marginàlies

Paisatges amb niguls cantaires
i una lentitud que fa mal
i templa alhora, sedueix,
serpeja com la timidesa.
Muricecs penjats a les dotze
del migdia omplen la vista
del morent que demana més
temps i molt més aire per retre’s.
Els turons d’herbes ventureres,
calma orejada, la volada
arriscada dels teuladers
maldestres, el pollancre enmig
de la clausura del silenci
amb calmants que juga amb la llum.
Ombres fugisseres vestides
de blanc, l’alarma que ningú
no atén, el socors ofegat.
Qui agonitza que diu ben clar
amb la mirada tan retuda
que ai!, encara pot somniar.