COL•LATGE HIPERTEXTUAL SOBRE LES CÚPULES DE ST. PERE I EL PANTEÓ.
Fa unes setmanes vaig trobar un text escrit per un professor d’universitat en què es parlava sobre dues cúpules històriques de referència: la del Panteó d’Agripa i la de la basílica de St. Pere al Vaticà. El text literari resultava bell, com vaig desar constància mitjançant un comentari; tanmateix n’era farcit d’errors. No podem dubtar que, entrelínies, l’autor té coneixements d’allò que en parla. Nogensmenys, n’hi sap molt més del que hi mostra; calia, però, llegir-lo per dessota. Sobta, però, el plantejament maniqueu de l’escrit. Bons i dolents. Recorda l’allau d’informació mediatitzada que ens arriba, sense el més mínim acte de crítica. Divuit comentaris desats i……..podem pressuposar-ne que centenars de lectures.
Això és la xarxa d’Internet i la seua mancança de criticisme. L’esbromadora informació desada i no contrastada.
El plantejament dialèctic, esbossat, entre un anònim executor de la cúpula del panteó -el bo- i la de St. Pere dissenyada per Miquelàngel -el dolent- establia el camp de batalla per a la “querelle d’Allemand” que volgué encetar. Tot plegat, un poc fatxenda val a dir.
L’informa PISA parla d’un segment poblacional, però, i els majors?….
; sembla que no estem molt millor, sobretot, si qui imparteix “doctrina” des d’alt d’una estrada fa aitals relacions confrontants gratuïtes. Com no tinc massa temps per a fer un apunt-article elaborat; nogensmenys, he preparat, a corre cuita, una mena de col•latge d’idees, amb enllaços hipertextuals, que desmenteixen o matisen els arguments, impúdicament, exhibits per aquell professor. Manquen de to bèl•lic, però sí esclaridor. És una mica feixuc però crec que val la pena. Ens serveix per tal de guaitar allò del què, quan i com miren la realitat històrica, tot basant-se en la realitat immediata, certa classe d’instructors, que a sobre, té projecció sobre la gent en procés de (de)formació. Existeix la ciència i la investigació. I aquesta mai és catalana, italiana, anglesa, etc. És a dir, no en té, de nacionalitat. N’és universal.
Sobre el seu text, com a plantilla, he anant incloent-hi les discrepàncies i matisacions. El paper hegemònic de certes elits, dites nacionals, es dilueix i deixata de seguida, quan el punt de vista es torna més universal i detallista alhora.
Veure-hi la realitat antiga, amb ulls d’avui, ens situa en el debat actual del càlcul estructural que puc sintetitzar, més o menys, així:
1. La manera clàssica basada en el la resistència de materials. Ajudat amb l’aplicació de coeficients de majoració de càrregues i minva de capacitats resistents dels materials.
2. El mètode s’amplia i evoluciona amb la introducció del càlcul plàstic a partir del peritatge d’estructures metàl•liques. I l’assimilació d’un estat de l’estructura que fa figa (que es converteix en un “mecanisme” inestable) en aparèixer més ròtules de les que pot acollir la seua estabilitat. En passar de l’estat elàstic al plàstic alguna secció de l’estructura aquesta secció esdevé una ròtula. Trobar que una estructura ultrapassa de les tres ròtules deixa l’estructura inservible.
3. Hi ha un mètode de càlcul oblidat i desenvolupat per l’enginyer català Santiago Rubió, a l’Argentina, a partir de la metodologia funicular d’Antoni Gaudí. Aquest, d’alguna manera, però, mai confessat, ha donat lloc al càlcul per bieles, d’un costat. Vegeu el “Cálculo funicular del hormigón armado”. Ed. G.G. Buenos Aires. 1952.
4. El càlcul matricial, segons el mètode de la resistència de materials i els teoremes d’energia, possibilitat per la democratització de les noves eines informàtiques, de la mà del mètode dels elements finits.
i 5. M’atreviria a definir un quint mètode, aparegut en el darrer quart del segle passat, consistent en la conversió i convergència del mètode de càlcul plàstic d’estructures metàl•liques transportat al càlcul d’estructures de fàbrica (pedra, maó, etc.) amb les aportacions històriques del càlcul dels polígons funicular i vectorial de finals del XIX i primeries del XX. Des del nostre punt de vista tots són d’aplicació adequadament, i més que en vindran. La creativitat i el talent es basa en fer la tria corresponent i escaient en cada cas. Per això la denúncia del maniqueisme feta a l’inici.
SÍNTESI D’ERRORS D’AQUELL ESCRIT (AL NOSTRE PARER):
1. La cúpula del temple del Panteó té precedents remarcables, com ara la Domus Àurea de Neró, que ja usa el mateix mecanisme de cúpula voltada amb òcul central inclòs. Per tant, el Panteó no pressuposa cap “revolució estructural”. Potser, sí siga, dins de la tipologia estructural, el paradigma més conegut popularment.
2. La cúpula del Panteó sí que sofreix esquerdaments en la seua superfície durant la seua història, però, com està revestida i impermeabilitzada per un material mal•leable no és pot detectar si no és amb un estudi conscient i ad hoc. De fet, fou restaurada per A. Terenzio pels anys 1934 i resta una documentació, a fi i efecte, de mostrar la prova sensu contrario.
3. L’existència, a més d’altres cúpules reeixides entremig, com ara, Santa Sofia de Constantinoble i la del Duomo de Brunelleschi a Florència que ajuden a entendre l’evolució i d’interval entre les dues estudiades, sí marquen, estructuralment un moment d’evolució mecànica i tipològica. Sempre des de la base del mètode iteratiu de prova-error.
4. Les vicissituds d’una edificació, de qualssevulla, són copioses i diverses en el temps. Bernini l’hi empitrà dos campanars que serien enderrocats a finals del segle XIX. L’orecchie d’asino en deien els romans tardobarrocs fins el XIX. Per tant, aquesta mateixa intervenció provoca que, l’estructura mecànica, hi haguera de “buscar” una nova, d’estabilitat, a cada canvi. En canvià, l’edifici, multitud de vegades destí i funció. I com no?; decoracions, revestiment de cobertes, etc. Amb la qual cosa, l’estat de càrregues hi havia d’acomodar-s’hi.
5. A tall de l’anterior punt, cal remarcar que si el panteó modificà ús, funció, etc; la construcció de la basílica de St. Pere fou encara força més tumultuosa. Com explicaré més avall. Cada arquitecte que hi apareix ha de reprendre el que l’anterior(s) hi han construït. Bramante, Serlio, Rafael, Carlo Maderno, Miquelàngel, fins della Porta i el seu adjunt Fontana. I en molts casos també calgué d’enderrocar-ne part de l’obra construïda de l’anterior. Miquelàngel prengué l’encàrrec a seixanta anys, i veient que no l’acabaria féu una maqueta de fusta que servís de model per als posteriors executors. El resultats de la maqueta és el fruit de força d’anys d’estudi, comparances amb d’altres fetes, bàsicament amb la de la seua Florència natal. Fou, la seua, una intervenció d’unificació i recuperació del model bramantià, a més d’una recerca del problema de l’escala (grandària relativa) que se li “escapava” per manca de referents. Malgrat que n’era conscient i intuir-ho.
6. Della Porta i Fontana són els arquitectes executors que fan la construcció definitiva. Que realment subvertiren; tot sobrealçant i modificant el perfil de la cúpula que deixà, com a definitiva, Miquelàngel. Subvertint el model, però no el concepte com hi veuré de demostrar. Per tant, Miquelàngel ni construí, ni bastí, Sant Pere del Vaticà, ni pogué crear la metodologia constructiva que s’hi implementà.
7. Un dels problemes a resoldre fou el de l’escala de l’edifici (grandària relativa) que Galileu Galilei havia esbossat en enunciar el seu Dialogi de Dues Nove Sciencie. Entre elles, l’inici de la Resistència de materials. Hi incloc una explicació senzilla que permet esbrinar-ho, amb foto inclosa. Un prisma A assentat sobre un terreny genera tres vegades menys pressió sobre el terreny que un de 3 vegades més gran B amb la mateixa forma. Això, que és obvi, tampoc no és lineal. I aquí rau la dificultat que intuïen.
8. “QUI FERRA, L’ERRA” o “ON HI HA FERRO, HI HA ERRO” que deien les nostres dites ancestrals. Della Porta i Fontana van incloure-hi cadenes de ferro, ja, a finals del segle XVI per tal d’absorbir els esforços horitzontals des de “mitja taronja” avall -fins a la base- de la membrana sobre el tambor. De fet, pocs anys després d’acabar-la, ja, hi havia evidents esquerdes i badalls exagerats a la cúpula vaticana.
9. G. Poleni fou un matemàtic venetià a qui li va ser encarregat un informe sobre les esquerdes de la cúpula de sant Pere. Memorie della Gran Cupola del Tempio Vaticano. 1748. En aquestes donà la solució de que eren normals i no feien córrer cap perill immediat d’ensolsida –segons la geometria i estructura de la membrana- i tragué importància de llur existència. Amb el seu estudi fou intervinguda la cúpula. Extrem aquest, en que l’escrit -diu que no fou així. Poleni sí que va donar les instruccions per a adobar els esquerdaments de la cúpula vaticana. En fixaren 5 de 6 cm. quadrats i adobaren les dues antigues que s’havien rovellat pel pas del temps i la desprotecció ambiental hi afegides per della Porta i Fontana.
10. L’existència d’òscul i/o llanternó és indiferent en la coronació a efectes dels polígons funicular i vectorial. De fet, els afegits al trasdòs al Panteó naix, precisament, perquè hi havien badalls. Contràriament al que defensa l’autor de l’article.
11. Conclusions: Des dels primers plantejaments de Galilei, passant per Hooke, Newton, fins als nostres dies en que es planteja una doble alternativa: d’un costat l’ús dels ordinadors per al càlcul mitjançant el mètode d’elements finits, basat en la resistència de materials i el tram de base elàstica, fins a la translació del càlcul plàstic d’estructures d’acer a estructures de fàbrica de pedra, maó, etc. en base a les tres equacions d’equilibri i el teorema de seguretat, dins del tram plàstic en càrrega de col•lapse, hi ha un llarg camí. I no per això no acoblarem a cada cas aquell que més ens interesse, en funció de les circumstàncies. Ni bons ni dolents. El cas per cas. Però dialècticament i crítica. El món és tan complex que els plantejaments binari, de la mena que siguen, són certament empobridors.
He improvisat TRES SLIDERS en ARXIUS en què es desenvolupa cada idea, amb fotos, diagrames, taules, etc. copiosament.
