Regina Ferrando

Les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau.(Preàmbul de la Constitució de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. 16 de novembre de 1945)

La cultura de paués un conjunt de valors, actitudsi comportamentsque reflecteixen el respectea la vida, a l’ésser humài a la seva dignitati que posen en primer pla als drets humans, el rebuig a la violènciaen totes les seves formes i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritati tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col·lectius i les persones.(Escola de Cultura de Pau. Juliol de 2008).

Les dues citacions que encapçalen aquest escrit, en situen en un context determinat que vol interpel·lar la nostra manera de pensar i de veure el món. Avui, el concepte de pau, va molt més enllà del d’absència de violència, i s’incardina profundament en el nucli vital de cada un de nosaltres.

La Fundació per la Pau (Fundipau) ha elaborat un test de cultura de pau, que us recomano (podeu trobar-lo amb facilitat a Internet). És un test senzill que el sol fet de fer-lo comporta una obertura interior que aclareix, i molt, la qualitat de la nostra cultura de pau, personal i intransferible, però que té incidència en les nostres relacions interpersonals i en el conjunt de la societat. Consta de 15 afirmacions que t’obliguen a posicionar-te i a valorar-te, prenent així consciència de les pròpies reaccions davant d’una situació concreta.

Entre els arguments de la Fundació per la Pau sobre la violència que cal eradicar, hi figuren: la violència és ineficaç: no resol els conflictes, només els tapa; l’ús de la violència ocasiona sempre mals i sofriment; l’obsessió per la seguretat crea inseguretat; la fabricació i el comerç d’armes alimenta i fa més greus els conflictes… Així mateix, entre els arguments sobre la pau que cal construir, hi figuren les següents necessitats: de canvi progressiu en les prioritats d’ús dels recursos econòmics i humans; de canvi de la inversió militar cap a la inversió en desenvolupament social; de canvi de la investigació per la guerra cap a la investigació per la pau; de control de la fabricació i el comerç d’armes; de conreu de la no-violència…

Ser gent de pau no significa tant sols no respondre amb violència, sinó conrear la pau interior necessària per ni tant sols tenir pensaments violents, en resposta a agressions. Els missatges que corren per les xarxes (Internet, Facebook, Twiter, WhatsApp, etc.) ens donen una idea clara de quan les reaccions són de pau o no. Respondre a agressions, siguin del tipus que siguin, amb més agressions, amb mofes, amb insults, amb desautoritzacions o amb ridiculitzacions, és un clar exemple d’allò que no s’ha de fer si volem ser gent de pau. El fet de compartir missatges agressius, encara que no els haguem elaborat nosaltres, és ja una mostra d’agressivitat.

La cultura de la pau només serà una realitat si la construïm entre tots com a conseqüència de la suma de totes les paus individuals. Reflexionem-hi.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de maig de 2018

Moltes vegades, en el nostre camí vital, sentim la necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa que ens doni seguretat, maldem per fabricar crosses que ens alliberin del vertigen que ens produeix la sensació d’estar caminant per la corda fluixa. El cert, i el que realment ens fa por, és que no en tenim cap de seguretat. Vivim en un món sotmès a un procés de canvi continu, que ens horroritza. Tenim por de trobar-nos amb una situació que ens superi, que no siguem capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Per altra banda, una gran majoria, hem estat educats en una cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, que ens condemna a no acceptar-nos mai, perquè mai no arribem a la perfecció que ens exigim.

La manca d’acceptació personal és una font brutal de contradicció que ens lliga a la infelicitat, perquè ens incapacita a acceptar els altres tal com són i, alhora, ens impedeix a acceptar la realitat. Això fa que contemplem la vida com un perill constant, com una cursa d’obstacles insuperable o com una col·lecció desafortunada de mals moments, en lloc de contemplar-la com una oportunitat constant de superació personal.

La por és un fantasma que ens paralitza i del què només ens en podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua. Així, doncs, la por és una arma letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure que tot és un desastre.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més efectius, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant adequadament, cadascú pel seu camí. Un camí del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats per créixer, cosa que ens fa flexibles per acceptar la realitat tal com és; o com un dissortat cúmul de moments sense sentit, que ens esporugueix i ens immobilitza.

Som lliures d’escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat, que només  duu patiment.

Revestim-nos de valor i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que ens convé i que podem superar, i quan així sigui, caminem amb la cap ben alt, ben enfocats en l’objectiu final: la realització plena.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 d’abril de 2018

Fa vint-i-dos anys que escric a La Clau (publicació quinzenal del Baix Maresme) i, fins avui, cada vegada que m’hi posava sortia un tema, més o menys adaptat a allò que anava vivint, cercant sempre la part lluminosa de cada estat d’ànim. Avui, per primera vegada en molts anys, no sé què dir. El xoc entre allò que penso i la realitat que visc és tan brutal que m’he quedat sense paraules. Se’m fa difícil trobar el punt de llum en tanta foscor. Se’m fa difícil pair allò que es va succeint. Se’m fa difícil entendre el perquè d’allò que passa.

Sé, però, que els moments de desànim no poden estar renyits amb el punt d’esperança necessari per traspassar-los. Sempre hem de tenir la certesa que la llum hi és, malgrat ens costi percebre-la, talment com, en dies ennuvolats, sabem que el sol no ha deixat d’existir.

I és en moments així que no podem oblidar-nos del poder creatiu de la nostra ment. Hem de voler projectar els nostres objectius amb força perquè l’univers es posi en marxa per fer-los realitat. La mecànica és senzilla: imaginar el nostre objectiu ja acomplert, sentir-lo real en el nostre interior, sentir l’emoció que ens proporciona el fet d’haver-ho aconseguit. Així els nostres objectius podran fer-se realitat, malgrat tots els entrebancs que ens poden fer pensar que no ens en sortirem.

La teoria és tant senzilla que sembla infantil, però aquells que l’hem practicada en les coses més insignificants, sabem del cert que és eficaç. Sabem que amb una bona projecció d’objectius, el resultat satisfactori no es fa esperar, sempre que la projecció sigui per a una causa bona, justa i veraç. Aquesta tècnica no serveix per fer mal, només per fer bé. Perquè aquesta és la grandesa de l’univers, només respon a la llum, mai a la foscor.

Aquí teniu un exemple quotidià de la manera de transformar un dia negre en un dia lluminós. Malgrat el nostre estat mental i emocional, sempre tenim la possibilitat de sobreposar-nos a nosaltres mateixos, per projectar esperança en els altres. Sempre podem transmutar foscor en claror. Sempre podem fer florir la vida en les circumstàncies més adverses.

Però per fer-ho, això sí, hem de voler sobreposar-nos i no deixar-nos vèncer pel desànim. El desànim, la foscor, la tristesa, són mals companys de viatge per a les nostres aspiracions, perquè ens connecten amb la nostra part més primària i ens enfanguen en comportaments que, lluny de fer-nos progressar, ens limiten.

En dies difícils, més que mai, hem de sortir al carrer amb el nostre millor somriure i amb l’esperança intacta. Res ni ningú no és prou per fer-nos-la perdre. Res ni ningú, i menys amb males arts, podrà vèncer el torrent de llum que provoca una causa noble i justa. Aprenem a reconèixer amb rapidesa els nostres dies foscos, justament per treure’ns-els de sobre amb la màxima celeritat. Per acabar, he de donar gràcies a aquesta possibilitat que m’ofereix La Clau, de traspassar amb  diligència un mal moment. Recordeu sempre: el nostre estat d’ànim, només depèn de  nosaltres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 d’abril de 2018

Heu-la aquí! Com no podia ser d’altra manera, ha tornat, amb l’esclat de vida que la caracteritza, disposada a lluir les seves millors garlandes. Res ni ningú no la pot aturar, passi el que passi, ella sempre arriba puntual, decidida, eficient i tot s’il·lumina al seu pas. Ve per desvetllar-nos, amb la gràcia que l’acompanya i retornar-nos la joia. És el ressorgir de la vida, després de la letargia hivernal. És la primavera!

Cada març, sense avís previ, sense encomanar-se a ningú, pren possessió de la natura, la trasbalsa, la renova i l’embelleix. És l’inici d’un nou procés vital, d’una nova oportunitat. La natura esclata en nosaltres engrescant-nos a no defugir la seva bellesa, ni la seva empenta, ni el seu poder creador.

La primavera és temps, doncs, de treure’s la son de les orelles. De posar-se a caminar vers el nostre ideal. D’iniciar, un cop més, el camí del nostre somni, amb el convenciment que res ni ningú no ens el podrà furtar.

Cada estació de l’any, té el seu què, el seu missatge. La primavera és temps de traspàs, entre la inactivitat de l’hivern i l’efervescència estiuenca. És, doncs, un temps de rodatge, de tornar-nos a posar en marxa, de despertar, de revifar-se i d’encarar la vida amb entusiasme.

És temps de llargues caminades per la platja o per la muntanya, gaudint de l’escalfor de l’astre rei. Temps, sobretot, de prendre contacte íntim amb la natura, d’escapar-se de l’asfalt per poder tocar terra viva, d’abraçar els arbres perquè ens puguin comunicar els seus secrets, d’embadalir-se admirant la bellesa de les flors o de córrer juganers darrere la papallona entremaliada.

És temps de prendre contacte amb el propi cos, de depurar-lo, de tenir cura del fetge i dels ronyons, perquè puguin continuar fent la seva tasca amb eficàcia. Cal escoltar el cos, prenent consciència de la respiració, font de vida; escoltant el batec del cor que sense defallir treballa dia i nit per a nosaltres. Temps d’adonar-nos de la perfecció d’aquest cos que ens van regalar en el moment del naixement, que ens acompanyarà tota la vida i que suportarà amb dignitat totes les maleses que, per la nostra manca de coneixement, li infligim.

La primavera també és temps d’agraïment. Siguem agraïts amb el nostre cos, amb la nostra ment, amb les nostres emocions. Si som justos, ens adonarem que comptem amb grans tresors i que, massa sovint, vivim com si no ens n’haguéssim adonat.

Conreem la pau interior que ens permeti viure cada instant de la nostra vida com si fos el darrer. Només des d’aquesta pau serena, serem capaços de copsar cada instant, cada canvi al nostre voltant, cada estació de l’any, cada meravella de la natura. Gaudim plenament de tot allò que ens és donat, siguem agraïts i la vida ens recompensarà amb la satisfacció dels éssers privilegiats.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

22 de març de 2018

A mesura que anem col·leccionant anys, constatem que la vida s’escola sense ni tan sols adonar-nos-en. Aquest és un tema de conversa habitual entre amics i coneguts, allò de “com passa el temps!” o “acabem de passar Nadal i ja som a l’estiu”. Quan això s’esdevé, vol dir que hem caigut en un cert automatisme que ens hauria de posar en alerta. Conduïm nosaltres la nostra vida o ho fan els esdeveniments?

Si som conscients de la força poderosa dels nostres pensaments, que ho som, i, per tant, també sentim la necessitat de pensar en positiu i d’alliberar-nos de tota càrrega negativa, hauríem de maldar per aconseguir alentir la rutina diària i proveir-nos dels silencis indispensables per contemplar i reflexionar. Només essent-ne conscients, podrem aconseguir que el ritme frenètic de la nostra societat, caracteritzada per una allau d’informació indigerible, no segresti tothora la nostra ment.

Tots, en algun moment de la infantesa o l’adolescència, ens hem dedicat a imaginar allò que voldríem arribar a ser quan fóssim grans, moments, per cert, que sovint es recorden amb aquella nostàlgia agredolça d’allò que podia ser i no ha estat. A mesura que arribem a l’edat adulta, i a causa de l’augment de responsabilitats i de la necessitat de treballar per cobrir les innumerables despeses que ens crea la societat de consum, sí o sí, ens sentim obligats a tocar de peus a terra i, a poc a poc, el dia a dia va anestesiant els nostres somnis. Si no fem res per impedir-ho, tard o d’hora, podem caure en el corrent feixuc i mancat d’encís de la rutina, oblidant els nostres desigs i les nostres fites, i condemnant-nos a una vida sense sentit.

Si som conscients d’aquesta realitat i en patim alguna conseqüència, hem de posar fil a l’agulla per revertir la situació. Per a això, us proposo un joc: agafeu un paper en blanc i un bolígraf i, a dalt de tot del full, escriviu la pregunta següent: Què m’agradaria fer si no tingués cap limitació? A continuació, deixeu volar la imaginació i aneu anotant totes aquelles coses que se us acudeixin, per més inversemblants que us semblin. Es tracta de recuperar aquesta eina tan important i tan poderosa que és la capacitat d’imaginar i, sobretot, de recuperar els nostres objectius i el timó de la nostra vida.

Mentre fem aquest exercici, val la pena observar com ens sentim, perquè si el fem a consciència, de ben segur, ens sentirem molt lliures i recuperarem tota la nostra força original. Recordeu que quan sortim de fàbrica no tenim cap límit, els límits són només a la nostra ment, conseqüència de la nostra cultura, les nostres creences, les nostres idees, la moral, etc. El més important de tot és arribar a la seguretat de què estem fent allò que nosaltres volem i no allò que els altres volen que fem.

Siguem agosarats i recobrem tot el nostre poder d’imaginar i de viure. Poder que neix amb nosaltres i que hem de fer tot allò que estigui al nostre abast per conservar sempre. Sense aquest poder esdevenim éssers grisos. Amb la imaginació, farem que el nostre pensament, que és creatiu, creï la nostra realitat, tal i com nosaltres la desitgem. Som-hi!

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

8 de març de 2018

Poc a poc, a mesura que ens anem fent grans,  anem traient l’entrellat d’aquells elements que o bé ens ajuden o bé ens impedeixen aconseguir la pau interior, entenent-la com l’eina més eficaç per centrar-nos en el present i gaudir plenament de la nostra vida. Perquè, només des d’aquesta pau som capaços d’expressar-nos amb llibertat i, per tant, d’oferir als altres la nostra essència veritable que és l’amor.

Hi ha, ho sabem, molts comportaments que emmascaren la nostra percepció de la realitat i son una conseqüència del nostre ancoratge en un passat, massa sovint ple de dolor, de culpa i de por. Entre aquests comportaments que ens allunyen del present, n’hi ha un de molt arrelat en la nostra cultura que és el costum de judicar.

Tot judici implica una comparació i una avaluació. Quan ens judiquem o judiquem algú, ho fem sempre en comparació amb allò que nosaltres creiem que és correcte. A la nostra ment hi hem creat una imatge clara de com ha de ser el món. Aquesta imatge està forjada pels costums, les normes morals, en definitiva, tot allò que ens han dit que ha de ser i nosaltres ens hem cregut, sense ser massa conscients que, sovint, aquesta imatge interna no té perquè coincidir amb la realitat.

Aquest tarannà és l’inici d’una gran lluita de poder en les nostres relacions, tant amb nosaltres mateixos com amb els altres, perquè intentem recrear la nostra imatge ideal del món. Si el nostre comportament o el de l’altre no s’ajusta al nostre model intern, tendim a judicar-nos o judicar-lo i a sentir-nos culpables per no ser com creiem que hauria de ser. Si no hi parem atenció, tot això inicia una cercle viciós de  condemna i intents de salvació, que ens fa malmetre molta energia sense dur-nos enlloc, perquè més que acostar-nos i ajudar els altres, ens n’allunya.

Estimar significa acollir l’altre amb el respecte i l’acceptació suficients que li permetin expressar-se amb llibertat, sense que els nostres judicis el coaccionin. És més, quan descobrim en l’altre quelcom que no ens agrada, lluny d’esmerçar energia volent-lo canviar, cal que ens posem a esbrinar perquè aquell comportament ens grinyola i quina és la lliçó que nosaltres n’hem d’aprendre.

No podem oblidar que els altres són el nostre mirall. L’observació dels altres ens farà descobrir quines lliçons ens manquen per créixer. Si en lloc d’això malbaratem tota la nostra energia judicant i intentant canviar l’altre, perdem un temps preciós en detriment de nosaltres mateixos i dels altres.

És fonamental, doncs, prendre consciència dels nostres judicis, perquè, només així, serem capaços d’eradicar-los de la nostra vida. Cal centrar tota la nostra atenció i intenció a facilitar-nos la vida i facilitar-la a aquells que ens envolten, des de la pau interior que ens permet contemplar les coses tal com són i gaudir amb plenitud d’allò que ens ha estat donat. Fem tot allò que estigui al nostre abast, perquè aquells que ens envolten se sentin estimats de veritat, perquè només l’amor, que és respecte i acceptació, els farà canviar, si és el que els cal.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

22 de febrer de 2018