Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre (tot i que possiblement no pas degut a la nostra presència).
Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.
Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera desconcert.
Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.
O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.