ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: ARCHITETTURA POVERA

Bonança. Xibiu d’estiu a la platja nord junt el Passeig de Neptú. Gandia (la Safor)

Deixa un comentari

“La sostenibilitat és l’harmonització de l’ús de recursos proporcionats per l’univers per tal de realitzar les activitats existencials, tot evitant-hi l’exhauriment de tots dos: Recursos i Activitats”.

Josep Blesa 28/nov./2012

La proposta es regeix per l’harmonització compositiva en la què els elements protagonistes s’uneixen creant-hi una atmosfera assossegada i inspiradora. La idea principal és la integració entre el medi natural amb el contrast urbanita del Passeig Neptú, constituint un espai puntejat i homogeni que s’obre a la mar Mediterrània,  submergint-se en un ambient diferent al què hom pot trobar-se en els entorns propers d’altres poblacions.

El xibiu s’assenta sobre una plataforma de fusta que levita sobre l’arena, tot permetent crear visuals marines per damunt d’ombrel·les i banyistes. L’estructura de la construcció-edifici és formada per una retícula definida de pilars redons de fusta natural.

Dintre d’ella, com si foren castells d’arena, emergeixen dos blocs que alberguen els usos comuns (banys públics i gratuïts) i usos privats (magatzems). Sobre aquests blocs s’hi crea un element diferenciador, a tall de pèrgola i recoberta en la seua part inferior, remembra com a un element permeable que evoca les restes nàufrags que arriben a vora de mar que gronxen amb la brisa marina.

Ells, hi són los encarregats de tancar i definir la geometria, tot creant un element permeable cara als vents procedents de la mar.  Aquest contacte físic ve reforçat per la transparència visual entre tots dos i totes les altres direccions.

S’hi dóna una especial importància a l’ús de materials autòctons, com ara, fustes tractades amb llurs certificats de reposició d’arbres. Endemés de canya, canyots, espart, cànem, palma, jute, etc. convertits en trenats de llata i teles d’estera i elements que, perfectament recreen una indústria que hi havia estat arrelada a la Safor i les Marines, i alhora servirà per a rellançar industrialment, per tal d’aprofitar a l’ensems la neteja de rius com el Serpis, Vaca, Girona o el Gorgos.

Por això evoca un cert minimalisme des d’una construcció sostenible i natural a partir de materials de proximitat. Tradició pròpia de les Comarques Centrals.

La construcció fixa i desmuntable: ens permet la permanència durant l’hivern mitjançant el tancament del paral·lelepípede que abraça banys i magatzem amb un tancament mòbil de  fusta enllistonada sobre uns marcs. Fora de temporada i mercès a tal tancament, les dues construccions i la barra/taulell s’hi integren, tot generant un “balcó al mar” per al gaudi de residents i visitants, on es pot celebrar petits esdeveniments o classes de ioga, pilates, etc.

Una altra idea forta i fonamental en aquest projecto és la sostenibilitat. S’hi cerca un consum zero de tots els components i elements, integrant-hi panels solars que permeten cobrir les exigències d’A.C.S., electricitat i il·luminació de baixo consum com Led’s amb bateries que carreguen de dia i funcionen en enfosquir. Així com l’acumulació d’aigua, reciclatge de residus emmagatzematge en dipòsits sobre banys i magatzems o sota l’arena de la plataforma. S’insereix la utilització de materials reciclats, elaboració de baixa emissió de CO2. L’ús de materials tradicionals en els nuclis del xibiu ens permet d’eliminar els transports llargs i garantir un bon acoblament dels materials, com a elements de bon comportament en la zona que no requereixen de manteniment. En tractar-se d’un espai obert i protegit del sol, que aconsegueixen espais d’esplai i lleure en els dies d’estiueig.

La combinació d’aquests elements dissenyats a propòsit que hi concorren naturalment, en creen una arquitectura multisensorial que s’assenta en harmonia amb el medi natural que l’ambient actual ha foragitat, proporcionant un refugi natural i còmode dels elements creant-hi una sensació plaent i de sociabilitat.

 

 

Oficina del Canvi Climàtic de la Batlia de València

Deixa un comentari

El dia 14 de novembre de 2018 va eixir el resultat del Concurs per a l’elaboració del Projecte i Execució de l’Oficina del Canvi Climàtic de l’ajuntament de València. Oficina que està regida per la Fundació Observatori del Canvi Climàtic. Podria dir que l’hem guanyat, però no ha estat així. Una sèrie d’imponderables ho han impedit.

I va estar la nostra proposta la adjudicatària d’aital competició.

Però no va poder-se portar a cap. Circumstàncies estranyes ho han impedit. Silencis pregons així ens ho indiquen, si més no, certa renuncia a reproduir el concurs, aquesta vegada sense publicitat i en una tria de 5 empreses de dubtosa inclinació envers l’activitat front el canvi climàtic, la sostenibilitat, la producció d’energia provinent de fonts inexhauribles.

Prototip: MINIMUM SPACE

Deixa un comentari

Prototip de cèl·lula mínima habitable.

. A partir d’un contenidor del Port de València sense sostre (d’aquells que només duen una lona per tapar-los). El repte és la seua comercialització i la possibilitat de crear un entramat a partir de diverses unitats. Preu d’unitat bàsica: autosuficient amb aigua calenta sanitària ACS, autogeneració elèctrica, finestres motoritzades, alarma anti-intrusió: bany separat-estar-dormitori-cuina. 19.900,00 €.

Complint tots els requeriments legals. A més de les 3 R (Reutilització-Reciclatge-Reducció) com a hipòtesi d’aplicació.

 

L’enllaç al WEB Ací

 

Centre Cívic del Cabanyal-Canyamelar.

Deixa un comentari

Sobre la Zona Zero del Cabanyal: Un avant-projecte de Centre Cívic.

I n’afegim, també, un disseny a propòsit del merchandising i packaging que podríem fer-hi.

A continuació mostrarem un exemple de packaging, aplicable a tota mena d’objectes, tant de papereria, com aquells d’ús quotidià.

  • Conceptualització arquitectònica
  • IDEA GENERATRIU:

La idea que generà l’edifici com a contenidor d’activitats cívico-socials és la d’amarre dels grans vaixells sent atracats per petits remolcadors al moll. Aquest contenidor serà el primer d’una sèrie. Sorgeix com el pioner per a atracar el Poble Nou de la Mar a la seua façana marítima. S’atraca a la vora mediterrània d’una petita ciutat.  Fóra absurd atracar una nau partida en dos o tres. Cada “remolcador” que construïm constitueix un norai al què aferrar amb una soga la nostra ciutat i botar l’ancora al mar. Per això hem figurat una forma de remolcador senzill, quasi buit per dintre com un catamarà per omplir-lo de càrrega.

La idea senzilla i forta inherent a l’entorn proposada que advoca per ésser la xicoteta resposta de contrapunt a la degradació. Obert pel costat de llevant i nord, tancat a migjorn i ponent. Per qüestions purament climatològiques, tal i com es feia amb les cabanyes originals. Allò petit és bell, per tal de posar en valor el caràcter social i de reunió en aquesta àrea per a desenvolupar la vida normal i comunitària en aquesta població. Un propòsit que requerirà desenes d’intervencions semblants.

El funcionament hom pretén ser lloc comú d’encontre de la diversitat creativa i l’intercanvi. Confluència de tendències i debat.

Introducció de la fluïdesa espacial. D’aquí l’ús de grans finestrals que facen penetrar la llum i l’entorn immediat a transformar.

Talment com un laboratori de noves idees. De debat. Que ens puguem observar sense recels.

Introduint-hi els valors mediambientals, sostenibles i llur tecnologia tant passiva com activa.

Amb aquesta estètica dels casups de pescadors del Portitxol de Xàbia hem volgut inserir al Centre Cívic.

Açò que aportem és un senzill avant-projecte a desenvolupar. Esquemàtic. Hem deixat en el plotter l’obertura i eixida a la terrassa vegetal, l’obertura entre el vestíbul-hall i l’espai multi-ús al jardí obert veí, la definició de la sala d’exposicions-vestíbul-jardí….ídem amb la multi-usos per a conferències. La divisòria en tres del mateix espai per a representacions. Les instal·lacions que nos conduïsquen a aconseguir acostar-nos-en a un triple objectiu:

Edifici energia quasi zero – Edifici de emissions zero- Edifici de despesa quasi-zero.

La Qualificació de projecte i la Certificació energètica final ha de ser A.

No la B només, sinó anar més enllà. Estalvi i auto-generació. Són les condiciones auto-imposades. El que té una implicació molt potent sobre el disseny i el pressupost disponible. Amb la pretensió, quan es modifique la legislació des de Brussel·les, sia possible aconseguir un edifici de consum energètic realment quasi-zero.

  • ALÇATS: 

Alçat EST. Accés

 

 

 

 

Alçat OEST

 

 

 

 

 

 

Alçat NORD

 

 

 

 

 

 

 

Alçat SUD

DISTRIBUCIÓ:

PLANTA BAIXA

 

Estança Sup. m2 Estança Sup. m2
1 Gimnàs 100,76 7 Barra – cafeteria 19,75
2 Vestidors 1 25,00 8 Camerino + WC 34,16
3 Vestidors 2 26,77 9 Circulació horitzontal P.B. 36,90
4 Aula Taller 1 Cuina 45,02 10 Hall–Café-exposició- recepció 157,30
5 Aula Taller 2 Ceràmica 47,99 11 Sala multiusos 150,21
6 Cuina 17,14 12 Terrassa exterior polivalent 201,55

PLANTA PRIMERA

 

Estança Sup m2 Estança Sup m2
13 Aula 1 Música 48,33 16 W.C. + Neteja + magatzem 42,37
14 4 Despatxos 61,39 17 Instal·lacions 8,78
15 Aula 2 Ordinadors 45,13 18 Circulació horitzontal P1 22,10
  • ORGANITZACIÓ INTERNA:

Secció longitudinal esquemàtica per l’espai exterior, la doble altura, escales, aules i gimnàs.

-Vista del vestíbul-recepció des del corredor junt a escala i ascensor mirant vers la terrassa com a lloc de trobada. Podem veure a besllum el pujar i baixar de la gent com el tràfec de l’ascensor pel vidre de separació

L’espai de vestíbul d’entrada o Hall és un espai a doble alçària. Un espai de claredat, de transparència i d’atracció obert a dos dels seus murs amb cristalleres. Un far d’atracció. Un espacio clarejat per la llum natural. Interaccionant-hi entre interior i exterior. Que pot obrir-se a la manera de contenidor multiusos, per a la recepció i vigilància. Per a emplaçar-se prenent quelcom amb amics mentri-mentres es veuen exposicions o representacions de qualsevulla mena en companyonia.

Un espai central que pot ser complementari o completar, en caso de necessitat, tant el de multiusos que s’enretire els panells com  obrir l’encristal·lat que uneix l’espai exterior de terrassa polivalent immediata.

Això provoca que puga haver una interacció entre llurs usuaris i la possibilitat de crear una petita Biblioteca que ajude a “emplaçar-se” en aquells espais comuns, d’interacció, de relax compartit.

Sala multiusos també s’obre al vestíbul com a la terrassa exterior. En té la capacitat de dividir-se, alhora en 3 sub-espais internos. S’ha optat també per donar-li doble altura, per si calgués realitzar una activitat que ho requirís.

El nucli de “cuina” junt a “cafeteria” prop de l’entrada i l’aula de “cuina/gastronomia” s’hi han agrupat en proximitat per depurar i deixatar els productes oliosos en receptacles soterrats a l’efecte.

La Comunicació vertical escala i ascensor hidràulic es deixa en el corredor per a que siga filtrada per recepcionista i control. Es produeix en un nucli central al què s’accedeix des del passatge de PB i arriba a 1ª planta. En Projecte s’hi desenrotllarà el seu accés a terrassa superior per a manteniment tant vegetal com foren implantar horts urbans, bé com manteniment d’instal·lacions a desenvolupar en coberta.

A propòsit de la inserció de tecnologies aquest edifici pretén ser un cas pràctic que explique com funciona la sostenibilitat, tant passiva com activa. Un centre cívic d’interés pedagògic.

La PB de l’edifici ha de visualitzar i situar llurs usuaris diversos. Com a Centre de Majors, però també d’atracció per a d’altres edats. És absurda la pràctica segregacionista per edats.

Sala Multiusos i camerino (amb llurs lavabos i aseos) conformen una unitat funcional.

El petit i curt corredor és estructurant. Què condueix a les Aules de cuina i de ceràmica situades en P.B. per poder portar totes les eines i estris de manera còmoda.

Al final del corredor – a tall de tap- hi és el compacte Gimnàs i dos vestidors connectats interiorment amb el primer. Directament.

El Gimnàs, tal i com suggereixen  les previsions de doble alçària situat i orientat vers el sud, doncs, s’usarà per a exercicis i s’il·luminarà suaument en meitat superior amb un frente de U-Glass, què és de fácil manteniment.

A la Planta 1ª s’ha traslladat l’Aula de música, que precisa un aïllament acústic superior i l’Aula d’informàtica i ordinadors junt als 4 despatxos, encloent-hi el de direcció que exercisca el control, així com també de magatzems (al final del corredor) que separa ambdues aules i l’espai d’ instal·lacions junt a ascensor i en la columna de cuines, instal·lacions, lavabos, WC, útils d’endreçar etc. Els despatxos, per llur dimensionat, són susceptibles i espais d’ús d’associacions veïnals.

La terrassa exterior és orientada vers nord de tal manera que la closca en esbiaixada cobert amb plaques solars i fotovoltaiques produïsca ombra en la parte inferior. Plaques que seran direccionables, tot cercant la incidència solar i impedint-hi el sobreescalfament en estiu i sí el caldejat en hivern.

L’orientació de la peça arquitectònica ha sigut fonamental d’acord a les estances i usos interns i externs.

  • Sud: Gimnàs amb la llum natural del U-Glass i espai d’exercici físic.
  • Este: Vestíbul de accés / recepció / cafeteria / Exposicions/ actes, etc. amb la llum natural del matí que nos caldege l’espai a doble altura des de primera hora fins el migdia.
  • Oest: Sala Multiusos i ceràmica amb la llum natural des del sud en la primera hora de vesprada por finestres corregudes en la 2ª que caldrien de protecció adequada front la llum rasant molesta a les vesprades. La concepció és de CATAMARÀ de construcció senzilla a base de tres murs convergents a mode de 3 quilles que contenen dos dipòsits d’activitats diverses.  S’ha cercat, així, una fluïdesa espacial mitjançant la possibilitat d’unir i separar espais en funció de les necessitats actuals i futures. Tot intentant defugir de  segregació  excessiva i tancada. Aquesta peça arquitectònica ha de funcionar com a esperó expansiu urbà i social. 
  • La mateixa organització d’espais en vertical i horitzontal s’ha concebut a partir de la hipòtesi de realitzar l’obra amb la màxima implicació de la prefabricació en pro de la reducción de temps de construcció i de costos per poder guanyar en qualitats d’acabats, llur durabilitat i desmuntatge en acabar son cicle de vida útil .
  • Es important també fer penetrar l’exterior circumdant que ens remembre que cal ser regenerat igualment.
  • Hom es tracta de tamisar l’entrada de llum exterior per estalviar al màxim el consum interior de manera passiva.
  • Sud: Terrassa exterior amb llum natural permanentment durant tot l’any i, alhora, servisca de parasol per a les activitats desenrotllades en planta baixa.
  • Matisant i minvant a voluntat la seua incidència segons l’ estació climatològica.
  • REPRESENTACIONS VOLUMÈTRIQUES. INFOGRAFIES:

Apareixen el segon slidershare superior

VISTA EN ESBIAIX DES DEL NORD-EST: Veiem la realització amb concret blanc d’alta resistència. Observem l’accés principal que deixa penetrar la llum. També el grans finestral esgarrats. Fóra recomanable l’ús d’algun element de control de la llum.

En la façana nord, que dóna al gimnàs, tenim la doble altura i l’entrada de llum a través del parament de U-glass.

Vista des de l’angle sud-est.  Veiem la continuïtat espacial de vestíbul i Sala Multiusos amb la terrassa exterior. Per això té una concepció polivalent espacial. La representació de la infografia amb el seu fondo actual nos impel·leix a acoblar dit entorn a la implantació d’una peça contemporània, que sia respectuosa amb tipologies tradicionals del barri/ciutat.

 

Vista D’OCELL des de l’angle SUD-OEST. En ella podem apreciar l’ús de la coberta vegetal que infon un gran estalvi energètic i d’ús només veure-hi els horts urbans, manteniment d’instal·lacions com ara l’ascensor, el parallamps i climatització.

Plaque solars i fotovoltaiques, eixides de fums, etc. que no s’han traçat per ser motiu de major profunditat que aquest mer avant-projecte i ideació.

  • DISSENY GRÀFIC I INDUSTRIAL:

Hom planteja el disseny d’un logo que representa el volum de l’edifici, amb forma de nau a la deriva. Aquest logo s’usarà tant per al packaging, com per a la representació gràfica del centre a nivell intern i extern.

S’hi presenta de la següent forma que hem col·locat al segon slider:

D’una banda, el logo anirà acompanyat de la denominació del centre Centre Cívic Cabanyal-Canyamelar, que alhora s’utilitza el joc de la inicial per tal de representar els 4 elements. S’aprofita la inicial per a augmentar la seua grandària considerablement i emfasitzar la designació del Cabanyal-Canyamelar, coincidint-hi amb la sigla del Centre i de Cívic.

 

 

 

 

HABITATGES A POBLA DE VALLBONA (CAMP DE TÚRIA)

Deixa un comentari

 

 

  SUPERFíCIES
UNITAT ÚTIL DESCOBERTA CONSTRUÏDA PP

E. COMUNS

CONSTRUÏDA

+ PP.EC

TOTAL

CONSTRUÏDA

BLOC 1
vivenda A1 1 43,20 12,15 50,40 10,14 60,54 60,54
vivenda A2 1 45,00 12,15 51,85 10,43 62,28 62,28
vivenda A3 4 44,75 12,15 51,85 10,43 62,28 249,11
vivenda B 3 70,00 81,90 16,47 98,37 295,12
vivenda C 6 70,00 13,20 84,15 16,93 101,08 606,45
TOTAL HABITATGES 15           1273,50
elements comuns planta 0 27,45
elements comuns planta 1 92,90
elements comuns planta 2 92,90
TOTAL E.C.       213,25      
SUP. CONSTRUÏDA SOTERRANI             596,10
BLOC 2
vivenda A2 2 45,00 12,15 51,85 10,41 62,26 124,53
vivenda A3 4 44,75 12,15 51,85 10,41 62,26 249,06
vivenda B 3 70,00 81,90 16,45 98,35 295,05
vivenda C 6 70,00 13,20 84,15 16,90 101,05 606,31
TOTAL HABITATGES 15           1274,95
elements comuns planta 0 27,45
elements comuns planta 1 92,90
elements comuns planta 2 92,90
TOTAL E.C.       213,25      
SUP. CONSTRUÏDA SOTERRANI             597,75
BLOC 3
vivenda A2 4 45,00 12,15 51,85 9,40 61,25 245,02
vivenda A3 4 44,75 12,15 51,85 9,40 61,25 245,02
vivienda B 4 70,00 81,90 14,85 96,75 387,02
vivenda C 8 70,00 13,20 84,15 15,26 99,41 795,30
TOTAL HABITATGES 20           1672,35
elements comuns planta 0 27,45
elements comuns planta 1 114,65
elements comuns planta 2 114,65
TOTAL E.C.       256,75      
SUP. CONSTRUÏDA SOTERRANI             780,80
TOTAL EDIFICACIÓ sobre rasant 4220,80
TOTAL EDIFICACIÓN sota rasant 1974,65
TOTAL EDIFICACIÓ           6195,45

La casa dels pares de Lázaro a Matanzas. Cuba

Deixa un comentari

A mitjans dels anys 1990′ vaig conèixer Lázaro, un jove cubà assentat a València. Vam establir una certa relació degut a que em trobava relacionat amb gent per a la què, jo, treballa. En intensificar la mútua coneixença m’explicà les penúries que passaven a l’illa en aquells anys de blocatge econòmic.

Desconeixia per complet la meravella que s’amagava en aquelles latituds. Només les referències d’alguns amics que hi havien viatjat a l’illa que parlaven del bon tracte humà i el paisatge brillant de la mar, platges i el deteriorament material que sofria.

N’estava amoïnat per la seua família que havia deixat a l’illa caribenca.

Un bon dia, veient que les coses que feia aguantaven i tenien un punt decoratiu més aviat poc carregat ni retòric, em demanà que dissenyàs una casa senzilla per als seus pares, doncs vivien en unes condicions força precàries i que ells anirien construint-la a Matanzas, a poc a poc, i ell des d’ací els aniria ajudant tant aportant-hi diner com alguns materials inexistents llavors a l’illa, però bastant comuns ací.

M’advertí, que allà, el ferro dels forjats era escàs i llis, sense corruga per a afermar el treball conjunt entre concret i acer, que els diàmetres eren del 8 o del 10 mil·límetres i que se’n servia plegat en rotllanes que es desplegaven i adreçaven en la mateixa obra per a servir d’armat de moments negatius. Allò em va fer transbalsar i pensar que, en la distància, podria esdevenir-se una solsida de la casa. I com solc fer, vaig “carregar el matxo” per si de cas fallava alguna cosa.

Podem observar, també, l’existència d’alguns materials ceràmics típics de les comarques de la Plana Baixa i Alta de Castelló per a banys de producció massiva fa dues dècades avui ja totalment descatalogats.

Vaig en recordar-me d’aquella prevenció de Gottfried Semper sobre la seua teoria de que els arquitectes europeus si estiguérem a l’Àfrica acabaríem construint com els constructors de les tribus africanes.

Perquè l’entorn i els materials a l’abast són els que n’hi ha, i no cap altres. Hi han passat els anys i des de fa un parell d’anys aquella casa que vam construir s’ha convertit en una mena d’hotelet per a ús turístic. Possiblement un dels recursos econòmics que pot tindre l’illa amb un esplet de recursos que revertisquen sobre els cubans en els propers anys sense abandonar la seua ideosincràsia i identitat.

En aquest cas, i més que mai, van fer realitat una d’aquelles línies de pensament que més m’ha influenciat com és l’archittetura povera.

Avui la casa que amb tanta tendresa vam bastir és una mena de petit hostal de nom:

tarjeta Hotelito Babalu

 

 

Unifamiliar a l’ELiana (Camp de Túria)

Deixa un comentari

Amb aquest habitatge unifamiliar vàrem intentar aconseguir la regulació tèrmica de tot l’habitatge, puix l’orientació era nord-sud en una parcel·la força estreta. En el fons bategava les lliçons d’aprofitament energètic solar passiu de l’arquitectura d’Edward Mazria

 

Per tal d’aconseguir el confort necessari interior sense afegir-hi gairebé més energia que la pròpia del medi acoblada a l’ús dels corrents d’aire creuats. Amés de murs d’una certa gruixa que tant en l’hivern com a l’estiu feren de conrtenidors de calor a l’hivern com de disipadors de la mateixa mitjançant el buc d’escala que funciona com una ximeneia de ventilació sempre que obrim certes portes situasdes estratègicament.

En el fons del disseny també subjau un joc de volums propi de Frank Lloyd Wright, però mediterranitzat.

Per una altra banda teníem la problemàtica de la foscor del garatge que vam solucionar mitjançant l’obertura d’una finestra de vidre dins de la piscina que enllumenava les estances del soterrani alhora que deixava visualitzar els nadadors des de dins estant.

L’arquitectura com a esdeveniment.

Deixa un comentari

PÒSIT CONCURSAL (2009-2015)

Des de 1991 fins a l’any 2000 només hi havíem concursat en quatre ocasions: el Centre de Salut de Vilamarxant, la intervenció residencial i rehabilitació de l’escorxador de Tortosa, el Concurs restringit del concessionari de Ford a la pista de Silla i els habitages de Promoció Pública del IVVSA als carrers de Quart-Carrasquer de VLC.

Entre l’any 2000-2008, en plena efervescència constructora només a quatre mes: Entorn urbà del centre històric de Sueca, la seu de Gandia del CTAV, Promoció del PAI Grau-Vell a Massamagrell i el del Logo de l’empresa CYPE d’Alacant.

És a partir de l’aparició de la crisi de treball de 2009 on comencem a replantejar-nos la finalitat dels concursos tan vilipendiats i discutits en la majoria de casos amb traces d’irrealitat realitzable. Sobretot per la manera de ser plantejats. Sempre amb l’espasa de Damocles penjant sobre els caps sobre l’existència de “tongo”. Que tot veient el resultat final sembla donar la raó als malpensats.

Per a nosaltres sempre ha estat una eina de coneixements. Deiem amb sornegueria: “ens agrada presentar-nos-hi i perdre’n”. Per tal d’enfortir la moral de derrota i esperonar-nos a trencar el malefici algun dia. Després de vint-i-tants concursos ja tenim material suficient per a detectar un pòsit que hem acumulat. També tenim el costum de revisar els guanyadors i accèsits, tot comparant amb el nostre que fa de patró de mesura. Per a saber on estem fallant.

No hem estat exempts de discussions dins de l’Estudi per tal de filar més prim i en els darrers temps hem fet un tomb cap a fixar millor la presentació i l’estètica dels prototips presents. Tendència contrària a la meua pròpia que negava presentar res que no fos construïble de manera seriada, industrial i econòmica. Els col·laboradors joves s’enfrontaven amb la meua dèria…en veure els guanyadors d’alguns concursos que eren incostruïbles i sols forjaven magnífiques representacions. I he acabat donant-los la raó, tot conjuminant una sèrie de trets que em costen, per formació, renunciar a la realitat íntima.

Entorn natural i urbà, ús de recursos no exhauribles i gratuïts, sostenibilitat real (no “propagandista”), modulació industrial, optimització de qualitat/preu, intent d’implementació de l’economia del Bé Comú, distribucions senzilles, insercions contrastants, programes oberts, l’arquitectura com a esdeveniment. I, sobretot, la gent, la societat ad hoc, l’activitat humana, animal, vegetal i mineral que relliga tot l’anterior perquè, sense elles, aquest teixit quedaria deixatat i inharmònic.

 

 

 

Ací hi ha una relació d’algunes de les nostres propostes.

Resum de concursos 2010-2015

Deixa un comentari

Hem bastit el slideshare amb alguns, no pas tots, tanmateix hem posat uns quants que ens feien més feliços. Com diem sovint a l’Estudi, ens agrada presentar-nos a concursos i perdre’ls.

I ens demanen, i guanyar-ne?…, tot responent: això deu ser fantàstic.

A la fi, van deixant d’un pòsit conduït per la sostenibilitat, la humilitat de saber que no hi ha dissenys eterns. Que la societat és cadascuna i que cap solució serveix per a una altra mimèticament.

Així i tot, de cada concurs n’aprenem a plantejar-nos lliurement situacions que algun dia podrem plasmar-hi. Un bon moment per a posar en valor tants i tants col·laboradors que hi han participat esplèndidament: Maria-Pilar, Inma, Emili, Pau, Pedro, Adriana, Carles, Heidi, Susana, Sabrina, Joan, Eva, etc.

Estudis previs de la més “moderna” església de València

Deixa un comentari

Des de 1984 que començàrem aquest treball com a estudiant d’arquitectura tècnica, després com a arquitecte a les ordres del catedràtic, però sobretot amic, en Rafael Soler i Verdú. L’home que més sap de cúpules valencianes actualment.
Possiblement les estructures antigues més agosarades de tot Europa en la seua execució. Extrem aquest força desconegut entre els propis valencians. Formàvem un equip molt cohesionat i amb força interés per la recuperació patrimonial. Presentàrem el treball en 1986 i tardaríem anys per a poder intervindre-hi. Seria en 1991, ja sent arquitecte i treballant a les ordres del mestre Soler.

 

Conferència sobre “Els perills de l’amiant”

Deixa un comentari

Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.

El lloc: Casal faller Trafalgar /Dama d’Elx. carrer d’Illes Canàries, 219.

Hora de començament  17:30 hores de 19 de maig de 2015.

Convocants:

Associació en defensa de els víctimes de l’amiant de València i Compromís pel País Valencià.

Hem confeccionat en l’estudi un slideshare i power point que farà de fil conductor de la nostra exposició. Ací vos el presentem:

https://www.youtube.com/watch?v=mp8iVDNXmv0

 

Bailén, 22

Deixa un comentari

Tenim un abans, un després i una dura batalla entremig engalada per un parell de plets judicials guanyats:

Un abans en què hi havia un edifici enfront de l’estació del nord de València. Un edifici fet malbé pel pas dels anys i la descurança dels propietaris. Un edifici comprat per un especulador de manual que anà fent fugir els seus llogaters. A la planta baixa una fleca amb el seu antic forn de pa. Ens van encarregar el projecte de rehabilitació. Prèvia declaració de ruïna tècnica de l’immoble. Ja sabeu: el cost de la rehabilitació superava un percentatge del cost del valor cadastral total.

Un immoble típic de classe treballadora, pròpia dels treballadors dels ferrocarrils, de la indústria dels anys 1920′ i de menestrals amb recursos mitjans-baixos o directament baixos. Cases de renda en la terminologia barcelonina de l’època. Una façana composta en estil “cubriente” segons l’en va definir l’arquitecte Almenar i Quinzà.

Consistent en alçar amb murs de bona gruixa coberts amb motlures fetes amb guix d’exteriors falcats amb tatxes i estopada, que donà lloc a l’estil de faisó afrancesada que tant caracteritza l’edilícia valenciana d’aquell mig segle de l’interval entre 1875 i 1925.

A l’interior navades o crugies de tres a quatre metres de llum sobre matxons de maó massís i terres de bigueta de fusta sobre bigues mestres entre matxons, revoltons de rajola prima, tot al voltant del buc de l’escala situat en segona navada resolt amb caixa de mig peu de gruix.

Ja sabeu, el cost dinerari de rehabilitar-lo era superior a un percentatge del seu valor cadastral. I així vam armar l’estratègia de la promoció. Hi havia un problema urbanístic consistent a mantindre i rehabilitar o refer la façana. Així vam fer una bastida que subjectàs la frontera mentre nosaltres per dins desmuntàvem tot l’edifici. Recorde com vanestintolar tot l’edifici amb puntals, sopandes i dorments. I des de la coberta mamprendre una perillosa tasca amb sols tres obrers, cap oficial. Els vells emprenedors, a València ciutat i rodalia, tenen aquest estil particular de fer-hi.

El gran emprenedor, malgrat saber més que una rabossa, tenia la llicenciatura en dret, ens obligava a estar a peu d’obra, confonent la direcció d’obra amb la tasca de l’encarregat, que així se n’estalviava.

En el després també vam tindre una mica de problemàtica sorgida per l’existència d’un gran pati d’illa de cases al que pertany l’edifici: Extramurs. Zona Sant Vicent-Jesús.

Que tenia i en té una forta protecció ambiental en el pla general. Protegida la volumetria i façana vam idear una solució amb estructura d’acer i revoltó de poliestirè pèr a llevar-li pes i augmentar-hi l’aïllament. El disseny dels habitatges fou pràcticament fet ad hoc, doncs els mateixos eren col·locats a gent que eren coneguts del promotor. Per això ens eixien dúplex i diverses tipologies sobre el mateix a pleret del comprador. A més d’un baix amb altell, mitjançant l’estratègia espacial d’enfonsar-nos sota terra. Sempre exprement les volumetries.

Bo i Jugant amb l’espai interior zevià i el seu torçament. Malgrat la manca de la fluidesa espacial que vam aconseguir sols entre els envans mòbil d’una cuina amb el seu estar contigu.

Una arquitectura modesta que sols renova els modes de viure darrere d’una màscara impostada.

Hom no podia fer volar gaire els voladissos de la façana de darrere. Nosaltres volíem donar molta claror a un edifici de planta d’Eixample, d’aquells de corredor que es menja tota la superfície servida a costa de la superfície servidora, segons la terminologia encunyada per Louis Kahn.

PS: sempre podrem dir que nosaltres vam ser-hi en eixe mosset de la ciutat.

Una reparació real d’aluminosi.

Deixa un comentari

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

http://issuu.com/josepblesa/docs/memo_bas-exe

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.

LABOURER’S RISK (1)

LABOURER’S RISK (2)