A la gent tòxica
M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.
La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.
Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.
La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.
Efectivament, no podem pas abandonar el camp de batalla per honorar les baixes.