NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

“Els llibres que no he escrit” de George Steiner.

Ja anava sent hora que ens posàrem a comentar i fer algunes citacions dels llibres que anem llegint.

Cadascun d’aquests set
capítols parla d’un llibre que hauria volgut escriure, però
que no he escrit. A cada capítol miro d’explicar per què.

Un llibre no escrit és
més que un buit. Acompanya la teva feina com una ombra activa,
irònica i alhora pesarosa. És una de les vides que
hauríem pogut viure, un dels viatges que no hem fet. La
filosofia ensenya que la negació pot ser determinant. És
més que la renúncia a una possibilitat. La privació
té conseqüències que no podem preveure o avaluar
amb exactitud. És un llibre no escrit el que hauria pogut fer
que les coses fossin molt diferents. El que potser t’hauria permès
fracassar millor. O tal vegada no”.

George Steiner

Cambridge, setembre de
2006.

Amb aquestes paraules comença
Steiner aquest fantàstic recull d’allò que li hagués
agradat estudiar (encara més!???) i poder escriure-hi un
llibre. Publicat l’abril del 2008 per Arcàdia i traduït
per Marc Rubió Rodon, consta de set capítols, els
títols dels quals són:

 

1.- Chinoiserie.- on ens
presenta a Joseph Needham i la seua obra immensa que “inclou
publicacions tècniques de bioquímica,de biologia i
morfologia comparativa, i de cristal·lografia.[…] Hi ha
estudis voluminosos, uns monogràfics i d’altres sumaris,
sobre la història de les ciències naturals, teòriques
i aplicades, i sobre els instruments i la tecnologia, des de
l’antiguitat fins al present […] va escriure intensament sobre el
lloc que ocupen les ciències a la societat i sobre el perills
plantejats pel progrés científic incontrolat i
l’explotació que se’n fa amb finalitats ideològiques
i financeres. La veu del vigilant, del predicador, va ressonar amb
força”.

“Sobretot, Needham va advocar per
promoure les relacions intel·lectuals i polítiques
entre Orient i Occident. Va insistir en la necessitat d’una
confederació mundial que inclogui tots els pobles de
la terra
. En nombrosos textos, va explicar la història
i els fonaments de la filosofia de la ciència, i va insistir
d’una manera especial en els models de l’evolució
darwinians, d’una banda, i les escoles del
vitalisme,
de l’altra. El van fascinar les possibles analogies entre la
termodinàmica i la química dels organismes vius[…] va
qüestionar qualsevol dissociació dogmàtica entre
orgànic i inorgànic”.
Però el treball de
Needham que més impressionà a Steiner va ser Science
and Civilizacion in
China, i d’ací ve el títol
del capítol. Interessant, no?

2.- Invidia.-
El personatge en aquest cas es diu Francesco Stabili, més
conegut com Cecco d’Ascoli, i del qual només ha sobreviscut
l’epopeia incompleta “L’Acerba(primera
impressió el 1473), dos tractats astrològics i un
grapat de sonets. Autor prohibit per la censura eclesiàstica,
la seua obra va servir de combustible a les fogueres de la
Inquisició, i va ser admirat per la seua audàcia
intel·lectual, la seua sòlida integritat
protocientífica que el va convertir en tot un predecessor de
Giordano Bruno i Galileu. La raó del títol s’explica
de la següent manera: “Hi ha a l’obra (L’Acerba),
tanmateix, un tema persistent que apareix d’un bon principi: […]
les referències i les invocacions a
l’enveja
són constants. Les subratlla ell mateix, com fan els seus
contemporanis. El reflex es desdobla: la
invidia
assetja l’astròleg, que, al seu torn, es carrega d’enveja
ferotge i la manifesta als altres. En el seu inspirat fresc del
Judici Final de Santa Croce, a Florència,
L’Orcagna representa el poetamago
entre els condemnats. La
invidia pràcticament
encarnada, amb la seva màscara verda, persegueix les obres i
els dies de Cecco d’Ascoli.”
Més endavant se’ns
explica que de qui realment tenia enveja aquest personatge era de
Dante, arribant a dir-se que L’Acerba és una
imitació frustrada de La Commedia.

3.- Les llengües
d’Eros
.- […] Té a veure amb els centres nerviosos
en què es donen les interrelacions entre eros i llenguatge.
Implica enfocar el tema desconcertant i absolutament decisiu de
l’estructura de la semàntica de la sexualitat, de la seva
dinàmica lingüística. El sexe es parla i
s’escolta, en veu alta o en silenci, externament o internament,
abans, durant i després del coit. Els dos corrents
comunicatius, les dues representacions, són indissolubles. En
tots dos casos l’ejaculació és essencial. La retòrica
del desig és una categoria del discurs en què la
generació neurofisiològica dels actes de la parla i la
dels sexuals funcionen com un engranatge. La puntuació és
anàloga: l’orgasme és un signe d’admiració.”
Què més podem afegir per atreure la vostra atenció
cap a aquest tema?.

4.- Sió.- “Quina
dona o quin home reflexiu no intenta, en algun moment de la seva
vida, arribar a una imatge clara, a un concepte verificable de la
seva pròpia identitat? Preguntar-se “qui sóc?” és
un reflex primordial de la consciència humana. “Puc
definir-me davant de mi mateix?” i, d’una manera immediata o
indirecta “puc definir-me davant els altres?” . ¿Aquestes
dues formes d’autodefinició coincideixen o hi ha una
distància insuperable entre l’una i l’altra? Quin “jo”?,
quin “ego” està conceptualment i existencialment implícit
en l’afirmació, filosòfica o quotidiana,
interioritzada o manifestada, “jo sóc”, o més
exactament “jo sóc jo”, una conclusió sempre
vulnerable als desafiaments de l’esquizofrènia, de l’autisme
o la demència? El cartesià
ergo sum
comporta de manera subtil una incertesa inherent. És una
fatxenderia més que no pas una veritat palmària.

Tinc la intuïció que
per a les dones i els homes jueus, per a qui el simple terme
jueu
està eriçat de complicacions resistents, aquesta
autointerrogació, aquesta recerca, té en general una
dimensió específica.”
El títol del nostre
bloc reflecteix molt bé la inquietud d’aquestes preguntes, i
per això li posàrem NOSAL3 som + de tres, encara que
físicament siguem un, sabem de la varietat de facetes que
adopta el “jo”. Steiner ho traspassa, com ja haureu pogut deduir,
al cas del jueus, d’ahí el títol del capítol.

5.- Períodes lectius.-
“En repetides ocasions,
he estat convidat pels serveis competents de la Unesco, per la
comissió europea de Brussel·les i per fundacions
culturals a preparar un estudi comparatiu dels ideals i el
funcionament de l’educació secundària i universitària
al continent europeu, a la Gran Bretanya i als Estats Units.”[…]
D’altra banda, La meva experiència personal com a estudiant
està antiquada; com a professor comença a ser-ho. Els
canvis en les estructures educatives han estat gairebé com un
cataclisme. El que ara es considera una crisi en la qualitat de
l’ensenyament arreu del món occidental s’ha estès
ràpidament. Està relacionada amb la crisi més
àmplia de les guerres mundials successives, l’emigració
massiva, l’americanització i els desgast de les relacions de
poder tradicionals en la societat. És inseparable de la
complexa fenomenologia del declivi de la religió en una era
tecnològica de mercat de masses. Hi ha massa aspectes en els
quals jo ja sóc un espectador arcaic. ¿Per on hauria
d’anar, doncs, una anàlisi comparativa seriosa?”.

L’educació i els seus problemes, la seua servitud a les
ideologies dominants… tota una anàlisi molt ben feta dels
sistemes educatius actuals.

6.- De l’home i la bèstia.-
“Presumiblement, el procés va requerir centenars de
milers d’anys. No sabem on ni de quina manera va tenir lloc. Com en
una claror gradual de matí, els homínids prehistòrics
devien arribar a considerar-se, a identificar-se, com a diferents
dels animals; o potser, en una revolució de consciència
molt més gran que qualsevol que s’hagi donat des
d’aleshores, es devien identificar com a animals d’un gènere
especial. Els estímuls que els van portar a adonar-se’n
–sensorials, cerebrals, potser socials-, tot i que de manera
vacil·lant i incerta, devien sorgir pragmàticament i a
la vegada des de dins mateix dels replecs de maduració de la
psique. Si sabéssim com endinsar-nos prou a fons en el magma
nocturn del que en diem “el jo”, tal vegada detectaríem
rastres d’aquest “Big Bang””.
Després d’aquesta
introducció, també ens parla de la relació de
l’home amb els animals, i ens fa una enumeració dels gossos
que ha tingut al llarg de la seua vida, i com que nosal3 tenim un
gosset, ens ha agradat molt el que diu i ens hem vist reflectits en
algunes descripcions de les relacions entre l’home i el seu animal
de companyia.

7.- Fer la pregunta.- “Els
que han estat prou generosos per interessar-se per la meva feina o
per discrepar-ne sovint m’han plantejat la mateixa pregunta,
després de llegir els meus llibres, en seminaris, al final de
les meves conferències, amb cortesia vacil·lant o en to
de retret: “¿Quines són les seves idees polítiques?”
En tots els seus escrits sobre història i cultura, sobre
l’educació i la barbàrie, ¿per què no
hi ha cap afirmació franca sobre la seva pròpia
ideologia política? ¿Quina és la seva
posició?[…] I una cosa que em sap més greu: encara no
sé ben bé quines són les meves arrels
psicològiques de la meva reticència o de les meves
evasives. Els fets externs són prou clars. En cap moment de la
meva vida he estat políticament actiu, no he militat mai en
aquest o aquell partit. Cap programa polític ni cap moviment
partidista han atret el meu suport, per molt insignificant que pogués
ser. No he votat mai en unes eleccions, ni municipals ni estatals.
[…]…la meva conducta, els meus escrits, la meva feina com a
professor, han estat els d’una persona a qui Aristòtil
qualificaria d’
idiota, l’home que es queda a
casa, que rebutja implicar-se en els afers i les responsabilitats de
la ciutat. […] La democràcia populista i tecnocràtica
s’ha convertit en el dret de fer diners més enllà de
cap necessitat racional o dignitat humana.”

Ara ja només queda que
l’agafeu per banda i intenteu extreure-li tot el suc que
indubtablement té aquest assaig.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.