Com tots els anys des de fa set, el Recital dels Innocents va ser el millor comboi de l'any no només per la qualitat dels artistes, sinó per la quantitat de participants: en una nit on s'ajunta el millor de cada casa, encara trobàrem a faltar alguns figures assidus -no vull dir noms- que havien apretat la nit d'abans i no estaven en condicions de repetir. En tot cas, el cartell va ser memorable, com sempre, i la nòmina de convidats -i de públic il·lustre- irrepetible; llàstima que molta gent no es quedara al ressopó, on els frikis del folk ja fa un parell d'anys que acaben improvisant un sarão. Ara, el millor de la nit i, ja oficialment, de tot l'any passat m'arribà en forma de llibre-disc-revista: ço és, el número 10 de la seminal publicació Moixama, trieditat per Bullent, Mésdemil i l'associació homònima junt amb el segon disc dels no menys inseminats Ovidi Twins, ambdós entitats ja presents en l'iniciàtic 4rt Congrés de Figures Mundials de l'any 2004 a Sueca...
Els anys que fa hui este bloq és l'edat dels meus primers records: d'un juny núvol a Gandia, del primer cotxet que em van regalar pel sant, de creure que pel sant també es feen els anys i encara tindre'n cinc o vés a saber; d'anar a pel pà i enviar-me a per canvi, d'El imperio contraataca a la perruqueria d'enfront; de Tomàs Tomaca, de Maria José vestida de combregadora per l'església del Grau i dels primers escabussons agarrat de l'escaleta dels Manacor. En tinc de més antics, com aquell de l'Escabussó (amb majúscula) en la piscina de la tia Joaqui, però segurament perquè els vaig vore, ja més granadet, projectats en Super 8 sobre el mur blanc de la terrassa. Potser d'ací seixanta anys este bloq tinga utilitat a l'hora d'ubicar uns records fragmentats per l'Alzheimer, però ara mateix pareix que siga una cosa en desús, sobretot des que molta gent, jo inclòs, se n'ha passat al twítter...
Hui que fa set-cents setanta tres anys de l'entrada de Jaume el Barceloní a Balansiya, set-cents seixanta de la mort de na Violant Árpád, quaranta-quatre de la del Che i trenta-tres de la de Brel, cent noranta-un de la independència del Guayaquil i quaranta-nou de la d'Uganda, setanta-un del naixement de Lennon i uns quants menys del de Pep Albinyana, aprofite per a reprendre el debat que vaig obrir fa exactament tres anys sobre el nom de la nostra terreta; ara, enguany espere que quede clar que la discussió no és al voltant de si Valencia deuria dur accent obert o tancat -que eixa és una altra-, sinó la conveniència o no de recuperar el nom de la ciutat com a homònim de tot el terreny davant la impopularitat de tots els altres: digueu-li comunitat, digueu-li regne, digueu-li país, digueu-li com vos rote, que tots els macrotopònims que ens hem inventat des de la creació del regne cristià -taifa de Balansiya inclosa- remeten al nom de la ciutat fundada l'any 813 138 abans de Crist pels romans amb el nom de Valentia. Sí o sí? Òc!
L'invent del crowfucking eixe aplicat a la gravació d'un disc no és nova; de fet, la primera notícia que en tinguí jo és quasi llegendaria, però certa: diu que els Extremoduro es van pagar la primera maqueta allà per l'any 89 amb cuponets de mil pessetes i que en van col·locar dos-cents cinquanta, una fita impensable per a l'època si no fóra perquè himnes com Extremaydura o Jesucristo García mereixien ser gravats en pedra. Dos-centes mil pessetes de l'època eren un dineret (més de mil cinc-cents euros ara), una menúncia en comparança a com han evolucionat els enregistraments.
Ací, els Arthur Caravan d'Alcoi crec que han sigut els primers del terreny en demanar la participació de la peada després que l'Arròs Movie de Marquet Sempere aconseguira ultrapassar el pressupost amb més de sis-cents euros d'escreix; els Caravan també van aplegar als quatre mil que demanaven per a rematar la producció del segon disc -que deu d'estar a punt d'eixir del forn- uns dies abans del termini d'aportacions. En Verkami, tots els projectes tenen quaranta dies per a rebre les adhesions independentment de la quantitat que hagen demanat: Miquel Gil se la jugà en demanar onze mil nanos, que a un parell de dies d'acabar-se el cafetí pareixia que anava a quedar-se a un bon pessic de la xifra necessitada -si no s'assolix la suma sol·licitada cap de gallet es mou del lloc-.
Al remat, quasi tots els projectes aconseguixen la quantitat que volen, la qual (en el cas dels discs) és més o menys ambiciosa segons la qualitat final que vulga tindre la mampresa, però també juga un paper important la proximitat i la popularitat de l'artista: el Cantautor -s'ho fa dir ell mateix- Fresk Fréixens ha tret més dels set mil cinc cents eurals que vol per al quart disc en els primers dies d'obrir la veda; l'exiliat argentí Fede Comín, en canvi, malgrat demanar-ne només tres mil ho té un poc més verd, potser perquè els seus compatriotes no saben si poden invertir des del Cony Sud, que ell ja els ha aclarit que sí.
Vorem com queda el Projecte Escolopendra, del qual sóc part interessada: de moment, en dos dies s'han apuntat ja deu mecenes, quatre dels quals aniran a l'estudi que siga a gravar alguna matraca. Sí, eixa és la bona: no només ha rebentat els preus -el disc dedicat, només huit euros!- sinó, que a més, l'aportació de trenta-tres castanyes permetrà a dotze figures participar directament en la producció del disc. I no és el premi gros: la donació de seixanta-nou o cent noranta-nou xapes dóna dret a un concert en acústic o en elèctric, respectivament, a banda d'altres relíquies com xapes o camisetes de l'estil de les que ha fet la Fira de Gandia Autogestionada per a promoure la festa d'este divendres.
Només per sentir com quedaran cançons com Operació a cor obert valdrà la pena, feu-me cas:
Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m'imagine que, per la interferència de l'emergent TVV, l'emissió ja es rebia d'aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D'una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l'anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l'emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d'estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d'en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s'expressara en català de Simat -«Eeeu...!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.
Això em va dir un home que s'arrimà a peu d'escenari, només acabar de cantar El virgo de Vicenteta, despús-anit a la Plaça Major de Sagunt: «La gent es mereix un respecte, i no que la tratten aixina!» I jo, que em pensava que venia a preguntar-me d'on collons m'havia tret la lletra o directament a felicitar-me per l'atreviment -no seria el primer (ni l'últim)-, li vaig retrucar de l'única manera possible: «Home, ja, però això per què ho diu?» No em va tornar a increpar: mentre se n'anava estralejant, alguns dels assistents es reien d'ell, del ridícul de la situació i, encara, de les animalades de la cançó, que no et penses tu que la cansalada és de pollastre...
Jo, com a fumador passiu des de temps immemorial, mire que l'enduriment de la «llei antitabac» era necessari i, per tant, l'agraïsc: fumar en espais tan reduïts i davant de tot quisqui, xiquets i majors, era -és, encara- el gran problema de salut pública mundial. Recorde quan la Filharmònica va viatjar a Washington i, en tornar, Àlex Pernàlex em contava com la gent només podia fumar a la porta del carrer i a no-sé-quants metres dels edificis, que per això fan les voreres tan amples. En acabant també hi havia un capítol de Friends en el qual Chandler s'enganxava als cigarrets i veies com els companys d'oficina fumaven en un terradet al voltant d'un cendrer: vist així dels ianquis, potser ja no em resulta tan estrany que ens hàgem adaptat a la nova prohibició amb quasi total normalitat i tan pocs incidents -només un trau al cap?- a una imposició que no du en vigor ni una setmana, especialment després del fracàs de la «llei Sinde». Que al remat ja ens haurem tornat europeus?
Li han cantat Eduard Joanes -amb Pantaix i sense-, els Bajoqueta de Riba-roja i crec que també el tio Fredo, a banda d'alguna versada inèdita com la que em va recitar l'altre dia Cinto el d'Alcàsser, però mai podran desgranar totes virtuts i els defectes de l'aiguardent més popular en terres valencianes: procureu no entrar mai en l'espiral de la cassalla, que els seus efectes són tan temuts com llegendaris!
Enguany ha fet un lustre de moltes iniciatives personals i se m'ha oblidat celebrar-les quasi totes: la primera, el cinc aniversari d'este bloq, que l'havia celebrat tots els anys fins ara i esta volta se m'ha passat; cinc anys també de la Valenciclopèdia, que va nàixer com a resposta a la Viquipèdia quan allò encara estava més verd que una ceba i ja fa prou de temps que està un poquet morteta, potser per l'imperatiu -que no és aital- de la roscana ortografia; i, evidentment, un lustre del Recital dels Innocents, que este dimarts tindrà lloc l'edició que fa sis, cada any amb més gent (i menys lloc)! Les tres mampreses tenen en comú que, a banda de compartir la data de naixement, nasqueren en circumstàncies adverses provocades per un estat d'ànim més aïna poc animós durant el qual necessitaria donar eixida a la inspiració produïda per una espantada romàntica. Siga com fóra, els tres productes -i algun altre que no es pot dir- han sobreviscut amb més o manco ressò al primer quinquenni de vida, no?
Això que escrivia l'altre dia Pep de «si vas a Valéncia eł posaran l'os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no eł posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me'n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d'Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l'amor amb sandàlies i sense...»
Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves
Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila -el sud d'Alacant inclòs-, les cançons que s'han convertit en himnes, aquella vegada que se'l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l'han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l'una ací a l'Alcúdia -la meua- i l'altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacionalregional de l'Aragó de hui en dia, ara que s'ha quedat orfe d'abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d'este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.
Hui m'han agarrat ganes de vore una partida en directe: m'ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@- i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l'ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l'única d'Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d'enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l'estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!
La bona qüestió, com deia, és que m'abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d'escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore'n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l'Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l'avorridíssima final de l'últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d'uns quants jocs de galotxa al poble d'Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m'entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.
Per cert, que tot açó també ve perquè l'homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l'excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se'n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d'autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s'ha de dir).
No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l'esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d'un trinquet, ni a l'adequació d'un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l'homenatjat, sinó que m'hauria conformat -i ell també, m'imagine- amb una partideta d'exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà...
Ma mare no em deixà que anara a l'horta en l'edat per por a la pols dels tarongers; l'única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d'una treballadora d'allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d'electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s'ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu'- que a mi; l'última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m'avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.
No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s'acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d'Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l'altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l'estàndard de l'apitxat, com passa en tot l'atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l'a final àtona, més satiritzada que en el cas d'Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l'ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d'admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d'especial significació per al seu veïnat.
Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d'Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l'auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d'artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d'Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.
