Haikus

La força del silenci

Haiku-dô

Publicat el 28 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Sam Abrams, en el pròleg de la seva antología del haiku, Llum a les golfes, diu: “S’han escrit haikus en català des de totes les tendències estètiques possibles: classicisme, realisme, simbolisme, expressionisme, avantguardisme, conceptualisme, minimalisme, postmodernisme… S’han provat tots els formats, com ara el haiku senzill, els haikus encadenats, els cicles o suites de haikus, la renga, els haibun, el poema líric sostingut a partir d’estrofes de haikus, el poema en prosa formada per haikus, els haikus cal·ligrama… Existeixen haikus en tots els tons possibles: líric, sentimental, melancòlic dramàtic, tràgic, còmic, irònic, satíric, crític…”.  

Voldria, però, reflexionar sobre el haiku com a “camí espiritual”,  partint del pròleg del llibre, en castellà, Haiku-dô – El haiku como camino espiritual,  de l’autor Vicente Haya,  arrelat a Barcelona i expert en poesia japonesa.

Donat  que el haiku té un  caràcter especular, tot esforç per desvetllar un haiku té com a resultat captar allò que sent el cor: la dimensió mística, la contemplació, trascendència… Més que d’un desxiframent, es tracta d’un acte de buidat i d’exposició al haiku com davant d’un mirall. La descripció pura, exacta, sense intromissions de jo, d’allò que succeeix fora del poeta. L’atenció plena al món que l’envolta. Una instantània de la realitat. Un instant atemporal: particular i universal a la vegada.

És per això que tant l’escriptura com l’estudi o la lectura del haiku pot convertir-se  en camí espiritual. Escriure haiku és un magnífic entrenament d’accés al misteri. És l’habilitat per captar la relació entre dos elements. Darrera d’una meticulosa indagació del haiku de difícil comprensió, es posa de manifest que el haiku japonés sempre fou una Via espiritual (Dô), una forma d’entrenament del jo, un procés de despertar sensorial, d’atenció, de naturalitat, d’autenticitat, de paciència, de despreniment, d’abolició de vanitat, i fins i tot del jo. El poeta desapareix de haiku, a fi que els seus versos captin l’essència dinámica de la realitat.

El haiku no és un joc literari: ha de commoure. El haiku és allò que el poeta fa sentir a d’altres a partir d’una experiència pròpia. Aquests altres són els qui valoren el haiku.

El haiku conté una emoció profunda que sorgeix de la percepció de la naturalesa. La pràctica del haiku ensenya a contemplar. És molt més que mirar intensament. Contemplar és estar, al cent per cent, ubicat física, mental, sentimentalment, en l’espai en què estem, en el temps que experimentem, davant les coses que es veuen i  davant les coses que no es veuen. Davant les que se’ns mostren i les que ens són amagades. El mirar no serveix; el mirar és estar al marge. Es tracta d’una commoció espiritual, en la que el jo no ha d’aparèixer en el poema, a fi que els versos captin l’essència dinámica de la realitat.

Si el haiku ens repta, hem sucumbit, i el sucumbir forma part del nostre entrenament espiritual. Sentir la necessitat d’afinar els nostres sentits és una manera extraordinària d’entrar a la realitat, com diu la poetessa Joana Raspall:

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.