A la recerca del punt de llum
Fa vint-i-dos anys que escric a La Clau (publicació quinzenal del Baix Maresme) i, fins avui, cada vegada que m’hi posava sortia un tema, més o menys adaptat a allò que anava vivint, cercant sempre la part lluminosa de cada estat d’ànim. Avui, per primera vegada en molts anys, no sé què dir. El xoc entre allò que penso i la realitat que visc és tan brutal que m’he quedat sense paraules. Se’m fa difícil trobar el punt de llum en tanta foscor. Se’m fa difícil pair allò que es va succeint. Se’m fa difícil entendre el perquè d’allò que passa.
Sé, però, que els moments de desànim no poden estar renyits amb el punt d’esperança necessari per traspassar-los. Sempre hem de tenir la certesa que la llum hi és, malgrat ens costi percebre-la, talment com, en dies ennuvolats, sabem que el sol no ha deixat d’existir.
I és en moments així que no podem oblidar-nos del poder creatiu de la nostra ment. Hem de voler projectar els nostres objectius amb força perquè l’univers es posi en marxa per fer-los realitat. La mecànica és senzilla: imaginar el nostre objectiu ja acomplert, sentir-lo real en el nostre interior, sentir l’emoció que ens proporciona el fet d’haver-ho aconseguit. Així els nostres objectius podran fer-se realitat, malgrat tots els entrebancs que ens poden fer pensar que no ens en sortirem.
La teoria és tant senzilla que sembla infantil, però aquells que l’hem practicada en les coses més insignificants, sabem del cert que és eficaç. Sabem que amb una bona projecció d’objectius, el resultat satisfactori no es fa esperar, sempre que la projecció sigui per a una causa bona, justa i veraç. Aquesta tècnica no serveix per fer mal, només per fer bé. Perquè aquesta és la grandesa de l’univers, només respon a la llum, mai a la foscor.
Aquí teniu un exemple quotidià de la manera de transformar un dia negre en un dia lluminós. Malgrat el nostre estat mental i emocional, sempre tenim la possibilitat de sobreposar-nos a nosaltres mateixos, per projectar esperança en els altres. Sempre podem transmutar foscor en claror. Sempre podem fer florir la vida en les circumstàncies més adverses.
Però per fer-ho, això sí, hem de voler sobreposar-nos i no deixar-nos vèncer pel desànim. El desànim, la foscor, la tristesa, són mals companys de viatge per a les nostres aspiracions, perquè ens connecten amb la nostra part més primària i ens enfanguen en comportaments que, lluny de fer-nos progressar, ens limiten.
En dies difícils, més que mai, hem de sortir al carrer amb el nostre millor somriure i amb l’esperança intacta. Res ni ningú no és prou per fer-nos-la perdre. Res ni ningú, i menys amb males arts, podrà vèncer el torrent de llum que provoca una causa noble i justa. Aprenem a reconèixer amb rapidesa els nostres dies foscos, justament per treure’ns-els de sobre amb la màxima celeritat. Per acabar, he de donar gràcies a aquesta possibilitat que m’ofereix La Clau, de traspassar amb diligència un mal moment. Recordeu sempre: el nostre estat d’ànim, només depèn de nosaltres.
Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com
e-mail: regina@reginaferrando.cat
5 d’abril de 2018