Bloc de notes

Setmana febril

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre (tot i que possiblement no pas degut a la nostra presència).

Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera desconcert.

Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Dia a dia | s'ha etiquetat en , per jpip | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent