ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: General

Conferència sobre “Els perills de l’amiant”

Deixa un comentari

Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.

El lloc: Casal faller Trafalgar /Dama d’Elx. carrer d’Illes Canàries, 219.

Hora de començament  17:30 hores de 19 de maig de 2015.

Convocants:

Associació en defensa de els víctimes de l’amiant de València i Compromís pel País Valencià.

Hem confeccionat en l’estudi un slideshare i power point que farà de fil conductor de la nostra exposició. Ací vos el presentem:

https://www.youtube.com/watch?v=mp8iVDNXmv0

 

Bailén, 22

Deixa un comentari

Tenim un abans, un després i una dura batalla entremig engalada per un parell de plets judicials guanyats:

Un abans en què hi havia un edifici enfront de l’estació del nord de València. Un edifici fet malbé pel pas dels anys i la descurança dels propietaris. Un edifici comprat per un especulador de manual que anà fent fugir els seus llogaters. A la planta baixa una fleca amb el seu antic forn de pa. Ens van encarregar el projecte de rehabilitació. Prèvia declaració de ruïna tècnica de l’immoble. Ja sabeu: el cost de la rehabilitació superava un percentatge del cost del valor cadastral total.

Un immoble típic de classe treballadora, pròpia dels treballadors dels ferrocarrils, de la indústria dels anys 1920′ i de menestrals amb recursos mitjans-baixos o directament baixos. Cases de renda en la terminologia barcelonina de l’època. Una façana composta en estil “cubriente” segons l’en va definir l’arquitecte Almenar i Quinzà.

Consistent en alçar amb murs de bona gruixa coberts amb motlures fetes amb guix d’exteriors falcats amb tatxes i estopada, que donà lloc a l’estil de faisó afrancesada que tant caracteritza l’edilícia valenciana d’aquell mig segle de l’interval entre 1875 i 1925.

A l’interior navades o crugies de tres a quatre metres de llum sobre matxons de maó massís i terres de bigueta de fusta sobre bigues mestres entre matxons, revoltons de rajola prima, tot al voltant del buc de l’escala situat en segona navada resolt amb caixa de mig peu de gruix.

Ja sabeu, el cost dinerari de rehabilitar-lo era superior a un percentatge del seu valor cadastral. I així vam armar l’estratègia de la promoció. Hi havia un problema urbanístic consistent a mantindre i rehabilitar o refer la façana. Així vam fer una bastida que subjectàs la frontera mentre nosaltres per dins desmuntàvem tot l’edifici. Recorde com vanestintolar tot l’edifici amb puntals, sopandes i dorments. I des de la coberta mamprendre una perillosa tasca amb sols tres obrers, cap oficial. Els vells emprenedors, a València ciutat i rodalia, tenen aquest estil particular de fer-hi.

El gran emprenedor, malgrat saber més que una rabossa, tenia la llicenciatura en dret, ens obligava a estar a peu d’obra, confonent la direcció d’obra amb la tasca de l’encarregat, que així se n’estalviava.

En el després també vam tindre una mica de problemàtica sorgida per l’existència d’un gran pati d’illa de cases al que pertany l’edifici: Extramurs. Zona Sant Vicent-Jesús.

Que tenia i en té una forta protecció ambiental en el pla general. Protegida la volumetria i façana vam idear una solució amb estructura d’acer i revoltó de poliestirè pèr a llevar-li pes i augmentar-hi l’aïllament. El disseny dels habitatges fou pràcticament fet ad hoc, doncs els mateixos eren col·locats a gent que eren coneguts del promotor. Per això ens eixien dúplex i diverses tipologies sobre el mateix a pleret del comprador. A més d’un baix amb altell, mitjançant l’estratègia espacial d’enfonsar-nos sota terra. Sempre exprement les volumetries.

Bo i Jugant amb l’espai interior zevià i el seu torçament. Malgrat la manca de la fluidesa espacial que vam aconseguir sols entre els envans mòbil d’una cuina amb el seu estar contigu.

Una arquitectura modesta que sols renova els modes de viure darrere d’una màscara impostada.

Hom no podia fer volar gaire els voladissos de la façana de darrere. Nosaltres volíem donar molta claror a un edifici de planta d’Eixample, d’aquells de corredor que es menja tota la superfície servida a costa de la superfície servidora, segons la terminologia encunyada per Louis Kahn.

PS: sempre podrem dir que nosaltres vam ser-hi en eixe mosset de la ciutat.

BIOMACLET

Deixa un comentari

UNA PROPOSTA PER A PRESERVAR L’HORTA NORD, ACABAR LA CIUTAT PEL NORD I MILLORAR ELS ESTÀNDARS DE VIDA DEL BARRI DE BENIMACLET.

Si voleu veure-ho en gran pitgeu ací

<iframe src=”http://www.slideshare.net/josepblesa/slideshelf” width=”615px” height=”470px” frameborder=”0″ marginwidth=”0″ marginheight=”0″ scrolling=”no” style=”border:none;” allowfullscreen webkitallowfullscreen mozallowfullscreen></iframe>

BIOMACLET

La proposta pretén millorar els estàndards del text refós del SUP T-4 de Benimaclet per a portar-lo a cap des d’una profunda reconversió conceptual i pràctica en favor del barri i el seu entorn immediat.

Pretén de manera eficaç que l’especulació no assalte a l’altra banda de la ronda nord sobre l’Horta nord. Vol crear el camp idoni per a l’autogestió dels veïns i usuaris, tot i ajudats per les administracions i la col·laboració de les iniciatives privades interessades. Igual que passa al Malmö, Berlín, Londres o Nova York més avantguardistes.

Se conforma tot el sector com a límit efectiu de la ciutat de València, establint una barrera vegetal funcionalment permeable vora la ronda nord i considerant tot el sector com a un bioma, transcendint els conceptes parcials tradicionals de parc, equipaments, dotacional, etc. No vol molletes inconnexes, vol el pa sencer. Concebent-s’hi com a límit final paradigmàtic d’altres indrets de la ciutat. Atrapant el desarrollisme construït entre els 1960’-90’ entre el sector T-4 i el nucli històric, bo i redireccionant-lo.

La perifèria interior del sector manté els vials, l’única concessió és la prolongació de l’avgda. de Valladolid a la rotonda intermèdia. Cerquem disminuir el trànsit rodat al seu interior tot incentivant l’ús de la bici i desplaçament de vianants, tot creant-hi circuits. Sols situem l’aparcament conquerit per l’Associació de Veïns, situant-lo en semi-soterrani cobert pel centre de dia o llar per a jubilats i pistes esportives per a contacte intergeneracional.

S’agrupa tota l’edificabilitat residencial i part del terciari en 4 gratacels híbrids d’unes 40 plantes, convertint-se en les edificacions més altes de la ciutat. Torres de guaita promogudes en cooperativa mixta, 60 % residencial de promoció pública i 30 % de privada inclòs el terciari situat.

Dotacional: hi ha previstos dos centres d’escoletes de menuts situats estratègicament a 1/3 i a 2/3 del desenvolupament lineal del conjunt. També s’inclou un Centre d’Educació Ambiental.

Terciari: a l’igual que passa en el jardí del Túria cal anar situant estratègicament bars, quioscos, paellers, barbacoes, etc. amb serveis  d’higiene regits des d’una concepció cooperativista que atraguen l’emplaçament de vianants i colles d’activitats.

Hi ha previst un centre d’activitats socials que recull l’àgora a l’aire lliure per a actuacions, representacions, projeccions i esdeveniments públics.

Els horts urbans (terra-planta compostatge-magatzems) van distribuint-se bàsicament on es situen en l’actualitat, engrandint-los i connectant-los per corredors per a que esdevinguen visitables. També s’hi inclou un mercat de productes frescos prop de la rotonda intermèdia.

L’important de la proposta és potenciar les relacions humanes en què els veïns i ciutadans que s’acosten “passen” activitats de manera sinergiada per l’entorn. No conduïdes, sinó espontànies. Òbviament les associacions i entitats de caràcter social se’n beneficien de crear “barri”. Així com la generacions d’inputs entre el veïnat pels skateparcs, els centre d’educació ambiental, la generació de comerç actiu, el centre de dia de gent gran i les escoletes de menuts, els espais de jocs infantils, recorreguts interns del BIOMA obert etc. Així com la creació d’un nou pol d’atracció com és el mercat, els horts amb centre de compostatge, la proximitat de l’IES de Benimaclet i el seu aprofitament dels parcs i jardins. Inclús el joc creat entre l’activitat residencial, oficines i residencial implantat en les quatre torres gratacel que des de la seua hibriditat aprofundeixen en el caràcter implantat en cota 0.00.

A tenor d’açò cal remarcar que el cos inferior de les torres funcionaria com a terciari, les primeres plantes com a oficines, etc, el cos següent com residencial divers i la coberta com a mirador amb restaurants. Aquesta proposta incideix en la sensació anímica del ciutadà en amarar-lo amb el verd que tanta tranquil·litat espiritual i nova aliança amb ella que en els temps convulsos de l’actual “territoriant” urbà troba a faltar.

Els valors contrastants entre el Pla Parcial Refós i aquesta proposta són:

Pla Parcial Refós 2003

BIOMACLET

Sistema general 69.210,30 m2

37.430,08  m2

Sistema local 64.620,22 m2

40.610,00 m2

Jardins públics 20.175,50m2

62.0000,00 m2

Àrees de joc….8.529,03 m2

9.520,00 m2

Parc urbà de S. G. (GEL-2) 21.170,17 m2

s’inclou a jardins

Parc esportiu……10.760,00 m2

12.000,00 m2

Equipament escolar 16.140,79 m2

15.000,00 m2

Serveis públics….6.955,79 m2

21.900,00 m2

Horts urbans……0,00 m2

15.600,00 m2

Total…217.561,08 m2…………………217.561,08 m2

Sòl de domini i ús privats

Pla Parcial Refós 2003…………………..BIOMACLET (162.777,20 m2)  

RAM-A……8.430,94 m2………………………………..(10 % = 16.277,72 m2)

RAM-B……30.593,58 m2…………………………….. (70 %= 113.944,04 m2)

Terc. D. Mitj. grau B (TER-2) 10.930,90 m2…….(20% 32.555,44 m2)

Estació de servei (IS-6) 1.059,06 m2…………………………..1.200,00 m2

Edificació compatible amb P.P….1200,00 M2……

Total…52.214,48 m2……………217.561,08 m2

 

El Pla de Reforma Interior vigent considera 

Pla Parcial Refós 2003…………………………..BIOMACLET (162.777,20 m2)  

Edif. residencial…139.928 m2R…………………………….130.221,76 m2

RAM-A……8.430,94 m2………………………………..(10 % = 16.277,72 m2)

RAM-B……30.593,58 m2…………………………. (70 %= 113.944,04 m2)

Terc. D. Mitj. grau B (TER-2)..10.930,90 m2..(20%…32.555,44 m2)

 

Número d’habitatges…..1.345 unitats…………………..1.278 unitats

Superfície mitjana d’habitatge ..104.04 m2.

Variable a mòduls de 34,00 m2, que poden ser de 34, 68, 102 i 136 m2

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 24 d'abril de 2015 per josep_blesa

L’urbanisme especulatiu (i 2 de 2). Baixades a l’infern immobiliari.

Deixa un comentari

Quan vam esbossar en el primer lliurament sobre l’urbanisme especulatiu ja vaig avançar-hi quines claus eren necessàries -per a fer el PAI amb la nova LRAU- que vam urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic i company, amb qui vam inciar la proposta de PAI. En aquella època tan iniciàtica no es sabia a ciència certa com s’havia de desenvolupar aquest nou instrument de planejament. Amb la “Proposició Econòmica”  que era un senzill full on marcava un valor que incentivava – teòricament- a que hi haurien més contraofertes per a urbanitzar un Pla Parcial.

De tan bon punt que l’ONCE de Miguel Duran, de bon començament creà un equip d’enginyers que presentaven contraofertes a tots els PAI’s que anaven sorgint arreu del País Valencià. La veda s’havia acabat. És a dir, un nínxol de negoci on una empresa amb gran poder econòmic des de Madrid podia quedar-se un bon mos sense tan sols tindre un mil·límetre quadrat de terreny i on ell, com a agent urbanitzador, podria fer i desfer al seu antull.

En rebre l’oferta de l’ONCE l’ajuntament de la Pobla de Vallbona, l’amo dels terrenys i nosaltres s’escarotàrem. I anàrem a que Paco Blanc,  (l’ideòleg de la LRAU junt a G. Roger), ens explicàs si era possible que tot l’equip quedàrem descavalcats després d’any i mig de preparació de tota l’operació. Vam comprovar que ningú entenia bé aquella nova llei. I se’n desféu el tort en favor nostre.  Endemés la intervenció del batle en Vicent Alba, que intercedí per nosaltres.

Bo i reorganitzat tot l’afer administració prosseguírem el seu desenvolupament normal. El promototor com a agent urbanitzador dels seus propis terrenys i nosaltres, els tècnics, com arquitecte i enginyer. Simultàniament vam desenvolupar el projecte d’urbanització signat per tots dos, però Arnandis com a tècnic primer i jo com a secundari. Visant en el col·legi d’enginyers de camins el projecte. I com a arquitecte vam desenvolupar fins a 16 tipologies diferents sobre sis models aproximadament pareguts. Amb preus descompostos en mà d’obra i mateials tant de la urbanització com de cada tipologia. Un treball de xinesos. Doncs el promotor volia subcontractar per oficis cada partida i que els tècnics coordinàrem tot a peu d’obra.

Fins al punt que cregué que nosaltres, també, hi havíem de fer “d’encarregats” a peu d’obra i ell “estalviar-se’n” tal despesa. Fet el projecte d’urbanització i dels d’arquitectura de les diverses unifamiliars aïllades (o independents) què deia “l’amo” i les aparellades lateralment o apegades pels testers. Una tipologia estranyíssima que em vaig inventar i que sols podia ser admesa per un “gola” econòmic d’aquesta mena. En volia la closca, el tel, la clara i el rovell de l’ou i la resta que n’hi quedara per als que pul·làvem junt amb ell per allà. És a dir: no-res.

Ja aconseguida la llicència d’obres de la urbanització vam començar les obres i els promotor va adquirir uns “caterpillar” enormes:

Enmig del denvolupament de les obres i la descomunal pressió econòmica que n’exercia -el promotor- doncs ens tenia a peu d’obra un dia sí, i l’altre també, es va produir un infart de cor d’Arnandis en mig de totes aquelles turbulències amb el promotor, que quasi matà Arnadis, i vam acabar les obres com bonament poguérem, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig deixar amb la seua “amistançada” a mig camí. Li havia dissenyat una unifamiliar enmig de la urbanització per a ell i l’amistançada que tenia de secretària. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer passat, pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera.

I l’arquitecte que em substituí i en signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve darrere arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-signant”.

El PAI havia estat signat per un tal Sanchis, enginyer de Torrent, de confiança de l’alcalde, que feia tots els programes existents al poble, tret d’algun que se li n’anà de les mans. O el d’enfront de Valforsa, SL, que vaig acabar de desenvolupar i urbanitzar jo mateix i el nostre estudi dins d’una macrooperació edilícia. Explicada en el apunt anteiror.

La PARCEL·LACIÓ, LA REPARCEL·LACIÓ I URBANITZACIÓ del P.A.I. (PLA PARCIAL) textualment:

“LA UNITAT D’EXECUCIÓ Nº 2 DELIMITADA PEL PLA PARCIAL REFERIT AL SECTOR “I-4” DEL SÒL URBANITZABLE DELIMITAT PEL P.G.O.U. URBANITZACIÓ “SANT MARTÍ”.

La referència al sant era una concessió del promotor a sa muller ja molt greument malalta. Tot un quadre típicament verament valencià d’una mentalitat molt interioritzada desproveïda de qualsevol ètica i moral sobre l’imperi de la hipocresia regnant.

 Certament la tècnica emprada per a construir aquests habitatges aïllats o adossats era ben comuna, tret de l’ús massiu del bloc de termoarcilla que feia jo, bo i que acabava d’entrar a l’estat espanyol de la mà del consorci empresarial i administratiu Hispalyt. A Alemanya l’havia vist usar anys abans. Els fonaments de sabata correguda dfe formigó armat, els tancaments com he dit de mur de Termoarcilla, que conjuminava la funció portant i de tancament. Normalment revocat exteriorment de morter de ciment (bastard o no), alguna tirolesa, o els primers monocapes. Teulades de teula de gran format o en algun cas teula adhesiva de betum asfàltic autoprotegida de les de la marca Chova de Tavernes de Valldigna. De vegades algun cèrcol en els buits o aplacats de rocalla. I els insofribles balustres “xaleters” que tant agradaven a les classes menestrals i proletàries valencianes.

Sols la “capsa de sabates”era trencada per l’afegit d’un porxe davanter compartit entre cada bloc d’aparellades. I l’aparença estranya que vaig “copiar” els trencaments de les cobertes d’algunes obres de l’inicial modernista vienès i posterior noucentista i gironí en Rafel Masó i Valentí.

Vistos avui aitals habitatges, amb la profusió cridanera de colors diversos de les vistes preses amb el Google Earth recorden un cert infantil anònim minimalisme.

Posiblement en les distribucions de plantes sí que s’intentà la creació d’espais mínims habitables per a gents amb molt pocs de recursos econòmics. Com vegem en la següent galeria de plantes i alçats. Obviem mostrar els nombrosos 16 tipus, car, en són variacions sobre el mateix tema. L’única lliçó vàlida rau en que per a prendre consciència de la barbaritat cal haver-la comès alguna vegada. Si no, no hi hauria acte de contricció i d’esmena.

Actuacions d’aquesta mena et fa explorar la relació íntima entre la reparcel·lació i la tipologia arquitectònica que s’hi insereix.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 d'abril de 2015 per josep_blesa

L’urbanisme especulatiu (1 de 2). Baixades a l’infern immobiliari.

Deixa un comentari

De vegades cal baixar a l’infern. Cal baixar-hi per a conèixer els plecs ocults del teu ofici. Allò que no t’han explicat i que ni tan sols intueixes. Els viaranys de l’opacitat. Revisitant el llibre “Victorian Architecture” d’en Roger Dixon i n’Stefan Muthesius que vaig comprar en desembre de 1995 a la llibreria del R.I.B.A. a Londres, em vaig adonar de la força amb que l’urbanisme i el seu correlat més pregon -l’arquitectura domestica- imbricaven en els nous paisatges artificialitzats en què vivim. Urbanitzar i després edificar. O a l’inrevés. Un parell de cares d’una mateixa moneda.

Curiosament en aquella època de la compra vaig tindre dues intervencions urbanístiques que obrien la mateixa expansió. En 1994 s’aprovava la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU).

Una d’elles començà en 1993 i l’altra en 1995, quan no es sabia ben bé com funcionava la nova llei que seria el pivot de tanta conquista espacial al medi natural. Això és, tanta destrossa premeditada.

De vegades cal baixar a l’infern per a saber què es cou. He començant dient en aquesta entrada.

N’he elaborat un parell d’entrades per a explicar com hem fet un mal ús de l’urbanisme durant el segle XX. Curiosament he detectat que tenim antecedents increïblement semblants arreu del món.  Supose que per a aprendre bé l’ofici d’urbanista i arquitecte cal fer aquestes excursions indecoroses. En aquesta primera intervenció urbano-arquitectònica que explique va estar esguitada de sotracs des de l’arranc amb la concessió del treball a un enginyer de Torrent, quan teníem el Pla Parcial, la parcel·lació i la reparcel·lació i l’urbanització quasi elaborades, i un ventall de tipologies per a edificar-hi vam estar eliminats pels promotors a causa de trobar un tècnic més “BARAT”. Curiosament anys poc després van despatxar l’enginyer i acabaria reprenent la construcció de la urbanització i els habitatges poc menys d’un lustre després fins al final que vaig acabar construint i edificant tota l’àrea.

En la segona que publicaré, vaig donar totes les claus, fer el PAI amb la nova LRAU, urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic que en mig de tota les turbulències amb el promotor  va tindre un cobriment de cor que quasi el matà, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig desar amb la seua “amistançada” a mig camí. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera. I l’arquitecte que signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-firmó”.

 The terrace and semi-detached house, and the speculative builder

The buildings that have been described so far among the most influential Victorian houses, but they are only a small part of the mass of Victoruian housing. Terrace and semi-detached are byfar the largest group of any Victorian building type, and. more tan any other, they determine the carácter of Victorian cties….

The Victorian specultive builder was conservative in his techniques: although in other fields of construction great advances were being made, houses kept largely to methods established in the Georgian period.

Una de les paradoxes més grans en llegir el capítol sobre aquest període d’arquitectura feta als envoltants de Londres en el Early Time Victorian són les fortes concomitàncies amb el que s’ha esdevingut al País Valencià en els darrers vint anys 1995-2015.

A banda de la intrínseca insostenibilitat energètica del model, de la invasió gratuïta d’espais naturals i la subsegüent artificialització, desviació de torrenteres, modificacions contranatura de les configuracions vegetals, geològiques, topogràfiques i d’ubicació errònia del dels artefactes en el medi natural, l’aparició de centres d’oci aïllats dels nuclis urbans densos, del traçat d’infraestructures caríssimes que no complien els objectius socials per a què foren ideades, etc. vull rescatar alguns valors positius d’aquest “postfordisme” edilici. Veig en el llibre unes tipologies com són els habitatges unifamiliars (single house detached), o aparellades (semi-detached houses), blocs d’habitatges en filera (dwelling terraced) que fins a mitjans del segle XIX estaven dedicades a les classes socials altes, sols cap al tercer i quart quart de segle se’n fan a Anglaterra i França per a la classe treballadora, produint-se un fenomen de democratització. Entre nosaltres serà esperonades per la construcció de colònies industrials i casos aïllats com el bloc del carrer de Na Jordana (barri del Carme de València) dedicades als peraires i blanquers prop del riu Túria.

També observem el canvi de poder actual en contrast amb el cas de Hollande Park Estate a l’oest de Londres més selecte on William i Francis Radford construeixen 77 unifamiliars entre 1860-1879. Nosaltres, un petit estudi d’arquitectura, entre 1995-2000 possiblement doblem la xifra d’aquella gent significada en el cim de l’imperi més poderós de tots els temps. Esparvera la comparança. Amb un terç del temps avui podem construir el doble. L’únic consol passa per la democratització social del model. Si fa 150 anys qui hi accedia eren “gents respectables”, avui i ací, en són gent anònima i de classe treballadora.

En el següent plànol-fotografia marquem els habitatges construïts per nosaltres i urbanitzats sols a aquesta banda del nucli urbà de La Pobla de Vallbona, entre La Pobla i Lliria, a l’altra banda del poble, anat des de La Pobla cap a València els en doblem. Esglaia amb la distància temporal.

La velocitat i capacitat d’urbanització i edificació mostra també una  tendència depredadora actual de què hem estar conscients. A desgràcia nostra, si analitzem els habitatges de 1870 i els nostres, el valor afegit és ben minso gairebé poc després d’un segle.

Aconseguir construir quasibé 200 metres quadrats construïts amb 89.000,00 € actuals per cada habitatge totalment equipat tampoc no era una míssió senzilla.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de març de 2015 per josep_blesa

Una reparació real d’aluminosi.

Deixa un comentari

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

http://issuu.com/josepblesa/docs/memo_bas-exe

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.

LABOURER’S RISK (1)

LABOURER’S RISK (2)

 

La vegada que vam ésser postmoderns. Ca n’Estivela.

Deixa un comentari

Des de l’època d’estudiant vaig estar contrari al corrent del postmodernisme en les seues dues versions.

1. L’europea comandada per la Tedenzza llombardo-ticina dels Aldo Rossi, Giorgio Grassi, Paolo Portoghesi, Mario Botta, etc. centrada en les preexistències i formes reconeixibles de tota la historiogragfia de l’arquitectònica de tostemps.

I 2. la nordamericana dels Robert Venturi, Michael Graves, Scott Brown, R. Stern, etc. basada en les formes reconoscibles tant del passat com les noves pouades de la iconografia pop-art i dels nous valors semiòtics típicament estadounidencs com ara la despresa de la ciutat desèrtica fins poc abans de Las Vegas, o pintors com Jasper Johns carregats d’ironia escèptica. Cal recordar-hi que eren els anys del desencís ètic i moral que suposava l’escola econòmica d’Escola de Chicago comandada pels neoliberals de Milton Friedman i l’historiador Francis Fukuyama i la seua fi de la història.

Tot provenia al meu parer de la necessitat de resignificació que Alan Coulquhoun explica en el seu “El simbolisme cultural de l’arquitectura i la crisi del moviment modern“.

També una mica esperonat pel que es coïa entre els professors de les Escoles d’Arquitectura de València i Barcelona del moment” que eren fortament influenciats formalment per aquella gents: Bohigas, Cirici, Bonet, Amadó, Tusquets, Clotet, Portaceli, Ros, Gisbert, Noguera, Vidal, González-Móstoles, Rivera, etc. que trobava que no hi havia estat capaç a capir.

Com dificilment un tastaolletes pot sostreure’s a intentar comprovar el perquè estava en contra sense experimentar-ho, vaig decidir fer-ne una intentona amb una promotora que s’addia amb aquella manera i estil que em resultava coent i contrari al sentir d’avantguarda tranquil·la que ha caracteritzat tota la meua trajectòria. La de donar garsa per merla, sens que el client ho trobara “radical i estràmbotic”. València sempre ha estat retardatària per a tot.

Tal i com vaig explicar a UFA a la Canyada o l’architettura povera. 1996 hi vaig prendre dos camins: el posmodern dels ôscar Tusquets i Clotet, que era força més fonamentat en la tradició mediterrània i la del retorn als cottages vernacles d’anglesos i escocesos que en el nostre cas seria una reformulació contemporanitzada d’alqueries, masies, cases amb pati i d’altres tipologies nostrades.

En aquest cas les condicions dels promotors “pijos-coents” joves d’una certa alta-burgesia confluïa amb la manca de disponibilitat económica degut que encara no manegaven sols els negocis d’ambdues famílies d’on provenien. Amb 14 milions de pessetes (84.000,00 € aprox.) s’havia de fer tot, inclosa la piscina.

Volien que tot el programa s’hi desenvolupara en una única planta. Que hi haguera molta entrada de llum. Matisada en les zones d’estar i distribuïdors. Vam resoldre l’estructura tota amb murs de càrega de blocs de morter. Sense usar-hi entramat de pilars, bigues etc. de formigó armat. la qual cosa dificultava força el repte, però almenys era ccoherent amb la “riproposta” postmoderna en el sentit original de la teoría arquitectónica. Malgrat els desnivells que suposava la realització dels dobles frontons de l’alçat principal quie convergien en un punt en el dibuix, però en la materialitat la gruixa existeix i acoblar-los no és gens fácil.

I la realització d’espais d’alçada i mitja en els dos distribuïdors, tant el d’accés com en el posterior dels dormitoris era un repte constructiu imperceptible per als no aveçats.

A la fi va eixir una peça ben gran com podem veure en les fotos del procés constructiu en comparar les alçades totals amb els homes que hi treballaven dalt de les bastides.

L’aluminosi: encara un problema greu

Deixa un comentari

L’aluminosi és un problema constructiu que afecta bàsicament els edificis construïts al nostre país entre 1950 i 1980. Car, el formigó confeccionat amb ciment aluminòs fou usat per a elaborar productes prefabricats com ara les biguetes, bigues, plaques i d’altres components. Agafà tot el període d’expansió del que anomene “l’arquitectura massiva de l’especulació” i d’altres “desarrollismo”. Sempre perjudicà les classes socials baixes, amb la paradoxa que quan ja hi havien acabat de pagar llur hipoteca i jubilat els sorgeix haver d’esmerçar pel cap baix uns 12.000 € que és la mitjana per habitatge-vivenda que sol costar. El ciment aluminós fou inventat pels químics i enginyers de l’Alemanya hitleriana i tenia la virtut d’adquirir una resistència de 520 kg/ cm2 (5.2 Nw/mm2) en un parell de dies front l’habitual de 175 kg./cm2 (1.75 Nw/mm2) al cap de 28 dies del ciment pòrtland: la qual cosa comportava un estalvi considerable en l’ús de menys motles per a encofrar les biguetes, plaques, bigues, etc.  L’aluminosi es detectà en veure desfer-se els hangars que l’exèrcit hitlerià havia bastit a corre-cuita durant els anys 1930′ i al cap de vint-i-cinc anys començaren a desfer-se’n.

Ací us dese un exemple de més de la quarantena d’inspeccions que he realitzat des de 1992.

http://issuu.com/josepblesa/docs/informe1_pdf/1

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 de febrer de 2015 per josep_blesa

ESTUDI DE DETALL. UNITAT D’EXECUCIÓ C./BARRASÍ- C./ doctor PESET ALEIXANDRE. SILLA

Deixa un comentari

AVANTPROJECTE D’EDIFICI AMB PASSATGE

PEATONAL COMPOST DE LOCALS, HABITATGES I

 GARATGES

SITUACIÓ: CARRER DE BARRASÍ i CARRER DEL DOCTOR PESET I ALEIXANDRE

PLA REFORMA INTERIOR CARRER BARRASÍ. UNITAT DE EXECUCIÓ

 SILLA (L’HORTA SUD)

 1. MEMORIA JUSTIFICATIVA.

Aquest avantprojecte té per objectiu desenvolupar la U.E. (Unitat d’Execució) del (PRI) Pla de Reforma Interior del carrer del Barrasí a Silla.

L’unitat d’execució es va desenrrotllar mitjantçant el corresponent programa (PDAI) que tenia per únic objectiu formalitzar l’actuació unitària que permet la construcció d’un edifici integrat al seu entorn, i que funcionalitze el pas peatonal públic a través dels passatges assenyalats

El Pla General d’Ordenació preveia i mantenia l’obertura d’un vial que connectara el dit carrer amb el de la Llibertat per tal de millorar les connexions de vehicles la qual determinació trencava totalment la morfologia de les parcel.les i edificacions tradicionals, en pro de la filosofia de prevalença vehicular que primava i orientava el Pla Parcial del Polígon I de Centre Històric aprovat el 18/12/1969.

En aprovar-s’hi el PGO de 14/10/1992, hom pensà a reconduir tal situació que dóna lloc a l’actual imatge desarrollista i mancada de caràcter propi, qualitat estètica i contemporaneïtat. Les urbs no són estàtiques i cal la seua renovació, tot fent relectures que actualitzen i contemporanitzen el desenvolupament de la  societat que és la seua propietària i hereua, tot respectant-se a sí mateixa.

Recuperant-hi espais evocadors, alineacions i morfologies tradicionals, mitjançant la seua actualització i relectura morfotipològica. Com s’està fent, a hores d’ara, mitjançant l’Ordenança Especial de Recuperació de l’Alineació.

Salvant les distàncies d’escala urbana, podem emmirallar-nos en ciutats com ara Munic, Amsterdam o Florència i els seus conceptes d’aplicació urbanística, on en l’actualitat existeix una presa de consciència de que l’espai urbà -domèstic i públic- és un factor de qualitat de vida dels ciutadans així com l’augment de la seua peatonalització en pro de les interelacions personals, el comerç al detall, etc. En definitiva, un redescobriment del model de ciutat a la europea i la seua sinèrgia. On els vehicles tenen un ús més restringit.

Altrament, hem pogut observar la manca de garatges en semi i soterranis, fruit de la proximitat de l’Albufera, nivells freàtics alts, etc. Tanmateix les condcions tecnològiques no són les dels nostres avis. Un ús més adequat dels cotxes comporta, igualment, a aprofitar més i a esbandir dels nostres carrers tant de vehicle que estrangula les circulacions dels vianants i dels altres vehicles. Tot i que millora la custòdia d’aquests.

Temps era temps, aquesta zona comprén els teixits urbans tradicionals majoritàriament d’habitatge unifamiliar, conegudes com a cases de poble, tenint una denominació genérica de Casc Antic. L’edilícia de cinquanta anys ençà, ha comportat la substitució d’aquesta tipologia per la del ús actual global dominant del centre históric que és de Residencial Unifamiliar i Residencial Plurifamiliar. I una notable degradació urbana, cal a dir-ho, també.

 

La intenció d’aquest avantprojecte consisteix a conjuminar en una sola d’intervenció tot allò que se’n desprén del PRI, afegint-ne la relectura de les façanes que s’acullen a:

1)  Parament llis, a l’antiga, amb l’eliminació de qualsevol sobreïxent, tret de la marquesina superior que s’alínea amb els edificis confrontants i mitgers amb ell, en la mida del possible.

2)  Una relectura dels buits apaïsats al c./ de Barrasí, que lliga amb una visió perspectiva de major escala i penetració visual, des de la cruïlla de la rambla de la Independència.

3)  Una composició igualment apaïsada dels buits, vista des de l’estretor del c./ Dr. Peset, que encara s’esbiaixa més en els que s’endivinen venint des del c./ de la Llibertat., compostos amb la mateixa llum que l’obertura del passatge.

4)  El desnivell entre carrers s’hi salva des del c./ Dr. Peset per la inserció d’una escalinata i rampa de minusvàlids per accedir a la plataforma que és el passatge.

5)  El caràcter urbà del passatge es potenciarà amb la inserció de plantes, testos (cal recordar que a sota tenim el garatge) en superfície, escultures i llum. Alhora que serà la cota d’accés als locals i edifici domèstic són situats a planta baixa.

6)  Per últim cal advertir que totes les entrades particulars als habitatges s’hi produeixen per passadissos de relliga metàl.lica que no impedeixen l’entrada de llum i aire, no sent-ne considerades com a superfície construïda. Tenen la doble funció de pas i de brise-soleil.

7)    Igualment s’ha fet una relectura de la composició tallant l’edifici amb una marquesina a l’alçada del sostre de planta d’habitatges segona. Retirant l’edificabilitat sobrant que conforma la planta d’àtics per a evitar dita sobreelevació des dels congostos carrers, sols detectada des de la visió des de la cruïlla de la rambla.

8) Els materials que s’hi preveuen són un aplacat de marbre blanc (dolomita?) als paraments de tot l’edifici, amb franges estretes horitzontals de negre marquina.  Els elements centrals de les finestres que serveixen de separacions i ocultació de pilars, etc, aplacats enretirats de marquina igualment. Tot pel caràcter més representatiu que es vol imprimir als exteriors, mentre que a l’interior vol tindre un caràcter més quotidià (domèstic) i actual mitjançant la inserció de vidre i acers inoxidables.  L’escala serà d’escalons volats ancrats i sobreïxents des del mur de formigó vist apegat a la mitgera vista des del pati del passatge.

9)  El paviment urbà serà de pedra grisa de Sant Vicent dels Horts 30 x 30 cm.

10) Els pilars en planta baixa seran folrats de planta d’acer inoxidable. El fals sostre serà cobert amb lames de fusta envernissada d’exteriors.

2. SUPERFICIES DE L’ACTUACIÓ.

SUPERFICIES CONSTRUIDES PER PLANTES

PLANTA SOTERRANI………………………………………..478,24 m2.

BLOC C/ DR. PESET ALEIXANDRE

           P. BAIXA                                                                  70,50 m2.

            P. PRIMERA                                                           123,33 m2.

            P. SEGONA                                                           123,33 m2.

            P. ÀTIC                                                                     76,22 m2.

     TOTAL SUPERFICIE BLOC………………………………393,38 m2.

BLOC C/ BARRASÍ

            P. BAIXA                                                                  138,92 m2.

            P. PRIMERA                                                            232,91 m2.

            P. SEGONA                                                             232,91 m2.

            P. ÀTIC                                                                     169,43 m2.

             TOTAL SUPERFICIE BLOC…………………………774,17 m2.

 

 ELEMENTS COMUNICACIÓ VERTICAL

            P. BAIXA                                                                 38,00 m2.

            P. PRIMERA                                                           21,13 m2.

            P. SEGONA                                                           21,13 m2.

            P. ÀTIC                                                                  21,13 m2.

             TOTAL SUPERFICIE BLOC……………………..101,39 m2.

 SUPERFICIES CONSTRUIDES PUBLIQUES

            PASSATGE C/ DR. PESET ALEIXANDRE           52,83 m2.

            PASSATGE C/ BARRASI                                       85,13 m2.

            PATI INTERIOR                                                  106,80 m2.

            TOTAL SUPERFICIE PUBLICA…………………244,73 m2.

 SUPERFICIES CONSTRUIDES TOTALS

             P. SOTERRANI                                                      478,24 m2.

            P. BAIXA                                                                  247,42 m2.

            PATI INTERIOR (NO COMPUTABLE)                106,80 m2.

            P. PRIMERA                                                            377,37 m2.

            P. SEGONA                                                             377,37 m2.

            P. ÀTIC                                                                     266,78 m2.

             TOTAL SUPERFICIE        ACTUACIÓ  1747,18 m2.

 SUPERFICIES CONSTRUIDES SUSCEPTIBLE D’APROFITAMENT

            P. BAIXA                                                      247,42 m2.

            P. PRIMERA                                                 377,37 m2.

            P. SEGONA                                                 377,37 m2.

             TOTAL SUPERFICIE    D’ACTUACIÓ  1002,16 m2.

 QUADRE RESUM DE L’EDIFICABILITAT

EDIFICABILITAT PRI BARRASI               1025,40 m2t.

EDIFICABILITAT CONSUMIDA              1002,16 m2t.

EDIFICABILITAT SOBRANT                        23,24 m2t.

             A València, a data de dèsset de desembre de dos mil tres.


 

            Sgt: ESTUDI D’ARQUITECTURA JOSEP BLESA S.L.U.

UFA a Les Capçanes (Xàbia)

Deixa un comentari

 

EMPLAÇAMENT.
Vivenda unifamiliar aïllada a la marina alta.
SUPERFÍCIE DE LA PARCEL·LA.
1.787 m2.

 

PROGRAMA.
El present PROJECTE BÀSIC I D’EXECUCIÓ, engloba el procés de la idea i la construcció d’una vivenda unifamiliar aïllada composta per planta semisoterrani , planta baixa i 1ª.

 

DESCRIPCIÓ.
L’element generador del disseny és la llum zenital que il•lumina, segons la secció transversal, des de la coberta fins el tram d’escala inferior del soterrani. Tot emmarcat pels murs de laterals amb obertures oportunes a les estances que es recolzen sobre ells. Per una altra banda s’hi juga amb la il•luminació tant amb les façanes anterior i posterior, tot intentant que la llum, però no el sol hi entre a les estances. En quant a la distribució, la idea de realitzar oportunes tancadures dels espais.
Una de les exigències de la promotora rau en la separació efectiva entre la planta baixa, de dia i de dormitoris de fills i invitats i de la planta primera dedicada als pares i un estudi per a llurs treballs intel•lectuals.
L’escala, endemés de l’element organitzador és el distribuïdor horitzontal, en cada planta, i el nexe entre les diferents plantes.
El volum dedicat a vivenda estarà compost de:
PLANTA SOTERRANI: Garatge i escala.
PLANTA BAIXA: Vestíbul, Aseo, Llavador, Cuina, Distribuïdor i escala, Dormitori 1, Dormitori 2, Dormitori 3, Bany, Menjador-Estar.
PLANTA PRIMERA: Estudi, dormitori prinicipal, bany, vestidor i escala.
S’hi ha inserit una escala a l’última planta amb la finalitat de tenir accés a reparacions d’antenes, plaques fotovoltàiques, etc, no sent-ne aquest petit tros de coberta plana d’ús efectiu.
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 14 de febrer de 2015 per josep_blesa

L’antiga església de la Congregació. St. Tomàs apòstol i st. Felip Neri.

Deixa un comentari

Un monument a la ciència. Obra del frare oratorià Tomàs-Vicent Tosca i Mascó. El “frare de les ratlletes” ens ofereix missatges simbòlics com el “compàs” presidint tot el frontó triangular. Al costat d’un rellotge de sol. Any 1736.

I qui vulga entendre, que n’entenga !

[slideshare id=44722351&doc=p03-150216041453-conversion-gate01]

 

 

Competint amb Giuseppe Terragni.

Deixa un comentari

Terragni tenia una casa per a l’artista junt al llac Como. A una cinquantena de quilòmetres de Milà. Preciosa obra on conjuminava el racionalisme i el classicisme. Dissenyà fins i tot el mobiliari.

Ens proposaren que li férem la competència incloent-hi una peça dissenyada per nosaltres. En aquella època d’estudiant estava fortament influenciat pel degà de Harvard Josep-Lluís Sert. I els seus ensenyaments apareixen en la realització d’una casa amb pati i la lluerna de volta, que inundava i reflectia matisada la llum de migjorn a tall de les del museu Joan Miró.