marginàlies

El ganivet tradicional, esmolat a l’antiga perquè talli sense gens d’esforç, que escapça la part del palpís del dit que esguarda l’ungla de qui prepara molt curosament el dinar refrescant.
Un tall net, irreprotxable, exemplar.
Les gotes de sang que immediatament marquen camins que s’entorcillen per no anar enlloc.
El moix, que és el primer a sentir l’escarrufament greu de l’accidentat, cerca un bon amagatall per no haver de fer front a cap emergència que no atengui exclusivament la seva condició de domesticat.
La criatura, palplantada, que sols obre la boca per expressar espant i sentir com li desapareix el color de la cara.
Curt Cobain no fa cas de res, segueix cantant “Smells Like Teen Spirit” i els espantats, entre expressions de vertigen i inicis de desmai, veuen passar un mulat, un albí, un mosquit i la libido dels Nirvana que van a cercar afanyosament l’escapçall del dit, que es confon amb els trossos petits de pebre verd perquè no se senti abandonat.
L’accidentat que s’acuba lentament donant temps al cap perquè es prepari per colpejar el terra amb la intenció clara de cridar a sometent.
El cop escandalós, la mà esquerra de qui cau que dibuixa un arc imperfecte de gotetes de sang que tampoc no frisen de ser en terra, el crit angoixant de la criatura palplantada i la fua implacable del moix perquè no el puguin acusar de res.
L’aparició miraculosa de qui avicia els ceps que li faran el millor vi del món només per ell, que fica el dit de l’accidentat dins el saler i l’estopeja perquè recobri el món.
La sensació de ser-hi no enterament, sols parts del cos i de manera atribolada.
La incapacitat de dir res, provant de parlar sense vocals, patint per la llenca magra de carn del dit que ja no pot dir que és seva.
La quietud arrogant del ganivet, orgullós de tallar irreprotxablement i exemplar.
Algú se sent estúpid i contagiós curtcobainment.