Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de setembre de 2004
0 comentaris

Sostres

Morbo, escàndol, vergonya aliena, “Escric molt bé”, pebrots, malastrugança…. en resum: Salvador Sostres. Els interessats pel desenvolupament d’aquest glossari ho tenen fàcil: només cal que activin l’opció de llegir la resta de l’article que hi ha justament aquí sota. Fins ara mateix, doncs.  (n’hi ha més)

 

* Morbo: El secret de l’èxit del “fenomen Sostres” rau, al meu parer, en el fet que molts aspectes de fons del seu discurs són compartits per molta més gent de la que en principi ho reconeix obertament. Certament les formes “sostrianes” són agres, barroeres, elitistes i políticament molt incorrectes però el missatge que hi subjau no és tan trencador ni tan original com vol aparentar. Aquesta ambigüitat del personatge Sostres (però també dels seus lectors) genera morbo, empeny a la lectura del que escriu i el converteix en motiu de conversa entre la gent. Un cicle que, en autoalimentar-se de manera constant, accelera el creixement del fenomen… fins el dia que ja no estigui de moda. La jugada, però, de moment és perfecta.

* Escàndol: És cert que la capacitat de la ciutadania per escandalitzar i per escandalitzar-se és molt variada. Pel que fa a mi, però, he de dir que freqüento el “Llir entre cards” i “L’avió de Pittsburgh” des dels respectius inicis i encara és l’hora que m’hagi de sentir ferit en la meva susceptibilitat. Digueu-me panxacontenta si voleu però tinc tendència a pensar que només s’escandalitza qui vol. O qui ja hi està predisposat, vaja. Al capdavall, qui no vulgui enrabiades ni mals de ventre que passi de pressa el full o que no pitgi el botó del ratolí. Mireu si n’és, de senzill…

* Vergonya aliena: Queda clar, per tant, que almenys pel que fa a mi les opinions del senyor Sostres ni m’escandalitzen ni atempten contra cap voraviu de la meva susceptibilitat. Ara bé, una cosa és l’escàndol i una altra ben diferent és la vergonya aliena. Una sensació, aquesta darrera, que sí que em fan sentir de vegades els seus articles…

* “Escric molt bé” (títol de la selecció d’articles de Salvador Sostres que li va publicar l’any passat Ara Llibres): Hoooome, francament, d’això n’hauríem de parlar més extensament. Diguem que al senyor Sostres se li entén tot. Massa, potser. I la prova -una prova preocupant, val a dir, pel que té d’indici sobre la qualitat de la seva escriptura- és que ja fa força temps que amb una lectura en diagonal n’hi ha ben bé prou per saber de què va (i contra qui) l’article del dia.

* Pebrots: Indiscutiblement els de Vicent Sanchis i Xavier Rius, directors de l’Avui i d’e-noticies.com, per mantenir sense vacil·lacions la tribuna del senyor Sostres en els seus respectius mitjans, tot i les pressions que em consta que han rebut i que continuen rebent. Aquesta constància els honora, a ells com a professionals i, de retruc, als mitjans que dirigeixen.

* Malastrugança: Si una cosa ha demostrat a bastament el senyor Sostres és la seva condició de malastruc. Lluís Bassat, David Madí i Artur Mas són algunes de les seves víctimes. Vistos els antecedents crec que Ferran Adrià, Valentí Puig i Paul Simon s’haurien de començar a amoïnar.

* En resum: Si Salvador Sostres fos fill meu alguns dies n’estaria ben cofoi (perquè se li ha de reconèixer que de tant en tant ens clava un article rodó). La majoria dels dies, però, estaria summament preocupat. Vaja, que seria un d’aquells progenitors que cada matí, davant del mirall, es pregunten: “On m’hauré equivocat?”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!