Mai no trobo el temps de fer-ho però un dia o altre m’he de posar a llegir els escrits de viatge d’en Sergi Unanue. Estic pensant d’imprimir-los però potser ell ja ha tingut la mateixa idea: els podria trobar en llibre?
Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre (tot i que possiblement no pas degut a la nostra presència).
Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.
Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera desconcert.
Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.
O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.
Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.
(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)
La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.
Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández de la CUP caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan denuncia corrupteles o la fermesa de quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. Per cert, quin luxe, poder disposar de gent com ell a qualsevol lluita.
A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.
Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.
PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).
Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot
Vicent Andrés Estellés
Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.
Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia al poder els mateixos que en gaudien en el règim anterior i cedia unes engrunes als convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.
Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos dels continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.
També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en el fet que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.
Però la consciència que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.
Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autoorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.
Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants…, després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.
Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.
I sí! La indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! No ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos”, amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, això seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.
Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des de la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrere no hi ha res i és conscient que només podem avançar.
Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.
La revolta catalana continua.
Ramon Muñoz Salló. Membre del CDR Salt.
Salt, 16 d’octubre de 2019
Viure a prop de l’aeroport comporta avantatges i inconvenients. Un dels avantatges és que estàs a prop d’un lloc on s’hi lloguen cotxes a preu més baix que no pas a ciutat. A més, anar a recollir o deixar un automòbil no deixa de ser una bona excusa per poder fer una bona passejada en bici.
Un altre dia parlarem de fins a quin punt surt a compte llogar un cotxe a l’aeroport però aquest divendres passat en vaig anar a buscar un, de cotxe, i ahir dilluns vaig anar a tornar-lo:
Hi ha moltes rutes entre casa i l’aeroport i en un altre post ja en vaig descriure una. N’hi ha moltes més que potser un altre dia explicaré però la qüestió és que això de no estar lligat a la possessió d’un cotxe te avantatges en què potser no penses quan et planteges de prescindir de l’automòbil privat (o de la seva possessió, més exactament). Per exemple, poder fer uns quants quilòmetres de passeig en bici cada cop que has de menester un cotxe.
No sé si els amos d’Espai Gironès menystenen la gent que va en bici o simplement no s’han aturat a pensar que també consumim i gastem diners. Si ens tractéssin més bé, no aniríem més sovint i amb més bona predisposició a comprar-hi? Tampoc no és el que costaria posar un cobert o unes quantes places d’aparcament més, i protegir-les de les motos.
Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que reconec que sóc bastat escèptic respecte el que pugui passar.
Potser sí que vam ser massa càndids i un cop desenganyats costarà tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el camí cap a la independència no va acabar la feina que els havíem encarregat.
Ara som menys innocents, diria. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas sense peatges. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.
Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha evolucionat al ritme dels esdeveniments. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi. Una elit que es va treure de la màniga la Santa Inquisició és capaç de qualsevol cosa.
Dimecres passat, un dels altres dos ciclistes del departament em va deixar la bici de carretera i avui l’he anada a provar. Vull comprovar si la bici de carretera m’enganxa o no, i he anat fins a Bonmatí, després he pujat a les Serres i d’aquí he baixat a Llorà i tornat a pujar a Adri.
La carretera de Bonmatí està bé però té massa trànsit perquè m’agradi i això que era diumenge i n’hi havia poc; també he de dir que la gran majoria de cotxes s’apartaven de mi en avançar-me. Cap a les Serres no hi he trobat trànsit, i he trobat que la pujada a Adri se m’ha fet curta.
El que m’ha costat és acostumar-me al manillar, que és més estret que el de la bici que faig servir normalment. Tenia la sensació que la bici se me n’anava.
Les espardenyes han estat un martiri. L’amo de la bici també m’ha deixat les sabates però resulta que calça un número menys que jo i he hagut de patir per fer tota la ruta amb les sabates posades.
Potser la part més positiva ha estat la distància coberta, que ha estat més de la que hauria fet amb la bici híbrida perquè té els pneumàtics més amples i per tant ofereix més resistència perquè s’arrapa més al terra. Tampoc no és tan lleugera.
Tot el camí he tingut la sensació que anava molt de pressa, molt més que habitualment, tot i que quan he arribat a casa i he mirat les dades a l’app he vist que la mitjana de velocitat era només un km/h més ràpida que l’habitual de les sortides amb bici de cicloturista. Inclús la velocitat punta que he agafat ha estat menor que la màxima a què vaig arribar dissabte passat. Suposo que si m’acostumo a les condicions d’aquesta bici m’embalaré més.
Com cada primer dissabte de mes, paradeta CDR-ANC al passeig. Mantenim les brases perquè ressorgeixi la flama.
El fet que els recursos dels governs per distreure la gent hagin passat de les lluites de gladiadors als partits de futbol em fa pensar, a vegades, que la humanitat ha avançat molt en els últims 2000 anys. Tanmateix, hi ha alguna cosa d’animal en nosaltres que encara fa que ens sentim impel·lits a cometre, que no puguem evitar de cometre, les barbaritats més espantoses.
No sé per què però quan penso això de seguida em ve al cap l’anomenada Massacre del dia de Sant Bartomeu, que va deixar patent la persistència d’aquest caràcter animal, però encara és més recent la Nit dels Vidres Trencats i tota la maquinària que els nazis van crear per eliminar la gent que no consideraven prou «humana»; ves quina ironia! Fa pocs anys, les matances de tutsis i hutus a Àfrica central van actualitzar aquesta mena de gen bestial que encara portem a dins, i en els Balcans es va demostrar que els europeus podem arribar a ser tan salvatges com qualsevol.
Comparo aquestes matances amb el Mobile World Congress o el projecte StarLink o les últimes novetats digitals i veig tan clar el contrast entre el progrés tècnic, imparable, i l’evolució diem-ne ètica de l’espècie, indolent i parsimoniosa per dir-ne alguna cosa, que no puc deixar de pensar que anem coixos, que la “humanitat” no és encara més que un objectiu que encara no hem assolit. Som homo sapiens, potser sí, però encara no pas homo homo.
Bé, res, cabòries que em vénen al cap avui que he llegit aquest article de la universitat de València.
És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.
Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.
M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.
La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.
Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.
La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.
Efectivament, no podem pas abandonar el camp de batalla per honorar les baixes.
Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria o bé una de prou baixa per tal que els acusats ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?
Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres que ens hem cansat de repetir: “no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida”. Penso que el govern espanyol en podria treure un bon rèdit i encara que la dreta cavernícola protestés s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconseguia desorientar altra vegada el separatisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.
De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén l’argument de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però nosaltres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.
Llegit! Al final, molt més satisfet que decebut tot i que les expectatives que havia posat en aquest llibre d’en Tom Wolfe em feien patir perquè eren molt altes i a vegades passa que si poses moltes expectatives en alguna cosa acabes jutjant el resultat d’una manera més estricta i pots suspendre coses que d’altra manera, sense expectatives, aprovaries.
També he trigat molt més a acabar-lo del que em pensava perquè darrerament he estat molt enfeinat i, a més, també he de reconèixer que em costa llegir llibres de 700 pàgines. Això ha matisat la satisfacció de llegir una obra que és un no-parar de frases enginyoses i situacions rocambolesques. Potser masses, algú podria pensar; tampoc no m’ha semblat que totes fossin tan brillants i crec que alguna se la podria haver estalviat sense que la història en sortís perjudicada.
El balanç és molt positiu, tanmateix, i trobo que és un llibre poc menys que genial. Es tracta d’una sàtira de la Nova York de la dècada de 1980, dels yuppies que es pensaven que eren els amos del món, de la corrupció policial i judicial que propiciava un sistema que s’anava podrint, d’un periodisme sense escrúpols que només volia titulars al preu que fos; en resum, d’una societat que vam tenir sort de deixar enrere tot i que, llibre a banda, veiem que ha deixat uns hereus que malgrat tot sobreviuen i ens fan la vida més difícil del que hauria de ser. És un llibre de bon llegir, distret, amb moltes situacions divertides i algunes d’hilarants, amb descripcions magistrals de situacions i personatges, amb una càrrega satírica impressionant.
Potser el que m’ha interessat més ha estat el detall amb què descriu els personatges, que he trobat detallats, minuciosos, coherents amb cada història personal, brillants; és possiblement el que m’ha fet continuar llegint quan el gruix de pàgines que em quedava em tirava una mica enrere. El yuppy protagonista, per descomptat, però també la seva amant i tota la família encara que tinguin papers secundaris, més discrets. I el reverent Bacon, una caricatura extraordinària, amb el fiscal àvid de poder i el seu ajudant escalador, el periodista cínic del diari sensacionalista, el jutge geniüt i moralista…
La pregunta que em faig, tanmateix, és si tot aquest sidral tan ben travat no es podria haver escrit en la meitat de pàgines que ocupa “La fira de les vanitats”.