marginàlies

Volia habitar permanentment la imaginació respirant l’aire dels somnis il·luminats per la fugida de les àncores, els nusos i els renecs que ens retenen lligats de per vida a la corporeïtat i a la rosada.
I estendre les paraules al sol com s’hi pengen el peixos per assecar-los.
Paraules seques per acompanyar els ulls que escriuen la crònica de la fosca, els excessos de la vida o les mancances dels sentits que distorsionen la claror.
I esperar, esperar el que sigui, allò que mai no hem gosat esperar; allò que no en té, d’espera; el que fa fàstic de l’espera.
Esperar el que ningú no diu que espera.
Esperar el que esperen els moribunds.