
llegeixo els llibres si n’he de fer la crítica” sentencia Wilde, “som tan
influenciables…”. Sembla evident que, per subscriure aquestes paraules, cal
que siguem conscients que un llibre tant pot mobilitzar el pensament d’un lector
com separar-lo d’allò que, en ell, és més original. Així doncs, la paradoxa de
Wilde és vàlida per a qualsevol tipus de llibre – bo o dolent -, però encara ho
és més per als bons. Perquè, quan ens endinsem en un llibre per fer-ne la
crítica, correm el risc de perdre la nostra essència com a lectors en benefici
del llibre i en detriment de nosaltres mateixos.

            La paradoxa de la lectura és que al
mateix temps que el camí vers un mateix passa pel llibre, aquest ha de romandre
com un lloc de pas. El bon lector sap que cada llibre conté una part del seu
interior i que, a més, li’n pot mostrar l’accés. És per això que, si és prou
espavilat per no encantar-s’hi gaire, només farà un tomb pels llibres, com hem vist que feien personatges tan
diferents com Valéry, Rollo Martins o alguns dels meus estudiants que, a partir
del coneixement parcial i aproximat d’una obra – si és que en tenien -,
començaven a reflexionar sense preocupar-se de la resta i vigilant de no
perdre’s pel camí.

            Si ens fem a la idea que, en les
múltiples situacions que hem analitzat fins ara, allò realment essencial és
parlar d’un mateix i no pas dels llibres (o parlar d’un mateix a través dels
llibres, que segurament també és l’única manera de parlar-ne bé), veurem que la
percepció d’aquestes situacions canvia sensiblement i que ara del que es tracta
és de subratllar els diferents punts de contacte entre l’obra i un mateix a
partir de diversos paràmetres accessibles. El títol de l’obra, el lloc que
ocupa a la biblioteca col·lectiva, la personalitat de qui l’evoca i l’atmosfera
que s’instaura en el moment de l’intercanvi – oral o escrit – són alguns dels
pretextos que cita Wilde i que ens permeten parlar de nosaltres mateixos sense
centrar-nos gaire en l’obra.

            Perquè, al capdavall, l’obra es
dilueix en la conversa on s’evoca per convertir-se en un objecte al·lucinatori
fugaç. És a dir, en una obra fantasma capaç d’atreure qualsevol tipus de
projecció i que, a més, no para de transformar-se en funció dels comentaris
dels interlocutors. Així doncs, és preferible que considerem l’obra com un
suport per parlar de nosaltres mateixos i que, a partir dels escassos elements
que tinguem a l’abast, redactem els fragments del nostre llibre interior. També
caldrà que parem atenció a allò que diuen de nosaltres, especialment a allò més
íntim i insubstituïble. En definitiva, cal que escoltem la veu que ens és
pròpia i que deixem de banda el llibre “real”, encara que a vegades ens pugui
servir de pretext. D’aquesta manera, ens lliurarem a la nostra escriptura sense
que res ens desviï d’aquest objectiu.

            En cada acte de parla o
d’escriptura, la invenció del llibre apropiat serà més creïble si es pressuposa
la sinceritat de la persona que hi intervé i si, a més s’inscriu en el seu
univers interior. Per tant, no hem de témer la mentida en relació amb el text,
sinó la mentida en relació amb nosaltres mateixos. Així, si els tivs acaben donant forma a una determinada lectura de Hamlet, – encara que l’obra de Shakespeare
els sigui del tot aliena -, és perquè senten tan qüestionades les seves
creences ancestrals que animen un llibre fantasma inventat per ells mateixos
com una forma de vida transitòria.

            Els comentaris que fem sobre llibres
que no hem llegit posen a disposició nostra un espai privilegiat per
centrar-nos en el nostre propi coneixement com ho podria fer l’autobiografia.
Un cop ens deslliurem de l’obligació de remetre al món, trobarem en els libres
el mitjà per parlar d’allò que normalment eludim en aquests actes de parla i
d’escriptura.

            Però, a banda d’oferir-nos
l’oportunitat de conèixer-nos millor, els comentaris sobre els llibres no
llegits també ens condueixen al cor d’un procés creatiu, perquè ens tornen a
emplaçar al seu origen. Ells són els responsables que puguem assistir al moment
inaugural que separa  els libres d’un
mateix, és a dir, al part que comporta la creació de qualsevol comentari.
Alliberats, doncs, de la paraula dels altres, és en aquest moment quan trobem la
força per inventar el nostre propi text i convertir-nos en escriptors.

 


[1] La traducció francesa de l’obra,
en l’original,  parla de sis minuts (N.
del T.)

La Lluna en un Cove. Número 7, juliol 2009.

Hola Antoni:
 
T’adjuntem en aquest missatge la
informació relativa al número 7 de La Lluna en un Cove (el número de
juliol), que esperem que sigui del teu interès. Amb aquest número 7,
queda inaugurat el segon període semestral, per al qual ja pots
subscriure’t a la nostra publicació; podràs així rebre tots els mesos
directament en el teu domicili cada número, amb un descompte especial.
Recorda: hem millorat el format, i a l’interior trobaràs sempre un munt
de sorpreses. Salutacions!
 
L’equip de La Lluna en un Cove
 


 
 
 
 

La Lluna en un Cove - Revista de relats de ficció en català

> Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català.
> Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos.
> Fantasia, ciència-ficció, humor, aventures, viatges…
> Les obres publicades procedeixen de tots aquells que volen col·laborar, enviant-nos relats per a selecció.

Subscripció | Comandes | Anteriors | Contacte | Punts de venda | Col·laborar | LLIBRES

.

Número 7

Obres:

L’alliberador de llibres, Gemma Pellisa
Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris, Dolors Juàrez
Vermell o negre, Elies Villalonga
No recordo res d’abans d’ahir, Xavier Serra
La culpa és del temps, que tot ho compon, Tomàs Bosch
El compte, Manel Alonso
Pell fosca, vestimenta sospitosa, compotament estrany, Marc Comas
L’escull de la ria, Pep Gómez
Valdre un renyó, Juglans Regia

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Imatge de portada / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

Resums argumentals:
L’alliberador de llibres. Gemma Pellisa – Martí és
impacient, només fa dos mesos i mig que ha iniciat el projecte i ja
nespera resultats. Sap que el procés pot arribar a ser molt lent:
llibres extraviats, persones que el desen a la biblioteca de casa i no
el llegeixen mai, estudiants que en posposen la lectura eternament,
lectors que quan finalment lacaben no gosen escriuren una valoració…
Funcionarà realment aquest projecte?

Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris. Dolors Juàrez
– Camina trepitjant les rajoles que porten al passat. És com si tornés
a començar la mateixa remor del silenci que la va portar a la buidor de
les nits, als laberints de ciment, al pampallugueig d’aquest barri.

Vermell o negre. Elies Villalonga – Vaig enfilar cap
a una de les taules on sestava jugant a la ruleta. Només mirar el tapet
dapostes, sentir el dringar de les fitxes i observar la hipnòtica dansa
de la bola dins daquell cercle màgic, vaig saber que aquell era el meu
joc.

No recordo res d’abans d’ahir. Xavier Serra Guasch
Obre els ulls a poc a poc. A mida que va aconseguint separar les
parpelles, nota una intensa i blanca lluentor que lencega. El seu
primer pensament, lleganyós, és que avui ha de tornar a treballar. Sent
un soroll agut i intermitent, i veu de cua dull una petita lluentor
difusa duna llumeta verda. Li vénen al cap flaixos incoherents: taxi,
semàfor, pantalla de fòsfor verd El seu acte reflex seria fregar-se els
ulls, però els músculs no li responen. Sespanta molt i concentra totes
les seves forces en el seu braç esquerre. Aconsegueix moure
lleugerament la mà, fa una mica de joc de canell, però això és tot.

La culpa és del temps, que tot ho compon. Tomàs Bosch
Vine a viure amb mi i cercat una feina que no tamargui la vida. Mho
estic pensant. Què cony, tho estàs pensant! rebenta ell, enfurismat. El
que estàs és marejant la perdiu i, mentrestant, em portes per allà on
tinteressa. Què et penses, que em mam el dit o què? Ara testim, ara no,
ara sí, ara no ho sé. Mestàs tornant boig!

El compte. Manel Alonso i Català – No culpe ningú del
que ha passat aquest matí. Quan era dalt del carro lligant els
embalums, he sentit de nou la seua mirada, he alçat els ulls i l’he
vista dreta dalt de la marjal. L’he saludada com a una vella coneguda i
he continuat amb la meua faena. El meu gendre i la meua filla des de
terra lligaven les cordes a la barana del carro. De sobte he sentit que
em subjectaven d’un peu i he caigut de cap a terra.

Pell fosca, vestimenta sospitosa, comportament estrany. Marc Comas
– Va sortir del bar i va començar a córrer buscant la parada del bus.
Quan ja no li quedaven pulmons, i un agut dolor li fiblava el costat
córrer mai no havia estat el seu fort, va trobar la parada que buscava.
No era un bon dia per a pujar a lautobús, sobretot per als que tenien
la pell fosca, però no li quedava més remei si volia arribar
presentable i a temps a lentrevista.

L’escull de la ria. Pep Gómez – Encara que no era la
primera vegada que les veia, mai no m’hagués imaginat que m’arribarien
a obsessionar tant. As Rocas das Meigas, un escull que sobresurt de la
ria quan la marea és més baixa, em cridava, i jo era incapaç de
desobeir el seu manament.

Valdre un renyó. Juglans Regia – El senyor Pe demana el menú degustació en un restaurant d’alta categoria en ple centre d’una gran ciutat.
Sobre els autors:
Gemma Pellisa Prades (Tortosa, 1986). És llicenciada en
Fi-lologia Catalana per la Universitat de Barcelona i, actualment, està
cursant un doctorat en literatura catalana medieval. Ha guanyat
diversos premis literaris de narrativa breu, entre els quals, lScribo (novembre de 2006) amb El moment de la seducció, lUnificcions (2008) amb El megalòman o el Premi en Prosa Sant Boi de Lluçanès (2008) amb La Ce Rompuda i ha quedat finalista als Premis Tinet de narrativa curta (2008) amb Qüestió destat.
Una de les seues passions és viatjar, sobretot a Itàlia, on va viure
durant mig any. El somni, el mateix des que tenia sis anys: ser
escriptora. En La Lluna en un Cove ha collaborat (núm. 6) amb lobra La prosista.

Dolors Juàrez. El 30 de juny de 1982 va arribar amb presses
naixent en un bar de La Pobla de Lillet. Des daquesta arribada ha anat
fent la baliga-balaga per diversos pobles de la mateixa comarca fins
que de moment sha establert a Casserres, un petit poble del Berguedà.
És diplomada en Educació Social i treballa en un centre de menors.
Escriu poesia des de fa no sap quan, però no molt, i tot per una
estranyesa que sent dins que li fa fer. Ella en realitat pensa que no
voldria, però hi ha coses que no es poden evitar. Té un recull de
poemes titulat De Franc, publicat per Edicions Cossetània, que va ser finalista del Premi Gabriel Ferrater de Poesia 2007 del Baix Camp.

Elies Villalonga Fernández (Barcelona, 1970). Llicenciat en
ciències matemàtiques. Professor dinstitut, és aficionat als esports,
al cinema, a la literatura, i com no, a la seva gran passió: les
matemàtiques. En aquest punt de la seva vida sha proposat que la
bellesa dels números i la màgia de les paraules es donin la mà, amb la
creació de relats amb rerafons de caire científic.

Xavier Serra Guasch (Barcelona, 1973) Llicenciat en
Matemàtiques i vinculat a una entitat financera, sescapa sovint al món
de les paraules. Lector àvid des que té ús de raó si és que n’ha tingut
mai, té una necessitat aclaparadora descriure tot allò que li passa pel
cap, potser per un desig dimmortalitat com el que descriu Kundera, el
seu escriptor favorit. Guanyador els anys 94 i 95 del Premi Barnavasi de Literatura Breu, conrea tant la prosa com la poesia. També ha traduït al català lobra de teatre Història del Zoo d’Edward Albee.

Tomàs Bosch Llull (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia
per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila
de Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per l’editorial Bromera.
Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i collabora
regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món
de llibres (http://fausto.balearweb.net). Diu que els dos autors que
tal vegada ha llegit més, i que també té com a referència, són Quim
Monzó i Raymond Carver. Encara que també li agraden Salinger, Dario Fo,
John Fante, McEwan, Murakami, i altres. En La Lluna en un Cove ha collaborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), i Abocats al món-infern (núm. 5).

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) compagina la seua
carrera literària amb la faena deditor i les collaboracions a la premsa
escrita. Ha participat en la fundació de la revista L’Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil Edicions després dhaver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). Ha publicat el recull de microrelats El carrer dels Bonsais (2000) i les novelles: La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), (1996), i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga lAssociació de Bibliotecaris Valencians; L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2003), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002). Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al basc. El relat El compte està extret del recull inèdit Els somriures de la pena.

Marc Comas Rifà (Vic, 1973). Des de molt jove actua de
convençut activista cultural. En aquest terreny, ha estat director del
festival multidisciplinar Mostra d’Arts Vives del Castell de Montesquiu, director i membre fundador del Cine Club Manlleu, membre del collectiu de joves artistes InsomnI,
director de curt metratges, vídeo clips, muntatges mutidisciplinars i
un documental. Ha compaginat, també des de molt jove, la seva activitat
cultural amb la passió pels mitjans de comunicació i en especial la
ràdio. Ha estat director de Ràdio Montesquiu, director de Ràdio Manlleu, i ha collaborat amb mitjans de caràcter nacional com la Cadena Ser o Com Ràdio. També ha collaborat en diaris i revistes com lAusona, La Marxa i ledició espanyola de Le Monde Diplomatique.
Aquesta és la primera vegada que els seus textos no van destinats a un
locutor, a un lector de diari o a un actor. Aquesta és la primera
vegada que escriu perquè algú desconegut i en la intimitat el llegeixi
només per plaer.

Pep Gómez Arbona, nat a Alaior, a Menorca, el3 de gener de
1960. Actualment residesc i treballo a Barcelona, en làmbit de lempresa
privada. Som llicenciat en Ciències Biològiques, especialitat de
Botànica, per la UAB. Tenc una novella publicada en castellà: Honderos de la Menor. Libro I: Bálash. (Ed. Grafema),
primera part duna trilogia de caire històric. Actualment tinc la segona
part en procés de correcció, per a posar-la a disposició dels lectors
en algun mitjà on-line (Bubok) a causa de la fallida econòmica de leditorial. Collabor amb la revista S’Ull de Sol,
publicació menorquina de temàtica cultual, amb articles relacionats amb
els records de la meva infantessa a lilla. Enguany he estat guardonat
amb elPremi Internacional de Narrativa Breu de Temàtica Històrica 2008-2009,promocionat pel Grup d’Història del Casal de Mataró, pel conte El vell de la fona desfilada. Aquest relat properament serà publicat a la revista que edita lentitat guardonadora: Fibrilejada. Actualment estic cursant Narrativa en Català, a lEscola dEscriptura de lAteneu Barcelonès.

Juglans Regia (Aicnèlav, 1991). En La Lluna en un Cove, ha col·laborat anteriorment amb les obres: Coses estranyíssimes i inversemblants (núm. 1), Temps millors (núm. 3), i Hollywood, anys quaranta (núm. 4). Amb el relat Valdre un renyó, intenta fer una crítica (molt càustica) al món de l’alta cuina, al gourmetisme (sibaritisme), i a l’esnobisme.
Número 7

Obres:

L’alliberador de llibres, Gemma Pellisa
Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris, Dolors Juàrez
Vermell o negre, Elies Villalonga
No recordo res d’abans d’ahir, Xavier Serra
La culpa és del temps, que tot ho compon, Tomàs Bosch
El compte, Manel Alonso
Pell fosca, vestimenta sospitosa, compotament estrany, Marc Comas
L’escull de la ria, Pep Gómez
Valdre un renyó, Juglans Regia

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Imatge de portada / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

Publicacions:


La Lluna en un Cove
Número 6
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <


Primera temporada
(gener – maig de 2009)


La Lluna en un Cove
Número 5
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <



La Lluna en un Cove
Número 4
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <



La Lluna en un Cove
Número 3
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <



La Lluna en un Cove
Número 2
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <



La Lluna en un Cove
Número 1
Diversos autors
Tapa flexible. Rústica
7,5 Euros
> Més informació <
> Comprar <

 

 

Com sempre, en les teves compres en La Lluna en un Cove, les despeses d’enviament són GRATIS


 
Hem sortit a la ràdio !
Aquesta tarda, en Catalunya Ràdio, en el
programa de l’Hem de Parlar, han entrevistat al responsable i editor de
La Lluna en un Cove, Lluís M. Pérez.

 

 
Podreu descarregarvos i escoltar l’entrevista des de la web www.catradio.cat anant a l’apartat de L’Hem de Parlar: http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1105
i buscant el botó de: 3+1 del 30/6/2009 (especial escriptors). Podreu escoltar la narració del conte de Gemma Pellisa, “La prosista“, publicat en el número 6 de La Lluna en un Cove.
 


 
Recordeu que encara tenim en marxa
l’especial viatges per al número 10 (octubre)
 

El número 10 de La Lluna en un Cove,
el d’octubre, serà un ESPECIAL VIATGES. Tots els relats d’aquest número
tindran el viatge com a eix central. Serà divertit i enriquidor, oi?

Per
tant, des d’ara i fins a setembre, ja podeu enviar-nos per a selecció
els vostres relats sobre viatges, reals o imaginaris, a països
llunyans, o a algun punt de les nostres terres, no importa. El que
importa és que aporteu una narració entretinguda, carregada
d’anècdotes, de descripcions de paisatges, de gents, de ciutats, de
rius, de muntanyes…

Així és que ja sabeu: si teniu previst fer
un viatge durant aquest estiu, emporteu-vos amb vosaltres, no només la
càmera de fotos, la de vídeo, etc., sinó també una llibreteta de notes,
i un bolígraf. Preneu apunts, per a posteriorment completar la redacció
quan torneu a casa, o escriviu directament un dietari sobre el terreny.
Estarem encantats de rebre les vostres narracions, i, com sempre,
d’entre totes les que rebrem, farem la selecció per a la revista.
Consulteu l’apartat Col·laborar

 


Subscripció per al segon període semestral

Si voleu subscriure-vos a La Lluna en un Cove ho teniu facilíssim. Primer, feu click en l’enllaç que correspongui al vostre lloc de residència:

Accedireu a un formulari que us demanarà les dades necessàries per a tramitar la subscripció.

 

 

 

La Lluna en un Cove, Revista de relats de ficció

Apartat de Correus 1100 – CP 46870 Ontinyent, País Valencià

Telèfon: 967 318 713  –  www.lallunaenuncove.cat

 

 


Un nou número, per cert, haurem de renovar la subscripció…Vosal3 ja ho heu fet?

Anem a veure si podem posar-nos a explicar, en un altre apunt,  la setmana passada i la nit d’ahir als premis Ovidi, que la feina se’ns engabera i demà comencem a treballar… tot l’estiu! (no sabem de què ens queixem, des de fa sis anys que només treballem a l’estiu i poc més…)

“Maria Rúbies, o el repte constant. Política, religió i pedagogia a la Catalunya del segle XX.” de Josep Varela.

Maria Rúbies

o el repte constant.

Política, religió
i pedagogia a la Catalunya del segle XX.

            Recomanat en un apunt de l’Àngel
Canet
, el vam demanar a la biblioteca de l’Alcúdia (per cert, allà està si algú
voleu fer-hi una ullada, paga la pena), i abans que el portaren, ja ens l’havia
deixat ell. A mitjan lectura, el van portar a la biblioteca i li tornàrem el
llibre i seguirem llegint-lo. El 18 de juny, en anar cap a València (ja
comentarem eixe dia tan profitós) ens l’acabàrem de llegir al trenet, i esperant
a la cita (havíem arribat una mica avançats) aprofitàrem per escriure una
xicoteta ressenya a la biblioteca de l’Hospital de València. Així que si us
interessa, ja sabeu que el teniu a la biblioteca de l’Alcúdia, i afegeixo que
no només per a la gent de l’Alcúdia, amb el carnet es poden treure llibres de
qualsevol biblioteca de la xarxa municipal.

            Bé, una vegada aclarit la manera de
com arribà el llibre a les nos3 mans, que també influeix en la manera en com l’abordem,
què podem afegir al que va dir el nostre amic? Anem a intentar-ho.

            El llibre és una biografia
cronològicament disposada i on Josep Varela, l’autor, ens fa una demostració de
com s’ha d’escometre la tasca de fer un text d’aquestes característiques. Tot i
semblar, pel seu títol tan llarg un text dens (en parlar-li a algú d’ell, m’ha
fet Uff!), la seua distribució en parts “vitals” de Maria Rúbies fa que anem
descobrint la gran persona que va ser, tan activa políticament, social i
pedagògica, que ens sobta el poc coneixement (nul) que teníem d’ella.

            Les parts que contenen la vida i
obra de Maria Rúbies es divideixen en:

            * Els anys d’infantesa (Camarasa
1932-1946).

            * Els anys d’aprenentatge
(1947-1957).

            * Els anys de religió (1957-1966).

            * Els anys de pedagogia (1966-1976).

            * Els anys trepidants de la política
(1976-1982).

            * El desengany polític (1984-1988).

            * Els darrers anys (1988-1993).

            * El darrer any.

            * Cloenda.

            Al començament de “Cloenda” ens
explica què va portar l’autor a escriure aquest text: “L’oblit
s’abat tan inexorable sobre fets i persones que el record de Maria Rúbies es va
esvaint. Només el conserven, ben viu, aquells que la tractaren. És trist però
inevitable, que una vida tan apassionant sigui aviat poca cosa més que una nota
erudita en algun tractat de pedagogia o d’història de la transició de la
democràcia. Ajudar a donar una mica de gruix humà al record de la pedagoga
lleidatana és l’objectiu essencial d’aquest llibre. Un acte de justícia i una
necessitat. Justícia perquè ens convé honorar aquelles persones que, en la seua
biografia, tingueren per nord la millora de la societat on havien nascut. Necessitat
perquè ens cal tenir punts de referència, especialment els joves. Maria Rúbies
n’és un. Referència en relació amb l’ètica, la religió, la pedagogia i la
catalanitat”.

 

            Ens ha impactat la seua
infantesa, en ens explica els seus orígens, les seues relacions familiars, el
mal tràngol de la guerra civil (més sent el pare comunista i havent ocupat
càrrecs a l’ajuntament republicà!), els difícils anys de la postguerra…

            La part que més ens a “xocat” és el
que fa referència a la religió. Entenem que necessiti aixoplugar-se en la
religió per afrontar la vida, però això no creiem que degui passar necessàriament
per les congregacions a les quals s’acosta (la de Lourdes sobretot) amb el
fariseisme que demostren.

            Els anys de pedagogia ens han tornat
a entusiasmar, i com a ex-estudiants de magisteri, han servit per acabar d’aprofundir
en els diferents models pedagògics (Moviment Rosa Sensat, Escola l’Espiga…).
No acabem d’entendre, però, el perquè de la seua negativa a que aquestes escoles
i institucions passessin a ser públiques… és com desprestigiar la cosa
pública en favor d’allò privat… i és clar que l’esforç dels mestres d’aquestes
escoles era molt important, però fer-les públiques no significava deixar de
reconèixer-los-ho.

            En els capítols de la política i el
seu desengany, es veuen confirmades les nos3 sospites de que els polítics només
fan política per guanyar les eleccions, després només volen
administrar/gestionar els recursos públics sense tindre gaires maldecaps, ni “buscar-se
problemes”.

            La malaltia l’aclapara als darrers
capítols del llibre i de la seua vida, però la manera  com s’enfronta a la mort, amb enteresa i fins
i tot feliçment.. va a poder parlar i veure finalment a Déu…! fa que siguin
uns capítols molt emotius. I del seu retir Montserrat ens han semblat molt
significatius del seu estat d’ànim els apunts que ens reprodueix l’autor al
llibre.

 

            El recomanem, i si sou o passeu per
l’Alcúdia, ja sabeu que està a la biblioteca.

 

Bon
dia!  

“HOMERSEA” de Biel Mesquida. Una experiència única (com totes, si ens fixem bé).

 

         Hui hem acomplert amb un ritual, sense ben bé saber-ho,
sense cap instrucció, sense cap gest après… estem encara envoltats de
sensacions… ultraterrenes, més enllà de la vida monòtona i encossetada dels
fets rutinaris…

         Ho diem perquè entre ahir (16 de juny), tard a la nit  i aquest matí, ben de matí (17 de juny) ens
hem llegit l’Homersea del Biel Mesquida.

         El llibret (el tenim… i se’ns fa difícil anomenar-lo
d’alguna altra manera, ja que no és novel·la,ni conte, ni dietari, encara que a
açò últim se li assembla, ni…)

         Va arribar a les nos3 mans una nit de sopar-xerrada del Bloc
Jaume I de l’Alcúdia d’aquest any, de la rifa de lectures que es fan en acabar
de sopar i abans de la xerrada… El teníem a la prestatgeria de “pendents”, i
no sabem si per instint o per casualitat – què important és a les no3 vides, la
casualitat!, gràcies Paul Auster!- el vam avançar per fer-lo la propera
lectura…

         Ahir, en veure el vídeo dels 5 anys de Mésvilaweb i dels
blocs, i escoltar el seu autor, Biel Mesquida, parlar d’ell, se’ns van eriçar
tots els pèls del cos, i ens vam dir hui l’hem de llegir… I en fer-ho, ens
vam adonar que la no lectura de l’“Ulisses” de James Joyce ha estat una mancança
en la nostra formació, en la nostra manera d’entendre el món. Per suposat que
l’”Ulisses” de Joyce el coneixem de sempre, però no hem trobat el moment de
fer-nos amb ell i començar a bussejar per les seus pàgines.   Ara és l’hora. Hem enllaçat el text ordenat
com està publicat, no com en el bloc, on es van enviar les diverses parts en un
ordre diferent al que van ser escrites. Seguidament us copiem el text de la
solapa del llibret, que hem trobat també, ja copiat a la xarxa, amb més
enllaços… El 16 de juny de cada any no serà un dia més del calendari per a
nosal3… d’això podeu estar ben segures i segurs!.

         Ja sabem que podem semblar babaus, de voler descobrir-vos un
text, que tots vosal3, blocaires des del començament, ja el coneixíeu, no us ve
de nou… però són les nos3 experiències, i necessitàvem contar-les. Nosal3
estem poc més d’un any immersos en açò d’escriure per a tothom amb total
llibertat i ens sentim també ja com a casa. I és clar que alguns dies no ens
abelleix escriure res… per a això subtitulàrem el bloc “Agenda ludicombativa
comentada”, perquè també ens agrada fer-nos ressò d’aquelles activitats a les
quals pensem o ens agradaria poder assistir-hi. I els comentaris, si ja ens
coneixeu, tampoc són d’allò que diem molt brillants, però a nosal3 ens serveix
per descarregar tensions, aclarir pensaments i fer-nos sentir una mica més
lliures (encara que… no sabem si ho som o no). Darrerament també hem començat a traduir articles de premsa, per a poder gaudir-los en la nostra llengua (nosal3 ho fem en traduir-los).

         Si no coneixeu el text i voleu saber de què va abans
d’entrar-hi a l’enllaç, a dintre hi teniu el text de la solapa (amb enllaços),
ja ho havíem dit, però no volem que res vos passi per alt. Us posem l’enllaç al vídeo ací.

Que passeu una bona vesprada.

 

 

Homersea:

El 16 de juny de 2004 va fer 100 anys que l’escriptor James Joyce va escriure una de les
novel·les més reconegudes de tots els temps, ‘Ulises’, aquest dia és conegut
com el ‘Bloomsday’, nom que fa referència al cognom del protagonista de la
novel·la, Leopold Bloom. En aquesta
ocasió, i pel fet de ser un ‘Bloomsday’ especial per ser el centenari,
l’escriptor Biel Mesquida
va escriure durant tot el dia una narració en format weblog. Aquesta narració
conta també la vida, en aquest cas d’una dona mallorquina, un 16 de juny. La
narració (que la podreu trobar ací) es va anar ampliant
al llarg del dia fins a les dotze en punt de la nit.

 

 

“Un home a les fosques” de Paul Auster.

Bé, ja comencem a posar al dia les darreres lectures. Els disgustos electorals no ens predisposaven per a escometre feines de pensar, i per això ens hem refugiat uns dies en la traducció, on no ens hem hagut d’escalfar massa el cap.
 
   Una vegada passat el daltabaix, tot esperant a veure com quedarà el dissabte la concentració “No a la corrupció, Camps dimissió”, a la que us tornem a convocar, passem a fer una petita ressenya de la novel·la indicada al títol.

   A la reunió del Grup de Letura amb Urbà Lozano de l’altre dia, va eixir el nom de Paul Auster per posar un exemple del recurs de les casualitats (o alguna cosa així) i l’Urbà Lozano va dir que sí, però que el primer Paul Auster, no així l’últim que hi havia escrit. No sabem si incloïa aquesta novel·la o es referia a “Viatges per l’escriptorium” o Brooklyn follies”, que no ens hem llegit perquè les referències i ressenyes els criticavem bastant. I si es referia a aquesta novel·la, ens agradaria que ens ho expliqués, perquè nosal3 hem trobat que s’assembla, i molt al Paul Auster de “Trilogia de Nova York” (no tan bona, però, tot s’ha de dir) o “Experiments amb la realitat”. Per cert, hem de dir que té raó quan, en enllaçar-nos, a aquest bloc li diu “Nosal3 EN som més de tres”. Li cal el pronom feble perquè sinó la frase queda coixa… més de tres… què?…. Si no es diu, s’ha de posar el pronom. Ho haurem de canviar. I gràcies Urbà per, tan subtilment, fer que millorem la nostra gramàtica, ets un bon mestre. 

   Bé, que passeu un bon dia, i si podeu, agafeu aquesta novel·la que pensem no us decebrà.

“Un
home a les fosques”

Paul Auster.

            D’aquest
autor ja havíem llegit i tenim a casa la seua genial “Trilogia de Nova York”,
que a més també tenim en la seua versió de còmic, dibuixada per Mazzucheli de
manera portentosa; “Lulu on the bridge”, guió de la pel·lícula que va rodar
després com a director, i que encara no hem vist; i “Experiments amb la
realitat”. Alguna altra novel·la ens hem llegit d’ell treta de la biblioteca
com “La música de l’atzar” i alguna altra. Per qui s’hagi llegit alguna d’aquestes
obres ja coneixerà l’estil de Paul Auster. D’algunes produccions posteriors no
hem vam fer gaire cas perquè les crítiques no parlaven massa bé d’elles, i
posem per cas “Brooklyn follies”, que algun amic va llegir i el seu comentari
va fer que ens el saltéssim.

            Segons
totes les crítiques, amb “Un home…” retorna a la seua manera original d’escriure,
manera que el distingeix de la resta d’autors perquè mescla de manera gairebé
angoixant la realitat amb la ficció. Recorda molt a David Lynch, sobretot la
seua pel·lícula “Lost Highway”. A “Un home a les fosques” comença amb un personatge,
d’edat avançada,  que no pot dormir i que
per entretenir-se comença a imaginar una història, i dintre d’eixa història
(els Estats Units en guerra civil als dies actuals), algú decideix que s’ha de
matar qui està pensant la història per a que aquesta s’acabi. Crea així un món
paral·lel, on la supressió d’un element d’un d’ells, suposaria l’alliberament de
l’altre.

            Ara, copiem la ressenya de la
contraportada:

            “En un
estat d’ànim tan fosc com la nit d’obsidiana que envolta el món, Paul Auster
ens torna a sorprendre amb una novel·la devastadora amb múltiples realitats. La
història transcorre en una sola nit. August Brill té setanta-dos anys i s’està
a casa de la seva filla a Vermont. Quan l’insomni no el deixa descansar, ajagut
al llit, s’explica històries per evitar pensar en coses que preferiria oblidar –
la mort de la seva dona, la infinita tristesa de la seva filla per la pèrdua
del seu marit, el cruel assassinat de la parella de la seva néta Katya. Una d’aquestes
nits en blanc, en Brill s’imagina una cruenta guerra civil als Estats Units.

            “Un home a
les fosques” és una novel·la dels nostres temps que exigeix ser llegida i
rellegida. Una obra que ens obliga a encarar-nos a la foscor, el drama, de la
nit; i alhora celebra l’existència dels afectes i els jocs quotidians que fan
que malgrat tot, aquest estrany món continuï avançant.”

 

            “Per mi
escriure ja no és un acte de voluntat, és una qüestió de supervivència”. Paul
Auster.

 

            “Aquesta
és la gran virtut d’un gran novel·lista: la cordialitat vers els lectors, la
generositat, l’entrega; eclipsar-se un mateix en favor de la lliçó que
ofereixen els esdeveniments de la vida”. Jordi Llovet,  El País.

           

            Paul
Auster juga molt amb les casualitats, i per a qui està avesat a com les fa
servir, fins i tot pot semblar-li (a nosal3 ens ha passat), en llegir algun
passatge, que en un moment determinat està dient el que diu expressament per a
nosal3, connectant d’una manera tan instantània amb el que ens passa pel cap en
eixe moment, que, per uns segons et veus dintre de la novel·la, i no exagerem.
A més, com té eixa facilitat per mesclar realitat i ficció, de vegades podem
perdre la noció que això que llegim és ficció, i creure’ns que és una realitat,
i menys mal que cap personatge, en aquesta novel·la es diu Paul Auster, com en
altres, que si no…

 

“Quiet” de Màrius Serra. Traducció de l’article de Javier Cercas el 31 de maig a El País.

Anit ens acabàrem el darrer llibre de Màrius Serra, “Quiet” i en intentar comentar-lo, ens hem quedat sense paraules. Per això, i perquè teníem l’article (sense llegir-lo, ho volíem fer quan acabéssim el llibre) hem donat veu en la nostra lengua a Javier Cercas, qui publicà una ressenya a El País el passat 31 de maig, per a que ens parle d’ell.

   El dimecres, casualitats de la vida, vaig recuperar un llibre que ja donava per perdut, “El món groc” d’Albert Espinós, i en veure la data de lectura (sempre apuntem quan ens llegim els llibres a la primera pàgina) 21 d’abril de 2008, tota una sèrie de connexions cerebral es posaren en marxa. Poc temps després de llegir “El món groc” començàrem a pensar en fer aquest bloc. I el 30 de maig ho ferem. I és que tots dos llibres ens encoratgen a encarar la vida amb la força que dona l’estima. Ens ensenyen a valorar realment les coses i les persones que ens envolten. Ens ajuden a comprendre que res no som si no ens estimem, ajuden, comprenem, parlem, creixem junts,….   paga la pena llegir tots dos llibres, i si pot ser seguits, millor.

Un home invulnerable

JAVIER CERCAS 31/05/2009

 

            Aquest
home ha entrat quasi per casualitat amb el seu fill en la basílica de Sant Pere,
en el Vaticà. Té trenta set anys; el seu fill, set mesos. És un home normal; el
seu fill, no: li diuen Llullu i pateix una paràlisi cerebral que l’incapacita per
a gairebé tot, inclòs qualsevol aguait  de
comunicació amb son pare. L’home camina per la basílica amb el seu fill enganxat
al pit en una motxilla; parla amb ell; de colp es deté i li exigeix al seu fill
que faci un senyal inequívoc de que l’està escoltant, l’adverteix que és capaç
de qualsevol cosa si li respon, afegeix: “De qualsevol cosa, Llullu”. El fill roman
impertèrrit; aleshores, el pare alça els ulls i topa amb algunes de las imatges
sagrades que poblen la basílica; és un perfecte agnòstic, però en eixe moment
concep una idea insensata. “Si ara mateix m’envies un senyal, creuré en Déu per
a sempre”, li diu al seu fill. “Em tornaré a apuntar a l’Església, aniré a missa
els diumenges, resaré cada nit”. Parla seriosament; en realitat, no ha parlat
més seriosament en tota sa vida; com si volgués demostrar-ho al seu fill, el treu
de la motxilla, l’agafa en braços i l’alça en l’aire: “Te juro per Déu que si
ara em respons faré el que siga, Llullu”, li diu mirant-lo als ulls. “Envia’m
un senyal i creuré en Déu per a sempre i observaré totes les lleis de l’Església
catòlica i…”. En eixe moment arriba el senyal, un senyal inconfusible: l’olor
de la merda del seu fill, que acaba de cagar-se.

 “Un pare intenta comprendre el món d’un fill
que no comprèn res”

            Amb
tots vostès Màrius Serra. A Catalunya, Serra no necessita presentació; en la
resta d’Espanya, sí, em tem. A Catalunya, Serra és un escriptor molt conegut;
en la resta d’Espanya, no, per a desgràcia de la resta d’Espanya. He mentit:
Màrius Serra no és un escriptor; és un espectacle humà: autor de deu llibres de
narrativa, de milers d’articles i mots encreuats, de tres tractats de
ludolingüística, Serra és també un as dels jocs de paraules i d’ingeni, col·labora
en la ràdio, presentà un programa de televisió i és un dels oradors més
brillants, divertits i persuasius que puga escoltar-se per aquests indrets. No
he mentit: abans que qualsevol d’aquestes coses -abans fins i tot que un espectacle
humà-, Serra és un escriptor. Fa uns anys vaig saber que havia tingut un fill
amb una paràlisi cerebral; el vaig compadir: no el vaig compadir per haver tingut
un fill amb una paràlisi cerebral -un fet que ni tan sols sabia imaginar-, sinó
perquè, ja que per a un escriptor de veritat només és del tot veritat el que
escriu, vaig pensar que a partir d’aquell moment Serra estava condemnat a
intentar escriure un llibre sobre el seu fill; també pensí que eixe era un llibre
gairebé impossible i que, malgrat tot, a menys que l’escrigués Serra no arribaria
a ser de veritat el pare del seu fill.

            L’ha
escrit. Es titula Quiet  i és
contundent: conté tones de sentiment i ni un gram de sentimentalisme; conté
tones d’humor i ni un gram de rancúnia; conté tones de dolor i ni una sola queixa;
conté, sobre tot, una ferotge declaració d’amor al seu fill i una ferotge
declaració d’amor a la vida: ferotge perquè és omnívora, caníbal, sense distinguos
ni condicions. Com tots els llibres de Serra, aquest és un experiment, només
que es tracta de l’experiment més radical que Serra ha emprés jamai: aferrat al
manillar de la cadira de rodes del seu fill com un capità aferrat al timó del seu
vaixell en mig d’una tempesta, mitjançant una sèrie d’instantànies viatgeres
-instantànies de Gènova i de Canadà, de Venècia i de Hawaii, de París i de
Finlàndia-, Serra ens mostra el món a través dels ulls al·lucinats d’un pare
que intenta comprendre el món d’un fill que no comprèn res i on només hi ha lloc
per a un moment de feblesa, el moment en que, una nit, en un càmping de l’Empordà,
veu córrer al seu nebot amb uns amics i comprèn que, a menys que esdevingui un
miracle, el seu fill no correrà mai. Com tots els homes valents, Serra assegura
que no és un hombre valent; cita a Kenzaburo Oé, que és un escriptor de veritat
i no obstant no es defineix com a escriptor de veritat, sinó com a pare d’un fill
discapacitat: “Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps
que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència. És tan radical la seua
feblesa que per força m’impregna de poder (…). En la seua companyia sóc
invulnerable”.

            Al
final, el miracle es produeix. No es produeix en la basílica de Sant Pere, ni
en Canadà ni en Hawaii ni en Finlàndia; es produeix en l’únic lloc on poden
produir-se els miracles: en un llibre. En les últimes pàgines de Quiet, Llullu
corre. Corre gràcies al seu pare, que ha construït un foliscopi que permet veure
al seu fill en moviment, un foliscopi que és també una espècie de llarg poema
visual en el que el fill contesta imaginàriament al pare, i que conclou així:

“Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M’estimen i no ho oblido.

Mai no cauré en l’oblit.”

 

            Al final el miracle es produeix, i
Serra aconsegueix deixar de ser un espectacle humà i un escriptor de veritat per
a ser del tot el que és: el pare del seu fill.