La pluja reblaneix el mal,
eixa fràgil cal·ligrafia
trèmula que fa germinar
l’ombra perquè la fosca imperi.
Plou sobre els taüts i ningú
no s’immuta, ningú no els plany,
tots bé que procuren que l’aigua
no els entri als ulls per fer-los mar
ni que la pluja es faci seva
la sang cansada de ser llei.
Entre el plaer i el dolor,
la crueltat de l’esperança
i els mots morts que encara desitgen
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!