Arxiu de la categoria: Dia a dia

4. Villandraut – Melhan-sus-Garonne (50 km, i en porto 211)

A la nit es posa a ploure. Què dic, ploure, cauen llamps i trons i plou a bots i barrals! Veig la claror dels llampecs a través del sostre de la tenda, els trons tronen de debò, i les gotes que martellegen la tenda em fan rumiar què caldrà fer si comença a entrar aigua.

Però a poc a poc el xàfec baixa d’intensitat, jo em tranquil·litzo i al final m’adormo. Al matí veig que n’ha entrat, d’aigua, però no és pas cap tragèdia. El problema més gros que tinc és que ahir al vespre havia entrat la roba estesa amb l’esperança que s’acabaria d’eixugar i ara encara em sembla més humida. Els pantalons, més que molls estan xops per l’aigua del terra de la tenda. Ho embolico tot tan ben plegat com puc i a quarts d’onze, quan sembla que ha parat de ploure, em poso en camí. He sentit a la ràdio que a la tarda no plourà, i toco ferro perquè el meteoròleg no s’equivoqui.

Començo molt bé pel carril bici fins a Uzeste. Per cert, després he sabut que a l’església d’Uzeste hi ha la tomba del Papa Climent V, el que va dissoldre l’Orde del Temple i després va traslladar la Seu Pontifícia a Avinyó. Després he d’enllaçar d’alguna manera aquest carril bici que ja s’acaba amb el que comença a Castets-en-Dorthe, ja al costat del canal de la Garona. No tinc pas gaires opcions: agafo una carretera secundària (la D-222) que em porta a Langon, i d’aquí vaig seguint els senyals que indiquen Castets. La carretera de Langon no té voral però tampoc no gaire trànsit. Mentre pedalava m’he entretingut tot fent estadístiques i he comptat 4 cotxes per minut fins a la meitat de la carretera, i cinc o sis més a prop de Langon.

A Castets he trobat el canal i la primera resclosa, i el començament de la via verda al costat. He anat seguint amunt i he anat a parar al càmping municipal de Melhan-sus-Garonne (3’5 € per nit més 1 € per la fitxa de la dutxa). A la foto es veu la primera resclosa (o l’última) del canal lateral de la Garona (el riu que es veu a l’esquerra de la fotografia és, naturalment, la Garona).

A la foto de sota, en el càmping de Melhan. Per cert, no sé si hi té alguna cosa a veure el fet que Aquitània fos dels anglesos durant 300 anys, però un de cada dos turistes no francesos que trobo són anglesos.

3. Biganos-Villandraut (61 km, que en fan 161)

Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor i, a més, d’hora (bé, les 9, ehem!), però l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia sovint rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesat i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.

El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).

M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’assabento que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.

Són simpàtics i tenen ganes de xerrar, però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.

Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) al bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).

2. Lanton – Dune du Pilat – Biganos (50 km, i en porto 100)

La idea d’avui és anar a Biganos, trobar-hi un càmping, plantar la tenda i continuar fins a la duna del Pilat per tornar al càmping al vespre, però només de començar, catacrac! Pana, s’ha trencat una peça del remolc. Per sort, ho puc arreglar -precàriament- amb una mica de filferro que sempre duc entre les eines, però això em fa endarrerir la sortida altre cop fins a les 10 tocades. A més, aquesta reparació tan provisional em farà patir avui i tot el viatge, perquè no hi ha manera de trobar un recanvi de la peça a cap taller.

El càmping a Biganos, el trobo: Le Marache (12 € la nit tenda i bici, sense electricitat, és clar). Està una mica més ben equipat que el Coq Hardi, però per contra a la parcel·la no hi tinc cap arbre per estendre la roba amb un cordill de tronc a tronc. En fi, planto la tenda i continuo camí cap a la Dune del Pilat per tornar a la tarda o al vespre.

Els voltants del Bassin d’Arcachon són un reguitzell de carrils bici, però incomprensiblement les autoritats franceses no s’han molestat a plantar cartells indicadors per poder saber cap a on cal pedalar. Zero en senyalètica. El resultat és que tot i haver-hi carril bici fins a la Dune mateix, en realitat es triga molt a arribar-hi perquè el camí es perd amb massa facilitat.

Al final, però, hi arribo i pujo dalt de la duna. Impressionant! Hi ha una vista esplèndida de les Landes i del Bassin, i està davant per davant d’una illa que és Reserva Natural (du Banc d’Arguin) i es veuen tants ocells com vulgueu.

La gent que va en cotxe ha de pagar per l’aparcament, però si vas en bici no cal fer-ho, ha, ha. Tanmateix, no hi ha res perfecte, perquè per anar a la duna cal passar per l’aparcament i l’únic camí entre l’aparcament i la duna és una mena de “passatge del terror” ple de botigues, comerços de tota mena i paradetes de records; al final, un bar. Per cert, dir que està més ple que la Rambla és quedar curt.

Torno al vespre i arribo al càmping molt cansat.

1. Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances?

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver escrit a mà. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de 10 i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les 10. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? Potser no, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que també és a tocar de la costa. L’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

Avui, la idea és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenquem a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja veurem indicada una via verda que travessa la carretera que estem seguint. Hi entrem cap a la dreta i aviat arribarem a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping, perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

II. Montaigne

Aquest matí hem voltat per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé per la visita i per les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que ja de petit sapigués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, envoltat de còmics.

I. Carretera i manta

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per sopar. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però per compensar-ho tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.

 

Flaçà – Gola del Ter

(en preparació)

(…)

Cal sortir de la plaça de l’estació de trens i anar a trobar una carretera que passa just pel darrera (per exemple, anar cap a la dreta per la carretera que porta a Bordils i, just després de travessar les vies, girar a mà dreta i seguir la carretera; sabreu que és la bona perquè al cap de pocs minuts passa per sota d’un pont estret pel damunt del qual circula el tren). Seguir la carretera cap a St Llorenç de les Arenes (en pujada) i Foixà. Just abans d’entrar a Foixà, cal tombar a mà esquerra en direcció a la Sala i, tot seguit, Parlavà. Després, cap a Fonolleres i Serra de Daró (pels afores). Aquí cal travessar un pont i passar a l’esquerre del Daró. Tot seguit, seguim la pista cap a Gualta i deixarem el pont vell a mà esquerra, sense passar-hi. La carretera ens durà a travessar la carretera principal per un punt perillós perquè sol haver-hi força trànsit (sobretot a l’estiu). Anirem a parar a un extrem d’un pont que, si el travessem, ens farà entrar a Torroella de Montgrí. Si no el travessem, continuem la nostra ruta vora el Ter, que tenim a la nostra esquerra. Anem en direcció al càmping El Delfín Verde, just al sud del qual hi ha les Basses d’en Coll.

(…)

Primer dia de viatge

Sempre m’ha costat molt llevar-me al matí, i avui, tot i les expectatives que tinc posades en el dia, no és pas una excepció. Hi ha coses que l’organisme no pot tolerar, i una que el meu no suporta és l’activitat matinera.

És molt aviat i la fresca del matí m’acompanya fins a l’estació. El tren duu la meva pell de gallina fins a Figueres i allà, ja mig despert, començo a fer dit quan són cap a les vuit del matí. El primer que em convida a pujar és un noi que em porta fins a la Jonquera; després li prenen el relleu un valencià jubilat i la seva dona suïssa, que m’acompanyen fins a Montpeller; en tercer lloc, una parella que em fa pensar en l’Elisabet i en Joan, guapos i trempats tots dos, fins a Toló; i a partir d’aquí un grapat de gent diversa fins a Savona, no gaire lluny de Gènova.

No he trigat cap vegada gaire estona a ser recollit, i els cotxes que m’han carregat han anat bastant accelerats; l’últim, el d’un empresari italià que venia d’una exposició a Saragossa, no ha baixat dels 180! No sé, potser és que no marcava bé la velocitat però de debò que semblava que voléssim. Per cert, que aquest senyor m’ha explicat que un cop al mes portava la seva senyora espressament des de Milà a un homeòpata que traballa a Girona.

Vet aquí com ha anat el primer dia de viatge.

Pesats…!

Ahir, altra vegada van insistir-hi. Ja els ho he dit molts de cops, com va anar, no sé pas què més volen que els expliqui. Era ser un viatge llarg però vaig fer-lo curt, vull dir que vaig anar molt de pressa per fer tot el camí. Vaig tenir molta sort. Si hi tornaré? Potser sí, no ho sé. Però de moment vull estar uns mesos per aquí. Ara no tinc gaires diners, i el que hauria de fer és estalviar. Sí, ja sé que per viatjar en autostop no calen pas gaires calés, però fer dit és una mica com una loteria i a vegades tens sort i a vegades no. Vale, d’acord, jo en sé molt, de fer dit, però tot i així…

Aquell dia que vaig venir de París a aquí va anar molt bé, ja ho sé. I això que estava cansat pel viatge des de Londres, però m’hi vaig gastar els diners que em quedaven, entre el bus i el ferry, i a París l’únic bitllet que tenia va ser pel metro fins als afores. Al començament em va costar una mica, que m’agafessin. Primera, suposo que a aquella hora del matí, tan aviat, estranya una mica veure un jove que fa dit, i a més el lloc no era pas gaire bo. Jo sempre procuro fer dit a les benzineres, sempre us ho he dit, aprofitant que el cotxe ja està parat, però en aquell cony de carretera no n’hi havia cap i em vaig haver de posar palplantat, amb la motxilla als peus i la mà de cartró senyalant el cel. Em sembla que aquella mà ja l’havien vista. Ah, no, que se’m va trencar en un dels viatges, és veritat, i després ja la vaig llençar. De fet, no la vaig pas fer jo: va ser en Thorkild, el dia abans que jo me n’anés. En Thorkild és el fill d’en Helmut, sí. Doncs s’hi va estar una bona estona entre dibuixar la mà en una capsa de cartró, ben grossa, i després retallar-la. Feia com tres o quatre vegades la meva mà i es veia d’una hora lluny. Era simpàtica i per això la gent es parava quan jo feia dit a la carretera. Però una de les vegades que em van pujar, em sembla que cap allà a Lió, una noia que acompanyava el conductor que es va parar s’hi va asseure al damunt i la va ben xafar. Mala sort. I això que després encara em van anar agafant fins aquí. Sempre deia als que m’agafaven que em deixessin a prop d’una benzinera, encara que ells seguíssin el camí més endavant. Ah, i una altra cosa bona és pujar només als cotxes que fan molts de quilòmetres. A vegades és millor… No, a vegades, no: sempre és millor (a menys que estiguis desesperat, és clar) renunciar a algú que s’ha parat per pujar-te si va només uns pocs quilòmetres més enllà i esperar algú altre que vagi més lluny. I, és clar, el que va de primera és poder entrar a l’autopista perquè allà sí que la gent fa més de quilòmetres. Llavors encara és més important insistir que et deixin a la benzinera anterior a la sortida que el que et porta vulgui agafar, així pots buscar-hi algú amb més facilitat per continuar el viatge.

Un altre referèndum

Titulo “un altre” perquè per a la meva generació “el referèndum” serà sempre el de l’1 d’octubre de 2017.

Escric aquest post 35 anys més tard (al 1986 jo en tenia 23 i ara en tinc 58). Resulta que avui fa molts anys (12 de març de 1986) va tenir lloc el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. El resultat a Salt va ser de 4.449 vots en contra d’entrar-hi i 3.809 vots a favor. 422 vots en blanc i 95 nuls. L’abstenció va ser del 36,34%.