Bloc de notes

Avui tenia ganes de pedalar i quan he deixat el cotxe de lloguer he volgut tornar de l’aeroport a casa per Riudellots i Fornells. La sorpresa ha estat quan poc després del veïnat de Mas Serra he passat per sota la via del tren i m’he trobat el pas barrat:

Resulta que la forta ventada d’aquests dies que hem estat al Pirineu ha fet caure més d’un arbre, i no pas només al Pirineu. Però això no ha estat pas tot. He hagut de carregar la bici a pes per pujar dalt la via i poder continuar, però un cop a dalt m’he trobat que això de “més d’un arbre” anava de debò. Tot el tram que va des d’aproximadament Mas Goy fins a l’ermita de Sta Maria del Castell (però per l’altra costat de via, és a dir, entre la via del tren i l’Onyar), uns 500 metres, era impossible de seguir degut a la gran quantitat d’arbres caiguts. He fet alguna foto des de dalt la via:

Tants arbres en el mateix costat de via és estrany, i suposo que l’explicació és que els operaris de Renfe han arrossegat al camí tots els arbres que el vent havia fet caure damunt la via del tren. Aquests arbres afegit als que ja devien haver caigut al camí han fet un tap de mig quilòmetre que ha barrat el pas pel camí. M’imagino que ben aviat algú l’obrirà al pas.

Més concretament, tot això ha estat al llarg d’un tram de via al voltant d’aquest senyal, que suposo que indica el quilometratge del ferrocarril.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Una altra arbitrarietat de la colla de jutges autoanoments “Justícia espanyola” ha volgut matar la campanya Consum Estratègic de l’ANC al cap de sis mesos de néixer. Ja veurem com acaba perquè ara es presentaran recursos i tota la pesca, però aquesta sentència està dient que la campanya els fa mal.

Ens indiquen el camí a seguir: aquest, el d’atacar-los en tant que consumidors que som. Decidim amb coherència on gastem els nostres diners i ja tindrem mitja guerra guanyada.

Avui TV3 ha emès un petit reportatge sobre les figures que fa temps que l’Oriol escampa per les parets de Salt. No sé si ja n’havia parlat en algun altre post.

https://www.ccma.cat/video/embed/5988171/

Abans de l’última Fira del Cistell vaig trobar per casualitat l’Oriol que precisament estava acabant la senyora del cistell que hi ha al carrer de la Processó, molt a prop de casa. Ho feia davant l’admiració de dues dones, holandeses o alemanyes, que passaven nit a l’hostal de la placeta.

Gràcies, Oriol, per dedicar-hi temps i difondre i compartir aquest llegat i aquests records. No deu pas haver-hi gaire diferència entre les feines anònimes del segle passat i les d’aquest: als homes i dones que feien de cistellaires poc es devia valorar el seu art, i avui, la major part de la gent que passeja per dant de les teves figures, Oriol, no hi paren atenció. Tant llavors com ara hi ha molta gent senzilla i discreta que passa desapercebuda i no surt als llibres però tanmateix fa coses que mereixen reconeixement.

La notícia del dia (del mes!) és que el tribunal de Luxemburg (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg) ha fet saber que el vicepresident Junqueras hauria d’haver gaudit d’immunitat des del moment que va ser escollit representant al Parlament Europeu.

Això serveix d’alguna cosa?

Si ho he entès bé, la sentència no diu pas res sobre la sentència imposada sinó tan sols que el tribunal que jutjava en Junqueras l’hauria d’haver deixat anar a prendre possessió del seu escó quan el van escollir mentre estava essent jutjat.

Preguntes: si el van jutjar quan hauria d’haver estat al carrer, es pot invalidar la sentència? en Junqueras s’hauria quedat a Brussel·les quan hi hauria anat a prendre possessió per comptes de tornar perquè l’acabessin de jutjar a Madrid? és gaire comparable a quan el TC va rebutjar parts importants de l’estatut que ja havia estat votat i aprovat pels catalans?

Em diuen que s’està treballant per destapar un altre cas de corrupció a la comarca (i s’escampa un pèl més enllà). La cosa va de serveis socials per gent vulnerable i la cosa ja no fa vergonya, fa fàstic! La investigació encara està en marxa però fa tanta pudor com la d'”Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter”. Aquest cas, però, encara més greu èticament perquè a més a més de robar la cosa pública es juga amb les misèries de persones vulnerables que necessiten ajuda.

De debò que una de les coses que més espero de la república que guanyarem serà que podrem deixar de dedicar temps a lluitar per un estat propi i dedicar-nos a fer neteja i procurar que l’estat que ens donarem sigui net i transparent, i aviam si tota aquesta manera depravada i mesquina de fer diners passa a la història.

Avui, el grapat habitual hem tornat a plantar-nos a la plaça de la Llibertat per reclamar llibertat per a la gent represaliada i per al país. Constància, perseverància, persistència, fermesa. Regularitat. També confiança, fraternitat, estima, companyonia.

Hem aprofitat per repartir uns quants calendaris del CDR Catalunya i petar la xerrada per comentar la jugada que s’espera per demà (la intervenció del Tsunami Democràtic al Barça-Madrid) i les sentències europees que s’esperen per dijous i els propers dies.

Esperem i esperem el moment de tornar-hi. Estem a punt. Ni un pas enrere.

Ahir diumenge vaig anar a explorar una pista que feia temps que tenia ullada però encara no havia pedalat. Pujant per la carretera i poc abans d’arribar al trencant que es desvia cap a l’ermita de St Mateu de Montnegre hi ha un hotelet rural davant del qual comença una pista que baixa cap a Llambilles. Amb prou feines cinc quilòmetres de longitud i ets a baix. Ara que sé on va a parar, un altre dia la faré servir per pujar.

Per altra banda, no sé què passa últimament que no puc penjar cap mapa de google com cal, ni utilitzant l’opció “comparteix” ni la d'”insereix un mapa”. La ruta que m’he pres la molèstia de resseguir en el mapa sovint desapareix amb l’opció d’inserir i al seu lloc surt una ruta que passa per només una part del recorregut.

La revista Opcions acaba de publicar aquest desembre una sèrie d’articles a la secció “A fons” que volen explicar com tenim la qüestió de la mobilitat. Encara no he tingut temps de llegir-me’ls però coneixent alguns antecedents d’Opcions tinc l’esperança que siguin són prou recomanables.

Acabo de descobrir una (altra!) pàgina web que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editats a can BBC i que ofereixen una perspectiva mediambiental del present i també del futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com sol passar amb les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir cap interès especial a fomentar el pensament crític ni tampoc incentivar accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Com que el transport públic és el que és, quan a casa volem sortir del municipi i visitar algun lloc interessant per la raó que sigui, sovint hem de llogar un cotxe. Ahir tots quatre teníem pensat d’anar a trepitjar neu i veure isards, i com que amb l’autobús trigues hores interminables per arribar al Pirineu vam triar de llogar un cotxe. Vaig anar a buscar-lo divendres a l’aeroport i avui l’he anat a tornar.

Avui, però, no he fet el camí habitual amb la bici sinó que he provat de passar un tram llarg pel lateral de la carretera fins a Fornells; després Vilablareix i St Roc. El servei de mapeig de google no em funciona amb aquest recorregut, és a dir, no accepta d’insertar aquest recorregut en aquest post. Em pregunto per què. Pot ser que sigui perquè no tenen apuntat que l’autovia N-2 es pugui travessar a peu o en bici en un punt a prop de Fornells, a l’Altamira, i per això no em deixin apuntar aquest recorregut?

Pel que fa a l’experiència ciclista, hi he estat una mica més que quan passo per Cal General i Aiguaviva però per contra el ferm és en condicions més bones i no he hagut de suar tant per l’esforç.

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Un altre article d’en Xavi Oca al Punt.

La reacció popular a la sentència del judici contra l’inde­pen­den­tisme català ha dei­xat clara la capacitat d’organització i mobi­lit­zació d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bas­to­na­des, abu­sos i humi­li­a­ci­ons, pren més i més consciència.

…aques­tes for­ces seguei­xen essent inca­pa­ces de fixar i des­ple­gar una estratègia unitària de rup­tura.

Recordo que el començament de viure on estic vivint va coincidir amb el pas d’una sèrie de persones curioses per la plaça (cada pocs mesos) que em preguntaven pels arbres que hi creixen. Són uns arbres preciosos, especialment a la tardor quan les fulles canvien de color i tot seguit cauen de les branques; formen una catifa multicolor que és l’enveja dels altres barris del poble.

Llavors no en sabia el nom i vaig estar un temps que cada vegada que algú em feia la pregunta jo em proposava mirar d’esbrinar-ho quan tingués un moment. Malauradament, quan tenia un moment pensava en altres coses i la qüestió dels arbres de la plaça es perdia entremig d’algun plec del cervell fins que alguna altra persona curiosa m’ho tornava a preguntar.

Finalment, un dia que vaig pensar-hi va coincidir que estava amb una amiga que és probablement la persona que sap més coses de l’entorn natural de Salt. Ella em va desvetllar el secret del nom dels arbres: es diuen liquidàmbars.

Curiosament, ara que en sé el nom ningú se m’acosta mai per preguntar-lo.