Haikus

Apunts sobre el llibre de Matsuo Bashô, L’estret camí de l’interior (títol original japonés Oku no bosomichi), amb traducció del japonés i pròleg de Jordi Mas López. Comentaris basats en un anàlisi de l’obra del mateix Jordi Mas (2012) i de l’anàlisi de la traducció al castellà de la mateixa obra a càrrec d’Octavio Paz (1954), sobretot.

La lectura d’aquest llibre és una invitació a una manera diferent de vida, de pensament i d’espiritualitat. Recorregut amb força càrrega d’espiritualitat, i la seva meravellosa simplicitat el converteix en una experiència de gran profunditat.

És un llibre per llegir sense pressa. Llibre per trobar repòs enmig de l’activitat quotidiana. Deixa una irresistible sensació de quietud.

L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashô (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Bashô es va forjar un estil poètic a partir de lectures dels clàssics xinesos i japonesos, i l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores del haikai i del haiku.

L’obra té una fluïdesa extraordinària, sense que en cap moment l’acumulació de referències faci sentir que és excessivament artificiosa o que les experiències del viatge no són autèntiques. Estil sumament dens i concentrat, però que mai no perd la fluïdesa.

Viatge sobretot a peu, però també ocasionalment a cavall o en barca, amb Sora, company de viatge i també deixeble seu. El personatge protagonista el podem identificar parcialment amb l’autor, però mai ens diu el seu nom.

Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre mestres d’aquesta forma poética.

L’autor es presenta com un home malalt per a qui l’experiència del recorregut del viatge és una necessitat tan forta que està disposat a arriscar-hi la vida. A Sôka diu: “…m’esperona el desig de contemplar en persona, per primera vegada, els llocs de què havia sentit parlar tantes vegades. A la fi vaig resoldre que fos el destí qui decidís si podría tornar o no a casa…”

El diari narra cinquanta-tres dies de viatge que portà Bashô a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyô, havien cantat a la seva poesia.

El poeta va treballar quatre o cinc anys en aquest text força breu, retocant-lo incansablement per encaixar l’allau de referències a textos clàssics, tant xinesos com japonesos, en una prosa extremadament condensada i exigent, però que mai no deixa de ser fluïda ni de traspuar sentiments que encara arriben als lectors actuals amb tota intensitat. Passatge com l’inicial que expressa l’esperit amb què Bashô emprèn el viatge. Ple de referències a autors precedents, d’aquesta manera el text literari es tenyeix d’una melanconia plena de veus del passat.

Bashô no emprèn el seu viatge per tal de descobrir nous paratges, sinó per contemplar amb els seus propis ulls indrets famosos que els autors del passat ja havien celebrat. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashô, seguint la seva máxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Vol contemplar-ho amb els seus propis ulls. Però quan té aquests llocs al davant, les veus d’autors que coneix molt bé sorgeixen de manera espontània i es fusionen amb la seva propia experiència sensorial. Viatjar és, doncs, dialogar amb els poetes del passat.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, amb equilibri adequat entre les seccions en prosa i els haikus que s’hi insereixen, així com un assemblatge idoni de les escenes.

Habitualment els haikus s’insereixen a la prosa a partir dels seus elements prescriptius: l’estació, el moment del dia, les característiques geogràfiques, etc. La referència a autors precedents, de vegades es fa explícitament però de moltes altres explícita, perquè Bashô esperava que els lectors de la seva época les sabrien reconèixer i identificar. L’objectiu era que els lectors poguessin apreciar tant el nou poema com l’habilitat amb què el poeta rellegia els versos preexistents.

Efecte poètic a partir d’associacions motivades per la sensibilitat, l’afinitat sensorial dels elements, la sinestèsia té una gran importància. Intuició de l’instant, eternitzat per sobre del temps en uns versos intemporals. La mirada espiritual de la naturalesa.

El haiku que passa a centrar-se preferentment en la descripció de paisatges o de motius naturals, esdevé una mena de petit univers encriptat, de microcosmos, que serveix per reflexionar sobre la naturalesa humana i el seu encaix al món.

La forma de poesia col·lectiva de qué Matsuo Bashô fou el mestre indiscutible a la seva época, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla. Apareix, entre d’altres, el tema de la trobada amb unes prostitutes que li permet al·ludir a la vida de les dones d’aquesta professió.