És una
satisfacció per a nosaltres poder-vos presentar l’exemplar del número 6 de La
Lluna en un Cove, amb un nou format de la revista, que hem millorat en tots els
aspectes. Esperem que us agradi! És sobretot gràcies a vosaltres, els subscriptors
i lectors, al recolzament que ens doneu, que el nostre projecte és possible, i
creix dia a dia. Moltes gràcies!

        Resums
argumentals:

       La
síndrome d’Amelie, Raquel
Santiago. “A la Sílvia la perden les paraules boniques. Quan un home
li llança una floreta, ella és incapaç d’acceptar-la i punt”. La vida
d’una dona fent equilibris sobre la fina línia que separa la realitat de la
fantasia.

       La
prosista, Gemma
Pellisa. Quan J. S. va presentar el poeta a la prosista, ella va haver de
dissimular la torbació que sentia per haver estat presentada com a tal. Era la
primera vegada que algú es referia a ella com a escriptora. El poeta, que
estava assegut davant seu, va fer veure que no s’adonava del rubor i li demanà,
sobtadament interessat, per la seua obra.

       La Virgo
Màxima parla… i Cèsar calla, Natàlia Senmartí. El fastiguejava haver d’acostar-se, per tercer
dia consecutiu, al quarter de la Guàrdia Pretoriana. Arribar-s’hi significava
travessar Roma començant pel Fòrum, la Subura, el Vicus Patrici…, les
defenses de la porta Viminal per a topar, tot seguit i de morros, amb
l’andròmina sinistra i immensa de la Castra Praetoriana.

       El Barranc
dels Batans, Conrad
Freixe. Semblava mentida que en aquest lloc estret i agrest s’hagués pogut
aixecar una fàbrica tèxtil. I, tanmateix, ací davant tenia l’edifici, a l’altre
costat de la petita esplanada: un edifici a hores d’ara completament en ruïnes,
esbalandrat per totes bandes, i, per descomptat, sense sostre per
l’esfondrament que aquest havia acabat patint al llarg dels anys d’abandonament
absolut.

        Sobre els
autors:

       Raquel
Santiago Batista (Barcelona,
1976). Sóc diplomada en Magisteri i llicenciada en Lingüística per la
Universitat de Barcelona. Em coneixen a la blogosfera amb el pseudònim de llenguaddicta,
i publico alguns dels meus relats i poemes al blog http://contesllenguaddicta.blogspot.com. Escric des que tinc ús de raó: diaris personals,
contes, poemes, idees, pors, angoixes, inquietuds… i un bon munt de cartes a
amics d’arreu del món.

       Gemma
Pellisa Prades (Tortosa,
1986). És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i,
actualment, està cursant un doctorat en literatura catalana medieval. Ha
guanyat diversos premis literaris de narrativa breu, entre els quals, l’Scribo
(novembre de 2006) amb El moment de la seducció, l’Unificcions
(2008) amb El megalòman o el Premi en Prosa Sant Boi de Lluçanès
(2008) amb La Ce Rompuda i ha quedat finalista als Premis Tinet de
narrativa curta (2008) amb Qüestió d’estat. Una de les seues
passions és viatjar, sobretot a Itàlia, on va viure durant mig any. El somni,
el mateix des que tenia sis anys: ser escriptora.

       Natàlia
Senmartí Tarragó ¡Salve! He
nascut a Barcelona, i fa quasi trenta anys que visc al Principat d’Andorra. Em
dedico a l’ensenyament de la història de l’art i del cinema a l’escola d’Art
del Comú d’Andorra la Vella. Abans vaig donar classes de disseny, còmic, paper
maixé, il·lustració, tècniques d’animació i plàstica per a infants, joves i
adults. M’he dedicat a il·lustrar llibres de tota mena i alguns dels meus
dibuixos, gravats, pintures, han estat exposats en galeries de l’estat espanyol
i al Principat. Sóc llicenciada en Història de l’Art. Però, la meva dèria,
sense menysprear altres com la fotografia, consisteix a escriure i, d’una
manera quasi histèrica, compulsiva, sobre temes històrics. Sempre em trobareu
uns dos mil anys enrere, o encara més enrere, en els llimbs de l’Olimp, o a les
ribes del Nil.

       Conrad
Freixe (Figueres,
1976). Ha passat la major part de la seva vida a Alcoi, País Valencià. En La
Lluna en un Cove ha publicat: La dona de negre (núm. 4), i L’ou
(núm. 3).

Com sempre,
podreu trobar més informació en la nostra web:

www.lallunaenuncove.cat

(que, per cert,
hem redissenyat)

A continuació, us indiquem alguns enllaços de pàgines
web que parlen sobre nosaltres. Són només uns exemples, ja que seria molt llarg
posar una relació completa. L’últim enllaç correspon a una entrevista feta uns
mesos enrere a l’editor Lluís M. Pérez.

http://www.opotserno.com/2009/05/19/la-lluna-en-un-cove-n%C2%BA-4-abril-2009

http://manelalonso.blogspot.com/

http://www.vilaweb.cat/misc/pdf/?url=http%3A%2F%2Fwww.vilaweb.cat%2Fwww%2Fpdf%2Fnoticia%3Fp_idcmp%3D3458090&filename=vilaweb_noticia_3458090

http://www.laradioactivitat.com/titulars_detalls.php?idnoticies=10040

http://www.pagina26.com/entrevistes/6656-volem-crear-amb-la-revista-un-club-de-lectura-amb-gent-que-gaudeix-de-la-narrativa.pdf

   Primerament, copiar-vos la carta del Bloc jaume I de
l’Alcúdia convocant-nos per a la reunió del Grup de Lectura:

Bloc de Progrés Jaume I

Sant Jaume, 31

46250 L’ALCÚDIA

————————–

www.blocjaume.com

——————————

blocjaume@mesvilaweb.cat

—————————————-

Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I

                    
Apartat de Correus 111

                     46250 L’ALCÚDIA

———————————————————–

Telèfon del BLOC: 660519774

——————————————–

Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reuneix la junta al
Casal

        Amics i
amigues, us recordem que el dijous 28 de maig, a les 10 de la nit, al Casal del
Bloc (C/ Sant Jaume , 31) es reunirà el Grup de lectura del Bloc amb
l’escriptor Urbà Lozano per comentar amb ell ‘Plagis’, la seua darrera novel·la,
que va obtindre el Premi Ciutat de València 2007.

Salutacions.

                Seguidament
dintre, una petita ressenya del llibre:

PLAGIS

Urbà Lozano

         Ens ha sorprès molt gratament aquesta novel·la
i no esperàvem menys. Ho diguem perquè l’autor el coneguérem al sopar de la
Taula de les Lletres i els Menjars de novembre passat, activitat inclosa dintre
del Mes de les Lletres organitzat pel Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i on va
glossar la figura de Josep Lozano (no, no n’és, de familiar, i ho va remarcar,
perquè es veu que li ho pregunten sovint, clar, sent els dos d’Alginet!), a qui
retíem homenatge. Si voleu llegir la intervenció de Josep Lozano en aquest sopar,
ací la teniu enllaçada.

         El discurs que pronuncià Urbà Lozano ens va recordar molt
els textos de Quim Monzó, i això ens predisposà favorablement per escometre
aquesta novel·la que comentem.

         Quant a la novel·la pròpiament dita (una vegada establertes
les referències prèvies que hi teníem), hem de dir que ens ha semblat un molt
bon exercici metaliterari, ja que, a més de combinar diferents gèneres (conte,
guió cinematogràfic, narrador desconegut), l’autor afegeix una nota final molt
aclaridora de perquè del títol i de quin va ser procés de “creació” de l’obra
(si podem dir que encara hui dia es pot “crear”). Seguidament us el copiem:

Nota de
l’autor.

         El que no és
tradició és plagi. La màxima no pot ser més certa, i la idea d’originalitat que
tant ha triomfat des del romanticisme -potser abans, però especialment des
d’aleshores- no passa de ser una entelèquia. És per això que en aquesta obra,
de títol tan simptomàtic, no he pogut estar-me’n de copiar, directament, tot
allò que m’havia vingut de gust. Pel que fa a les intertextualitats internes,
no cal ni parlar-ne: el relat està farcit de repeticions que tenen una
finalitat estilística i alhora estructural. Quant a les externes, una és molt
evident: el conte Ocells de pas de
Santiago Rusiñol, convenientment citat. D’altres, d’abast molt menor, potser
deuen haver passat inadvertides en una lectura convencional, però hi són en
gran nombre, en tots els casos com a homenatge -si se’m permet, humilment,
homenatjar algú- a passatges literaris o autors del meu gust. Com a exemples,
en la descripció que fa Sílvia de Carles, apareix l’expressió “tot ell massís,
amb un aire patrici”, presa de la novel·la Els
horts de Martí Domínguez Barberà; els personatges que passegen vestits amb
poca roba “més conills que si no portaren res” estan inspirats en la
coprotagonista femenina de La corona
valenciana, de Jaume Fuster; els convidats que s’excusen adduint una parada
de figues seques estan trets de Crim de
Germania, de Josep Lozano Lerma; l’onomatopeia flop-flop que fa la gent en colpejar contra el terra és un correlat
del flap usat per Jaume Cabré a la
seua novel·la Senyoria; o el final
del capítol sis, en què apareix l’adverbi desfermadament
entre dues pauses absolutes, coincideix amb el final del conte El nord del sud de Quim Monzó. N’hi ha
moltes altres, especialment oracions, frases i locucions que han aparegut en
altres obres meues -en aquests casos, com és clar, no es tracta pas d’un
homenatge-. Si us ve de gust, podeu jugar a trobar-les, tot i que no espere que
se’n faça cap tesi doctoral. Tampoc no pretenc evitar que algú em puga acusar
de plagi: ho podeu fer sense cap problema, però el que no podeu dir és que no
estàveu avisats.

         Potser ara algú
podrà insinuar que excusatio non petita…
Però és millor que ho deixem directament ací, perquè si ens hi enrossinem no
acabarem mai.

         Poc més podem afegir, però encara ho farem.

         D’una banda, l’ús de frases fetes del món del futbol,
“trasplantades” al llenguatge corrent, ens ha recordat algun amic que ho fa amb
total naturalitat (“Hui juguem a casa”, “passa-li-la!”, “aquesta falta la trec
jo”, -són alguns dels exemples del nostre amic), i ens ha fet riure a balquena.
Amb açò també fem referència a l’anterior apunt d’aquest bloc, on indicàvem que
aquesta manera d’expressar-se, servint-se de símils futbolístics, ja ha envaït
fins i tot la política (“Aquest partit el juguem a Europa”).

         També haig de dir que aquesta manera d’escriure a base
“d’afusellar” frases o expressions, pròpies o d’altres, ens ha recordat a
Georges Perec i la seua metanovel·la “La vida: Instruccions d’ús”, on, també al
final, fa una llarga llista d’autors i obres que va usar per escriure-la.

         I per suposat, la Ribera, que apareix en tot l’esplendor
dels seus pobles, la València de la “marxa” (ací no teníem “movida”, teníem
“marxa”), amb un barri del Carme o Benimaclet, pul·lulant de vida nocturna
també han servit per a fer-nos la novel·la més propera, més “nostrada”.

Pot semblar un titular sensacionalista, però és el número d’aquest mes de “La Lluna en un Cove”, revista a la qual, per fi, ens hem subscrit.

Ja ho heu fet vosal3?

   Mirant la foto d’ací el costat: quin vent que bufa a la lluna!!! Ho diem per la bandera, que sembla que s’envola.
  
   A les 23:33 hem ampliat l’apunt on us convocàvem al debat/Taula Rodona sobre El valencià a la Universitat: del gueto a l’extinció? amb el resum de com ha anat la reunió.

¡¡ Atenció !! Us presentem una notícia colpidora…

I més impactants relats…

El fanal. Joaquim Parera
Sàhara. Xavier Diez
Males puces. Anna Gorina
Abocats al món-infern. Tomàs Bosch
Trista Nola. Marc Aureli Espinós
Saionara. Vicky Vicente
Gràcies a la llum. Anna Maria Villalonga

Si voleu més informació, visiteu la

pàgina del número 5 de La Lluna en un Cove

Números anterios de La Lluna en un Cove:

Número 4, abril

Número 3, març

 
 

 
 
 
 
 

 
 
Apartat de Correus 1100
46870 Ontinyent, País Valencià
Telèfon: 96 731 87 13
jodemano@lallunaenuncove.cat
www.lallunaenuncove.cat
 
 
¡Salutacions cordials!
 
 

          El passat mes d’abril ens llegírem aquesta novel·la (històrica?). Llegint-la vam anar trobant reflexions d’alguns dels seus
personatges (Voltaire, Diderot, Houdon) que es podrien aplicar a la societat
actual gairebé exactament (què poc hem avançat!) i per això les vam subratllar,
i ara que hem tingut una estona, us les publiquem ara per moure-vos a llegir
aquesta magnífica novel·la i tindre arguments per anar pensant una nova
societat.

                Que us
faça profit!

                “…No
trobava resposta a les innombrables preguntes que assetjaven la seua ment, a
aquell congost inversemblant que era la història dels homes. Per més que
estudiava, per més que analitzava com a historiador, tan sols descobria com els
pobles avançaven impel·lits per l’impuls de massacrar-se. Els comerciants
sabien que les úniques mercaderies que es pagaven al comptat arreu del món eren
les armes i les municions. Era ben indicatiu de la naturalesa humana que encara
els conflictes es resolgueren per la guerra, especejant-se uns als altres.
L’agressió, més que la saviesa, era el que caracteritzava la nostra espècie: una
agressivitat ferotge, cruel, implacable, indòmita. No hi havia nació, no hi
havia llengua, no hi havia cultura que no haguera nascut del sofriment, de la
sang, de la barbàrie, de la sevícia i de la destrucció. Tot el que animava als
actes humans semblava expressament dissenyat per a aquell enfrontament, per a
aquella pugna salvatge. La cultura fins i tot pareixia un component més
d’aquella rapacitat, no un simple ornament, sinó una arma més. Un altre tipus
d’artilleria, però igual de demolidora, de destructora, d’anihiladora, que la
pólvora o l’obús. La religió era una forma de conquesta, la llengua, una altra,
la música, l’art, la literatura, tot contribuïa a esclavitzar, a sotmetre, a
provincialitzar, a romanitzar els pobles conquerits. Tot naixia de la guerra,
tot naixia de la victòria i de la derrota, de la imposició, del guany, de la
subjugació, d’un mata-degolla feroç i implacable. Com havia de fructificar amb
aquests instints la idea de llibertat? I, per altra banda, com estar segur que
la nostra percepció de la realitat (la idea de Déu i de la llibertat) era la
correcta? No, no era fàcil ser optimista. Més encara quan la llibertat és un
valor que hauria de ser indeclinable, però que sols pren sentit -el sentit
il·lustrat de la paraula llibertat- quan s’exerceix en la col·lectivitat, quan
l’individu empra la seua llibertat per tal de millorar la seua comunitat, ets
lliure, però per això mateix ets esclau de la teua societat, del teu poble, que
et sosté. Com fer entendre això als iroquesos?. La llibertat -més encara que la
tolerància- era la més gran fita assolida per la humanitat, i tots tenien el
deure, l’obligació, de preservar-la, i això tal sols es podia aconseguir des de
la destrucció de la societat. La llibertat absoluta no existia: un sempre era deutor,
es naixia amb deutes de gratitud, d’agraïment, de…,de… Llibertat,
llibertat… De vegades, parlaven d’ell com d’un guerrer de la llibertat a El filòsof ignorant havia escrit que la
llibertat consistia a caminar quan es vol caminar i no es té la gota… Va
tornar a tossir: seguia expectorant sang. Llibertat de caminar on es vulguera
caminar, de publicar el que es vulguera publicar…” pp. 88-89.

                “Ah, si
tinguera un fill… Si tinguera un fill li diria: no escrigues!. No et dediques
a l’art, no conrees el món del pensament. Viu, tan sols viu, aprofita cada
moment, cada instant , cada bocí de la teua existència: ocupa’l de plaers
reconfortants, de distraccions amables, de bons moments. Oblida el teatre, la
poesia, l’art, t’estalviaràs les seues ingratituds, les seues hores
llarguíssimes de soledat. Molt pocs aconsegueixen vèncer aquesta soledat, i si
estàs dotat de talent, o tan sols dotat a mitges, et transformaràs en un
pocapena, en un amargat, en un home consirós i trist, però si eres un artista genuí,
mai no et podràs evadir, et desesperaràs davant la presó on t’ha conduit el teu
desig de transcendir. No enraones, enamora! Sigues tan sols fidel a tu mateix,
als teus instints, a la probitat de l teua consciència, però mai no
descobresques la teua posició, mai no reveles públicament les teues
coordenades, mai no te poses a tir, sigues eteri, veloç, no et deixes capturar
pels falsos paranys d’aconseguir la veritat i conquerir la cultura!

                Quina
desesperació! Com estar segur d’alguna cosa? Per què la primera reacció de la
humanitat davant l’èxit aliè és l’oposició, per què aquell forceig per ocultar,
reduir, aniquilar, el triomf dels altres? No, res no canvia, la substància
humana és eterna; millorem les màquines, descobrim altres mons, altres pobles, altres
terres, però per sota sempre roman la mateixa matèria indestructible, i per
molt que la vulguem modelar, amansir, colp rere colp se’ns revela ferotge,
infinita, ressorgeix implacable, com un agram d’arrels fondíssimes, com un riu
eixit de mare. La societat aniquila a poc a poc les persones creadores, les
fereix, les oprimeix, les denigra, les esprem i les abandona. Tota ciutat, tota
societat, està radicalment en contra de la creació, i això és una evidència ben
constatable al llarg dels segles: els seus interessos són totalment contraris,
el creador sempre -o quasi sempre- existeix malgrat el seu poble, malgrat el
seu país, malgrat els seus veïns, fins i tot, malgrat els seus familiars. La
societat és la major enemiga de l’esperit, és la gran mutiladora, la gran
destructora, sempre alerta davant les possibles vel·leïtats dels seus
adolescents, quan comença a germinar la llavor de la creativitat, el desig,
l’impuls, el goig de la llum, la necessitat de transcendir, la recerca d’alguna
cosa desconeguda però que resulta irresistible, que dota de sentit
l’existència… La societat en aquests moments és implacable: no hi ha
institució que no estiga al servei d’aquesta aniquilació programada, d’aquesta
eradicació i sistemàtica de les aventures creatives dels seus homes… Els més
indoblegables sofreixen tot tipus de persecució, de turments, d’escarnis, de
colps d’espina, de vegades fins i tot la presó i l’exili. O pau o glòria,
sembla que diuen les perseguidors. Però és fals que l’home natural siga
salvatge, que la natura siga seràfica i benigna! No, és la mateixa matèria viva
la que actua així, sense contemplacions, segura en la localització dels dèbils,
dels diferents, dels qui s’aparten de
la norma, de la uniformitat. La vida és hostil a tot allò que no és ordinari,
que no és domèstic, és el pas implacable d’un sedàs on allò perceptible, amb un
mínim de gruix, amb personalitat i distinció, és immediatament descartat,
expiat, aniquilat per sempre. Tan sols regna la lleugeresa, la consistència,
l’amoltonament. Els qui queden són els qui han estat capaços d’adaptar-se (com
ara el seu estimat D’Argental: a quantes coses havia hagut de renunciar el seu
àngel!), o els mediocres, qui són els que contra tots els pronòstics manen en
les institucions, dirigint els destins polítics i artístics del país, des de la
seua ambició incalculable, des de la seua manca de ridícul. És el triomf de la
vida bestial i anònima.” pp. 108-110.

                “Va fer
un moviment de voler explicar-se, però Diderot va proseguir.

                 -Aquest ha estat el meu destí. Sempre, des que
recorde, m’he vist més lluny del que he volgut. Les circumstàncies m’han
arrossegat indefectiblement, i les banderes de rebel·lia que he enraborat no
corresponien exactament amb el que pensava. Fins i tot, en aquest punt, sovint
no he defensat les idees pròpies, sinó les que les circumstàncies m’han deixat
defensar. Quasi sempre he lluitat en guerres estrangeres. Sens dubte legítimes,
però alienes. Quan he intentat matissar, quan he volgut explicar-me, he
observat que ningú no em creia, i el que jo deia de veritat era pres com un
subterfugi, un engany pietós, i en canvi, quan reprenia la bandera de les idees
que no m’eren pròpies, per la seua rotunditat, recuperava, de manera igualment
miraculosa, els amics i els enemics. […]

                – Aquesta
és la grandesa d’Irene! -va continuar
Diderot-. Un no és totalment amo dels seus actes, sinó que són les
circumstàncies les que et condueixen fins a carrerons sense eixida… Un no vol
ser rebel, és la vida el que t’hi obliga. La vida és un vehicle conduït a tota
velocitat, i podem observar més o menys un rumb, però que difícil és matisar!
Sobretot si ets guiat per la reflexió, per la prudència, per l’anàlisi…
Sobretot si t’endinses per camins poc transitats… Anàlisi a tota
velocitat?    Impossible. Fem com podem, intentem controlar
les regnes, intentem no perdre els estreps, detindre el vehicle quan arribem a
un encreuament de camins, a una disjuntiva, però tot és precipitat, tot va en
doina i… ai!… ja és massa tard! I no hi ha marxa enrere possible. Sols
podem prosseguir fins la pròxima cruïlla, si és que n’hi ha, si és que la
distingim a temps, perquè sovint també s’esdevé que aquells encreuaments dels
que pengen tantes coses de la nostra vida són quasi indestingibles, estan mal
senyalitzats, o no ho estan en absolut, i per tant, cal afinar moltíssim,
tindre posats tots els sentits en aquella cursa, però són tants els accidents
que omplen el camí!” pp. 128-129.

                “Encara
s’emocionava! Volien fer-lo morir de plaer! Havia vençut la filosofia, havia
vençut la raó, havia guanyat la lluita per la llibertat, el combat per la
tolerància. Era el poble, el poble, la massa àmplia, ignorant, illetrada, qui
ho reclamava, qui així s’havia expressat. Potser encara era possible, potser la
raó venceria la intolerància i el fanatisme… Mai ningú abans d’ell havia anat
tan lluny, mai hi havia hagut tanta esperança -no la galivança de la fe, sinó
l’esperança certa de la raó -; el poble havia despertat, havia descobert un nou
camí, una possibilitat de prosperitat, de progrés, el desig de construir una
societat d’homes lliures. Aquell Regne de la Raó pel qual tant havia sospirat!
No era un somni impossible! No era la utopia! No era un exili, com aquella
República de les Lletres que volia fundar a Clèves, una colònia de filòsofs…
No, la filosofia ja ho impregnava tot. Una Nova Era començava… Havia assolit
la seua meta, de sobte pressentia que no havia errat el camí, ara ho veia
clar… Abans pensava que mai ningú assolia plenament la seua meta, que en la
vida de tot home sempre queda una part irrealitzada, quasi sempre la més
important. S’havia resignat a aquesta idea: la vida era una obra inconclusa,
per pura necessitat. Però amb vuitanta-quatre anys havia conquerit el cim, un
cim fins aquell moment inexpugnable, i tota la resta de la seua obra de sobte
tenia per a ell ben poca importància. Oh! Inestabilitat de les coses humanes!
Com passava de la desesperació a l’eufòria! Com zumzejava entre l’esperança i
la decepció!”. p. 151.

                “Mentre
Diderot posava per al seu bust vàrem parlar una bona estona sobre art -digué de
sobte l’escultor- . Ja sap que al nostre amic li interessa molt la creació
artística. Vàrem concloure que mai la ciència podrà explicar que és el que
diferencia l’artista de l’artesà, que és el que eleva l’artista per sobre
d’altres. Què és el que fa el geni? És la imaginació? No, perquè hi ha
imaginacions magnífiques i poderoses que prometien molt i que després no
contenien res. És el seny?  Tampoc,
perquè res més freqüent que homes enormement assenyats, les obres dels quals
són fredes i difuses. És l’enginy? No, l’enginy és ocurrent, però per això
mateix fa les coses insignificants… És la sensibilitat? No, tots coneixem
homes que es commouen fàcilment, però que dubten en el moment de crear res de
nou… On rau el do de la genialitat? Com distingir-lo? Com assegurar-se del
talent?

                Houdon
va acabar la feina i es va alçar, dirigint-se cap al poeta, que l’escoltava
decantant els colzes sobre els genolls. Parlava baixet, massa baixet,

                – Crear
és avançar en la foscor… És una incertesa… És un instint. Quasi una
capacitat sensorial. No penseu com jo? Com sabem que l’obra està conclosa? Com
sabem que aquella escena és immillorable? Com donem per finalitzada aquesta
peça? Com decidim?… Potser la genialitat consisteix a tindre un major esperit
observador, a analitzar amb major profunditat i sense esforç l’objecte del
nostre interès, a saber copsar aspectes de la realitat que als altres se’ls
escapen o no valoren prou. Intuïm. Veiem el que d’altres no veuen, és un
estrany mecanisme que diu: açò sortirà bé, i surt bé, o açò no sortirà bé, i en
efecte, és un desastre. Açò és fals o açò és cert. I ho encertem. Però quins
són els elements que discriminem? Quins són els que fan d’una obra una obra
mestra? No ho sabem. Ningú no ho sap.

                La
genialitat és una llarga paciència, va pensar. D’on venia aquella frase? De
quin naufragi de la memòria? Qui l’havia dit? La Rochefoucauld, La Bruyère,
Pascal, Charron, Montaigne, Ciceró? Aquell homenet d’ulls inquiets, que parlava
xiuxiuejant, amb inseguretat, quasi tement les seues paraules, era un geni?
Així li ho havien assegurat. El treball, la dedicació, les hores d’esforç no
eren prou. I, tanmateix, el turment de la creació era precisament aquella
incertesa, aquella falta de seguretat absoluta, que l’obra era immillorable,
que l’objectiu havia estat aconseguit plenament: l’autoritat de posar el punt
final.” pp. 167-169.

          This bird
had flown (o alguna cosa així), diríem nosal3. Llegit al febrer, esperant un treball,
aquesta obra ens ha refermat en la opinió que ens havíem format amb “El salze
sec i la dona adormida” d’aquest Escriptor.

            Murakami explora la ment dels
personatges (de nosal3, lectors, per si no ho sabíeu) i ens fa passar una altra
vegada pels dubtes, les incerteses i els desitjos de quan érem adolescents
(afortunats aquells que poden dir que ho són!). Toru, el protagonista,
estudiant i treballador, es veu abocat a la dura tasca de créixer i fer-se
adult, amb sentiments contraposats sobre tot allò que l’envolta: amistats,
relacions, estudis, maneres de viure…

            Ens descobreix algunes
característiques del Japó i dels seus habitants (la manera com s’entén el sexe,
sense tots els prejudicis que arrosseguem per ací, a Occident, n’és una
d’elles), sense caure en la típica descripció de “color local”. La història
està farcida d’una banda sonora, a mans d’una de les protagonistes secundàries,
amb la seua guitarra sempre al darrere que ens recorda temps llunyans.

            Tenim a punt per llegir altres
obres: After dark, Kafka a la platja,
o El meu amor Sputnik. Si les trobem
“comentables” us ho farem saber.  

            Ja ho hem dit, dubtes generacionals,
responsabilitats per assumir, daltabaixos emocionals… si fórem més joves
hauríem “al·lucinat”. No sabem si el nou jovent sol llegir aquestes novel·les,
o sí?. Què en penseu?

            A dintre, i per a més informació, hi
teniu la contraportada copiada.

       Considerat
el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l’educació
sentimental d’un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit,
tímid i seriós, Toru Wanatabe s’enamora de Naoko, una noia impenetrable, i
pateix una crisi que el porta a l’aïllament social i a la reclusió. Davant les
dificultats de la seva relació amb Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe
esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida
que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.

            Tendra, escrita en un to melancòlic
i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio
Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit
de l’humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit
a l’edat adulta.

Haruki
Murakami.- (Kyoto, 1949) es va llicenciar en literatura a la Universitat de
Waseda. Durant els primers anys de la seva carrera literària, va compaginar
l’escriptura amb la regència d’un local de jazz. Murakami ha traduït diversos
autors nord-americans com Raymond Carver i John Irving. Les seves novel·les
s’han publicat en catorze lengües.

    Llegint un apunt
de la xarxa, que ara no trobem, ho sentim… vam descobrir aquest llibret que
ens hem acabat de llegir ara. Una breu (com molt bé indica el seu títol), però
intensa història de l’homosexualitat a l’Espanya del segle XX. Pensem que
aquesta petita obra deuria encetar un major estudi per part dels historiadors
d’aquesta parcel·la de les llibertats individuals que, com molt bé diu al
llibre s’ha mercantilitzat i ha estat objecte de la seua banalització a mans
del mercat.

            Cal fer memòria. Cal recordar que el
col·lectiu homosexual ha estat reprimit amb violència, tant per part de les
autoritats com pel poble, manipulat per veure en l’homosexual el “depravat”, el
“malfactor”, “l’invertit”, i en els casos menys agressius com el “malalt”. Cal
saber eludir els paranys del mercantilisme, que tan sols veu el negoci; que
s’aprofita del moviment per ofegar-lo en una oferta d’oci exclusiu, i per tant
alienador, dels barris gais de les grans ciutats.  

            De molts dels personatges que s’esmenten
en l’assaig, ja en coneixíem uns quants, però d’altres han estat una sorpresa
descobrir la seua faceta reivindicativa. Molt interessant també la bibliografia
recollida al final per abundar més en aquest tema.

            A dintre hem copiat la contraportada
del llibre, publicat per “La Busca Edicions” l’abril del 2008.

            Entre el rosa (l’expressió i la
llibertat) i el negre (la repressió i la violència). Aquesta ha estat la
difícil posició de l’homosexualitat al llarg de la història, però especialment
en el darrer segle, quan la llum (el rosa) ha anat guanyant terreny sobre la
foscor (el negre). Amb alguns retards i alguns avenços respecte a altres països
democràtics, aquesta ha estat també la dinàmica a l’Estat espanyol.

            Escriure sobre l’homosexualitat des
de la historiografia ja no constitueix avui dia un acte d’excessiva rebel·lió.
Almenys no més que en molts altres temes. Sí que és, però, encara una novetat.
En molts aspectes, significa escriure sobre un paper en blanc o sobre
esborranys primerencs. No sempre, afortunadament. Aquest treball s’ocupa de
cercar aquestes excepcions, ordir un relat històric al llarg del segle XX
espanyol i reflectir així quin és el camí que encara queda per recórrer. Hi ha
molta matèria, molta reflexió, moltes claus i, en definitiva, molta humanitat
darrere el conjunt d’històries que conformen aquest llibre, la història de com
el rosa, en pro de la igualtat, la llibertat i amb moltes dificultats, s’ha
anat imposant al negre.

Ja feia temps que no publicàvem a la categoria de Lectures, i hem agafat aquesta història del munt que tenim encara per comentar… hi ha coses més urgents. Estem enfrascats en la traducció de la tercera xerrada de Xúquer Viu dintre del cicle “El fil daurat” i ja portem tres dies (són quinze pàgines). Esperem que al llarg d’aquesta setmana puguem oferir-vos-la, ja que és força interessant allò que diu sobre el territori.
   El comentari a dins:

     Després de
moltes recomanacions per a que ens llegírem alguna cosa d’aquest autor per part
d’amics, el passat mes de febrer ho férem llegint-nos la darrera novel·la
(millor dir-li relat curt) d’Ian McEwan. La història que conta a A la platja
de Chesil  és tendra, però molt depriment i opressiva: a principis
dels anys 60 a Òxford, una parella de joves cultes (o això se suposa, tenen
estudis, però no saben massa coses de la Vida, entre elles, una de molt
important: el sexe) s’acaba de casar, tots dos són verges, tots dos
s’estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

         El temps de l’acció corre paral·lel a
la seua lectura: les hores prèvies a l’hora en què consumaran el matrimoni. El
narrador en tercera persona ens dissecciona i descobreix les capes superposades
de diferents moments que, junts, conformen la vida de cadascun d’ells. Ens
conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de
què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cadascun dels joves
el dia que es van veure per primera vegada.

         El relat és breu, molt tens. No hi
sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i
ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines
es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals.
McEwan sap dominar els temps, la dosificació de cada detall, de cada informació
necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a
la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces d’un puzle.

         El final, veient com van les coses al
llarg de la vesprada, ens deixa un regust amargant, i ens fa adonar-nos de la
incomunicació que poden arribar a patir dues persones que s’estimen, sí, però
que encara s’amaguen escrúpols, dèries i fàstics, tot gràcies a la “bona educació” rebuda.

                Al fil de l’anterior apunt de
Lectures, hem pensat fer un comentari sobre el llibre de poesia “L’usdefruit
encara” d’Eduard Ramírez.

                Novament, la manera d’arribar
aquest llibre a les nos3 mans ha estat diferent: ens el va regalar l’amic Òscar
en el nostre darrer aniversari. Si els llibres per llegir els triem i solem
encertar, els que ens regalen els amics, que ens conéixen i volen sorprendre’ns
encara són millors. No som gaire donats a la lectura de poesia -Joan Brossa,
Salvat-Papasseit i poc més- però aquesta proposta poètica de Ramírez ens ha
sobtat pel seu llenguatge directe, on la rima es deixa una mica de banda i es
centra més en despertar sentiments i sensacions mitjançant les imatges
evocades.

                Hem copiat l’entrada – o pròleg,
o presentació, o com vulgueu dir-li – del llibre, escrita per Enric Sòria, que
s’explica millor que nosal3.

   Com sabem que ens
ha semblat a poc, adjuntem alguns enllaços. Els dos primers, sorprenents, amb
poesis d’Eduard Ramírez, d’un web que es diu interromania.com, l’haurem de
resseguir, ja que sembla lloc interessant, la tercera és l’apartat del web dels
escriptors en català dedicat a Eduard Ramírez.

http://www.interromania.com/literatura/puesia/scritticatalani/ramirez/aparenza.htm

http://www.interromania.com/literatura/puesia/scritticatalani/ramirez/saps_tampoc.htm

http://www.escriptors.cat/?q=galeusca_2008_ramirez

     …I encara afegirem (de Proa i ed. 62):

     Eduard Ramírez és un paio encantador. Això diu ell, almenys.
Amb l’esperança probable d’introduir el tema entre els continguts del discurs.
O en la perspectiva del diàleg, que com ja implica la vostra interlocució,
resta encara oberta. D’altra banda, Ramírez Comeig nasqué dignament a la ciutat
de València l’any 1972. Més tard, entre bregues i il·lusions rodaires, es
llicencià en filosofia per la Universitat de València. A més a més, és germà
fundador de la Confraria del Bon Beure, i ha participat d’altres iniciatives
associatives. Pel que fa a publicacions, té els poemaris Del renou i del
descans (2001) i Trànsits Nord (2005), així com la coordinació
del llibre Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat a la
UVEG (2002). També ha estat inclòs en algunes antologies, i col·labora al
suplement Posdata (del diari Levante-EMV), les revistes Lletres
Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Universitar
i d’altres.

Des de l’afany

                El diccionari defineix el terme usdefruit com a “dret real de gaudiment
sobre cosa d’altri, que atorga a l’usdefructuari les facultats de posseir la
cosa, usar-la i percebre’n tots els fruits”. El que aquesta definició subratlla
és que allò que usdefructuem o usdefruitem no és del tot nostre; no ens pertany
en plena propietat, tot i que posseïm i en disfrutem dels fruits, temporalment, d’una manera plena. Ara,
si volem saber per què Eduard Ramírez ha posat 
aquest títol, L’usdefruit encara,
al seu tercer llibre de poemes, no ens caldrà més que llegir les tres citacions
que l’obrin: en la primera, Czeslaw Milosz ens fa saber que la seua goluda,
famolenca ànsia d’amarar-se del món no en tindria prou ni amb mil anys que
visquera; en la segona, Ian Anderson, el líder de Jethro Tull, canta que ningú
és massa vell per al rock’n’roll si és massa jove per a morir; la tercera és
lapidària i fastuosament sintètica, com sol ser-ho Ausiàs Marc: “No em
conselleu si no em consellau viure/saber no em plau lo jorn de ma aspra fi”.
Per descomptat, l’usdefruit de què aquest llibre ens parla no és altre que el
de la vida.

                Que la nostra manera de viure la
vida siga la d’un usdefruit, i no la de la plena possessió, no pretén més que
assenyalar-ne la transitorietat. “L’aspra fi” arriba, tard o d’hora, tant si
ens plau saber-ho com si no (i és obvi que no). Aquest saber amarg matisa  de provisionalitat el gaudi de la vida, però
també l’enfondeix. En el fons d’aquest llibre, com en un baix continu, hi ha
una poètica de la fugacitat, transmutada en afirmació intensificadora de
l’instant. Davant l’ombra ominosa de l’envelliment o de la rutina, de tot allò
que esmussa el que hi ha d’irrepetible i únic -de viu, en estat pur- en
l’instant, el poeta ha de dir el gran sí. L’instant ple, l’instant viu, és i ha
de ser efímer, però el seu afany, com sabia Nietzsche i Ramírez ens recorda, és
infinit. Fins i tot en la profunda mitjanit, tot plaer vol eternitat.

                Més important encara que això,
per al llibre que ens ocupa, és el dret
real al gaudiment que l’usdefruit ens proporciona: aquesta “facultat  de percebre’n tots els fruits”, perquè és
obvi que la veu que ens parla en aquests versos és tan golafre, com a mínim,
com la de Milosz i no vol deixar escapar-ne ni cap ni un. Qui haja llegit els
seus anteriors llibres, Del renou i del
descans (2001) i Trànsit nord (2005), ja deu saber que
Eduard Ramírez és un poeta vitalista, i ací ho és d’una manera pertinaç, de cap
a cap. El seu no és un vitalisme sensualista, o almenys no es perd en molt
expressives descripcions d’aquest món que vol fruir tant com es puga. Més aviat
és un vitalisme declaratiu, provocador, que vol beure la copa fins als solls
amb gest agosarat, però també ha d’esforçar-se a acceptar de viure en un món
que no és precisament cap paradís. Tant com afirmatiu, i exaltat, el de l’autor
és un vitalisme crític, pugnaç.

                Potser per això, la seua és una
poesia més aviat poc hedonista, és seca, abrupta i molt sovint irònica. Només
en un dels poemes finals fa alguna concessió a un ideal de maduresa horaciana,
amb els seus somnis “de rada i àncora, calma guanyada i païda”. Més sovint és
una poesia combativa, contra la decepció, la desídia, la submissió, la
sordidesa i la rutina que s’instal·la 
pertot en la ciutat, microcosmos del món, en què viu. El poeta ha de
lluitar per arrapar llavors d’estima i és un “guerriller de l’alegria”, un
militant del goig. La seua és una lluita en part col·lectiva, perquè com
l’amor, el gran sí a la vida només es pot sostenir en companyia, però és sobretot
individual, com ho ha de ser, cada vegada, l’afirmació mateixa, i més encara la
disposició que la permet: la impaciència que no deixa créixer arrels, la
perseverança en la rebel·lia, la mirada i l’esperança alerta. Potser per això,
els poemes amorosos de Ramírez són més aviat reticents, mentre que aquells en
què es deixa sentir la ràbia, el refús o la perplexitat davant l’esmorteïdora
realitat omnipresent assoleixen una notable contundència expressiva. Amb
l’acumulació aparentment atzarosa d’imatges esmicolades i la urgència de les
seues metàfores tallants, l’autor sap expressar molt bé la desolació i el
desconcert del món que vivim  -“ulls
encallats en un mar d’analgèsics” davant d’aquesta aparença estàtica que “sempre
ha estat la coartada dels terratrèmols” – i, sobretot, sap oposar-s’hi, amb un
amor avariciós que pugna per il·luminar les opacitats, mentre la vida passa. No
és solament per això, però és també per això que cal llegir amb molta atenció
els versos d’aquest poeta (encara) jove que lluita, entre l’himne i la
invectiva, per dir la vida a mos redó.

Enric Sòria.

Una nova traducció de la premsa en castellà que ara, i des d’ací, podem gaudir en la nostra llengua.
    L’amic Òscar ens ha remés l’article d’opinió publicat al Levante EMV el passat 3 d’abril i escrit per Juan José Millás, que ens ha semblat molt interessant per encetar un nou debat: en la creació literària, cal mirar el benefici o la creació pel gust de crear? Els escriptors (ja siguen poetes o novel·listes, són realment igual de desgraciats? Ja ens direu…
   Un altre dilema que se’ns ha presentat: en quina categoria el posem? El posem a “Lectures” i au.

Igual de desgraciats

Juan José Millás

            Pel que sembla, el problema de la
poesia és que no dóna diners, mentre que el problema de la novel·la és que dóna
diners. El problema de la poesia és que no ha entrat en el mercat. El de la
novel·la, que ha entrat. Si la poesia comencés a donar diners i la novel·la
comencés a perdre’ls, el problema de la poesia seria la seua mercantilització i
el de la novel·la la seua falta de mercantilització. Tinc un amic que és poeta i
novel·lista a la vegada. Amb les novel·les guanya premis que li permeten menjar
i pagar la hipoteca, mentre que amb la poesia es manté al marge de les brutes
maniobres comercials del món editorial. Com a novel·lista, és un ésser menyspreable,
lliurat al vil metall, mentre que com a poeta és un ésser pur. Quan acudeix a
un sopar de novel·listes, es posa vestit i corbata; quan sopa amb els seus amics
poetes, va fet un desastre, en pla bohemi. De vegades, es confon i actua com a
novel·lista on deuria actuar com a poeta i a l’inrevés, el que aprofita per a
escriure un nou poema o un conte nou. Si es tracta d’un poema, el guarda en un
calaix, a l’espera de reunir els suficients per a publicar un volum; si es tracta
d’un conte, el ven a una revista literària o a un periòdic i ací pau i després
glòria. La convivència entre el poeta i el novel·lista no sempre és senzilla, doncs
el novel·lista reprotxa al vat la seua inutilitat radical per a guanyar-se la
vida mentre que el vat tira en cara al narrador el fet de que li pose preu a tot.
El novel·lista té agent literari; el poeta, no. Al novel·lista el conviden a donar
conferències en les caixes d’estalvi; al poeta, no. Al novel·lista li agrada el
putxero; el poeta és un poc anorèxic. El novel·lista està casat i té fills; el
poeta viu sol, en una mansarda amb goteres. ¿Seguim amb les diferències? Tal
vegada seria més productiu abundar en las coincidències. El novel·lista, en el
fons, és un poeta, el mateix que el poeta, en última instància, es un novel·lista.
Si foren capaços d’aceptar-ho, tal vegada aconseguiren escriure un poema
narratiu o una narració poètica. Però això seria un híbrid i no ens agraden els
híbrids. La novel·la ha de ser novel·la i la poesia ha de ser poesia. Si el
poeta fóra més feliç que el novel·lista, o viceversa, tot aquest conflicte
mancaria d’importància. Però són els dos igual de desgraciats.

            Ja fa temps que us vam prometre que parlaríem d’un autor que
de sempre ens ha sorprés: Georges Perec. Com que ens agrada tant la seua forma
d’escriure i de contar/comptar les coses, hem fet un recull de diferents
aproximacions, i fins i tot una traducció d’un article del diari EL PAÍS on
descobrirem a Roberto Bolaño, publicat el 24 de maig del 2008. En un article on
es parla de tantes coses i autors, el nom de Bolaño ens va pasar per alt, però
en la reunió del grup de lectura que tingué lloc el 29 de maig d’aquell mateix
any, amb Ferran Torrent, aquest va fer menció a “Los detectives salvajes” com la millor novel·la que havia llegit en
anys (per cert, a l’endemà començàvem amb aquest bloc).

                Nosal3
ens quedàrem pensant, de què ens sona aquest Roberto Bolaño? Finalment vam
recuperar l’article i férem la descoberta. Quins viaranys més enrevessats ens
porten a joies tan especials! 

                Ara, en
posar-nos a parlar de Perec, hem intentat recuperar aquell article, però, clar,
el diari ja no el tenim, així que hem recorregut als arxius de EL PAÍS, i no ha
estat fàcil, però finalment el trobàrem i ací teniu la traducció.

                El
vídeo que teniu a l’entradeta està traduït pel nostre nebot Jordi, que resideix
a França i nosal3 l’hem polit, per a que qui no sàpiga gaire francés, puga
copsar-ne el sentit. Dintre hi ha un altre vídeo que us deixarà, com a nosal3,
sense paruales (aquest està subtitulat en anglés, així practiquem tothom una
mica).

                Esperem
que passeu una bona estona descobrint o augmentant els coneixements sobre
aquest autor.

Ací teniu la “traducció” que hem pogut fer d’aquest vídeo entre nosal3 (correcció en català) i el nostre nebot (del francés), haurem d’aprendre francés també!:

“L’homme qui dort” de Georges Perec.

            La meua habitació és una de les més
belles illes desertes; París és un desert que mai ningú no ha travessat.

            No tens necessitat de res més que la
calma, el silenci, del son que és la seua turpitud.

            Que els dies comencen i que els dies
s’acaben, que els músculs del teu bescoll, barbeta i madíbula es relaxen. Que
solament l’elevació de la teua caixa toràcica i el batre del teu cor siguen
testimonis de la teua passió per la vida.

            No voler res, esperar que no hi ha
res que esperar, no fer res, dormir, deixar-te portar per la multitud, pels
carrers. Seguir els albellons de les voreres del carrer, arran dels murs.

            Perdre el teu temps, sortir de tota
impaciència, de tot projecte. Sense desig, sense revolta, sense despit, això
serà el primer de tot en el fil del temps. Una vida immòbil, sense crisi, sense
desordre. Cap aspror, cap desequilibri, un minut després d’un altre minut,
després d’un altre; un dia darrere un altre dia; estació després d’una altra estació.

            Alguna cosa va començar que no
acabarà mai: la vida vegetal, la vida anul·lada.

   
I a veure si s’animen les editorials a editar més coses en català d’aquest autor, que ja va sent hora!

EL PAÍS, 24 de maig del 2008.

PERFIL: FERIA DEL LIBRO DE MADRID – Perfil

Café Perec

ENRIQUE
VILA-MATAS 24/05/2008

            “La vida: manual d’ús” fou per a molts l’últim
esdeveniment de la novel·la moderna. Bolaño recollí el guant llençat per l’autor
francès.

            Què succeeix quan la gent no té el mateix
sentit de l’humor? No reaccionen adequadament entre sí. És el que acaba de passar-me
amb el cambrer d’aquest Café Tabac de la plaça de Saint-Sulpice, café Perec per
a alguns. Deia Wittgenstein que, quan la gent no comparteix el mateix humor, és
com si entre certs individus existís el costum de que una persona llencés un
baló a una altra, i s’establís que l’altra persona havia d’atrapar-lo y tornar-lo,
i que alguns, en lloc de tornar-lo, se’l ficaren a la butxaca. Decideixo oblidar-me
del cambrer d’humor distint i miro cap a l’església de Saint-Sulpice. Estic en
el mateix lloc d’observació des del qual Georges Perec, en els setantes, es
dedicava a catalogar aquesta plaça i anotar molt especialment “el que generalment
no s’anota, el que se nota, allò que no té importància, allò que passa quan no
passa res, llevat del temps, gent, autos i núvols”. Ací escriví “Temptativa
d’esgotar un lloc parisí”, un llibre que consistia en una meticulosa llarga
llista del que havia vist en la plaça al llarg de diferents dies. En el seu
moment el vaig llegir amb infinita diversió. Allà havia anotat Perec tot el que
passava quan no passava res i havia exclòs de la seua llista només allò que pogués
resultar massa transcendent, y sobretot el que ja estava “suficientment
catalogat, inventariat, fotografiat, comptat o enumerat”.

            Apure el meu café i tinc un record per
a ‘El salt en paracaigudes’, un breu
text genial, inclòs en “Naixí”. Quan encara era un tendre principiant, vers
1959, al final d’una reunió del grup de la revista Arguments, Perec demanà
la paraula, i la seua intervenció algú va tenir l’ocurrència de gravar-la. Feliç
ocurrència. Perec contà de forma tan inspirada como quequejant una experiència
molt personal (“la conte perquè estic una mica… perquè he begut una mica”),
una aventura del seu breu pas pel paracaigudisme i la història de com arribà a
comprendre que, en la literatura i en la vida, era absolutament necessari llançar-se,
saltar al buit, “per a persuadir-se de que això podria tal vegada tindre
un sentit que fins i tot un mateix ignorés”.

            D’entre els llibres de primera hora
que em canviaren la vida estigueren sempre els de Perec, llibres que recorde haver
llegit fascinat, tornant-li a l’autor, pàgina a pàgina, cadascun dels eufòrics
balons que llençava. Des del primer moment, vaig veure que Perec era
inseparable de Roussel y de Kafka, precisament els altres dos escriptors que aleshores
més m’interessaven, doncs m’havien demostrat que en novel·la era possible fer
coses molt distintes de les que es predicaven en la meua terra. En aquells dies,
pel que fos, tot a vegades es produïa de la forma més senzilla. I així Kafka,
Roussel i Perec arribaren a mi amb la màxima naturalitat, gairebé junts, i després
ho feren llibres també decisius com l’assaig novel·lat Maupassant i “l’altre”,
on Alberto Savinio, amb el pretext de parlar de Maupassant, acabava parlant de
tot, i per això li bastava amb associar qualsevol idea amb el tema central, en
realitat absent. O llibres com “El mite tràgic” de “L’Àngelus”
de Millet, de Salvador Dalí, l’atractiu mètode de treball del qual, allunyat
de tots els dogmes sobre la novel·la, es basava també en associacions d’idees,
associacions que es desplegaven en un tapís que, en disparar-se en tots els
itineraris possibles, acabava per convertir-se en inesgotable.

            Passa un autobús de la línia 63, i ho
anote – com tot – meticulosament. Passa després un de la línia 96, que va a
Montparnasse. Fred sec, cel gris. Passa una dona elegant portant tiges en alt,
un gran ram de flors. El 96 és el mateix autobús que Perec atrapés en els seus
apunts, i el mateix que després em traslladarà al meu hotel aquí en París, el
Littré. Un raig de sol. Vent. Un mehari verd. Llunyà vol de coloms. Instants de
buit. Cap cotxe. Després cinc. Després un. “La trama és una vulgaritat
burgesa”. Li adjudique la frase a Nabokov. “L’estil avança fent triomfals
gambades, la trama camina darrere arrossegant els peus”, recorde que
respongué John Banville en una entrevista.

            Es possible que aquestes dues cites
siguen com llançar un baló que no van a tornar-nos mai tots aquells que tenen encara
l’humor de situar la trama decimonònica en un pedestal absolut. La novel·la del
futur veurà eixa trama com una ximpleria que va fer furor en certa època i es
riurà d’un tòpic que m’esclafà durant la meua primera joventut, eixa idea de
que la novel·la -“com bé saben en el món anglosaxó”- ha de
privilegiar sempre la trama. Hui m’alegre d’haver vist aviat que aquella idea
britànica sobre la novel·la, com esdevenia amb tantes altres, no tenia perquè
considerar-la una regla inamovible. Em moria de riure el dia en què l’escoltí a
Kurt Vonnegut dir que las trames en realitat eren només unes quantes i no era
necessari donar-los massa importància, bastava amb incorporar -gairebé a
l’atzar- una qualsevol d’elles al llibre que estiguérem escrivint i d’aquesta
forma disposar de més temps per a la forja del que realment hauria d’importar-nos:
l’estil.

            I quines eren eixes trames? Vonnegut
se les sabia de memòria, tenia una llista molt perecquiana: “Algú es fica
en un embolic i després ix d’ell; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és
víctima d’una injustícia i es revenja; el cas commovedor de Ventafocs; algú comença
a anar costa a baix i així continua; dos s’enamoren, i molta altra gent s’entreposa;
una persona virtuosa és acusada falsament d’haver pecat o d’haver comés un
crim; una persona s’enfronta a un desafiament amb valentia, i té èxit o fracassa;
algú inicia una investigació per a conéixer la veritat d’un assumpte…”.

            I què succeeix quan no ocorre res?
Que acaba un de vegades per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per
les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres
lliures, d’estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a
centres absents… Són les dotze i dotze del matí. Passa un camió Printemps
Brumell. Vent. Pense en mètodes construïts amb hiperassociacions d’ idees que  – com en llibres de Savinio o Dalí – no esgoten
mai el tema en estudi i observació. Sens dubte, una obra mestra absoluta d’eixe
nou gènere fou la hipernovel·la “La vida Manual d’ús”, on es donaven
cita totes les trames de Vonnegut, que de pas eren dinamitades, en una operació
semblant a la de Flaubert quan en “Madame Bovary” acabà amb el realisme
a base de portar-lo fins als seu extrem màxim i ser el més realista de tots.
Pense en els vint-i-nou anys i onze mesos que s’acompleixen des que aparegué “La
vida Manual d’ús”, un llibre al que Italo Calvino, per variades raons
-“el compendi d’una sèrie de sabers que donen forma a una imatge del món,
el sentit de hui que està també fet d’acumulació del passat i de vertigen del buit”-
considerava com l’últim verdader esdeveniment en la història de la novel·la: puzle
en el que el propi puzle dóna al llibre el tema de la trama i el model formal, i
on el projecte estructural i la poesia més alta conviuen amb sorprenent
naturalitat.

            De fet, durant un llarg temps “La
vida Manual d’ús” fou per a molts, en efecte, l’últim verdader esdeveniment
de la novel·la moderna. Després, vindria un gran llibre de Roberto Bolaño, “Los
detectives salvajes”, que recollia amb extraordinària gosadia i talent el
guant llançat por Perec. Dia de cel gris, fred sec. Vent. Passa un senyor amb
aspecte de secretari “provisionalment definitiu” d’alguna societat
secreta d’inventors d’aforismes. Sembla eixit d’una de les pàgines més
divertides de “Pensar / Clasificar”. Podria anomenar-se perfectament
Bénabou. Passa un altre autobús de la línia 63. Passa el 96. Lassitud dels ulls.
Riures sufocats. Distints humors. Vaig anotant. Algú mou una cortineta. Sons de
la campana de Saint-Sulpice. S’acumula el passat i al mateix temps el vertigen
d’un buit, el que també anote degudament.

Llibres
esmentats a l’article (publicats en castellà):

Georges
Perec: Pensar /
Clasificar (Gedisa). La vida instrucciones de uso (Anagrama). Nací
(Abada) Me acuerdo (Berenice). El viaje de invierno (Abada). Roberto
Bolaño: Los detectives salvajes (Anagrama).

Llibres
publicats en català:

Perec, Georges. La vida, manual d’ús [ La
vie, mode d’emploi ]. Traducció de Ramon Lladó i Annie Bats. Barcelona:
Edicions Proa, 1998.

Perec, Georges. Les coses . [ Les choses
]. Traducció de Ramon Lladó i Pascale Bardoulaud. Barcelona: Edicions Proa,
1988.

Altres
llibres i documents:

Perec, Georges
L´art et la manière d´aborder son
chef de service pour lui demander une augmentation

Perec, Georges
Les films de Georges Perec, vol.1:
Récits d´Ellis Island. Les Lieux d´une fugue (2 dvds)

Perec, Georges
Petit traité invitant a la decouverte
de l´art subtil du go
Perec, Georges
Entretiens et
conférences 2: 1979 – 1981

Perec, Georges
Especies de espacios

Perec, Georges
W o el recuerdo de
la infancia

Perec, Georges
Entretiens et
conférences 1: 1956-1978

Perec, Georges
Perec, Georges
Romans et récits

Perec, Georges
Jeux intéressants

Perec, Georges
L.G. : une aventure
des années soixante

De la vikipèdia:

            Georges Perec (1936–1982) va ser un dels
escriptors més famosos de la literatura francesa del segle XX. Membre del
Oulipo i abanderat del Nouveau roman, basava les seves obres en
l’experimentació i en les limitacions formals.

Perec va néixer al si d’una família obrera que va patir la persecució nazi. Els seus oncles
el van adoptar després de la desaparició dels seus pares. Va treballar com a
professor, col·laborador a diverses revistes i arxiver. Una de les influències
principals en el seu estil és la de Raymond
Queneau, qui li va descobrir el gust pel joc
de paraules i la forma dels mots.

Els seus llibres més coneguts són:

• La
  disparition: És una novel·la
  d’intriga on no apareix ni una vegada la lletra E, la vocal més freqüent
  en francès (marca de femení, per exemple). Les traduccions d’aquesta obra
  respecten la restricció, així la versió castellana (anomenada El
  secuestro) no inclou la lletra A, per ser la lletra més usada en
  aquest idioma.

• Les
  revenentes: Obra que actua com a contrapunt de l’anterior, ja que
  només usa la vocal E

• Alphabets:
  Aquí no podia repetir una consonant abans d’haver usat totes les altres de
  l’alfabet.

• La vie, mode d’emploi: Explica la vida
  dels habitants d’un edifici (els actuals i els anteriors) usant per a
  moure’s d’un pis a l’altre els moviments del cavall dels escacs.
  Aquesta figura estructura tota la trama. Predominen les descripcions
  naturalistes i l’acció sembla congelada en el temps.

• Je me
  souviens: Llista de coses entranyables per al record de la seva
  generació

Finalment, una aproximació a la figura de
Georges Perec per Montse Samper.

Georges Perec

Georges Perec (1936-1982), és considerat un dels escriptors més
interessants i imaginatius del segle XX. A més d’ésser creador dels mots
encreuats setmanals de la revista Le Point de París, escrigué guions
cinematogràfics, diverses novel·les, poesia, assaigs literaris i grans obres
teatrals. Tot i que ha servit d’inspiració per altres autors, i ha estat
traduïda a quinze llengües, l’obra de Perec és encara pràcticament desconeguda
pel gran públic.

Al 1965, l’escriptor publica la seva primera obra, Les coses, amb la qual
guanya el premi Renaudot. Dos anys més tard, de la mà de Raymond Queneau i el
matemàtic Françoise Le Lionnais, formà OULIPO, un taller de literatura
potencial format per figures com ara Noël Arnaud, Marcel Duchamp o Luc Étienne,
entre d’altres. L’objectiu del grup era explorar el potencial combinatori de la
gramàtica i les regles d’estil buscant, en tot moment, l’expansió de les
possibilitats narratives respectant les regles convencionals de la literatura.
És gràcies als experiments realitzats en aquest taller que Perec presenta La
disparition (1969), una obra que, entre moltes altres coses, gira entorn
del segrest o desaparició de la lletra “e” tan comunament utilitzada en
francès. Com a contrapunt d’aquesta última obra, el 1969 escriu Les Revenentes,
tot un text en què l’única vocal que apareix és la “e”. Sis anys després arribà
W o el record de la infància, però realment la seva obra més llarga i
aquella que resumeix totes les seves explotacions literàries és La vida,
manual d’ús, producte de vuit anys de feina i gràcies a la qual rep el
premi Médicis l’any 1978.

Per Montse Samper

“Els tres contes” ens els vam llegir arran d’haver llegit la ressenya que us adjuntem i que per a què cal tornar a parlar-ne, el bloc és d’Enric Balaguer i es titula “A tall d’invocació”:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/113811

   A Flaubert el descobrírem llegint “El lloro de Flaubert” del qual també es parla a l’anterior enllaç, i a partir d’ací ens llegírem “L’educació sentimental” i “Madame Bovary”, imprescindibles per entendre a l’autor i les seues circumstàncies.

   Quant a Joan-Lluís Lluís, com se’ns amuntegava la feina, hem comentat ací (molt per damunt, tot siga dir) tres novel·les: “Els ulls de sorra”, “L’any de l’ós” i “Aiguafang”.

   Tot el que siga compartir experiències llegides i donar-los difussió sempre serà ben rebur en aquest bloc, ja ho sabeu.

Joan-Lluís Lluís.-  Va
néixer a Perpinyà el 1963. Va estudiar art a Montpeller. Actualment és
periodista i escriptor.

                El vam llegir
per primera vegada el juliol del 2003 en la seua novel·la “Els ulls de sorra”, ambientada en la guerra d’Algèria per la seua
independència dels francesos, i on un grup heterogeni de “soldats” de la
revolta, ho passa molt malament quan són fets presoners dels francesos i
portats d’una banda a l’altra pel desert.

                El
narrador de gairebé tota la història es diu Driss Mehamli, i la seua veu
“l’escoltem” des d’unes cintes de casset que ha gravat el periodista Norbert
Dunyach els dies del 8 al 10 de novembre (no diu de quin any) a Le Havre. La
novel·la acaba amb un narrador en tercera persona, i ens explica que el
periodista s’ha ficat en un bon merder per voler donar publicitat a les
barbaritats que cometeren els francesos en aquella “guerra”.

                Després
ens llegírem de la biblioteca “L’any de
l’ós” que també ens va impactar per la seua mescla de fantasia i realitat
en un poblet de muntanya pirinenca de la part francesa, i amb una idiosincràsia
local molt especial. Quan ens llegírem aquesta novel·la no ens recordàvem que
ja havíem llegit aquest autor!. Abans de llegir la seua darrera novel·la “Aiguafang” vam recuperar “Els ulls de sorra” i ens el vam tornar
a llegir l’1 de febrer d’aquest any.

                Quant a
“Aiguafang”, llegida de l’1 al l’11
de març, us copiem la contraportada, que la resumeix, de segur, bastant millor
que nosal3:

                “Som en
una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d’aiguafang que corromp la
pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el
caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones
avorrides de viure i que converteix les successives onades d’immigrants en mà d’obra
esclava. En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l’assassí, l’esclau i
l’oreneta, s’observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser,
estimar-se.

                Aiguafang
és una novel·la d’atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís
ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats inesperats de tendresa.”

                Altres
obres del mateix autor (que encara no hem llegit, però que us les deixem ací
per si voleu saber-ne més) “Vagons
robats” (1996), “Cirera” (1997), “El crim de l’escriptor cansat” (2000),
“Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos” (2002), “Diccionari de
llocs imaginaris dels Països Catalans”.  Quan
li demanen, també escriu lletres per a cançons.

              Anem a intentar posar també un vídeo (encara no ho hem fet mai) ahi va:

Entre ahir i hui hem traduït l’article publicat pel diari El País el passat 22 de març en la seua secció de cultura, i que ens parla de l’autor Roberto Bolaño. Ens ha servit per a conéixer una mica millor a aquest autor, mort el 2003 i per a entrenar-nos en la traducció del castellà (una vegada més).

   Esperem que gaudiu tant llegint-lo com nosal3 traduïnt-lo.

L’ENIGMA UNIVERSAL DE ROBERTO BOLAÑO.

Noves obres
exploten l’èxit
planetari de l’autor xilé, mort el 2003.

ELS PAÍS diumenge 22 de març de 2009

Lola Galán-Madrid

            A Roberto Bolaño no el canvià
l’èxit. No li arribà a temps. Quan va morir als 50 anys, víctima d’una cirrosi
hepàtica, el 15 de juliol del 2003, tenia una desena d’obres de culte que li
permetien, a tot estirar, viure desahogadament de la literatura. Ara, sis anys
després de la seua mort, el seu nom d’escriptor està en boca de tothom. Es
reediten els seus llibres, se li dediquen assaigs i articles, s’adapten les
seues novel·les per a teatre, s’estudien com a possibles guions de films. És
l’èxit en majúscules. Un vendaval que ho ha trastocat tot, encara que al seu
principal responsable ja no pot afectar-lo.

            Ja ho va assaborir una mica abans de
la seua mort, apreciat per la crítica, consagrat, fins i tot, com a millor
escriptor latinoamericà de la seua generació, fou una celeritat a escala
humana. La seua novel·la “Los detectives
salvajes”, teixida amb els vímets de la seua experiència juvenil a Mèxic,
havia estat la clau d’aquest ascens, a partir del 1998, que es va traduir en
dos premis importants, l’Herralde i
el Rómulo Gallegos. Això li va
proporcionar molts més lectors i un compte bancari sanejat, després d’una
dècada de penúria econòmica i mil oficis de sudaca
que diria ell.

            L’èxit amb majúscules, la seua
inscripció en una lliga superior d’autors, en la que només caben noms com el
Gabriel García Márquez o Jorge Luís Borges, entre els latinoamericans, li
arribaria amb la seua obra pòstuma “2666”
. O, millor dit, amb la seua edició nordamericana, la qual arribà a les
llibreries l’any passat. Una obra monumental, la més ambiciosa i complexa,
segons els crítics, que li ha obert les portes de la celeritat.

            La seua traductora, Natasha Wimmer,
tardà anys a vessar-la a l’anglès. Preguntada per la dificultat del llenguatge
de Bolaño, crescut a Mèxic, Wimmer, responia al magazine del New York Times:
“Va viure vint-i-tants anys a Espanya, i s’aprecia molt bé la influència del
l’espanyol castellà, almenys tant com la de Mèxic”.

            Novel·la de l’any per a la revista Time, ponderada per l’arxifamosa Oprah
Winfrey, “2666” ha estat elegit
millor llibre de ficció pel prestigiós Cercle Nacional de Crítics Literaris
d’Estats Units.

            Juan Villoro escriu en el prefaci
d’un llibre d’entrevistes sobre l’autor, publicat a Xile: “Com tants grans,
Roberto Bolaño corre el risc de convertir-se en mite pop”. Del que no hi ha
dubte és de que és un fenomen literari generador de milions de dòlars. Una mina
d’or susceptible de ser explotada. Perquè si l’èxit no va poder canviar a
Bolaño, ha canviat almenys el món que envoltà l’escriptor, nascut el 28 d’abril
de 1953 a Santiago de Xile, i establert a Espanya a partir del 1977.

            El seu llegat literari, a mans de la
seua vídua, Carolina López, ha passat a ser gestionat pel totpoderós Andrew
Wylie, l’agent més famós, i més temut, del panorama literari mundial. Wylie
està inventariant l’arxiu de l’escriptor, a la recerca de noves joies. De
moment, s’ha anunciat ja la publicació d’un llibre, “El Tercer Reich”, i es parla d’altres dues [novel·les] noves, “Diorama” i “Los sinsabores del verdadero policia” o “Asesinos de Sonora”.

            El seu marmessor oficiós, el crític
Ignacio Echevarría, amic íntim de Bolaño, creu, no obstant, que les obres en
paper, el material que està sent examinat ara per la vídua de l’escriptor i per
Wylie, “és una part arqueològica” de la seua obra. “Res d’allò nou que es
publique va a sumar a l’escriptor que és ja”, diu. Òbviament, no opina el
mateix la seua vídua, que viu encara a Blanes, amb el dos fills de la parella,
Láutaro, de 18 anys, i Añexandra, de 8. López declina parlar amb aquest
periòdic. En un correu electrònic explica que necessita preservar la intimitat
dels seus fills. No vol entrar en qüestions personals. A qui pot importar-li
que abans de morir Bolaño, la parella estigués pràcticament separada?. I, no
obstant, interessa. La revista xilena
“Quèpasa” dedicà recentment un
reportatge a la “companya final” de l’escriptor, la catalana Carmen Pérez de
Vega.

            La vida i obra de Bolaño apassionen
a un públic cada vegada més ampli, a mesura que la seua obra escala en la
llista de supervendes. I les seues novel·les són font d’inspiració. El Teatre
Lluire presentà l’any passat una versió dramatitzada de “2666″. I es parla d’una possible adaptació al cinema. “2666″, un relat dividit en cinc parts,
on es mescla l’humor amb la fantasia desbordant, i l’inventari detallat dels
assassinats de dones a Ciudad Juárez, conté tots els ingredients necessaris per
a interessar al setè art. Si “Los
detectives salvajes” “canvià el paradigma de l’escriptor latinoamericà”,
segons Echevarría, “2666″ la novel·la
del mal, ha provocat una vertadera deflagració en la societat estadounidenca.

            Jorge Herralde, director i fundador
d’Anagrama, l’editorial que ha publicat sistemàticament l’obra de Bolaño a
partir de 1996, s’explica l’èxit de l’autor per un conjunt de factors. “Susan
Sontag descobrí “Estrella distante”,
editada per New Direction en 2004, i no cessà d’alabar-la. Sontag era una
entusiasta de la literatura i una propiciadora de grans triomfs”, diu l’editor.
“Ahí començà l’ona Bolaño, que amb “Los detectives…” va fer un salt
enorme, perquè fou designada novel·la de l’any, i amb “2666″ arribà al màxim, a l’apoteosi, editada per Farrar, Straus i
Giroux. La força, la profunditat de Bolaño, la seua prosa addictiva i el seu
“mordaç examen del mal”, segons la crítica estadounidenca, “han fet la resta”.
La fascinació de Bolaño per la relació entre crim i art, el seu interés per la
investigació detectivesca, la seua curiositat de forense davant l’horror i el
mal, ha portat a crítics a comparar-lo amb Cormac McCarthy.

            Però
si eixe era el Bolaño escriptor, el Bolaño real, nét de gallegs, era, en canvi,
una persona tímida que creia en la bondat del bon escriptor. Apassionat lector,
devorador de cinema i de programes de televisió – sempre millor la tele que un best seller, solia dir -, conreador d’un cert talant rebel. En més
d’una entrevista, Bolaño recomanava als seus lectors joves que robessin els
llibres, sense més.

            Sobre els seus anys a Mèxic, on la
família es traslladà des de Xile, quan ell només tenia 15 anys, creà gairebé
una llegenda. Els elements més vívids d’aquella etapa, han quedat atrapats en “Los detectives salvajes” una novel·la
per la que deambula l’autor, convertit en Arturo Belano, i el seu amic Mario
Santiago, transmutat en Ulises Lima. Bolaño reconegué un deute profund amb
Mèxic, on va sentir la crida de l’escritura, i es va fer poeta.

            Bruno Montané Krebs el va conéixer
en eixe país, el 1974, i es feren amics. Montané apareix a Detectives, convertit en Felipe Müller. “En l’obra de Roberto no hi
haurà més d’un 30% de material real, la resta és pura invenció. Convé tenir-ho
en compte”, diu el poeta xilé, resident a Barcelona. “A Roberto el vaig
freqüentar a Barcelona. Quan es traslladà a Blanes (a començament dels anys
huitanta), ja ens vèiem menys. Però parlàvem molt per telèfon. Roberto era un
excel·lent conversador per telèfon, sobretot quan trucava ell”.

            Herralde i Echevarria li recorden
com un tipus amb gran sentit de l’humor, molt divertit. Treballava en un estudi
bastant modest, a Blanes, a la Costa Brava. En horari nocturn. Amb un paquet de
cigarretes a mà i empassant-se litres d’infusions amb mel, “perquè no podia
beure una altra cosa”. A Bolaño l’inspirava la música, però res d’autors
clàssics. Solia escoltar rock dur a través els auriculars.

            Roberto Bolaño pertanyia a una
generació que va créixer esperançada amb la revolució cubana i com a xilé, va
veure un horrible horitzó de canvi en el govern de Salvador Allende. El 1973
travessà Amèrica, de Mèxic a Santiago, en autobús i en autoestop, motxilla al
muscle, per a contribuir amb el seu granet de sorra a aquella revolució
pacífica. Però a Santiago el pillà el colp de Pinochet i fou detingut. Un
encontre amb dos vells companys d’estudis convertits en policies li va permetre
ésser alliberat huit dies després. I tornar a Mèxic en avió. Allà va recomençar
la seua carrera i fundà l’infrarealisme. Un experiment de rebel·lia literària,
inspirat en el dadaisme, radicalment contrari als grans escriptors
institucionals, als santons del règim. “Detestàvem a Octavio Paz”, declarava
Bolaño en una entrevista a la televisió xilena, en 1999, “però és un gran poeta
i un assagista dels més lúcids”.

            Aquella etapa li va servir a Bolaño
per a construir el seu propi mite. “La major part del que conta és veritat,
encara que no està clar quan de temps va estar detingut a Xile”, corrobora
Montané. Després de tot, Bolaño adorava a Borges, un mestre de la recreació
inventada. Havia llegit dues vegades tota la seua obra, i gairebé tots els
llibres publicats sobre ell. Però distingia els trucs i les trampes en la seua
personalitat. Adorava el maleïtisme
de poetes adolescents com Rimbaud i Lautreamont, però tenia clar que eren vides
extremes que no volia per al seu fill.

            De la fauna literària no tenia una
bona opinió. “L’escriptura és un ofici poblat de canalles i de babaus, que no
s’adonen de l’efímer que és”, declara en la mateixa entrevista de la televisió
xilena, realitzada en el seu primer viatge a la pàtria, després de 25 anys
d’absència.

            Fou una ocasió perfecta per a opinar
de tot, especialment de literatura, i d’autors xilens. Bolaño, que admirava a
Nicanor Parra, fou bastant dur amb els seus compatriotes. Es despatxà a gust
contra alguns dels més destacats. Ja ho havia fet amb els autors del famós boom i, sobretot, amb la llarga seqüela
dels qui transitaren eixos camins trillats amb enorme fortuna. Les seus
declaracions menyspreatives no foren passades per alt. “És curiós que llevat de
Jorge Edwards i, molt més tard, Vargas Llosa, cap dels autors del boom hagen dit una paraula sobre
Bolaño”, comenta Herralde.

            Enrique Vila-Matas, que freqüentà el
xilé a partir del 1995, diu que es va adonar de la grandesa de Bolaño, “quan
vaig llegir “Estrella distante” i “Los detectives salvajes”. Juntament a
Jorge Edwards vaig presentar aquest darrer llibre a Barcelona, el 1999, i allà
ja vaig exposar per escrit la meua percepció d’estar davant d’un geni de la
literatura”. Per això no oculta la seua estranyesa davant d’un altre fenomen
lligat a l’autor xilé. “Sempre m’ha cridat l’atenció el poc interés que ha
despertat Bolaño entre una gran part dels escriptors espanyols. És una
indiferència que s’ha d’enquadrar dintre d’eixa manca d’interés que senten
normalment els escriptors espanyols cap als seus propis col·legues, i més
encara si són latinoamericans”.

            Pot ser. Tampoc Roberto Bolaño va
anar amb moltes diplomàcies. Criticà a molts autors consagrats sense importa-li
el més mínim fer-se enemics. Què pensaria ara d’aquesta consagració global? Com
jutjaria les noves obres que té en cartera el seu agent nord-americà?
Segurament amb satisfacció, pensant al fi i a al cap en la seguretat econòmica
dels seus fills.    

ANAGRAMA EDITARÀ “EL TERCER REICH”

Carles Geli-Barcelona.

            El llegat Bolaño té diversos fronts.
Al sonor canvi d’agent literari (de la totpoderosa oficina de Carmen Balcells a
la del xacal Andy Wylie), s’afegeix
la ja hui irresoluble polèmica sobre si l’autor, detallista fins a allò
malaltís, hagués permès que la seua vídua anés desempolsant manuscrits dels
seus calaixos.

            El primer resultat d’eixa recerca es
donà en la passada Fira del Llibre de Fràncfort, on el catàleg de The Wylie Agency destacava “El Tercer Reich”, una novel·la
“completa” mecanografiada “però meticulosament corregida a mà”. És pur Bolaño
perquè hi ha una espècie de detectiu literari, personatges extravagants i un
sens fi de referències literàries. A saber: Udo Berger, que volia ser un gran
escriptor però que s’ha de  conformar amb
ser el campió de jocs de guerra de Stuttgart, decideix anar a l’hotel Del Mar
de la Costa Brava juntament amb un nou amor, Ingeborg, per a estrenar-se amb un
nou joc, El Tercer Reich, i preparar així un torneig internacional. Tot
correcte fins que el marit de la parella alemanya que acaben de conéixer
desapareix.

            Després
de set mesos d’àrdues negociacions, Jorge Herralde, editor d’Anagrama i que ha
publicat a Bolaño a Espanya, firmarà la setmana pròxima el contracte d’edició
de l’obra, que llençarà el gener del 2010. “És anterior a les seues dues grans
novel·les”, ubica Heralde, que diu, gairebé alleujat no saber res de les altres
dues obres inèdites, com demanant temps, sabedor de que la literatura és la
literatura… i les seues circumstàncies.

Ens hem llegit el llibre i hem vist l’oscaritzada pel·lícula (Slumbdog Millionaire) i us en fem cinc cèntims de les dues versions, molts bones, però bastant diferents.

   També us hem de dir que la classificació per categories ja l’hem acabada (quina faenassa!). Ja podeu consultar els apunts per temes. Recordar-vos que hi ha apunts amb més d’una notícia o activitat, les hem col·locades allà on hem cregut més adient.

   Per cert, se’ns oblidava dir-ho!: l’actuació de Eva Dénia al teatre La Clau d’ahir, FANTÀSTICA. Ens vam comprar el disc i tot!
   Si podeu, i actua a prop vostre, no us perdau la seua màgia, acompanyada per Carrasco a la guitarra i José Luís al contrabaix. El dit, una passada!.

¿Quiere ser millonario? de Vikas Swarup.

   Aquesta és la novel·la que va inspirar la pel·lícula “Slumbdog millionaire”, del director Danny Boyle ( El seu títol original és “Q and A”   -?- ). Sent la mateixa història en el text i en la pantalla, presenta grans diferències. La novel·la ens la va passar un amic, qui ens havia comentat, ja feia un parell d’anys, la seua impactant lectura.

   Ara, hem tingut la possibilitat de veure la pel·lícula quan encara no havíem llegit ni mitja novel·la, cosa que no havíem fet mai, per poder comparar-les millor. La pel·lícula està molt bé, però pensem que està una mica feta per agradar més si cap al públic. Ho diem perquè a la novel·la no hi ha una història d’amor que centre les accions, com passa a l pel·lícula. Hi ha, d’història d’amor, però molt al final. Els motius que porten a Rama Mahoma Thomas (nom del protagonista a la novel·la) a participar al concurs, tampoc són els mateixos. De totes les històries que conta al policia (a la novel·la li les conta a una advocada) només es repeteixen, amb variacions, la de Maman (aquell que recollia xiquets pel carrer i els feia mendicants, després d’haver-los “preparat”) i la temporada que es passa el protagonista al Taj Mahal. La resta és totalment diferent: les situacions, les preguntes del programa; Salim no és germà de Rama, i és menor que ell. La xicona de qui s’enamora al final de la novel·la és una prostituta que li paguen uns turistes anglesos a Agra, on està el Taj Mahal, no una companya d’infortunis al llarg de tota la pel·lícula.

   La manera de contar les històries, que a la pel·lícula és lineal (ell va contant des de que és menut fins que es fa gran), va fent salts endavant i endarrere, donant-li major vivacitat i sorpresa a la novel·la, havent de fer un esforç per anar lligant caps, i amb un desenllaç que mai ens esperem.

   No volem dir amb açò que una siga millor que l’altra, totes dues reflecteixen molt bé la misèria i la injustícia que es comet amb els pàries.

   De recomanable visió i lectura, ambdues històries. No deixeu de fer-ho, paga la pena!.

El que us prometerem ahir era un deute que havíem de saldar, ens hem tirat dues bones hores escrivint açò i ací teniu el resultat:

   Una altra novel·la de l’autor descobert per nosal3 l’any passat i que ens ha deixat bocabadats.

   Hem traduït les notes introductòria i final de la novel·la, perquè pensem que ens aproximen a l’autor i a la novel·la. Traduir l’obra sencera seria un desgavell, ja que té les seues pinzellades de la manera de parlar de sudamèrica, que sent diferents, ens sonen pròximes i més reals que una bona traducció.

   La novel·la té 1.125 pàgines (òstima!) i ens costà mes i mig de llegir, mentre anàvem i veníem de Tarragona, quan treballàvem allà a la docència. Si ja us heu llegit “Los detectives salvajes” i us va agradar, no deixeu de llegir aquesta, paga la pena…

   Si voleu saber de què va, llegiu-vos-la.

” Un oasi d’horror al bell mig

d’un desert d’avorriment”

Charles Baudelaire.

Índex

Nota de los herederos del autor.

La parte de los críticos.

La parte de Amalfitano.

La parte de Fate.

La parte de los crímenes.

La parte de Archimboldi.

Nota a la primera edición, por
Ignacio Chavarría.

NOTA DELS HEREUS DE L’AUTOR.

                Davant la possibilitat d’una mort propera, Roberto
Bolaño deixà instruccions de que la seua novel·la “2666” es publiqués en cinc llibres que es corresponen amb les cinc
parts de la novel·la, especificant l’ordre i periodicitat de les publicacions
(una l’any) i fins i tot el preu a negociar amb l’editor. Amb questa decisió,
comunicada dies abans de la seua mort pel mateix Roberto a Jorge Herralde,
creia deixar solucionat el futur econòmic dels seus fills.

                Després de la seua mort i després de la lectura i
estudi de l’obra i del material de treball deixar per Roberto Bolaño que porta
a cap Ignacio Echavarría (amic a qui indicà com a persona referent per a
sol·licitar consell sobre els seus assumptes literaris), sorgeix una altra
consideració d’ordre menys pràctic: el respecte al valor literari de l’obra,
que fa que de forma conjunta amb Jorge Herralde canvie la decisió de Roberto i
que “2666“  es publique primer en tota la seua extensió
en un sol volum, tal com ell hauria fet si no s’hagués acomplert la pitjor de
les possibilitats que el procés de la seua malaltia oferia.

NOTA A LA PRIMERA EDICIÓ.

                “2666” es
publicà per primera vegada pòstumament, més d’un any després de la mort del seu
autor. És raonable, doncs, preguntar-se en quina mesura el text que s’ofereix
al lector es correspon amb el que Roberto Bolaño hagués tret a la llum d’haver
viscut el suficient. La resposta és tranquil·litzadora: en l’estat en què quedà
a la mort de Bolaño, la novel·la s’aproxima molt a l’objectiu que ell es va
traçar. No cap cap dubte que Bolaño hagués seguit treballant més temps en ella però
només uns pocs mesos més: ell mateix declarava estar prop del final, ja
sobrepassat l’ampli termini que s’havia fixat per acabar-la. De qualsevol
manera l’edifici sencer de la novel·la, i no solament els seus fonaments, ja
estava aixecat, els seus contorns, les seues dimensions, el seu contingut
general no hagueren estat, en cap cas, molt distints dels que té finalment.

                A la mort de Roberto Bolaño es va dir que el magne
projecte de “2666” havia estat
transformat en una sèrie de cinc novel·les, que es correspondrien amb les cinc
parts en les quals l’obra està dividida. El ben cert és que els darrers mesos
de la seua vida Bolaño va insistir en aquest idea, cada vegada menys confiat
com estava en poder culminar el seu projecte inicial. Convé advertir, no
obstant, que en aquesta intenció s’interposaren consideracions d’ordre pràctic
(en les quals, dit siga de pas, Bolaño no era molt espavilat): davant la cada
vegada més probable eventualitat d’una mort imminent, a Bolaño li semblava més
lleuger i rendible, tant per als seus editors com per als seus hereus, haver-se-les
amb cinc novel·les independents, de curta o mitjana extensió, abans que amb una
sola descomunal, vastíssima i per a rematar no completament conclosa.

                Després de la lectura del text, no obstant, sembla
preferible retornar la novel·la en el seu conjunt. Encara que toleren una
lectura independent, les cinc parts que integren “2666” apart dels molts elements que comparteixen (un teixit subtil
de motius recurrents), participen inequívocament d’un designi comú. No paga la
pena encabotar-se en justificar l’estructura relativament “oberta” que les
abasta, tant menys quan es compta amb el precedent de “Los detectives salvajes“. Si aquesta novel·la s’hagués publicat
pòstumament, no hagués donat peu a tot tipus d’especulacions al voltant del seu
inacabament?

                Hi ha a més una consideració que avala la decisió de
publicar reunides – i sense detriment de què, una vegada establert el marc
íntegre de la seua lectura, es publiquen després soltes, permetent combinacions
que l’estructura oberta de la novel·la autoritza, fins i tot recomana –  les cinc parts de “2666“. Bolaño, ell mateix excel·lent contista i autor de diverses nouvelles magistrals, es jactà sempre,
una vegada embarcat en la redacció de “2666”
tindre-se-les a veure amb un projecte de dimensions colossals, que deixava molt
enrere, tant en ambició com en extensió, a “Los
detectives salvajes“. L’envergadura de “2666”
és indissociable de la concepció d’originalitat de totes les seues parts, també
de la voluntat de risc que l’anima, i de la seua insensata aspiració de
totalitat. En aquest punt, no està de més recordar el passatge de “2666″ en el que, després de la conversa
amb un farmacèutic afeccionat a la lectura, Amalfitano, un dels protagonistes
de la novel·la, reflexiona amb indissimulada decepció sobre el prestigi
creixent de les novel·les breus, rodones ( en el passatge se citen títols com “Bartleby, l’escrivent, de Melville, o “La metamorfosi” de Kafka), en prejudici
de les més extenses, ambicioses i atrevides 
(com “Moby Dick”, com “El procés”) “Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos
ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que
abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes
maestros. O lo que es lo mismo, quieren ver a los grandes maestros en sesiones
de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de
verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que
acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez” (pp.
289-290).

                I després està el títol. Aquesta xifra enigmàtica, 2666
-una data, en realitat-, que actua com a punt de fuga en el qual s’ordenen les
diferents parts de la novel·la. Sense aquest punt de fuga, la perspectiva del
conjunt quedaria coixa, irresolta, suspesa en el no-res.

                En una de les seus abundants notes relatives a “2666″, Bolaño assenyala l’existència en
l’obra d’un “centre ocult” que s’amagaria davall del que cap considerar , per
dir-ho així, el “centre físic”. Hi ha raons per a pensar que eixe centre físic
seria la ciutat de Santa Teresa, fidel transsumpte de Ciudad Juárez, en la
frontera de Mèxic amb Estats Units. Allà convergeixen, al cap, les cinc parts
de la novel·la, allà tenen lloc els crims que configuren el seu impressionant
teló de fons (i dels que, en un passatge de la novel·la, diu un personatge que
“en ellos se esconde el secreto del
mundo”) . Quant al “centre ocult”… no l’estaria indicant precisament eixa
data, 2666 que empara la novel·la sencera?

                L’escriptura de “2666″
ocupà a Bolaño els darrers anys de la seua vida. Però la concepció i el
disseny de la novel·la són molt anteriors, i retrospectivament cal reconèixer els
seus batecs en aquest i en aquell llibre de Bolaño, més en particular entre els
que anà publicant a partir de la conclusió de “Los detectives salvajes” (1998), que no per casualitat conclou en
el desert de Sonora. El moment arribarà de rastrejar detingudament eixos
batecs. Per ara, és suficient assenyalar un molt eloqüent, que ressona en “Amuleto”, de 1999. La seua relectura
ofereix una pista inequívoca del sentit al que apunta la data 2666. La
protagonista de “Amuleto”, Auxilio
Lacouture (personatge prefigurat, a la vegada, en “Los detectives salvajes”) compta com una nit va seguir a Arturo
Belano i a Ernesto San Epifanio en la seua caminada rumb a la colònia Guerrero,
en Ciudad de México, on els dos es dirigeixen en la recerca de l’anomenat Rey
de los Putos. Açò és el que diu:

                “Y los seguí:
los vi caminar a paso ligero por Bucardi hasta Reforma y luego los vi cruzar
Reforma sin esperar la luz verde, ambos con el pelo largo y arremolinado porque
a esa hora por Reforma corre el viento nocturno que le sobra a la noche, la
avenida Reforma se transforma en un tubo transparente, en un pulmón de forma cuneiforme
por donde pasan las exhalaciones imaginarias de la ciudad, y luego empezamos a
caminar por la avenida Guerrero, ellos un poco más despacio que antes, yo un
poco más deprisa que antes, la Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las
cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de
1968, ni a un cementerio de 1975 [fecha en la que se dicta el relato de Auxilio
Lacouture] sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un
párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por
querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo” (pp.76-77).

                El text que se serveix ací al lector es correspon amb
la darrera versió de les distintes “parts” de la novel·la. Bolaño assenyalà
molt clarament quins, entre els seus arxius de treball, deurien considerar-se
definitius. Malgrat això, s’han revisat esborranys anteriors, a fi d’esmenar
possibles salts o errors, a fi també de detectar possibles pistes sobre les
intencions últimes de Bolaño. El resultat de les indagacions realitzades no a
il·luminat més el text, i deixa molt poc marge als dubtes sobre el seu caràcter
definitiu.

                Bolaño era un escriptor sorrut. Solia fer diversos
esborranys dels seus textos, que pel comú redactava d’una tirada però que polia
després amb cura. La darrera versió de “2666″
ofereix en aquest sentit, salvant algunes excepcions, un nivell molt
satisfactori de claredat i de neteja: de deliberació, doncs. Molt poques
vegades s’han hagut d’introduir esmenes mínimes i corregir alguns errors
evidents, amb la seguretat que proporciona als editors  el seu tracte assidu i expert -però sobretot
còmplice- de les “febleses” i de les “dèries” de l’escritor.

                Una última observació, que si de cas no estiga de més
afegir. D’entre les anotacions de Bolaño relatives a “2666″ es llegeix, en un apunt aïllat: “El narrador de “2666” es Arturo Belano”. I en un altre lloc
afegeix, amb la indicació “para el final
de 2666″: Y esto es todo, amigos. Todo lo he hecho, todo lo he vivido. Si
tuviera fuerzas, me pondría a llorar. Se despide de ustedes, Arturo Belano”.

                Adéu, doncs.

Ignacio Echevarría

Setembre de 2004.

Us remetem el contingut de la revista, que ja us hem presentat, “La lluna en un cove” i que porta el número 3, corresponent al present mes de març. Les fotos i documents estan enllaçats, ja que no sabem com afegir-los ací.

Passeu…

¡La Lluna en un Cove llança en març el seu número 3!

Un altre cop, literatura fresca, original i inèdita.

Una nova selecció de relats de ficció en la nostra llengua.

Amb autors de la terra, de tot el domini lingüístic.

80 sucoses pàgines per al gaudi de tothom. ¡La narrativa més actual!

Un apassionant projecte literari, obert a la participació de tothom.

La
Lluna en un Cove és una publicació mensual en
paper de relats breus de ficció en la nostra llengua. Es tracta d’un magazín literari, enquadernat en
rústega, que conté una miscel·lània d’històries
sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos: fantasia,
ciència-ficció, terror, drama…, però també: humor, aventures, viatges, i un
llarg etcètera. Són obres generalment breus o d’extensió mitjana, però en
qualsevol cas inèdites, i escrites per autors actuals d’arreu dels Països Catalans. És, per tant, una
original proposta literària, adreçada a tots els públics.

Compta amb una sèrie de col·laboradors més o
menys habituals, alhora que dóna l’oportunitat de publicar també a tots aquells
autors que ens vulguin fer
arribar els seus treballs, els quals són revisats i acuradament
seleccionats per l’editor. La Lluna en un Cove ha començat a publicar en gener
de 2009 (número 1), i ara en març llança un número 3, sobre el qual us
donem informació detallada en aquesta comunicació.

La Lluna en un Cove – Número 3, març de 2009

Obres:
Temps millors. Juglans Regia
L’home de guix. Manel Toda
Tolerància. M. A. Espinós
La finestra. Jorge Luis Sagrera
Paral·lelisme creatiu. Joan V. Olmo
Tard o d’hora. J. F. Coves
L’ou. Conrad Freixe
Cridar el mal temps. Juli Vert
El candidat. Blai Domènech
Quinze minuts d’enyorança. Ramon Garcia

Resums argumentals del número 3:

Temps millors. Juglans Regia –
«La cuca fera avança sigil·losament pel bosc. Però, sigil·losament, no perquè
vaja a cometre alguna de les seues malvestats, sinó perquè està fugint de tot i
de tothom». Així comença aquesta història tragicòmica, que podria ser la
continuació de qualsevol conte en què hi hagi un monstre malvat que atemoreix
els habitants d’una determinada contrada. Però ara, en aquest relat, els papers
s’intercanvien, d’alguna manera: els bons resulta que no són tan bons, i els
dolents -la cuca fera- arriben a suscitar en nosaltres una certa simpatia.

L’home de guix. Manel Toda i
Bort – Un tros de pissarra descolorida encara mal penja d’una paret.
Els records tornen a reviure: m’imagino tot just abans d’entrar a classe,
sentint el xivarri dels menuts a l’altra banda de la porta i desitjant poder
cridar amb ells i viure la disbauxa innocent del infants. Aleshores, adquirint
un semblant seriós, l’obro; al punt, el silenci es fa a l’aula. Però ara, un
altre silenci m’ennuega; un silenci sepulcral, tètric, angoixant…

Tolerància. Marc Aureli
Espinós – Aquest relat conta la història d’un grup de persones que,
volent fomentar al seu voltant uns determinats valors, acaben cometent, sense
adonar-se, una petita injustícia. Es tracta d’una narració atrevida i valenta,
que ens fa veure que només amb la intenció no hi ha prou; d’altra banda,
denuncia que de vegades la defensa d’unes determinades causes pot ser només una
mena d’impostura que l’actualitat del món ens obliga a assumir.

La finestra. Jorge Luis
Sagrera – Si no fos per la finestra, no tindria aquella cortina de
pins que, excelsa, s’aixeca al sud i s’allarga d’oest a est, ni els til·lers,
ni els roures, ni els ocells, ni el sol no tindrien sentit perquè per a mi, en
no poder veure’ls, no existirien. Si no tingués finestra, la meva habitació
seria llòbrega, humida, la meva estada aquí es tornaria insuportable, se’m
tancaria el pit i no podria respirar.

Paral·lelisme
creatiu. Joan Vicent Olmo –
Per a aquest escriptor novell, el geni artístic es demostra a través de
l’originalitat. Qualsevol creador que vulga ser digne de ser anomenat així ha
de ser, necessàriament, original. Tots els escriptors admirats per ell, ho són
després d’haver quedat demostrat que les seues obres estan exemptes de
qualsevol intent de plagi. Doncs bé, l’escriptor novell no mamprèn cap de les
seues provatures si abans no està totalment convençut que la història que vol
escriure és totalment nova, que el tema del qual tractarà no ha estat ja
tractat abans. Sap que això és molt difícil, i per aquest motiu tarda tant a
posar-se a escriure una de les seues narracions.

Tard o d’hora. J. F. Coves –
Una narració magistralment narrada, que explica la història del governador
d’una metròpoli del futur, una immensa conurbació, que presenta, entre altres
problemes, seriosos inconvenients pel que fa a la mobilitat dels milions
d’habitants que viuen en ella. És un relat que es pot incloure en el gènere de
la ciència-ficció, però que tracta en realitat sobre el cinisme i el maquiavelisme
dels administradors de la cosa pública, per una banda, i, per l’altra, sobre
l’actitud infantil d’una societat acomodada, que només busca plaers i
diversions. En aquest relat es pretén reflectir també l’estupidesa i la
insensatesa d’aquells que creuen que les coses dolentes sempre els passen als
altres.

L’ou. Conrad Freixe –
Aquest breu relat és potser la més original de les propostes literàries
d’aquest número de La Lluna en un Cove. És la narració en temps real (en
present d’indicatiu) del que li ocorre a un ou que, en la seva ceguesa, es veu
obligat a sortejar innombrables perills. Un ou… ¡com n’és, de fràgil! ¿Se’n
sortirà?

Cridar el mal temps. Juli
Vert – «Francament, no sé per què tothom m’ha agafat mania. Potser
tenen enveja del meu gran poder d’intuïció, de la meua capacitat d’avançar-me
(conscientment o inconscient) al futur; enveja, en resum, d’aquestes meues
especials qualitats que em permeten construir per endavant en la meua ment, de
vegades en l’avantsala de la meua consciència, una imatge més o menys clara del
que passarà en l’avenir. Per descomptat, que això o això altre acabe passant
tal i com jo, volent-ho o sense voler, ho havia previst, suggerit, insinuat…,
tal i com jo, al capdavall, ho havia d’alguna manera avançat, no és, ni de bon
tros, culpa meua». Un magnífic relat d’humor, amb un final una mica negre.

El candidat. Blai
Domènech – De segur que heu vist per la tele en moltes ocasions les
imatges dels candidats en el moment de dipositar el seu vot en l’urna, el dia
de les eleccions generals a la presidència del país. Quina imatge més típica:
els candidats fent passar la seva papereta a través de la ranura superior de la
caixa de parets transparents. Però, ¿us heu preguntat alguna vegada a qui
voten, els candidats? Sí: ¿quina papereta fiquen en aquest sobre que ningú més
que ells veuen obert? «Doncs la papereta del seu propi partit; es voten a ells
mateixos, òbviament», direu de seguida. ¿Sí? ¿De debò?

Quinze minuts d’enyorança. Ramon Garcia – Tots quatre eren repetidors de l’últim curs
de l’EGB. Era el seu últim any, i haver-se quedat com als alumnes més veterans
del col·legi els feia creure’s tindre cert poder sobre la resta d’estudiants,
i, fins i tot, també sobre els professors. Amb els quals, a la fi, després de
moltes discussions i de tres reunions dels pares d’aquests individus amb el
psicòleg del centre, van arribar a un acord: els quatre elements es quedarien
en silenci a l’última fila de l’aula sense sabotejar les classes, i, a canvi,
els mestres a l’acabament del curs…

Si voleu més informació visiteu la pàgina del número 3 de La Lluna en
un Cove

¿Vols col·laborar amb
nosaltres? Visita la nostra
web i informa-te’n.

La
Lluna en un Cove és un projecte obert a la participació
de tothom.

…

¿Tens cap dubte sobre el nostre projecte literari?

Visita l’apartat APR (Apartat de
Preguntes i Respostes).

…

¿T’agradaria que t’enviéssem La Lluna en un Cove directament al teu
domicili?

Despeses d’enviament gratuïtes! Informa-te’n

…

Consulta els punts de venda (llibreries) a on podreu trobar La Lluna en
un Cove

Fes un clik-flash en aquest enllaç!

…

¿Ets del Club Tr3sC? ¿Saps que tens un descompte important si et
subscrius?

Visita la següent pàgina. O visita la web
del Tr3sC (busqueu-nos en
l’apartat “Llibres-Catàleg”)

Ofertes i descomptes no acumulables

…

¿Tens el Carnet Jove? Aleshores tens també un descompte en la web de La
Lluna en un Cove!

Consulta els avantatges visitant aquesta pàgina.

Ofertes i descomptes no acumulables

Fes click sobre el mapa i sabràs a on podràs trobar La Lluna en un Cove
en la teva localitat.

Apartat de Correus 1100

46870 Ontinyent, País Valencià

Telèfon: 96 731 87 13

jodemano@lallunaenuncove.cat

www.lallunaenuncove.cat

¡Salutacions cordials!

Si no voleu rebre més
informació de La Lluna en un Cove, si us plau, envieu-nos el més aviat possible
un missatge expressant-nos el vostre desig i atendrem immediatament la vostra
petició. Moltes gràcies per endavant per ajudar-nos a gestionar millor els
nostres recursos.