Pedalada fins a l’aeroport
Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix per arrencar-la. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.
Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi; jo surto de Salt pel camí dels Carlins en direcció a St Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta duria a St Menna i el cementiri trenco a l’esquerra com si anés cap al Perelló. No cal pas que hi arribi: passo de llarg el següent trencant que hi portaria i continuo (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.
M’incorporo a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, hi ha un giratori. Aquí tinc dues opcions; si agafo la primera sortida, la carretera porta a Aiguaviva, on puc agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també duu a la terminal.
M’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda, que és un camí que està asfaltat només en els primers metres i que de seguida es converteix en pista de terra. Cal anar-la seguint paral·lelament a l’autopista, que em queda a l’esquerra (sempre direcció sud).
En un moment donat arribo una cruïlla una mica particular. Cal travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida, de manera que continuo altre cop paral·lel a l’autopista però ara la tinc a la dreta.
De seguida es veu (a la dreta) una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió higiene personal.
De cop, el camí se separa de l’autopista però no cal patir perquè torna a acostar-shi al cap de molt poc, fins al punt que un pont permet de passar a l’altra banda. Només de travessar hi ha dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Jo agafo la primera cap a l’esquerra i torno a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que torno a tenir a l’esquerra) fins que trobo una carretereta asfaltada que agafo cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ja sóc a la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafo cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portava i al cap de poc ja tinc la pista d’aterratge a la vista. Passo per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuo endavant fins a la terminal.
Total porta a porta de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.
En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats.
Sí, això potser també seria diferent si Napoleó hagués guanyat la guerra.