Regina Ferrando

L’arribada de l’estiu obre les finestres de l’esperança. Finalment hem aconseguit passar un any més, feixuc per cert, i tenim davant nostre el projecte estrella: temps per refer les forces perdudes en tot un curs de treball. Temps per desconnectar-nos de la realitat quotidiana i esmerçar-nos a realitzar coses diferents: fugir de la rutina, descansar i passar-ho bé, bo i sabent que les vacances representen un temps limitat i que un cop acabades haurem de tornar a la feina, a l’escola, a la realitat.

La possibilitat de gaudi, però, hauria de formar part de la nostra vida quotidiana. És una capacitat inherent a la nostra persona i és una llàstima que molts de nosaltres només la fem servir durant els caps de setmana o durant les vacances. La capacitat de gaudi és aquella part de nosaltres mateixos que ens possibilita passar-s’ho bé en qualsevol instant de la vida, sigui el que sigui allò que fem, allò que pensem, allò que vivim.

I el plaer és una capacitat íntimament lligada a la felicitat. Així, doncs, què esperem per ser feliços?, cal que esperem amb candeletes el cap de setmana o les vacances per tal de gaudir plenament de la vida?

A mesura que aprofundim en el nostre autoconeixement, ens adonem que la possibilitat de gaudir de cada instant de la nostra vida, no és més que una elecció personal i intransferible, que no depèn tant del nostre entorn com del nostre estat interior i del nostre encert a l’hora de gestionar les nostres emocions, d’escollir els nostres pensaments, de decidir les nostres accions.

Està escrit: “Germans meus, tingueu-vos per molt feliços siguin quines siguin les proves que passeu.” (Jm 1,2)

Podem escollir viure la vida com un instant que en succeeix un altre, sense massa diferència entre ells, sense apassionament, sense posar tota la carn a la graella, o bé podem decidir viure cada instant com una nova possibilitat d’evolució, de gaudi, de felicitat. Podem viure la vida quotidiana com un mal menor o com una sentència que ens toca viure, o bé viure-la des del sentiment d’agraïment per totes les possibilitats que dia rere dia se’ns posen a l’abast.

L’elecció sempre és personal, no pot ser d’altra manera. Cada una de les situacions que vivim es poden encarar des d’una infinitat de possibilitats. Si cada vegada intentem viure-les des d’una perspectiva diferent i amb consciència plena, farem que la nostra vida sigui una font inesgotable de gaudi. Viurem cada instant com allò que és: un moment únic, distint, acabat d’estrenar. Així, reeixirem a gaudir plenament del present i, el més important de tot, no caldrà que esperem res per ser feliços, perquè haurem fet nostre allò que ja va dir Heràclit d’Efes: “No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. Ni el riu  ni nosaltres no som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi”.  Així, aconseguirem fer vacances tot l’any, vivint amb fruïció cada situació, cada feina, cada encontre, cada mirada, cada paraula, cada gest.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

11 de juliol de 2019

Ser justos, o no, depèn de la nostra capacitat de ser objectius, sense prejudicis ni condicionants. Implica la capacitat de sortir de tu mateix i de situar-te en el cor de l’altre. La bona justícia implica la consciència de l’existència de diferents escales de valors, de diferents circumstàncies personals, de diferents vivències per a tothom, de diferents cultures, de diferents morals, en definitiva, de diferents punts de vista, cada un dels quals amb la legitimitat que li pertoca.

D’acord amb això, si volem treballar per al bé comú, no ens podem quedar només en l’avaluació d’allò que per a nosaltres és important, d’allò que trobem just, d’allò que coneixem, sinó que hem de fer tot el possible per conèixer les circumstàncies que conformen el pensament i les obres d’aquells que se n’han de beneficiar.

Diríem, doncs, que un bon jutge és aquell que, coneixedor de la Llei, s’esforça a aplicar-la en benefici d’aquells que en seran beneficiaris, sense deixar-se endur per les seves mancances, per les seves idees, per la seva moral, i tenint en compte, en la mesura que li sigui possible, totes les circumstàncies que han determinat qualsevol tipus de comportament.

Deixant de banda la justícia que s’imparteix als jutjats, podem dir que dins de cada un de nosaltres s’hi amaga un petit jutge en potencia, que sovint es creu amb prou legitimitat per analitzar els comportaments dels altres.

D’aquesta manera, molt sovint per inconsciència i creient-nos en possessió de la veritat, podem convertir-nos en els jutges més implacables, en els botxins més violents i, el que és pitjor, podem fer-ho des de la creença que la nostra veritat té més valor que la veritat dels altres.

Ningú no té la legitimitat plena de judicar els altres ni d’administrar justícia, encara que sigui capaç de fer-ho des del respecte, des del desig d’arribar a conèixer el pensament de l’altre, les circumstàncies que hi concorren i les necessitats reals que ens impulsen a actuar.

Està escrit: “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats” (Lc 6,37).

En les nostres relacions, doncs, procurem conrear la saviesa necessària per ser justos en les nostres decisions. Posem tot el nostre esforç a conèixer el pensament i les circumstàncies d’aquells que en envolten, d’aquells que col·laborem amb nosaltres, d’aquells amb els qual convivim.

Només així, podrem relacionar-nos, podrem conviure, podrem treballar des del respecte més absolut envers els altres i les nostres decisions mai no seran perjudicials ans el contrari, aconseguirem posar el nostre gra de sorra en la construcció del món que tots anhelem.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de juny de 2019

Entre nosaltres, massa sovint, ens barallem perquè pretenem que l’altre digui o pensi el mateix que nosaltres, amb tant mala traça que sovint ho fem només des de l’atac personal, però sense argumentar-ho amb dades objectives. Discutim des de les vísceres, sense raonar, amb la intenció d’imposar el nostre criteri per la força. Aquesta és una forma de manipular i, creieu-me, no és la millor manera d’exposar el nostre pensament, encara que tinguem raó.

Els éssers humans tenim sovint la convicció que la nostra manera de pensar i de fer és la correcta i que aquells que no pensen o no actuen com nosaltres estan equivocats. Així, sovint defugim el diàleg sincer i efectiu que enriqueix ambdues bandes.

Si volem convèncer, que no vèncer, ho hem de fer amb arguments clars, amb dades objectives, amb bones intencions, amb l’ànim de compartir coneixements, però sobretot des del respecte més exquisit, cosa que no vol dir imposar el nostre criteri, sinó tenir la capacitat d’escoltar els criteris de l’altre, que si són sincers ens poden enriquir. Si, en canvi, els nostres arguments es fonamenten en la crítica de l’altre, no convencerem ningú. Lluny d’això, només sembrarem polèmica barata que cansa més que altra cosa. Ara bé, si fonamentem la nostra raó en l’explicació sincera i objectiva dels fets, sense ànim de manipular, podrem fer arribar el nostre missatge d’una forma planera i sense imposicions de cap mena, aconseguint un diàleg enriquidor.

Tots i cada un de nosaltres té part de la veritat, però ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Si volem que la nostra veritat s’enriqueixi hem d’estar disposats a compartir, des del desig sincer d’escoltar amb atenció, i sense judicar, per ser capaços de canviar el nostre criteri si el criteri de l’altre ens convenç.

L’aferrament a les idees és, potser, una de les raons principals de la nostra ignorància. Hem de saber ser permeables si volem que la nostra veritat s’enriqueixi i  s’acosti, cada vegada més, a la veritat absoluta. Això no vol dir renunciar a res, sinó estar oberts a adquirir-nos.

Està escrit: “els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres” (Jn 3,21), o bé “la veritat us farà lliures” (Jn 8,32).

Si volem créixer, hem de saber escoltar. Si volem ser respectats, hem d’aprendre a respectar. Si volem, en definitiva, ser cada dia millors, hem de veure l’altre com una font de coneixement, que ho és, més que com un enemic.

Fins i tot aquelles persones que més ens desagraden tenen un missatge que ens pot fer créixer. Si ens tanquem en la presó de la crítica, perdrem la capacitat d’escoltar i si no escoltem serem presoners de la nostra veritat fragmentada, que ens condemnarà a una visió xata del món, allunyada del tot de la realitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de juny de 2019

La capacitat de donar i rebre són dos aspectes de la nostra personalitat que diuen molt de la nostra predisposició a relacionar-nos des de la llibertat. Si parem atenció en el nostre comportament relatiu a aquests dos aspectes, és molt possible que ens adonem que un dels dos ens costa menys que l’altre. Pot ser que tenim disposició a donar i ho fem sempre que podem, però, en canvi, a l’hora de rebre ens sentim incòmodes, aclaparats i com si no ens ho mereixéssim; de la mateixa manera pot passar que siguem capaços de rebre amb complaença, però que donar ens representi un esforç, una sensació de pèrdua.

Per tal de fer conscients els nostres comportaments automàtics, és bo tenir punts d’avaluació que ens permetin adonar-nos-en i, en conseqüència, poder aconseguir equilibris que d’altra manera són difícils d’assolir. Pel que fa a la nostra capacitat de donar i rebre, us proposo tres punts d’avaluació:

Primer: Som capaços de donar, sense reticències, sense esperar res a canvi, des de la certesa que tot allò que tenim és un regal que estem cridats a compartir? Estem disposats a compartir-ho tot?

Segon: Quantes vegades, en rebre un regal, ens descobrim dient allò de “no ho havies d’haver fet”, en lloc d’un “gràcies” que possiblement seria allò que correspon? Tenim la sensació de no merèixer aquell regal?

Tercer: Sabem demanar ajuda? Ens neguiteja no ser autosuficients? Sabem acceptar les nostres mancances amb esportivitat o ens maltractem per no arribar al nivell que ens exigim?

Un desequilibri entre les nostres capacitats de donar i rebre té a veure amb la nostra humilitat, amb la nostra empatia, amb la nostra autoestima. L’equilibri desitjable rau a viure amb la mateixa pau interior el fet de donar i el fet de rebre. Si ens sentim incòmodes en alguna d’aquestes situacions, no gaudim de la llibertat suficient per viure satisfets i en pau. Donar i rebre són, doncs, les dues accions que, si es combinen i es complementen, esdevenen una font de satisfacció i felicitat en les nostres relacions, mentre que el desequilibri comporta desencant i frustració.

Està escrit: Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.(Lc 6,38).

El tercer aspecte posa a prova la nostra humilitat: la nostra capacitat per demanar ajuda. Aquesta capacitat representa ja el cum laudede la nostra manera de funcionar, s’esdevé només quan l’orgull ha minvat el suficient per permetre’ns mostrar-nos febles, és així com la nostra humilitat progressa adequadament

Aprenguem, doncs, a donar almenys amb la mateixa intensitat que rebem i deixem-nos ajudar. Només així sembrarem llavors d’amor i reciprocitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 de maig de 2019

Quantes vegades, en les nostres relacions, ens deixem portar per prejudicis, que ens fan arribar a conclusions precipitades, impedint-nos anar al fons? Amb el pas dels anys, hom s’adona que les conclusions sorgides d’aquesta manera de funcionar tenen molts punts per ser mancades de rigor i veritat i, com a conseqüència, ens poden fer caure en l’error.

Quantes vegades judiquem algú per la seva forma de vestir, pel seu llenguatge, pels seu gest, per la seva procedència, per la seva manera de pensar…, i això ens impedeix esbrinar exactament allò que ens vol dir, mostrar o transmetre?

Si tinguéssim sempre present que tothom que apareix a la nostra vida té un missatge per a nosaltres, no deixaríem escapar cap ocasió d’arribar a comprendre allò que les persones o els esdeveniments ens han de comunicar, més enllà de la seva aparença.

Una de les finalitats de la nostra existència rau a tenir la flexibilitat necessària per descobrir i encaixar la veritat de l’altre, des del convenciment que nosaltres no estem en possessió de la veritat absoluta i només ens acostarem mínimament a aquesta veritat, en la mesura que siguem capaços d’anar construint el trencaclosques on s’encabeixen totes les veritats, sense excloure’n cap.

Sovint és l’orgull allò que no ens permet d’acceptar les veritats dels altres. És l’orgull allò que ens fa rígids i inflexibles. És l’orgull allò que ens impedeix créixer en saviesa.

Només quan ens fem flexibles com el jonc, som capaços d’adaptar la nostra mentalitat a qualsevol esdeveniment i acceptar-lo des de la innocència. Això ens permet incorporar nous coneixements, noves idees, noves il·lusions.

Totes les cèl·lules del nostre cos estan sotmeses a un canvi constant, que ens permet mantenir-lo en bon estat de salut. Deixem, també, que els nostres pensaments, les nostres idees, la nostra escala de valors, tinguin la mateixa flexibilitat que aquestes cèl·lules per descobrir els misteris que se’ns ofereixen.

Està escrit: “No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.” (Jn 7,24), o bé: “No judiqueu, i no sereu judicats, no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats.” (Lc 6,37).

No ens aferrem a res ni a ningú. Deixem que el nostre pensament s’adapti a cada instant com l’aigua s’adapta al recipient que la conté.

Només així, serem capaços de conservar el grau de llibertat que ens permet créixer, desenvolupar-nos i completar-nos com a éssers humans, lliures d’aferraments i prejudicis per avançar cap el destí final: la unitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de maig de 2019

El món que ens ha tocat viure, el d’aquí, el ric, el políticament correcte, és cada vegada més fals. Vivim en una societat on les accions, massa sovint, esdevenen una caricatura grotesca d’allò que, en consciència, haurien de ser, fins l’extrem d’obviar la veritat sempre que les circumstàncies ho aconsellin.

Així, les nostres relacions són cada vegada més superficials i planificades, fonamentades, sobretot, en el benefici que en puguem extreure. Un bon exemple d’aquesta caricatura col·lectiva la podrem trobar en alguns polítics. Aquells que mesuren les seves paraules amb l’única intenció de plaure al major nombre de persones que, en darrera instància, esdevenen nombre de vots a les properes eleccions, i que dir la veritat o no ho consideren una qüestió secundària. Es dóna la còmica circumstància que, un mateix polític, pot dir coses diferents, depenent de si governa o si està a l’oposició. És a dir, si avui està governant pot dir blanci si demà és a l’oposició pot dir negre, només per portar la contrària, sense ni tant sols posar-se vermell.

La política actual, doncs, ens situa en un meravellós món de plàstic, en el què cada peça es mou calculant les conseqüències i amb els moviments precisos per aconseguir l’objectiu desitjat: la permanència en el poder, l’anorreament de l’adversari polític i, amb sort, l’ínfim benefici per als ciutadà que ha votat.

Però aquest comportament de la classe política, no s’allunya gaire del comportament normal de la nostra societat que també és en freda i calculadora. El seu nucli principal, la persona, passa cada vegada més a segon terme. Mai com ara hi ha hagut tantes persones que se senten aïllades i soles. La vida social va essent substituïda per la vida cibernètica i l’ordinador està esdevenint la nostra sala de reunions. A les llars, el televisor ha esdevingut el protagonista de la vida familiar. Un protagonista que impedeix el diàleg de la resta de la família. I, per acabar-ho d’adobar, la nostra relació més íntima és amb el mòbil que acapara un percentatge indecent de la nostra atenció.

Està escrit: “Per què et glories, valent, de fer el mal? Déu és bo a cada moment! Ordeixes intrigues, tens la llengua esmolada, home impostor! Estimes el mal i no el bé, la mentida i no la veritat. (…) 10 Però jo, com olivera frondosa, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més.” (Sl 52,1-5;10)

Tot i aquesta realitat, i en contrapartida, cadascun de nosaltres sense excepció, comptem amb un cor que batega i que per naturalesa cerca incansablement el batec de l’altre. Per molt que el nostre intel·lecte i les circumstàncies actuals ens condemnin a una vida de plàstic, cada vegada hi ha més persones que aposten per l’autenticitat, la veritat, la innocència. Persones convençudes de què la dignitat humana i la llibertat són molt més importants que qualsevol mena de benestar fals, que ens condemni a la mentida. Aquells que saben que només les accions que expressen amor, veritat i pau poden canviar el món. Triem el lloc correcte.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 de maig de 2019

L’autoestima, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és un terme psicològic per definir la “capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica”. L’absència d’autoestima, o la poca valoració d’un mateix, comporta dèficits psicològics que impedeixen el lliure desenvolupament de l’ésser humà com a tal. Una conseqüència directa de la manca d’autoestima és l’aparició dels “no mereixo” en la manera de pensar, una sensació profunda de no ser dignes de l’atenció dels altres, de no merèixer-la.

Hi ha moltes circumstàncies en les que apareix un “no mereixo”, deixeu-me’n posar un parell d’exemples, ben senzills i ben freqüents. Persones que quan se’ls ofereix alguna cosa, un cafè per exemple, responen “si l’has de fer només per a mi, no cal”. O bé quan se’ls fa un regal, la resposta és “no ho havies d’haver fet”. Queda clar que, en la majoria dels casos, qui ofereix un cafè o fa un regal té la sana intenció de complaure l’altre i no ho fa per compromís, així doncs què ens empeny a rebutjar un oferiment sincer?

L’èxit de la nostra vida rau en l’equilibri entre la capacitat de donar i la capacitat de rebre. Si per algun motiu, no sabem permetre’ns una d’aquestes capacitats, perdem l’oportunitat de ser feliços, perquè escapcem l’altra de soca arrel.

Si detectem en nosaltres reaccions de “no mereixo”, cal que posem fil a l’agulla per treure’ns-les de sobre. Menysprear-nos, tot i haver estat educats en una cultura on s’ha tendit a la falsa modèstia en contraposició a l’egoisme, ens impossibilita tant la capacitat de gaudi personal, com la capacitat de servei als altres.

Darrere d’un “no mereixo”, doncs, hi trobarem, gairebé sempre, una manca d’autoestima arrelada en la nostra infantesa. Els infants encara no tenen el filtre mental desenvolupat per poder discernir tot allò que els arriba, ells ho accepten tot com a veritat absoluta que, allotjada a l’inconscient, en forma de programa mental, condicionarà el seu comportament. Com a conseqüència d’això, massa sovint, sentim que no estem a l’alçada de les circumstàncies, tenim la sensació de no ser capaços de fer les coses ben fetes. Aquests programes mentals, enregistrats durant la infantesa a l’inconscient, es tradueixen, a l’edat adulta, en l’aparició de “no mereixo” o “no sóc digne” de què estiguin per a  mi.

Observem la nostra manera de fer i, si detectem en nosaltres el més mínim indici de manca d’autoestima, treballem per alliberar-nos-en i, alhora, eradicar de la nostra vida els capteniments compulsius que ens impedeixen estimar i sentir-nos estimats, perquè, tal i com està escrit: “Aquell de vosaltres que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7).

Tots i cadascun de nosaltres som mereixedors de l’amor dels altres i, alhora, si volem ser feliços, hem de maldar per procurar en tot moment la felicitat d’aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 d’abril de 2019

L’evolució, tant de la humanitat, en general, com de cadascun dels éssers humans, en particular, està íntimament lligada a l’augment gradual de consciència. Si ens centrem en la particularitat de l’ésser humà i examinem la nostra vida concreta podem arribar a descobrir diverses etapes en les quals, salvant totes les excepcions que vulgueu, hi ha un refinament gradual de la persona.

Cada ésser humà passa, en el decurs de la vida, per diferents etapes que, ben resoltes, ens permeten evolucionar en la nostra consciència, però que, mal resoltes, ens impedeixen créixer en consciència perquè generen comportaments que ens limiten.

Si tenim en compte que els estudiosos situen la consciència mitjana de l’ésser humà en un 5% del total (!), podem adonar-nos de la infinitud d’allò que encara desconeixem. Des d’aquesta consciència, doncs, d’enorme desconeixement, podem entendre aquell només sé que no sé resde Sòcrates.

La dificultat d’explicar-nos la vida i el món, des d’un nivell de consciència tant baix, ens proporciona múltiples possibilitats d’error. Ara bé, si una cosa sembla certa és que el bon camí passa de l’egoisme a l’altruisme, de la por i la culpa a la llibertat, de la necessitat d’excusar-se o de mentir per tenir la raó, a la necessitat de respectar la veritat a ultrança, malgrat que això ens pugui perjudicar. El camí de consciència és un camí on prevalgui la cerca incansable de la veritat en tot, per assolir la llibertat. Esta escrit: (…) coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures(Jn 8,32).

L’evolució en aquest camí d’augment de consciència passa per un buidament d’aquells comportaments que ens limiten i que són generats per la manca de confiança. Perdem la confiança quan perdem de vista que estem en les millors mans, que la vida és el regal més gran que ens han pogut fer, que llevar-se cada matí és una aventura formidable, que som membres d’un tot que ens nodreix i ens agombola, …

Sense confiança, apareixen les dues grans arrels de l’arbre del subconscient que són la culpa, que ens engarjola en el passat, i la por, que ens ancora en el futur. Si tenim en compte que ni passat ni futur, no existeixen i que l’únic moment real és el present, mentre la nostra ment està ancorada en el passat o el futur, no som, i no essent, no hi ha augment de consciència possible.

Si bé la ment pot viatjar pel temps, el nostre cos no. El cos sempre viu el present. Així doncs, el nostre cos és un gran mestre que ens permet, si li posem atenció, viure plenament el present i fluir pel mar de la consciència.

La consciència social es nodreix de la suma de consciències dels seus membres. Per tant, la societat serà millor en la mesura que augmenti la consciència de cadascun de nosaltres. Se’ns gira feina i no tenim  cap excusa per defugir-la.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 d’abril de 2019

Quantes vegades, en el decurs de la nostra vida, tenim necessitat d’aferrar-nos a vells comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por. Podem arribar a trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de decisió, però en realitat, al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que una por immensa a nosaltres mateixos, a allò que no controlem, a allò, en definitiva, que desconeixem.

Una de les causes de la por és la manca d’acceptació de la realitat, que ens impedeix acceptar-nos tal com som, acceptar els altres i, alhora, ens incapacita per acceptar les coses que s’esdevenen. Veiem present i futur, no com una col·lecció d’oportunitats de creixement, sinó com perills amenaçadors, curses insuperables o catàstrofes assegurades. Tot plegat, sense adonar-nos que allò que veiem fora de nosaltres no és pas la realitat, sinó una projecció de la nostre estat interior. No podem veure fora de nosaltres res que no tinguem dintre, per tant hem de ser conscients que la nostra percepció de la realitat no és més que una fotografia del nostre estat mental i, en la mesura que pacifiquem la nostra ment, la percepció del món canvia en el mateix sentit que nosaltres.

La por, doncs, és un fantasma de la ment que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua, des d’aquella confiança que ens amara quan sabem que estem en bones mans. La confiança ens dóna la seguretat necessària per encarar totes les dificultats sabent que no estem sols, que mai no ho hem estat i que mai no ho estarem.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més genials, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats o com un dissortat cúmul d’inconveniències. Som lliures d’escollir la nostra manera de viure. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat i en el futur, que només duu patiment.

Està escrit: No tingueu por(30 vegades a l’Antic Testament i 12 vegades al NT); No tinguis por(55 vegades a l’AT i 12 vegades al NT). Una de les que més m’agrada: no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.(Lc 12,4).

Buidem la nostra ment de prejudicis, cerquem la pau en el silenci i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que més ens convé i, quan així sigui, caminem amb el convenciment de ser éssers privilegiats en un món que se’ns ha regalat per gaudir-ne.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de març de 2019

Quantes vegades responsabilitzem els altres dels nostres problemes? Amb quina freqüència ens sentim víctimes de les circumstàncies? Ens preguntem pel nostre grau de responsabilitat per tot allò que ens passa?

Allò que diferencia l’ésser humà de les bèsties és, justament, la capacitat de fer-se preguntes i respondre-se-les des de la connexió amb la pròpia saviesa, cosa que precisa, però, un saber aturar-se, alliberar-se de prejudicis i submergir-se en l’oceà de pau interior. Sense aquest exercici, irremeiablement, restem convençuts que la nostra benaurança depèn del nostre entorn i seguim navegant a la deriva sense possibilitat de salvament.

Un dels inconvenients del nostre procés evolutiu rau, precisament, en la nostra manca d’objectivitat a l’hora de cercar la responsabilitat en tot allò que ens toca viure. La vida ens ofereix a cada instant oportunitats de creixement i només depèn de nosaltres la possibilitat d’aprofitar-les o no. També podem passar la vida sentint-nos víctimes del nostre entorn, cosa que fa molt difícil qualsevol progrés. Si no fem res per evitar-ho, sempre serem capaços de trobar excuses externes per justificar la nostra desgràcia i culpables a qui penjar-los el mort.

Està escrit: Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?(Lc 6,41), o bé, Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.(Jn 8,7).

Tinguem la certesa que la nostra aportació, tan minsa com vulgueu, és genuïna i imprescindible a l’hora d’aconseguir un món millor. Podem passar la nostra vida lamentant-nos de les adversitats del nostre entorn, però també podem fer tot allò que estigui al nostre abast per millorar interiorment, millorant per osmosi tot allò que ens envolta.

Nosaltres no tenim ni la capacitat ni l’obligació de fer que els altres canviïn, aquesta és una tasca que no ens correspon. L’única cosa que està al nostre abast, i que seria la nostra comesa principal , és esdevenir bones persones, posant així el nostre gra de sorra en el procés evolutiu de la humanitat.

Cada vegada que perdem el temps judicant i culpabilitzant els altres de la nostra manera de viure, és temps que perdem per esdevenir éssers complets.

Imaginem, per un moment, què passaria si tots els éssers humans ens féssim el ferm propòsit de millorar el nostre estat interior, sense perdre el temps a judicar i responsabilitzar els altres de la nostra vida? Podem pensar que això és una utopia, però no per això podem inhibir-nos de la nostra responsabilitat. No cal que esperem que la humanitat canviï per començar a ser millors, sinó que en la mesura que nosaltres siguem millors la humanitat canviarà. Deixem-nos, doncs, d’excuses i posem fil a l’agulla.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 de març de 2019

Permeteu-me, una vegada més, des d’aquesta pàgina, aprofundir en allò que entenem per amor incondicional o gratuït. No es tracta, no, d’un amor que estigui de rebaixes, sinó d’aquell amor que és generós i no espera res a canvi.

Tots tenim ganes de ser bones persones, de respectar i estimar els altres tal com són, tot i que, massa sovint, ens entossudim a vulnerar la llibertat de l’altre, perquè estem convençuts que li estem fent un bé. Això pot passar, sobretot, en l’educació dels fills, quan creiem que educar és imposar, per tots els mitjans al nostre abast, tan sofisticats i pedagògics com vulgueu, allò que nosaltres creiem que està bé. El desig que els fills siguin persones immillorables, ens fa oblidar el respecte. I l’educació sense respecte, no és amor, sinó simple manipulació. Educar és molt més que això, és caminar al costat de l’altre, acompanyant-lo i estimant-lo, sense imposicions.

Estimar i respectar l’altre, acceptar-lo tal com és, és una de les assignatures més importants en el nostre camí vers la plenitud com a éssers humans. Errem, quan des de la nostra pobra mentalitat, creiem saber allò que l’altre necessita i ens dediquem a imposar-li-ho per tots els mitjans al nostre abast, sense respectar la seva lliure decisió.

Estimar i respectar algú que fa tot allò que li diem, no té cap mèrit. Estimar una persona enganxada a la droga, sense pretendre canviar-la; estimar una persona que ens fa mal, sense esperit de revenja; estimar un assassí sense condemnar-lo; estimar una persona que no s’estima, sense sermonejar-la, són situacions que sovint sens plantegen i no sempre reeixim.

Hauríem de tenir present que l’única cosa que està al nostre abast és desitjar amb totes les nostres forces que l’altre canviï, pel seu bé, però no podem imposar-li res.

Nosaltres tenim la nostra percepció de com han de ser les coses, però hem de tenir present que la nostra percepció no és l’única que existeix. Cada un de nosaltres té la seva manera de veure i viure. Si coartem la llibertat de l’altre, amb l’ànim de canviar-lo, encara que sigui volent-li bé, és molt possible que l’única cosa que aconseguim és que s’aferri més i més al seu tarannà.

Està escrit: El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai.” (1Co 13,4-8)

Això sí, amics, l’amor no deixa mai indiferent. L’amor gratuït, sense imposicions, pot fer que l’altre se senti lliure per canviar, però no oblidem mai que la decisió és seva i no nostra. Nosaltres tenim prou feina amb nosaltres mateixos. Proposem-nos, doncs, des d’ara mateix, estimar sense condicions, malgrat allò que l’altre faci o decideixi.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de febrer de 2019

Avui, a casa nostra, és força habitual trobar persones decebudes, deprimides i desesperançades, d’aquelles que ho veuen tot negre i que asseguren que ja ho veien a venir tot. Candidates a la perpetuació de la foscor, en un món que, feliçment, té remei, si aquells que en formem part tenim els ulls ben oberts.

Els mitjans, per la seva banda, condicionats com estan per l’amo que els subvenciona, estan molt més interessats en l’audiència que pretenen provocar, que no pas en la qualitat o la veracitat de la informació que emeten. Fins al punt que, si convé al poder que els recolza, s’inventen notícies falses que, repetides fins a la sacietat per tots els interessats, creen relats fantasmagòrics que perjudiquen a tothom, perquè violen la veritat.

Arribats a aquest punt, convindrem que hi ha molta informació que no ens arriba, no perquè no existeixi, sinó simplement perquè no interessa publicar-la i, alhora, hem de posar en quarantena aquella que ens arriba, a fi de no deixar-nos aixecar la camisa, exercici, no cal dir-ho, feixuc, desagradable i no sempre fàcil.

Cada un de nosaltres, veu el món d’acord amb el seu grau de consciència, el seu nivell de pau interior i, sobretot, la seva capacitat de viure el present. En col·lectius que viuen més a cavall de la inconsciència que de la consciència, la informació catastròfica representa una atracció morbosa que els alimenta, perquè ressona amb la seva part més poc evolucionada. I molts mitjans privats es dediquen en cos i ànima a alimentar aquest nombrós col·lectiu amb l’espectacle que volen veure i sentir, sense el més mínim vestigi que els pugui caure la cara de vergonya.

Hem de tenir en compte, però, que tot a l’Univers està en equilibri i cal que no perdem mai de vista que, si a través d’allò que ens diuen els mitjans, tenim la percepció d’una gran quantitat de negativitat a l’ambient, això vol dir que també hi ha, i en la mateixa mesura, una gran quantitat de positivitat, quina informació no ens arriba, perquè o no interessa o no és econòmicament rentable.

No caiguem, doncs, en la temptació de pensar que allò que no ens diuen els mitjans no existeix, sinó tot el contrari: per cada informació catastròfica que ens arriba, hem de tenir la certesa que n’hi ha una altra de positiva i feliç que no ens arriba, simplement per interessos malintencionats.

Cal que ens entossudim a cercar sempre l’altra cara de la moneda i siguem conscients que, en contrapartida d’allò que pot semblar, cada vegada hi ha més col·lectius que treballen per la victòria de la veritat i la consecució de la pau, col·lectius que fan mol poc soroll, però que van teixint teranyines d’amor, de veritat i de pau. Que en la mesura que una part de la societat es radicalitza en el manteniment de la foscor, també ho fan els grups que fomenten un món millor que il·lumini tots els racons del planeta. No ens equivoquéssim i assegurem-nos d’estar al bàndol dels nets de cor, dels compromesos per un món millor i en pau.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 de febrer de 2019

Una de les característiques de l’ésser humà és la tendència a pensar que els altres funcionen exactament com nosaltres, tenen la mateixa escala de valors, tenen els mateixos mecanismes mentals, s’emocionen amb les mateixes coses. Tant és així que, quan l’evidència ens demostra que no és així, tendim a pensar que els altres estan equivocats.

No tenim en compte que les creences personals es construeixen en funció de l’herència, les relacions desenvolupades, la cultura apresa i moltes altres constants que són personals i intransferibles. Això fa que cada ésser humà sigui únic i irrepetible i que cada un de nosaltres avaluï la realitat d’acord amb els seus paràmetres, que difícilment coincidiran d’una forma exacta amb els dels altres.

No tenir present aquesta realitat és la causa de la major part de desencontres i frustracions de la nostra vida, doncs ens converteix en éssers inflexibles i ens condemna a una vida plena de discussions i de lluites de poder.

Descobrir la nostra originalitat i la dels altres, en canvi, enriqueix la nostra vida, que pot passar de la rigidesa a l’acceptació i ens permet incorporar l’amor i el respecte a les nostres relacions.

Estar convençut que estàs en possessió de la veritat absoluta, és la millor prova per saber que estàs ben equivocat. És quan cal fer revisió del patrons i creences, des de la seguretat que ningú no està en possessió d’aquesta veritat.

Cal tenir-ho molt present: La veritat absoluta és com un mirall trencat, del qual cada ésser humà en conserva un bocí. La veritat absoluta, doncs, és la suma de totes les veritats individuals.

Quan som conscients d’això, esdevenim éssers tractables i respectuosos amb les opinions i creences dels altres, i passem de la intransigència a l’escolta activa, al respecte, a l’acceptació.

Cal que revisem constantment la nostra escala de valors, que està sotmesa, per la nostra pròpia evolució personal, a canvis constants. I, alhora, cal que escoltem amb atenció les declaracions dels altres que també tenen dret a canviar.

La capacitat d’acceptar el canvi constant ens permet la possibilitat d’avançar en el nostre camí personal i permet que donem la possibilitat a aquells que ens envolten de fer el mateix.

No ens entossudim a imposar les nostres creences, ans restem oberts a la vida, que a cada instant ens ofereix possibilitats per rectificar el nostre trajecte. Només així, podrem créixer sense esforç, de forma pacífica i amable, des del respecte més absolut vers nosaltres mateixos i vers els altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

24 de gener de 2019

Cada instant de la nostra vida és diferent de l’anterior i d’aquell que el segueix, per molt que la nostra visió limitada ens faci creure que tot continua amb una certa uniformitat. En cadascun de nosaltres hi ha un constant morir i néixer cel·lular que, de poder-ho copsar, ens en faríem creus. El nostre cos es renovella constantment i automàtica. Els nostres pensaments se succeeixen de forma vertiginosa per la nostra ment, alhora que experimentem un grapat de sensacions i d’emocions. I és que, gràcies a Déu, estem vius i en progrés constant. I aquesta vitalitat es veu enriquida per la vitalitat d’aquells que ens envolten. Tots estem en el mateix procés. La societat tota s’enriqueix d’aquesta cursa imparable que canvia, instant a instant, la nostra realitat.

L’inici d’un nou any ens fa l’efecte de nova etapa, per molt que es tracti, només, de la continuació de la vida. Per això, aprofitem l’ocasió per redreçar aquells aspectes de la nostra existència que ens grinyolen. El final d’any és, doncs, un temps de bons propòsits, de bones intencions, de bons desigs, sempre amb l’interès de progressar en el nostre cicle vital.

Enguany, s’hi afegeix una novetat que només s’esdevé cada deu anys, i és que el nou any acaba en nou, podríem dir, doncs, que encetem un any renou. Renoi!, ja cal que aprofitem l’oportunitat per esmerçar-nos a aconseguir que esdevingui molt millor que l’anterior, cosa, per altra banda, fàcilment factible.

Venim d’un temps de prova que ens ha trasbalsat en tots els àmbits, des de la nostra confiança a la nostra capacitat de reacció, passant per totes les pors que interessadament ens han volgut regalar. Avui, res no és com pensàvem fa tot just un parell d’anys. El canvi és de tals dimensiona que no ens resta cap àncora on agafar-nos, som a mercè d’elements que desconeixíem, o teníem per vells i caducs. Ara bé, tot aquest enrenou, lluny de veure’l com una desgràcia, cal que ens entossudim a veure’l com una gran oportunitat: l’oportunitat que ens brinda la vida després de fer-nos tocar de peus a terra.

En temps incert, toca reforçar, cadascú des del seu nivell, tot allò que genera confiança i bones vibracions. La vibració global augmenta en la mesura que cadascun de nosaltres augmentem la nostra. Davant la injúria, més que mai, cal escampar la veritat. No deixem de denunciar la injustícia des del respecte més exquisit. Reforcem els lligams amb el món que ens envolta, estimem-nos i cuidem-nos els uns als altres amb dedicació i tendresa, i no obliden que només la unitat, la bondat i la pau poden fer-nos sentir dignes del nostre destí.

Enviem molta llum a l’univers, als refugiats, als empresonats, als exiliats, als malalts, als governants de tota mena. Il·luminem-ho tot amb la torxa de l’amor. Tornem sempre bé per mal, no caiguem en provocacions malintencionades, fugim de l’insult, el judici i la calúmnia com ho faríem de la pesta. I, sobretot, no posem el cor en res que ens allunyi de la bondat i la pau. En aquest any renou, pau i bé per a tothom!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de gener de 2019

Malgrat tot el que la nostra societat ha hagut de viure en els darrers temps, malgrat l’ambient advers que ens afeixuga, malgrat la falsedat mal intencionada amb què ens volen embolcallar, malgrat les acusacions mancades de tot rigor, malgrat les provocacions constants, malgrat els atacs de tota mena que inunden els noticiaris, els diaris i les xarxes, malgrat tot, Nadal torna puntual per portar-nos aquell estel d’esperança que ens fa reconciliar amb la humanitat, perquè és la prova fefaent de què no tot en endebades, sinó que tot pren sentit amb l’aparició de l’infant del pessebre.

L’infant estimat que ens recorda que no estem sols, que formem part d’un tot meravellós amarat d’amor, on la veritat sempre triomfa. L’amor, aquest intangible per excel·lència, que és la pedra filosofal i el nostre únic nord, per prosperar com a éssers humans.

Conreem amb tossuderia aquest amor que vol dir respecte per nosaltres mateixos i per l’altre. Amor que ens permet abandonar els judicis i acceptar-nos i, com a conseqüència d’això, acceptar l’altre en la seva condició, sigui quina sigui, des de la certesa que només a través de l’amor assolirem la llibertat per créixer i deixar créixer, de servir i ser servits, de respectar i ser respectats.

Quan la culpa i la por ens tenallin, quan tinguem la sensació que tot està perdut, recordem que l’única medicina és a les nostres mans i consisteix a posar-nos a estimar apassionadament, abandonant la presó de la nostra ment i lliurant-nos al servei més sublim, aquell que consisteix a donar als altres allò que desitgem per a nosaltres mateixos.

Per això, aquests dies que les lluminàries i la música de les nadales ens estoven el cor i desperten allò de més autèntic que hi ha en nosaltres: aquell infant que rau en algun racó de la nostra ànima, delerós de sortir a passejar; són el millor moment de l’any per abocar-nos a estimar apassionadament i gratuïta.

No escatimem, doncs, les mostres d’afecte que, durant l’any, sovint, repartim amb una certa gasiveria. Programem la nostra ment per defugir la crítica inútil i el judici implacable, i lliurem-nos a respectar l’altre amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes. Aquesta ha de ser la nostra contribució a un món millor. Contribució a la que tots estem cridats, perquè la millora de la humanitat depèn dels gestos humils de cada un de nosaltres.

Us desitjo de tot cor unes festes curulles d’amor i fraternitat. Que pugueu realitzar les vostres màximes aspiracions i que el proper any signifiqui el tomb indispensable perquè entre tots, cadascú des del seu lloc, puguem aconseguir el món que desitgem. Un món que desterri la injustícia i la diferència, un món en el qual tots puguem gaudir de llibertat, un món, en definitiva, on la pau i l’amor en siguin el màxim exponent.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   e-

mail: regina@reginaferrando.cat

20 de desembre de 2018