(La sèrie comença aquí) Mira que en fa d’anys que em dedico a recopilar esqueles peculiars, però em sembla que no exagero gens si dic que aquesta de la reusenca senyora Banús és, de llarg, la més estrambòtica de la col·lecció. Tant, que no vaig dubtar gens a fer-li una fotografia i penjar-la a Twitter amb
(La sèrie comença aquí) Els capítols finals d’aquesta sèrie els dedico a l’última esquela que he incorporat al meu arxiu perquè crec que s’ho mereix. Ho diré ras i curt: crec que és la més… peculiar de totes les que tinc aplegades. Per començar vegeu-la aquí sota tal com va sortir el dimarts 14 de
(La sèrie comença aquí) Una de les esqueles que m’espero amb més interès és la que cada 14 de febrer -des de fa més de vint-i-cinc anys- la família Serra publica per recordar els senyors Pere Serra i Guinjaume i Pere Serra i Casanovas, traspassats el 1988 i el 2005 respectivament. Jo les col·lecciono des
(Vegeu aquí l’anterior article) En El Punt Avui del 9 de març de l’any passat es va publicar una esquela que recordava el cinquè aniversari del traspàs del senyor Enrique García Baena. No era pas una esquela convencional: tota una plana (la 41 d’un dissabte) amb un llarg poema signat per la senyora Mariona Wesselo
Els seguidors d’aquest Bloc saben que una de les meves nombroses aficions a coses estranyes i poc útils és seguir les esqueles que es publiquen en alguns dels diaris que surten a casa nostra. I no em refereixo només a la famosa sèrie que cada dia 14 la família Martínez publicava a diversos mitjans amb
La columna setmanal de Francesc Cabana al diari El Punt Avui (llegiu-lo també aquí) és una de les meves lectures fixes. La d’abans d’ahir em va semblar especialment encertada i no em resisteixo a reproduir-la aquí amb l’esperança que us agradi també a vosaltres. Tingueu en compte que els destacats són meus. Dret processal i
Com que els temps no estan per a gaires retòriques aniré al gra: no us perdeu ni un mot d’aquest article de Salvador Cardús publicat abans d’ahir a la seva secció setmanal al diari ARA i que us reprodueixo a continuació. Els destacats en vermell són meus. Se’n penediran Salvador Cardús, diari Ara, dimarts 15 d’octubre
L’any passat vaig publicar un apunt —aquest— en el que, entre altres coses, parlava d’‘El dinosaurio’, el famós micro-conte d’Augusto Monterroso. De passada també esmentava de memòria una història de només tres pàgines que molts anys abans havia trobat en un còmic de ‘Mister Natural’, el personatge creat pel mestre Richard Crumb, i que em
Aviat farà tres anys que vaig escriure aquest apunt sobre el sou dels polítics. Un assumpte sobre el qual tinc la impressió que defenso una posició que no coincideix gaire amb la que podríem denominar com multitudinària. Què hi farem… Fa pocs dies el diari Ara publicava un article sobre aquest mateix tema signat pel periodista
Seré breu i aniré per feina: encara que feu com jo -que només llegeixo premsa en català i, naturalment, no españolista (creieu-me: NO CAL conèixer totes les opinions; n’hi ha algunes que, per sabudes i patides, no ens calen)- fareu molt be de llegir “El director”, llibre escrit per l’antic responsable del diari “El Mundo”
Aquest diumenge en els diaris que jo llegeixo han aparegut dos articles que reflexionen sobre la situació actual del moviment independentista, sobretot després del destrempador episodi dels pactes posteriors a les eleccions municipals, que m’han semblat dignes de remarca. El primer (aquest) és la col·laboració setmanal de Toni Soler a la darrera plana del diari
Tot just acabava de penjar l’apunt d’abans d’ahir –aquest en el qual parlava de la progressiva desaparició dels referents religiosos en la nostra quotidianitat- que vaig trobar a L’Independent de Gràcia, el setmanari del meu barri que llegeixo cada divendres, un article de l’activista de la cultura popular Guillem Roma Batlle que em va semblar una
Fa una pila d’anys que conec l’Àlex Eslava. No exagero: parlo del període 1982-1985, quan jo feia a Ràdio Obrera un programa setmanal de música que es deia “Els meus discos” (vegeu aquí). Gairebé quaranta anys, doncs. Aleshores ell es dedicava a fer de representant -és a dir, promotor, distribuïdor, venedor, propagandista, etc- de Discos Blau, el segell
En una entrevista que La Vanguardia Española acaba de fer-li al meu bon amic Xavier Mateu a propòsit de complir-se cinquanta anys del seu triomf en el concurs, ja mític, de TVE “Un millón para el mejor” trobo una referència al periodista Manuel del Arco que un parell de dies després del final del programa va
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: cinquanta anys exemplars (Article publicat al número 712 de la revista Serra d’Or, abril de 2019) Després de quatre anys de prohibició –i, per tant, d’activitat limitada per la clandestinitat– el setembre de 1967 Òmnium Cultural va rebre l’autorització governativa per funcionar com a associació i va poder reprendre