Primera part de la III Jornada de Psicologia i llengua, comentada
III JORNADA DE
PSICOLOGIA I LLENGUA.
Societat Valenciana de Psicologia
Facultat de Psicologia. Saló d’Actes. Divendres 5 de març de
2010
La
introducció a la conferència la va fer el rector degà Ramos, que a més de
donar-nos la benvinguda, va remarcar que la Jornada de Psicologia i Llengua ja
ha consolidat, amb la seua tercera convocatòria, un espai de reflexió al
voltant de l’àmbit de la psicolingüística. La nostra llengua no només està
amenaçada pel castellà, l’anglés també l’hem de veure com una llengua intrusiva
que ens pot fer molt de mal. Va fer un reconeixement als esforços de la
Societat Valenciana de Psicologia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de
tothom a qui, de forma voluntarista, s’apunta a la defensa i consolidació de l’ús
de la nostra llengua en la nostra societat.
Rafa
Castelló va començar la conferència en anglés per a explicar-nos seguidament
una anècdota que es produí en les intervencions del debat dels candidats a
rector de la Universitat de València. Diu que una persona del públic s’alçà i
intervingué agressivament, acusant a la nostra llengua de “provincianisme”, de
poc útil, i va voler fer veure que l’anglés era la llengua que havia de
preocupar-nos per aprendre i ensenyar. Per
contrarestar-ho, ens parlà de l’experiència del seu germà, professor de
periodisme a la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, que en donar una
assignatura en anglés, va considerar-la dolenta. Es donen situacions risibles
entre interlocutors de la mateixa llengua intentant parlar en una altra que no
és la seua.
Tot
açò ens porta a valorar la nostra llengua, a donar-li un valor d’ús, un valor de
canvi, i és clar que això són constructes socials, però si una llengua no té
valor d’ús ni valor de canvi, difícilment sobreviurà. Comença a fer l’analogia entre
valor i preu. Entre l’economia i la llengua. Una llengua és un recurs, una
relació, no és un dret individual, com voldrien els liberals, és, si més no, una
cosa entre dos. La llengua només existeix entre els dos (mínim), els seus drets
per tant són col·lectius.
Hi
ha diferents àmbits de relació, d’intercanvi. Posem un valor a allò que tenim,
que fem, o al nostre recurs. L’Estat i les diferents administracions tenen la
capacitat de donar valor als títols acadèmics, amb homologacions,
reconeixements, taxes de canvi. La política és molt important, i l’exemple el
tenim a la Constitució, on la taxa de canvi és desigual. També està el valor d’ús
que li donen els parlants. La conjugació de l’actuació de l’Estat i la dels
parlants serà la que regule l’ús de la llengua.
La
dimensió instrumental de la llengua: a més de la
funció comunicativa, li hem d’aplicar també una funció participativa, important per a valorar una
llengua. Una llengua es valora perquè serveix per a treballar, per a viure, per
a compartir. Cal fer una identitat comuna amb la llengua, i al nostre
territori, malauradament, no està gens lligada una cosa a l’altra. I ara sí que
es posà a parlar econòmicament de la llengua. Va dir que el capital competencial és el capital
fixe, i que l’ús és el capital circulant. Que un company escrigui en anglés
per a poder publicar és raonable econòmicament. I quant al nivell competencial,
mai ha estat millor que ara.
El
polític incrementa el valor de la llengua: fa falta per a entrar a treballar en
l’administració pública, però no se’n fa ús d’ella. Entrem en el mercat especulatiu, si tenim fàbrica (competències)
podem fabricar, no ho donem per perdut.
La identitat: si ser valencià és bo, parlar-lo també serà bo. Cal proposar
noves línees d’investigació. El valor no depèn només de les seua capacitat
comunicativa, sinó en la seua capacitat de relació, d’ús. La família li dóna un
valor afegit a la llengua, en aquest àmbit li costa més variar. En eixir d’aquest
grup la cosa es complica, i hi ha conflicte. Les llengües entre elles no
rinyen, els problemes estan en les persones, en els grups. Si allunyant-nos del
nucli proper, una llengua va perdent-se, cal plantejar-se noves maneres per
reviscolar-la.
Competències: només tenen més poder aquells que tenen competències en
tots els camps. Qui no sap és perquè no vol (hi ha moltes maneres d’aprendre),
si no aprèn és perquè es nega. Els únics que tenen una relació socialment
negativa són els qui només viuen en castellà, el monolingüe valencià, si
existís, seria un heroi.
Bé,
fins ací dóna per hui, seguirem amb una segona part, la de la taula rodona més
endavant.