Haikus

LA PEDRA INSÒLITA

L’editorial Meteora va publicar el 2009 un preciós llibre, La pedra insòlita, que és una selecció de fotografíes d’Anna Vila. En elles les pedres de la Sandra, la seva filla, brillen en diversos escenaris naturals aprofitant les hores més favorables del dia, sobretot l’alba i el capvespre. Les imatges van acompanyades d’uns haikus escrits per Feliu Formosa, que dialogant amb les pedres al mateix temps dialoga amb la Sandra per considerar què pretenia expressar ella en cada una de les seves creacions. El resultat, cinquanta quadres fantàstics.

En un poble de la costa catalana i de cara al mar, a l’estiu de 2007 la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral i amb un grau indeterminat de deficiència mental, pinta. No hi sent i per tant no parla. Per comunicar-se fa servir el llenguatge gestual que normalment utilitzen les persones sordes.

La Sandra comença a pintar pedres imitant les dels nens que monten la paradeta a la plaça. Al mateix temps la seva mare, Anna Vila, fa fotografíes amb diferents fons, però buscant la máxima harmonia per a les pedres que pinta la Sandra.

Dins el silenci

com a l’atzar, sorgeixen

els colors càlids. (p. 38)

 

Ara somies

colors tòrrids. La pedra

 ja te’ls espera. (p. 44)

 

Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment al llarg de la vida de la Sandra algú hagués insinuat que mare i filla arribarien a dur a terme un projecte comú, la idea del llibre hauria esdevingut incomprensible. Doncs, la paraula imposible no  existeix i allò que ho sembla algunes vegades es fa realitat.

Sorgeix la posibilitat de fer-ne un llibre i que en Feliu Formosa escrigui uns textos: haikus. En  Feliu constata que la Sandra, aparentment, no tria els colors a l’atzar, sinó que reflexiona un moment abans d’afegir un color a la pedra. És com si realment calculés l’efecte final que vol aconseguir. Efectivament és així.

Veig com t’hi penses.

fins que et llances i pintes.

 Saps que ens captives? (p. 36)

 

Feliu Formosa recorre al haiku japonés (49 haikus i una tanka) per expressar amb poques paraules allò que li suggereixen les pedres de la Sandra. El poeta vol que el poema sigui alhora clar i suggerent, descriptiu i simple, i ple d’admiració per la feina de la Sandra.

Una olor d’algues

que ve del fons marí

sembla inspirar-te. (p. 64)