NOSAL3 en som + de tres

         Bé, el que es promet s’ha
de complir si es vol demostrar una mica de respecte per al públic (ah!, però hi
ha algú ahí?).

                Començarem
pel dimarts, 23 de juny, Nit de Sant Joan, que nosal3 celebràrem al Corral de
Rafel. Quedàrem al Parc de la Sénia (ací li diem Nòria) a les 20:30, i anàrem
saludant tot aquell i aquella que es posava a tret: Sengermés, Can Carrasca,
Remigi Palmero, Lluís Vicent,… i ens deixem uns quants, molts, però… Se
suposava que havíem d’estar a les 21 hores al Corral, però el que són les
coses, entre unes (coses) i altres, es van fer tres quarts de deu…En arribar
ens alegràrem molt de que el Corral estigués tant ple de gent, esperant la
vetllada que havíem preparat. Com sempre sol passar, al cartell proposat encara
es van afegir Enric Cassasús (a qui, per cert, anirem a veure a Carcaixent
aquest divendres que ve ) amb el seu músic (ja li ho deia jo al Toni de
l’Hostal, empenyadet en que fera una crònica… “si no conec els noms de quasi
ningú”!). Millor punxeu damunt l’enllaç del nom del Corral i veieu les fotos i
el vídeo de Remigi (ens n’han promès més, ja anirem penjant-los al tall).

                Per
al proper dimarts, 7 de juliol tenim pensat fer una nova vetllada, aquesta
amenitzada pel grup TANGBOLERO, al preu (sempre debades no pot ser) de 5 €,
incloent la beguda, les amanides i els cafès/infussions. Al bloc tindreu més
informació.

                El
divendres ens arrimàrem amb l’Òscar, el Vinnie, l’Íber, la Rosanna… al
claustre de la Casa de la Cultura d’Alzira, on aquesta setmana feien un
festival de Jazz,  per veure a la Big
Band de Terrassa. D-E-M-O-L-I-D-O-R-A. Si podeu no us la perdau… ballàrem amb
gust “Night in Tunisia” de Dizzy Gillespie. La foto (no gaire bona, però és la que
hi ha) que il·lustra l’apunt és d’allò.

                Ahir,
finalment, vam assistir amb l’Òscar al lliurament dels premis Ovidi a la
Societat Coral del Micalet. L’Òscar va rebre el premi al millor disc de cançó
d’autor per “Asincronia”. La resta dels premiats l’enllacem al nom (és el blog dels premis, i a hores d’ara encara no han penjat els guanyadors, però no creiem que tarden molt). Tinguérem
temps de saludar als qui sempre anem a aquestes coses: Pasqual Mollà, Agustí
Cerdà, Remigi Palmero, Arthur caravan (enhorabona!), Senior i el Cor Brutal
(enhirabona!), Àlvar Carpi, amb qui estiguèrem fent de “porters” (de futbol no,
per favor!). Una emocionant vetllada, amenitzada per incombustible Xavi
Castillo, qui malgrat fer sempre el mateix (aproximadament), sempre aconsegueix
que li seguim la veta i ens riguem a cor què vols!. Molt emotiu també
l’homenatge al “gran” Paco Muñoz. Us deixem algunes fotos.

                …i
bé, comença l’estiu, i amb ell, el treball (ja en fa 6 anys, que treballem
sempre a l’estiu). Hui, per una errada, no sabem de qui, no hem treballat (cosa
que finalment agraïm), però a partir de demà, s’acabat el bròquil… Ja no
serem tan prolífics com fins ara. Però anirem fent, això segur. Que passeu una
bona vesprada i fins aviat!

Perdoneu, acabem de veure que havíem escrit juliol, quan va ser juny… hui ho hem vist i ho rectifiquem… no estem en la feina!…

         Una
nova setmana mogudeta. De dissabte 13 fins a dissabte 20 de juny hem anat
assistint a una sèrie de concentracions, i a cadascuna d’elles, hi ha acudit
menys gent… De la Macro-manifestació muntada per César des del Féisbuc, on hi
comptabilitzàrem unes 2.000  persones,
passàrem a unes 500 el dijous amb Escola Valenciana, al mateix lloc on es va
produir l’anterior. Malgrat la prohibició de l’ajuntament (més concretament de
Rita) de prohibir l’ús de megafonia, la vam fer servir. La pantalla on s’anaven
a projectar els missatges adreçats a Camps sí que no es va muntar. Ahir, la
concentració de Fórmula Verda, congregà a les portes de l’ajuntament a unes 300
persones. Sembla com si la gent anés desinflant-se. No podem anar a menys! En
comentar amb algú, per veure si els convencíem de la necessitat de protestar,
ens han contestat sovint que no paga la pena… al que li hem respost: “Cal protestar,
encara que no serveixi per res…!!! (De què ens sona això? És un assaig, però…
de qui?)  Si no protestem nosal3, qui ho
farà?.

         Està
clar que això (que siguem pocs) també pot semblar que li doni carta de validesa
a les actituds, declaracions i accions de la dreta troglodita que ens governa.
Mai en un referèndum d’una dictadura ha eixit el 100% de vots a favor, cal
deixar un petit percentatge per a descontents, per donar a entendre que a tots
no poden acontentar, però com són una minoria minoritària, doncs que no paga la
pena canviar les formes i maneres…

         Bé.
Deixarem les protestes per a més endavant, quan n’hi torni a haver.

         Del
dijous, de què férem matí i vesprada, ja ens ha donat compte l’amic Àngel al
seu bloc que us deixem enllaçat al seu nom. Els fullets de les exposicions us els
adjuntem a arxius. A la nit, nosal3 encara ens quedàrem per assistir a la festa
del Col·lectiu Colorz València a la sala El Loco. Festa anti-racista, per la
integració, la qual anunciàrem al féisbuc i al fotolog, no ací (ara ens adonem).
Tampoc vam poder allargar-la massa, ja que a la una havíem de quedar per tornar
cap al poble, i a l’endemà treballàrem…!

         La
nit començà amb una DJ que ens va adelitar amb ritmes d’allò més ballables, de
música molt mestissa, on destaquem dues cançonetes que coneixem bé: La de “Fabulosos
Cádillacs”: “Mal Bicho” i la de “El gran Silencio”: “Cumbia lunera”. Després pujaren
a l’escenari un grup de subsaharians i subsaharianes que s’estan en un centre d’acollida
de sense papers, i que ens van cantar a capella
unes quantes poesies que parlen de la llarga travessia que els ha portar ací. En
acabar (perdoneu, però el nom… no ens l’acabàrem d’aprendre i era
complicadet) vam pujar els Rapsodes, que coneixíem de nom i ara ja de veure’ls.
Rap festiu… i en la nostra llengua!!! Molt bé!. Tocà la 1 i haguérem d’anar-nos-en,
no sense pensar que a la propera acomboiarem a més gent i així podrem aguantar
fins que s’acabe.

         Ahir, de matí ens vam trobar amb Josep
Lluís Bausset pel poble i quedàrem per agafar el tren per la vesprada cap a
València, ell al trinquet Pelayo i nosal3 a la concentració convocada per
Fórmula Verda.  Manifestàvem la nostra repulsa
al malbaratament que suposa muntar una carrera de Fórmula 1 dintre de la
ciutat, i que amb eixos recursos econòmics es podrien fer moltíssimes coses,
molt més necessàries per a la població. Amb aquesta concentració acabàrem (de
moment) aquest cicle de manifestacions contra el govern de la Generalitat
Valenciana (ahir veiérem una samarreta que hi deia Barbaritat Valenciana, amb
el logo de la Generalitat, molt bona!). I és que, com hem dit més amunt, molta
gent ens ho ha comentat: No serveix de res! Quan més “Salvems…” més vots
treuen! “I què voleu, que ens quedem a casa?” els contestem, això no pot ser,
ens hem de manifestar, encara que, segons diuen, això els beneficiï electoralment…
pensem que qui ens ho diu és un polític o que viu o pensa viure de la política,
i que només fa política pensant en les eleccions…  pot arribar a ser pesat, això d’anar (gairebé
sempre les mateixes persones) de manifestació en concentració, però ara estem
motivats, amb ganes de dir la nostra. Vosal3 no?, Doncs quedeu-vos a casa, ja s’ho
fareu. Fa un any, per les circumstàncies, nosal3 tampoc vam anar a aquesta
concentració, i després ens vam penedir… ara estem molt més compromesos en la
lluita, perquè açò va de mal en pitjor… pensem que hem de dir la nostra
sempre i en tot lloc, la lluita no l’hem de deixar ara, que gairebé la tenim
perduda… si ens quedem a casa la tindrem perduda del tot… Ací i ací us
enllacem els dos primers apunts d’aquest bloc, perquè compareu les disposicions
d’aleshores i les d’ara.

         I
ja ho tenim bé, aquesta nit anirem a sopar a l’Olleria, amb els amics
valldalbaidins, i celebrarem Sant Joan Fuster…

         Bon
dia!

30 de
maig 2008

30 de
maig 2009

         Doncs sí, hem arribat a l’any i caldrà que fem mirem una
mica enrere i valorem l’experiència, que pensem ha estat gratificant, almenys
per a nosal3, aquells encabits en un sol cos i que escrivim, copiem, opinem,
convoquem, assistim, etc. ací a tota una sèrie d’esdeveniments que es
desenvolupen al nostre voltant.

         Per als qui ens heu seguit des del
començament (ah!, però hi haurà algú/alguna?.- Difícil, difícil…), agrair-vos
la vostra companyia i els vos3 comentaris. En començar el bloc, que es
subtitulava -no crec que us en recordeu- “Comentaris al marge del camí” (quins
pretensiosos més grans estem fets!) no sabíem si anàvem a poder sortir-nos-en.
Després, veient que els comentaris costaven d’escriure (i és que costen, sobretot
si ho hem de fer cada dia, no tots els dies tenim ganes d’escriure què pensem),
passàrem a subtitular-lo “Agenda lúdico-combativa i alguns comentaris”, després
li canviàrem la conjunció “i” per la preposició “amb” i la paraula composta es
quedà unida per sempre en un nou mot: “ludicombativa”. Ara, amb l’última
reforma, demanada per celebrar (?) el primer aniversari del bloc (amb un foto
feta per Nosal3, ah!… per cert, vam proposar un concurs per veure qui
endevinava on estava feta la foto i ningú ha volgut participar-hi encara), ens
hem quedat amb el títol, que eixe sí que no ha variat en el temps i que a
nosal3 encara ens agrada i força: “NOSAL3 som + de tres.”

         Revisant, fa uns dies, sobretot els
comentaris (o allò que hi ha classificat sota l’etiqueta amb aquest nom), hem
vist que, més bé que mal, hem anat complint gairebé tot allò que anàvem
prometent-vos. Hem comentat sopars, xerrades, concerts, actuacions, excursions,
i la punxeta que no ens hem tret, més per nosal3 que per vosal3, és la de recopilar
una mena d’història de la nostra família, sobretot del nostre besavi Bernat
“l’aiguader”. Prometem posar-nos a fer-ho des de ja.

          La
xarxa de xarxes ens ha servit també per establir contactes, de vegades efímers,
d’altres que es van consolidant com a amistats fermes, amb tot un seguit de
persones que també hi desenvolupen les seues inquietuds. Fins i tot,
darrerament, ens hem apuntat al Feisbuc, al qual érem rebecs, i ara trobem que
és una molt bona eina de comunicació interpersonal i social. Nosal3 érem dels
qui deien als qui estaven “enganxats” a la xarxa, en el seu començament, que
això no podia ser bo. Ara, amb el pas del temps, veient els fruits que es poden
recollir participant en “l’aldea global”, pensem a l’inrevés. Aquells que no hi
entren, aviat quedaran desplaçats, o no… mai ho sabrem. De tota manera,
seguim pensant que el tracte cara a cara, amb la presència física de
l’interlocutor no es pot substituir per res de millor.

         També té part de culpa de que encara
seguim per ací l’autocomplaença, l’ego, que sempre en vol més, per molt que el
reprimim, i ens agrada molt més entrar al final del dia i veure un nombre de
tres xifres al comptador de visites que un d’una o dues. És el que hi ha!. I
que no som ningú també ho sabem, però… i l’agust que ens quedem quan acabem
d’escriure un pamflet que expressa tot el que tenim al pap? (Això és una
mentideta, ja que tot, tot, no es expressar, però queda bé dir-ho…).

         Bé,
per acabar, i per als qui els agraden les xifres, dintre hi teniu les dades
extretes a hores d’ara, en penjar aquest apunt, del apunts, els comentaris, les
visites etc. Aquestes darreres no són moltes, en comparació amb d’altres, però
pensem (o ens agrada pensar) que hi tenim un cert públic a qui li agrada entrar
de tant en tant a llegir a aquests que signen Nosal3 i que només són un pobre
xic desficiós, diletant i mediocre que intenta sobresortir amb els mitjans a la
seua disposició, de l’encara més mediocre realitat que l’envolta.

         Gràcies i ens tornem a llegir/escriure
demà! (si voleu).

EstadístiquesSi vols fer publiques les visites del teu bloc clica aquí.General

• Posts: 199
• Comentaris: 120

Visites a la portada

• Avui: 7 visites
• Aquesta setmana: 316 visites
• Aquest mes: 2304 visites
• Des de l’inici: 10445 visites

Visites a les entrades

• Avui: 15 (visites)
• Aquesta setmana: 447 (visites)
• Aquest mes: 3130 (visites)
• Des de l’inici: 14864 (visites)

Entrades més visitades avui

• Article de Ferran Suay al Levante. 11-maig-2009: Autoinculpació (1 visites)
• Universitat de València: Setmana per la llengua. Del 5 al 8 de maig. (1 visites)
• La crisi del sistema. (1 visites)
• “Rosa sobre Negre” d’Albert Ferrarons (1 visites)
• “Rèquiem” d’Antonio Tabucchi (1 visites)
• Traducció: “Igual de desgraciats” de Juan José Millás. (1 visites)
• Hui: sopar-xerrada amb Isabel Morant. (1 visites)
• Serapis lingua – Levante-EMV 29 de març 2009 (1 visites)
• Treball, examens, propera excursió, més Shemekia Copeland. (1 visites)
• V Festival de Poesia d’Oliva-Ser Joan Fuster al 33-Senda de l’Avenc (1 visites)

Entrades més visitades aquesta setmana

• Rita Barberá i la llengua. Article d’opinió de Josep Lluís Bausset al Levante-EMV 27 de maig 2009. (21 visites)
• “Emprendre en la societat digital: tecnologia i benestar” 28 de maig. (21 visites)
• Activitats del Bloc Jaume I per aquesta setmana. (Amb canvis afegits el 28 de maig) (15 visites)
• ÉS EL FUTBOL L’ORIGEN D’ALGUNS DELS MALS DE LA NOSTRA SOCIETAT? (15 visites)
• “PLAGIS” d’Urbà Lozano. 28 de maig reunió Grup de Lectura amb l’autor. (14 visites)
• Xerrada-Col·loqui a Algemesí: Bolonya — Moció Ramon Llull de Compromís a l’Ajuntament de l’Alcúdia. (13 visites)
• Javier Cercas: “Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic” 17-05-09 EL PAÍS. (10 visites)
• Comentari de la 4a Intercomarcal Cabotista -derivat-. (9 visites)
• Concurs “ABORIGEN” V Circuit de música en valencià. (9 visites)
• No donem l’abast! Més Falles i Magdalenes Alternatives! (7 visites)

Entrades més visitades aquest mes

• La prova definitiva de que els americans no han anat mai a la lluna! (108 visites)
• Javier Cercas: “Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic” 17-05-09 EL PAÍS. (75 visites)
• Traducció: Dos articles de Público, 3 de maig: “Parlem d’economia” de S. Narotzy i “La biga en l’ull aliè” de Gran Wyoming. (66 visites)
• Ja arriba el Tren Republicà. Nou disc. DD.AA. (57 visites)
• Traducció: “Pitxer gai” de Jesús Navarro LEVANTE-EMV (57 visites)
• Traducció entrevista a José A. González Casanova a PÚBLICO, 4 de maig. (51 visites)
• Concurs “ABORIGEN” V Circuit de música en valencià. (46 visites)
• Article de Ferran Suay al Levante. 11-maig-2009: Autoinculpació (44 visites)
• Traducció: “Por”, d’Alfons Cervera a Levante-EMV 16-05-09 (42 visites)
• La nostra llengua continua en el punt de mira del govern valencià. (39 visites)

Entrades més visitades des de l’inici

• Segons Rosa Diez (UPyD) el català només el parlen 700.000 persones! (352 visites)
• Amics (i amigues) del Corral de Rafel. (231 visites)
• Text: “El Método 4. Las ideas” d’Edgar Morin, dos petites parts traduïdes del castellà. (200 visites)
• Víctor Alexandre a Crevillent. (199 visites)
• Última referència al “Manifiesto”. “L’últim patriarca” de Najat El Hachmi (177 visites)
• De noms i il·lusions. Amics del Corral de Rafel. (175 visites)
• Entrelectures: “La meva Cristina i altres contes” i “13’99 €”. (169 visites)
• Comunicació oficial del nou disc d’Òscar Briz. (163 visites)
• Excursió, marxes i nous espais a la catosfera. (161 visites)
• Textos: “Tenir el cap clar” D’E. Morin i “Gramàtiques de la creació” de G. Steiner. (157 visites)

Sota tan provocador títol, volem encetar un debat al voltant de la societat que tenim, dels mites que la mouen i de si podem arribar a un acord per canviar les seues contradiccions. I per no fer-ho tan curt ací fora, us traduïm de les Definicions que hi ha al final de “El Método 5” de Morin el següent concepte:

CULTURA: Una cultura és un conjunt de coneixements, saber-fer, regles, estratègies, hàbits, costums, normes, prohibicions, creences, ritus, valors, mites, idees, adquirit, que es perpetua de generació en generació, es reprodueix en cada individu i manté, per generació i re-generació, la complexitat individual i la complexitat social.
   La cultura constiteuix d’aquest mode un capital cognitiu, tècnic i mitològic no innat.

Bé. Més que convéncer-vos, volem debatre i escoltar-vos, per veure si ens acaba d’agradar el futbol o no… 

         El present
apunt pretén aclarir la hipèrbole llençada fa uns dies en aquest mateix bloc,
on es deia, més o menys “gran part dels mals de la nostra societat se’n deriven
del futbol”. Sí, ho sabem, és una exageració, però també volem demostrar com,
en parlar d’aquest tema, solem trobar-nos amb què, per a la majoria, és un tema
intocable. Com la monarquia, o l’església. El futbol està ahí, estan les
aficions, el sentiment de pertànyer a un club, som més que un club… anem a
intentar desmuntar la falsa creença de que el futbol és el remei per a tots els
mals (una exageració tan forta com la feta més amunt, però a l’inrevés, i a la
que ningú li sembla que sigui tan escandalosa com la nostra, què curiós). Ho
farem amb vostra l’ajuda, si així ho creieu, o amb les vostres argumentacions
en contra d’allò que es digui aquí.

         Per introduir el
tema del futbol, començarem per parlar de les societats, de qualsevol societat
en qualsevol temps i espai.

         Tota societat,
per nàixer i formar-se, ha necessitat d’uns mites[i] que li donen la força i la
cohesió, que la facin forta per defendre’s de tot allò que no li sigui propi.

         Dintre dels
mites hi tenim les religions, les creences, els convenciments, la cultura (sí,
també), les idees… Aquests mites es refermen i transmeten mitjançant uns
rituals periòdics on es deixaten les emocions i s’acaben amb la satisfacció de
pertànyer a un conjunt que ens engloba i acull, on trobem benestar i estima. El
problema és que sovint, açò va  necessàriament aparellat a l’hostilitat cap a
aquells que estan fora d’aquest grup. Açò en temps molt remots ens podria
semblar útil, per defensar el propi territori, els mitjans de subsistència…
però… hui dia, quin sentit té?.  Eixe
odi que traspua per tots els porus de la majoria d’afeccionats (“Ho heu vist?,
ho heu vist?, la mare que els va parir!” és la frase que millor resumeix açò
que estem intentant explicar) quan el partit no rutlla bé.

         El romans
(mireu si ve de lluny) ja sabíem alguna cosa de com tenir content al poble: pa
i circ. Espectacle, festa, tiberi, què més volem?. D’acord que la societat té
brots de violència que cal socialitzar, però voleu dir que el futbol dissol
aquesta violència? O més bé la incrementa?. La dictadura de “Franquito” va
saber explotar molt bé el poder narcotitzant del futbol. El diumenge, al camp
de futbol, i més endavant a casa, amb la televisió, podíem desfogar-nos de tota
la mala bava que anàvem acumulant al llarg de la setmana, sense que ens quedés
cap gana de pensar en contra del règim, amb la nostra ració d’ira, enfocada cap
a l’adversari o l’àrbitre, ja en teníem prou. Us en recordeu que a la transició
el futbol va desaparèixer de la televisió? Ens havíem adonat de l’alienació que
el futbol suposava. Però, ai!, no trigà gaire a recuperar el seu lloc d’honor a
la societat, incrementat pel refredament de les passions polítiques, pel
mercat, i perquè sempre ha fet patxoca veure unes desenes de milers de persones
bramant alguna lletra ofensiva cap a un altre. La nostra intenció no és tampoc
ofendre ningú, ja sabem que hi ha de tot, com a qualsevol lloc, però…

         Un altre tema
és el de les xifres monetàries astronòmiques que es manegen dintre del món del
futbol, de la màfia que hi ha incrustada a les seues estructures. Per què
paguen aquestes milionades a gent que ni tan sols sap parlar (no tothom, per
sort)? Ara, que també li paguem al Joan Carles i tampoc sap parlar…

         El mercat, que
tot ho deuria regular (diuen “els liberals”), una vegada més prima al qui no
produeix, a qui, si pot, s’emporta els diners a un paradís fiscal.

         També ens fa
gràcia que molts afeccionats pensen que estan fent “país” o no sabem què…,
això només ho poden fer els de l’Atletic de Bilbao, als altres equips tothom és
foraster, mercenaris pagats per hui ser aquí, demà allà, “treballant” (quin
verb!) per al qui més li pagui.

         I és clar que
sense mites la societat no s’aguantaria, però voleu dir que no hi ha altres de millors?
La cultura, per exemple. Moltes vegades hem pronunciat una frase com “si nosal3
manéssim, el futbol el prohibiríem”, a la qual han contestat gairebé tots els
qui tenia al costat “hala!”, “tindríeu a tot el món en contra, es farien
manifestacions, s’exigiria que es tornés a legalitzar”. I nosal3 els responem, “i
per exigir un sou digne, una sanitat sanejada (valga la redundància), una
educació amb mitjans; per acabar amb les agressions racistes i xenòfobes, per
acabar amb la violència de gènere, per acabar amb la fam del món,… poseu-ne
totes les altres nobles causes que vulgueu… per a això no es manifestarien, i
els toca de molt més a prop. Hi ha gent que es gasta una porronada d’euros per
anar a veure la final d’ací o d’allà i per a altres causes més humanistes, són
incapaços involucrar-s’hi, no els naix. Així som, així és i així ens va.

         I al damunt, el
futbol està present a la nostra vida, en serveix per a realitzar, moltes
vegades, la funció fàtica o de contacte del llenguatge. Com quedà el tal? Ahir
sí que…   Eixe és un pallaso que no val
per res… són alguns dels comentaris que es poden escoltar. I en la manera de
parlar també s’han introduït girs i expressions del futbol. Snese anar més
lluny, la novel·la “Plagis” d’Urbà Lozano, i que comentarem entre aquesta
vesprada i demà, té gran part del seu text farcit de frases futboleres. I a la
política, el PSOE als cartells hi diu “Aquest partit es juga a Europa”. Açò ja
és massa!!!  

         De moment queda
oberta la veda per a comentaris a favor i en contra i així veurem si podem
treure l’aigua clara. Nosal3, si trobem alguna cosa que encara no ha estat
dita, l’afegirem.

[i] MITE.- m filosf/relig 1 Dita,
narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol
tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expresar
conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses. 2 a Narració fabulosa
purament inventada. b Idea, figura, etc. Presentades com a intocables,
inqüestionables, absolutes.

        Com ja us anunciàvem, el dijous a les 21 hores vam poder
assistir al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia a la projecció del documental
“Ser Joan Fuster”. Abans, però, vam poder gaudir d’un nou capítol de Maemeua,
la sèrie que fa furor a la Televisió de Sueca. El documental de Fuster està fet
al Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, i l’enllaç del nom us
remet al seu web, des d’on podeu veure el documental (nosal3 no hem pogut, ens
falten còdecs o no sé què, i no hi ha hagut manera) o demanar còpies. Paga la
pena veure’l, i us el recomanem.

         Divendres
acudirem amb TdH a Otos, més concretament a Ca Les Senyoretes, on ens
estrenàrem. Val a dir que ens va semblar un espai molt adequat per fer les
activitats que venim seguint de fa un temps a través de la xarxa. El tracte
rebut va ser exquisit i la sessió de les Maedéus, una vegada més, una delícia.
I a més per una causa justa: recollir diners per poder portar a l’estiu, a dos
xiquets saharauis. Ens trobàrem amb els amics que cada vegada són més amics: Àngel, Jordi, i ens intercanviàrem llibres, pel·lícules, revistes i discos. En tornar a l’Alcúdia anàrem a “tancar”, literalment, la
presentació del Tourbolet a l’Àgora Jove de l’Alcúdia. A l’albada entràvem a
casa.

         El dissabte
assistírem a una de les mítiques (segons alguns/algunes) vetllades d’Eurovisió
de cal Morrut. Se’ns va fer una mica pesadeta, això sí, cadascú amb el seu
“kit” de votació per fer la nostra tria de la cançó guanyadora, amb gran
desplegament de mitjans audiovisuals (projecció de fotos de cada concursant, i
la bandera del seu país, marcador final on s’anaven acumulant els nostres
vots…) vam riure però… no tornarem. Per cert, els qui veiéreu el festival,
s’adonàreu que quan la càmera enfocava el públic, tothom o gairebé tothom eren
homes? No sabem si haurien de canviar-li el nom i dir-li Gairovisió, perquè
ausades…!       

         Diumenge teníem
Junta de l’Associació d‘Amics del Corral de Rafel, on decidírem el que veureu,
si voleu, al bloc ací enllaçat.

         Portem tres
caps de setmana amb massa eixides i estem una mica socarrats, així és que a
veure si el proper deixeu de convocar-nos per a més “events” i descansem una
mica, que l’edat va ressentint el cos.

Bon dia i millor nit.

   Ahir, a més de tenir problemes amb la connexió, estàvem també una mica espessos del divendres. Demà dilluns ja us farem un resum del cap de setmana.

   Hui publiquem un escrit que hem trobat regirant els arxius de l’ordinador i que ja no recordàvem. El teníem en castellà, així que l’hem traduït. Ens el va enviar una amiga i companya de carrera de Magisteri que nom Elena. Una salutació per a ella des d’ací.

      Un professor, davant dels seus alumnes de
la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, agafà un pot gran de vidre i
procedí a omplir-lo amb pilotes de golf.

       Després
preguntà als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants estigueren d’acord
en dir que sí.

        El
professor agafà una caixa plena de perdigons
i els abocà dintre del pot. Aquests ompliren els espais buits que quedaven
entre les pilotes de golf.

       El
professor tornà a preguntar de nou als estudiants si el pot estava ple, i ells tornaren
a contestar que sí.

        Després
el professor agafà una caixa amb arena
i la buidà dintre del pot. Per suposat que l’arena omplí tots els espais buits i
el professor tornà a preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió els
estudiants li respongueren amb un sí unànim.

        El
professor, ràpidament afegí dues cerveses
al contingut del pot i efectivament, el líquid omplí tots els espais buits entre
l’arena.

        Els
estudiantes reien. Quan els riures ‘s’apaivagaren, el professor els va dir: “Vull
que us fixeu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són
les coses importants como la família, els fills, la salut, els amics, l’amor,
coses que t’apassionen. Són coses que, encara que perdérem la resta i res més
ens quedés, les nostres vides encara estarien plenes.

        Els
perdigons són les altres coses que ens importen, com el treball,
la casa, el cotxe…..

        L’arena és la resta de les petites coses.

        Si
primer posàrem l’arena en el pot, no hi hauria espai per als perdigons, ni per a
les pilotes de golf. El mateix succeeix amb la vida. Si utilitzàrem tot el nostre
temps i energia en les coses petites, no tindríem mai lloc per a les coses
realment importants.

Posa atenció a les coses que són crucials
per a la teua felicitat.

Juga amb els teus fills, concedeix-te
temps per anar al metge, vés amb la teua parella a sopar, practica el teu esport
o la teua afició favorita. Sempre hi haurà temps per a netejar la casa, per a
reparar la clau de pas de l’aigua.

       Ocupa’t
primer de les pilotes de golf, de les coses que realment t’importen. Estableix les
teues prioritats, la resta només és arena”.

       Un
dels estudiants aixecà la mà i li preguntà què representaven les cerveses.

       El
professor somrigué i li va dir: “M’encanta que em facis aquesta pregunta!.
La cervesa és per a demostrar que encara que la teua vida et semble plena,
sempre hi haurà un lloc per a dues canyes amb un amic”

Passa’l a tots els qui consideres amics.

Hui tenim dos comentaris/apunts, el primer ens l’ha remés el nostre nebot des de Perpinyà (pr a que diguen que des d’allà no es fa res per la llengua) i que signa Esther Pinter. Ens parla de la nova revolució en l’ensenyament: col·legis anglesos, en detriment del valencià. On anirem a parar?.

   El segon el teníem perdut i l’hem recuperat. es tracta del telèfon de la llengua (sembla “el telèfono de la esperanza”) i és un servei que posa a disposició d’aquelles persones que s’hajen pogut sentir agredides per fer servir la seua llengua.

Camps
elimina classes en català per fer-les en anglès.

Alacant perd un dels deu centres que fins ara feia
l’ensenyament en valencià

 Esther Pinter

             La
Generalitat Valenciana està decidida a generalitzar -o almenys a experimentar-
l’ús de l’anglès en el seu sistema educatiu al preu que sigui. El preu ja s’ha
fixat en els tres centres on l’any que ve es posarà a prova el sistema
plurilingüe -80% anglès, 10% català, 10% castellà- i no és altre que eliminar
línies en valencià de les escoles públiques Sanchis Yago de Castelló, Número 9
d’Alzira i Costa Blanca d’Alacant.

            El
cas és especialment greu a la ciutat alacantina, on només 10 de 57 centres públics
ofereixen ensenyament en la llengua pròpia del país i el curs vinent n’hi haurà
un de menys.

            L’experiment
de la conselleria d’Educació, que no obstant compta amb l’aprovació dels
respectius consells escolars dels tres centres, ja ha rebut les crítiques de la
plataforma Escola Valenciana, que ha denunciat la instauració de “col·legis
britànics”. A través del seu gerent, Àngel Martí, ha manifestat que el govern valencià “sacrifica
un programa lingüístic (el programa d’immersió progressiva en valencià) que
està donant excel·lents resultats amb l’únic objectiu de continuar amb la
propaganda política sense rigor del seu programa experimental plurilingüe”.

Campanya
de rebuig

            El
pla de Camps afectarà inicialment només una seixantena d’alumnes d’infantil i
primària del total de 427.000 matriculats, però l’objectiu de la Generalitat
Valenciana és estendre’l a tot el País Valencià. Per mostrar el seu rebuig al
pla, Escola Valenciana, que ha qualificat la iniciativa de “cortina de fum”, ha
presentat aquesta setmana una campanya anomenada Missatges pel plurilingüisme.
Obri la porta a les llengües, adreçada a Francisco Camps.

            L’Escola
Valenciana vol reclamar al president un tomb en la seva política educativa tot
fent-li arribar missatges a través de 70.000 postals editades especialment per
a l’ocasió, a més de correus electrònics i escrits al Facebook. L’entitat
cívica ja va presentar a la conselleria d’Educació el mes de desembre passat el
seu Pla per l’Escola Plurilingüe, que tenia el suport de 207 centres escolars,
l’STEPV, CCOOPV, ADIDE-PV i FAPA València, però que va ser rebutjat pel govern
valencià que, al seu torn, tampoc ha volgut consensuar el seu.

            Segons
els crítics, la proposta de Camps implicaria que, per ser mínimament efectiva,
tots els professors generalistes (uns 21 mestres per centre) estiguessin
altament capacitats en anglès, la qual cosa suposa 20.000 mestres nous
completament trilingües.

TELÈFON DE LA LLENGUA

• Alguna vegada un policia t’ha dit que li parles en castellà perquè no té obligació d’atendre’t en valencià?

• Has preguntat en una botiga el preu d’un producte en valencià i t’has sentit ignorat?

• Has trobat mai cap carta en un restaurant redactada íntegrament en valencià?

• T’han denegat notificar-te en valencià una resolució judicial, de l’administració local o autonòmica?

• Què penses que seria útil fer per a la promoció i ús del valencià a qualsevol àmbit?

• Estas
  satisfet pel bon ús que es fa del valencià a la teua localitat? Vols
  felicitar per la seua tasca de promoció lingüística cap entitat o
  persona?

Si
et veus reflectit a qualsevol de les situacions anteriors, i vols
efectuar cap queixa, suggeriment o, per contra, que es felicite alguna
persona o entitat, posem al teu servei el TELÈFON DE LA LLENGUA.

I què farem?

            1.-
Rebre i tramitar les teues queixes, per no haver-se respectat els drets
lingüístics. Les queixes es transmetran als organismes competents,
instant-los que es prenguen mesures correctores que eviten una nova
discriminació, proposant-los accions positives a propòsit d’això i fent
un seguiment de l’evolució i/o resolució del conflicte. I quan la
gravetat del cas així ho aconselle, s’iniciaran els procediments
legals, administratius o judicials que hi calguen.

            2.-
Assessorament i atenció de consultes. Us informarem de quins són els
drets lingüístics que ens emparen, i us oferirem assessorament sobre
com exercitar-los.

            3.-
Publicarem les bones i les males pràctiques lingüístiques. Anualment
publicarem un informe en què recollirem les vostres denúncies i
queixes, així com aquelles infraccions i atacs dels quals ens hàgem
assabentat, i dels seus responsables.

            I
igualment difondrem la tasca positiva, felicitant públicament les
actituds positives envers la llengua, i transmetent a les
organitzacions i particulars que garanteixen els drets lingüístics
l’agraïment pel seu treball.

            Com ho farem?

           
            A través del telèfon 96 315 77 99 ext: 231. i de la web www.acpv.cat mitjançant un formulari.

            Les
persones interessades a realitzar una queixa, denúncia o consulta sols
hauran de telefonar i deixar les seues dades d’identificació i de
contacte, així com una breu explicació del que motiva la seua cridada.
O bé optar per omplir el formulari web que amb els mateixos requisits
figurarà a la xarxa.

            El servei no permetrà en cap cas peticions anònimes.

            Analitzada la petició, si s’entén que no existeix vulneració dels drets lingüístics es comunicarà igualment a la persona sol·licitant i s’arxivarà, cas contrari depenent de quin haja estat el motiu de la consulta s’actuarà:

            .- En els casos de felicitacions, es transmetran sempre que es valore com ajustada a la realitat i legalitat lingüística.

            .- En el cas de queixes, consultes i denúncies, caldrà la conformitat prèvia de la persona sol·licitant, amb el cost del servei.

            Cost del servei.

            En
qualsevol cas, si s’opta per la via telefònica, la tramesa de
felicitacions sera gratuïa. Quant a l’assessorament, serà com ha estat
fins ara, gratuït per a les persones associades a ACPV i/o alumnat i
professorat del Centre Carles Salvador, que així ho acrediten.

            Les
queixes, assessorament i interposició, tramitació i seguiment de
denúncies tindran un cost mínim, ajustat a les circumstàncies del cas i
del que sempre s’informarà en acceptar dur a terme l’actuació. Quedarà
a la voluntat de la persona sol·licitant acceptar el cost i continuar
el procediment o desistir-ne.

            En casos excepcionals per la seua importància o per les persones i circumstàncies concurrents, ACPV assumirà el cost del servei.

Breu recull i comentaris de les activitats a les quals hem pogut assistir, moltes de les quals no estaven ni anunciades al bloc, i tot perquè ens hem enterat a darrera hora o perquè ja les hem vist comentades a bastament pels blocs.

   La foto que il·lustra l’apunt l’hem manllevada del bloc d’Àngel Canet sense demanar-li permís, no creiem que passe res, o si?

            Si ens
pensàvem que la setmana passada (del 23 al 25 d’abril) havia estat mogudeta,
aquesta ( del 29 d’abril al 3 de maig) no s’ha quedat enrere. Ara, aquest
darrera també ha resultat molt més descansada, ja que l’anterior érem els
organitzadors dels actes, i això, vulguem o no, cansa, ja que has de preparar,
i en acabant, arreplegar-ho tot.

            Començarem pel dimecres, 29 d’abril.
A les 6 de la vesprada, la Fundació Caixa Carlet ens va portar al Teatre Giner
de Carlet, i dintre d’un cicle de foment de la lectura, a Jorge Bucay. Ens va
agradar el primer llibre que llegírem d’ell, el segon ja no tant. Deu ser que
ja el trobàvem una mica “paternalista” (el primer adjectiu que ens ha vingut al
cap), suposem que com gairebé tots els psicòlegs (com que no n’hem fet servir
mai un, no sabem com van les sessions, això sí, a les pel·lícules, còmics i
novel·les hem pogut esbrinar alguna cosa). El teatre estava de gom a gom, i el
85-90% eren dones. Bucay va estar-se hora i mitja contant contes (se li ha de
reconéixer que d’això en sap un niu) i fent-nos reflexionar sobre l’alt valor
dels sentiments i el nul valor de les coses materials. En acabar la seua
intervenció, va permetre que el públic li fes preguntes, a les quals va contestar
molt complidament.

            El dijous, 30 d’abril, ens
desplaçàrem fins a Algemesí, a la basílica de Sant Jaume per escoltar la Coral
de Montserrat. Van fer una interpretació magnífica i molt emotiva de les obres
del programa, i en acabar, van oferir fins a quatre visos, el darrer dels quals
va ser, com no, el Virolai. Ens va semblar que deien, en la presentació, que
van a vindre cada any, així que… allà estarem. En finalitzar, els van regalar
una foto emmarcada del concert que acabàvem de veure! I una altra per a un
xiquet d’Algemesí que s’està a Montserrat, i que es va mostrar molt sorprès.
Una magnífica ocasió per a escoltar aquesta música en directe, a la qual no
tenim fàcil accés en els nos3 pobles.

            El divendres, primer de maig, ja
s’ho podeu imaginar, i si no, ja us ho havíem comentat en un apunt anterior,
anàrem a la manifestació que començava a la plaça de Sant Agustí, on la classe
treballadora (la immensa majoria de tots nosal3, si ho pensem bé) va poder fer
escoltar la seua veu (una altra cosa és que la vulguen escoltar els qui manen).
En un apunt anterior hi teniu el manifest, signat per CC.OO. i U.G.T. per si
voleu saber alguna cosa més de les reivindicacions fetes en aquest acte.

En acabar la
manifestació, ens allargàrem fins la Fira del Llibre, instal·lada com cada any,
al Jardí de Vivers. Estava plena de gent i això ens va alegrar. Potser en aquests
temps de crisi, les persones decidim deixar de fer despeses elevades en
desplaçaments i altres costos superflus i ens comprem un bon llibre per
evadir-nos de la realitat, sense necessitat de moure’s de casa ni fer grans
despeses.

            El dissabte, 2 de maig, descansàrem,
que també és important.

            El diumenge, 3 de maig, al Teatre
Goya de l’Olleria, vam poder gaudir del nou espectacle de Pot de Plom, amb Xavi
Castillo, titulat “Històries medievals de reis i bufons”. Xavi, una vegada més, es va
posar el públic en la butxaca, i fins a dues hores va durar l’espectacle. El
seu repertori d’imitacions és el de sempre, però mai no ens cansem de veure’l i
riure-li les gràcies. A més, va adaptant els esquetxos a l’actualitat, i així
van eixir els “trages” de Milano de ja sabeu qui, l’alcalde de Xàtiva i el seu
“vamos a rematar-los”, en fi, tot allò que ja sabeu. En acabar, ens quedàrem
uns quants a sopar i xerrarem fins que, cap allà les 12 i mitja, ens retirarem
discretament. Ha estat una setmana completíssima, que tornaríem a fer demà
mateix. Tant de bo, d’ara endavant anem podent assistir a actes tan ben
“plantats”.

   I això és tot. Demà (o hui, mai no sabem)
més, però no millor, ací, a NOSAL3 som + de tres. ( copiant al Wyoming ).

Hem passat dos dies de moltes activitats, per això no hem pogut penjar
res fins ara, encara que ja siga una mica tard. “Gaudim del Corral” ha
estat una experiència inoblidable, que tornarem a repetir. (Més
informació a l’enllaç Amics del Corral de Rafel). Com no tenim gaires ganes de
treballar, donarem pas a un colaborador de luxe. Ara sí que som + de
tres físicament. El company Òscar ens ha enviat el text que llegiu al
títol, afegint-se (de manera esporàdica) al quefer d’aquests que
escriuen en aquest bloc. Ja us ho havíem anunciat en passats apunts,
finalment, després d’aprovar-nos la seua publicació, ací el teniu.

Dit açò, comminar-vos a que aneu a dormir, com anem a fer nosal3, que ja va sent hora… això si, després de llegir-vos-el.

LA CRISI DEL SISTEMA ECONÒMIC:
UNA OPORTUNITAT

            La humanitat sembla haver entrat des
de fa uns mesos en un estat de debat permanent. Des d’arreu del món s’emeten o es
reben opinions, estadístiques i possibles solucions a la crisi ocasionada per
la desfeta del sistema econòmic que ha governat la nostra existència en els
darrers temps.

            Aquesta nova situació – nova per a
la majoria de nosaltres i encara no assimilada- ha generat i genera tota mena
de sentiments entre els membres de les diferents capes socials: des de l’horror
al desempar, des d’una certa satisfacció interior a l’angoixa més absoluta.

            Mentre els que controlen els fils
del sistema es reuneixen i arriben a acords per reflotar el vaixell enfonsat,
la resta de la població reacciona a les primeres conseqüències d’aquesta nova
escena: milers es manifesten tot assenyalant amb justícia qui ha de pagar els
plats trencats, milions observen, amb una passivitat, potser provocada per la
perplexitat, el fet de veure com els diners públics s’han tornat la possible
salvació d’aquells que abans l’únic que compartien públicament eren les xifres
dels seus sempre creixents beneficis.

             Des del punt de vista de les classes
treballadora i mitjana, aquesta darrera observació hauria de generar un enuig
considerable i al meu parer molt comprensible. En els inicis de la implantació
del capitalisme, allà en l’Amèrica jacksoniana del segle XIX, nombrosos bancs
foren assaltats i cremats perquè representaven la punta de llança d’una
imposició injusta i intolerable ( The Market Economy- Charles Sellers), en
forma d’un nou model de relacions econòmiques què en conseqüència, instaurà una
manera de viure. Ara però, llevat potser d’aquells segments de la població més
políticament actius i conscienciats, la reacció és ben tèbia i no va més enllà
del comentari i de la impotència. Es pot argumentar que tal vegada siga millor
així: a pesar de tot, cap ciutadà dels privilegiats estats del primer món voldria
sacrificar el seu estatus en ares d’un supossat canvi revolucionari i per tant,
encara que un puga riure entre dents en constatar l’evidència d’un fracàs
anunciat, en general ni s’enyora ni es desitja l’arribada de nous periodes de
violència similars al terribles episodis del segle passat. Potser, la percepció
generalitzada que, de moment, no hi ha altra manera de funcionar ni recanvi
sense dolor siga l’element que ha determinat aquesta conducta.

            De tota manera, m’agradaria
puntualitzar la situació d’aquells que compten amb menys defenses des del punt
de vista de la supervivència econòmica. Durant l’etapa de creixement desmesurat
i irracional no foren pocs els treballadors i petits empresaris que actuant amb
una, fins a cert punt, comprensible intenció de millorar la seua economia – en
uns casos- o portats per l’avaricia i la fam de donar una imatge d’opulència i
luxe – els més- en altres, utilitzaren els recursos que el sistema els oferia
per mirar d’omplir al màxim les seues butxaques. Invertir en propietat immobiliaria
amb l’objectiu d’explotar-la econòmicament es va convertir en un fet quotidià.
Qui tenia alguns diners els posava a 
treballar i qui no els  demanava
als bancs, sempre tan disposats a augmentar la clientela. No tots els
treballadors però, optaren per aquesta via. Foren molts els què a pesar de
l’atractiu aspecte de la bombolla no es van deixar seduir, van mantenir la
prudència de no jugar amb cartes que no tenien. Ara tots dos tipus però,
pateixen les conseqüències de la destrucció de llocs de treball i de la manca
d’oportunitats. En resum, pateixen una situació desfavorable que perceben molt
negativament i els crea incertesa i inquietud. Tots dos es queixen en veure com
els nostres governants aproven ajudes públiques de xifres marejants per
continuar servint més del mateix, i no obstant això, es pot afirmar clarament
que qui actuà amb avaricia, dintre del seu limitat camp d’acció, és tan
culpable com aquells capitostos de qui es queixa, mentre l’altre cas és el de qui
havent-s’hi comportat de manera contraria, paga igualment les conseqüències.

            El treballador que es troba de sobte
sense feina o fins i tot, el que albira que no podrà mantenir en el futur
l’estatus econòmic del qual gaudia abans, s’hi sent angoixat. Si es dona el cas
que malgrat els repetits intents de buscar feina remunerada no en troba, de
l’angoixa pot passar directament a la desesperació. Pel que fa al cas de
l’individu  especulador del qual he
parlat, no en tinc gens, de compassió. Si de cas només desitge que n’haja aprés
alguna cosa. És l’altre tipus, precisament perquè durant l’anterior etapa va actuar
amb racionalitat, qui voldria que considerara aquesta aparentment negativa
situació com una oportunitat.

            Un clam generalitzat s’esten per
reclamar tot aquell que té el poder, responsabilitat i solucions. L’urgència
demana una actuació pràctica que proporcione amb rapidesa nous llocs de treball
i oportunitats per tornar a la situació anterior d’abundància. En aquest sentit
però, sembla que això no serà possible. Tanmateix, la responsabilitat de
governants, grans financers i en resum, de tot aquell que té cap mena de poder
decisori, va més enllà de les solucions pràctiques. El treballador que ara es
troba a l’atur forma part d’una classe social programada per omplir la seua
vida amb una determinada tasca remunerada. De generació en generació, s’ha trasmès
un codi ètic de treball i sacrifici, per davall del qual no és respectable
funcionar. El gran èxit d’aquesta mena de programació mental és que són els
mateixos elements integrants de la classe obrera qui s’encarreguen d’aplicar i
conservar aquest codi, actuant amb els seus iguals, si més no fins ara, com una
espècie de “policia del pensament” que menysprea i aparta qui gosa posar en
dubte aquesta mena d’existència o rebutge el seu destí. En perdre el seu lloc
de treball, aquest fill de fills d’honrats treballadors perd també la pedra
angular sobre la qual estructurava la seua vida i, en major o menor mesura, la
seua existència perd sentit: trobar-s’hi de sobte amb temps en les mans el
trastorna perquè ni ell ni els seus avantpassats foren educats -programats- per
gaudir de temps ni de tot el que d’aquest fet se’n deriva.            Paradoxalment, la nova situació de
llibertat de moviment i abundància de lleure -dues mancances de les que es
queixava sovint quan trevallava- es torna una llosa que pesa i enfonsa cada dia
més aquest individu. La llibertat, com el temps, s’ha d’aprendre a gestionar.
Hom la desitja, però aquella es torna monstre quan un no té els recursos
necessaris per administrar-la, perquè mai no ha tingut l’oportunitat real de
desenvolupar-los. Aleshores, quan el sistema ha fallat a suministrar-li la raó
de la seua programació, suren a la consciència els subproductes de la seua
educació: sentiments de culpabilitat o d’indignitat per citar-n’hi dos.

            En compte de menjar d’aquest darrer
plat, el que propose és aprofitar l’oportunitat per deprogramar-s’hi i encetar
una nova etapa al final de la qual l’adaptabilitat a un nou règim d’existència
fins ara desconegut, acabe imposant-s’hi. Aquest procés requereix valentia i
decisió. La primera per enfrontar-se a un entorn  que sens dubte intentarà desmuntar qualsevol
mena de coartada per fer que l’individu en qüestió no camine lliure. La segona
per deixar enrere tan aviat com es puga la càrrega de sentiments com els que he
nomenat anteriorment i d’altres, – això és en essència la deprogramació-  i passar a una etapa en la qual gaudir de la
vida en un sentit més ampli.

            Acceptar que els béns materials que
un posseix són suficients. Deslliurar-se’n de la influència de judicis aliens
sobre la nova conducta. Entendre el treball dins d’un contexte de creixement,
realització i creativitat. Assimilar la temporalitat de tot plegat com a estat
natural de les coses, en contraposició a les veritats permanents en les que ens
van educar, han de ser necessàriament, alguns dels trets que caracteritzen
aquesta nova etapa.

            Sens dubte, la supervivència
econòmica continuarà sent una necessitat que, qui no té grans deutes, podria
cobrir amb treball temporal, però l’assimilació de les anteriors premises i
encara d’altres, amb tota seguretat ha de servir per expandir l’horitzó i
percebre la realitat des d’un altre punt de vista, més d’acord amb els
interessos pròpis que no amb els d’aquells que controlen els fils i assignen
papers permanents. Ja que vida només en visquem una, per tot aquell que
s’atrevisca a moure fitxa la recompensa no és poca.  

Ell encara trigarà a llegir aquest missatge, però creiem que igualment serveix com a felicitació.

   Dels llibres, novel·les, contes, narracions curtes, assaigs… ja n’hem parlat sovint en aquest bloc, i pensem que mai no és prou. La capacitat allliberadora dels textos, la polifonia de veus que aporten al nostre pensament, el desenvolupament de l’empatia cap a l’altre, entre molts altres avantatges de la lectura i l’escriptura han de suposar un alicient cap a aquestes activitats. Fins i tot la manera com van a parar a les nos3 mans aquests textos és una excusa més per enfortir lligams, per eixamplar coneixences, per despertar curiositat, desvetlar esperança, albirar un futur.

   Us deixe a Arxius el relat de Toni Cucarella, “L’última paraula”, i a la foto de l’apunt, com no, una rosa roja, aixi que doneu-vos tots per regalats.

   A les 12:27 afegim dintre les nos3 eleccions de llibres per al dia de hui.

Del País Valencià: Xavier Aliaga “Els neons de Sodoma”, premi octubre 3i4. Ja ens parlà d’ell a la classe de Pilar el curs passat, quan encara no el tenia acabat.

De Catalunya:   Mercé Rodoreda “Viatges i flors”, que segons la publicitat de portada “Si empreguntessin quin dels meus llibres voldrian salvar d’un incendi, escolliria aquest” Mercé Rodoreda dixit.

De l’India/Anglaterra: Vikram Seth “Una música constant”. Des que ens llegírem a Vikas Swarup i el seu “Q and A”, estem intrigats per veure què més s’escriu des de l’òptica dels habitants del subcontinent indi.

De Japó: Haruki Murakami “Kafka a la platja”. Sí, ja sé que vam dir que el teníem, encomanat, però, hui l’hem recollit.

I un altre, que el regalen al diari Público de Luís García Montero “Miguel Hernández. Crònicas de la Guerra Civil. Un poeta en el frente”.

Ara a llegir el Levante-EMV i les seues ressenyes sobre la Fira del Llibre.

Bo.

Dintre hi teniu una carta de Toni Teruel, on, a més de comunicar-nos la seua elecció com a president de l’associació esmentada al titular,  ens demana la nostra afiliació i ens explica els seus fins, entre d’altres:

  “L’Associació
pretén col·laborar en el manteniment de l’esperit fundacional de l’UCE com a
universitat oberta, participativa, lliure i democràtica en pro de la cultura
universal i en català, durant els deu dies de la segona quinzena d’agost que té
lloc a Prada, i mantenir el caliu que ens apropa al llarg de l’any mitjançant
una sèrie d’activitats que propicien el retrobament dels que evoquem els
moments viscuts i volem fer Països Catalans”.

   A tothom ens interessa!. Endavant!

Benvolgudes i benvolguts,

   Fa uns dies,
a alguns de vosaltres que ja sou socis de l’Associació d’Amics i Amigues de la
Universitat Catalana de Prada, us vaig demanar la confiança perquè m’oferíreu
el vot per a la candidatura a la nova Junta que havia de sortir de l’Assemblea
General anual.

   Després del
primer torn de votació, se’n va fer una segona per a l’elecció del càrrec de
president, de la qual vaig sortir jo elegit i ratificat el nomenament per
l’Assemblea. Gràcies a totes i tots, en especial als que tinguéreu
l’oportunitat de participar-hi.

   De moment, ja
hem començat les visites protocol·làries de presentació i oferiment de
col·laboració a les jerarquies de l’UCE, i a altres personalitats vinculades o
relacionades amb la Universitat. Mostra de la primera és la salutació al
president de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu i de l’Institut d’Estudis
Catalans, senyor Salvador Giner

   L’Associació
pretén col·laborar en el manteniment de l’esperit fundacional de l’UCE com a
universitat oberta, participativa, lliure i democràtica en pro de la cultura
universal i en català, durant els deu dies de la segona quinzena d’agost que té
lloc a Prada, i mantenir el caliu que ens apropa al llarg de l’any mitjançant
una sèrie d’activitats que propicien el retrobament dels que evoquem els
moments viscuts i volem fer Països Catalans.

    Però la
funció col·laboradora de l’Associació només pot tenir pes específic si està
recolzada per un nombre significatiu de persones que han passat per la
Universitat, que continuen o que, almenys, tenen la intenció d’anar-hi alguna
vegada.

    És per això
que ara us demane que us associeu els que encara no ho esteu. És l’única manera
de demostrar que l’UCE ha marcat època en la nostra formació, i que podrem
ésser útils al òrgans rectors per a la qualitat del funcionament del tot el que
s’hi organitza.

   La meua tasca
inicial rau en el fet d’aconseguir un nombre elevat de gent que s’hi
identifique, i que en el cas del jovent podrà preveure el relleu de tots
nosaltres, que tard o d’hora anirem cedint a les generacions que ens empenyen.

   La quota
anual, purament simbòlica, és tan sols de 12 euros, i normalment es cobra per
domiciliació bancària si ens feu saber el número de compte per al càrrec.

   Com no, em cal
animar-vos que es matriculeu enguany a l’UCE, que està a punt de tenir
enllestit el programa i que aviat obrirà el termini de prematriculació. Caldria
que féreu constar que hi participeu a través de l’Associació. En tot cas, si
necessiteu més informació o ajuda per a la matriculació, o voleu donar-vos
d’alta com a socis tot indicant les vostres dades personals, podeu posar-vos en
contacte amb nosaltres de la manera que estimeu més oportuna: el correu de
l’Associació és el AmicsUCE@gmail.com, i el meu aquest pel qual us escric.

   Una vegada
més us ratifique el meu agraïment i us demanaria, si m’ho permeteu, que em
contestàreu unes línies per confirmar que heu rebut aquest escrit.

Cordialment,

TONI TERUEL

http://toniteruel.blogspot.com

     Bé, reprenem la tasca de comentar el cap de setmana i ho
farem enllaçant-vos l’apunt de l’amic Àngel Canet Català sobre la 4ª Intercomarcal
Cabotista, ja que nosal3 no ho haguérem fet ni la meitat de bé que ell. A
l’apunt anterior hi ha uns quants vídeos que suposem es veurien al mateix
temps, volem dir en directe, per si no vinguéreu, imaginar-vos com va anar la
cosa. A la foto, materials diversos recollits (comprats també, eh!).

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/129376

                Només
afegir que la resta de qui no se’n va anar, en acabar-se la trobada, ens anàrem
a la colla “Els valencians” (no sabem si de moros o cristians), on encara
estavan tocant els “Second Coming” grup on toca el nostre amic Vinnie Millo,
però ahir no estava ell, sinó el bateria de Senior que no pugué tocar a la
Intercomarcal per açò. No sabem a quina hora ho deixarem estar, només que
vingué la polícia municipal a tancar el “garito”.

   Seguim afegint enllaços
amb comentaris, per si encara no sabeu tot el que va passar la nit del
Cabotisme Intercomarcal.

http://sergicarrasca.blogspot.com/2009/04/oh-santa-nit-cabotista.html

http://lucreciadeborja.blogspot.com/2009/04/resum-de-la-4a-intercomarcal.html

Una història llarga que encara no ha acabat. Passeu i ja ens direu…
Ja hi ha desenllaç…

   Com funciona la
sanitat pública gestionada per una empresa privada?

   La història és
llarga, encara no s’ha acabat  i anem a
contar-vos-la. Anirem afegint els nous entrebancs que ens aniran (ens temem)
posant, total per donar hora per a optometria.

   Fa un parell
d’anys, notàvem que la vista ja no la teníem com abans, que ens costava llegir
la lletra menuda, cosa que mai ens havia passat. En preguntar pel procediment
per a demanar cita per a una revisió, ens digueren que s’havia de demanar torn
per al metge de capçalera i després aquest ens donava el torn per a
l’especialista. Uff què llarg. Ens informaren que si volíem, podíem trucar a un
número de telèfon de l’hospital d’Alzira on ens donarien dia i hora. Perfecte!,
no cal fer cua. Truquem, diverses vegades, fins que ens l’agafen. Demanem per a
fer la revisió i ens diuen que per a… finals d’octubre!  (eren a març, com ara, sis mesos comptats!).

Bé, ens resignàrem i com no corria massa pressa, doncs ens
esperàrem fins a octubre 2007. Ens augmentaren les ulleres de prop (fins
aleshores amb unes ens apanyàvem per a lluny i per a prop).

   Últimament, notem
que tenim problemes per a veure de lluny, així que ens diem: “anem a demanar
torn, aquesta vegada al metge, per veure si ho fa més curt”. El dimarts passat,
17 de març, anem a demanar torn per al metge, davall de l’ambulatori de
l’Alcúdia, que segons tenim entès, depèn de l’hospital d’Alzira, de gestió
privada. Ens el donen per al divendres a les 19 hores, ens atengueren a les
19:30. La metgessa, el metge que ens correspon no hi és, no sabem on és, ens fa
un paper i ens diu que abaixem baix, on ens donaren el torn per a la visita del
metge i allà ens donaran dia i hora per a l’especialista. Baixem i allà no hi
havia ningú, clar, a aquelles hores!. Per què hem de passar pel metge i després
qui ens dóna l’hora no ha fa abans?  Què
cobren per cada visita? Pensem que sí. 

   Li preguntem a qui
estava de guàrdia d’emergències i ens diu que passem demà, dissabte i que ens
ho donaran. Anem hui, dissabte i la dona que atén ens diu que això s’ha de fer
entre setmana, que els caps de setmana no ho poden fer!

   I ací estem
escrivint açò i renegant en veu baixa. El dilluns treballem pel matí (de
carter, quan a l’Alcúdia una altra vegada) i no sabem perquè, però en anar per
la vesprada ens diran que de vesprada no poden donar torn, que tornem de matí.
Esperem que no! Si és així, fins el dimecres no podrem anar de matí, ja que el
dimarts també treballem. Ja us direm com queda la cosa. Només falta que ens
donen la cita per a d’ací sis mesos! Ja seria per a no torcar-se!.

   El dilluns seguirem
amb el “culebron”.

El dimenge a la nit, comentant-ho amb un bon amic, ens va dir que ell hi aniria hui dilluns pel matí a demanar-nos els torn. Ens va renyar una mica, ja que, segons ell, les coses no es fan així… i com es fan? Ens han donat torn per al 12 de maig (mes i mig!, què bé) i perquè li’l donaven per a juliol, però ell, avesat a aquests tràmits, els ha dit que no podria anar-hi en eixes dates (s’ha fet passar per nosal3) i li l’han donat per al 12 de maig.

   Per què les coses les fan ( o les fem, ja no sabem què pensar…) tan difícils?. Si no hagués tingut un amic tan desinteressat, m’haurien donat torna hui per la vesprada? Si treballem, com podem fer per demanar aquestes revisions? Si nosal3 des de casa podem demanar hora per la vesprada, per què no ens la poden donar ells? Pregunets sense resposta hi ha un munt.

   Això és tot.

Des d’aquest humil bloc us donem les gràcies per haver fet que tinguem encara ganes de parlar d’alguna cosa.
   
    Dintre hi teniu les entrades més visitades a hores d’ara.

    No són grans xifres com les d’alguns blocs de persones més importants o conegudes, però no ens pensàvem que arribaríem tan lluny. Se’ns queden moltes coses per comentar, ja que a més de tenir temps s’han de tenir ganes de posar-s’hi, i voler comentar-ho tot seria una bogeria, i ja estem prou trastocats pel país en el qual ens ha tocat viure.

     No hem volgut comentar les notícies o esdeveniments que ja tenen la suficient difusió en altres mitjans i blocs, on hi ha gent que té molt més coneixement d’ells que nosal3. Hem volgut centrar-nos en notícies i esdeveniments d’abast més local o comarcal.

   Esperem que continueu visitant-nos i que allò que us apuntem us faça profit.

Moltes gràcies de nou i fins aviat…

A 21 de febrer, a les 14’40 hores, aquest és el rànquing -top 10- d’apunts més visitats:

Entrades més visitades des de l’inici

1.- * Segons Rosa Diez (UPyD) el català només el parlen 700.000 persones! (284 visites)

2.- * Text: “El Método 4. Las ideas” d’Edgar Morin, dos petites parts traduïdes del castellà. (160 visites)

3.- * Víctor Alexandre a Crevillent. (149 visites)

4.- * Amics (i amigues) del Corral de Rafel. (142 visites)

5.- * Última referència al “Manifiesto”. “L’últim patriarca” de Najat El Hachmi (140 visites)

6.- * Us presentem la resta de l’equip de redacció. (121 visites)

7.- * Voteu a l’enquesta de Levante en contra de la F1 (119 visites)

8.- * Comunicació oficial del nou disc d’Òscar Briz. (114 visites)

9.- * Textos: “Tenir el cap clar” D’E. Morin i “Gramàtiques de la creació” de G. Steiner. (114 visites)

10.- * De noms i il·lusions. Amics del Corral de Rafel. (111 visites).

Sí amics i amigues, fa deu anys apareixia publicat (millor dir fotocopiat) el número 4 de la revista en la qual s’inspira aquest bloc, NOSAL3, amb portada feta en col·laboració entre els qui escriuen a aquestes pàgines i Llapissera, i que teniu ací al costat.

    Les energies i les ganes de recordar el passat, de reivindicar el present i de lluitar pel futur no són les mateixes que aleshores, han estat matisades pel sistema productiu i educatiu en el qual estem immergits i, malgrat el desencís, encara queda una mica de caliu per on poder canalitzar la frustració que sentim…

… perquè que és, sinó frustració, veure com els drets assolits per la classe treballadora amb lluita, esforç i fins i tot morts, estan essent derogats en nom de la crisi.

    Escoltar els bancs acusar la població d’haver provocat la crisi ens ha posat de volta i mitja. Les dades de l’atur (hui dia ens comptem entre els aturats) fan que el futur que tant anhelàvem el trobem més fosc que mai. En compte d’avançar creguem que estem retrocedint i les forces per continuar amb la lluita pels drets i llibertats estan més corsecades que mai.

   Però encara quedem uns quants que pensem que no s’ha de tirar la tovalla. Cal seguir fent com si la situació fos la millor de les possibles (què difícil) i anar empentant per recuperar els drets i les llibertats que tanta sang han costat als nostres antecessors.

   Amb esgarrifaça, contemplem com reviscolen els antics feixismes, disfressats per semblar el que no són, culpant a les esquerres i als immigrants (quantes vegades obliden que nosal3 ho fórem) de tots els mals que assoten la nostra societat.

   Després d’aquestes reflexions que pensem ens fem tots aquells que encara pensem que la societat ha de tendir a ser igualitària, llibertària i amb oportunitats per a tothom, passem a contar el nostre abandó de la plaça d’interins que teníem a Tarragona.

   Després de signar uns quants contractes, dels quals només hem pogut treballar en dos, d’anar amunt i avall amb maletes i trens i autobusos, de patir fred i de cercar un lloc on dormir, hem decidit tornar cap a casa. La il·lusió amb la qual començarem a treballar en l’àmbit educatiu ha donat pas al desencant pel sistema educatiu, viciat amb tots els defectes que observem per tot arreu. Les lleis no tenen res a veure amb la realitat social a la qual pretenen encorsetar.

    A més, ja no ens sembla que la gent siga tan bona com deia Rousseau. Un dels altres motius que ens han fet abandonar, de moment, ha estat la fràgil salut dels pares, la necessitat tenir a l’abast alguna persona amb la qual poder tenir una relació que saps com és i no estar pendent de no parlar de segons quines coses…

    … i a més, des d’ací (des del poble) podem encara lluitar i fer el possible per regenerar la societat.
No li hem dedicat gaire temps a aquest comentari (per fi, un) i se’ns queden moltes coses encara per dir, però tot vindrà. De moment hem demanat tornar a treballar a Correus i sembla que no trigaran a avisar-nos per fer la nostra feina, ahir ens vam tornar a apuntar a l’atur (de poc ens serveix, ja que de les moltes vegades que ens hem apuntat, mai, però MAI, ens han oferit un treball, sempre ens l’hem hagut de buscar nosal3.

    Esperant que aquestes línies no us facen defallir, us encoratgem a continuar lluitant, entre tots podrem fer una societat més justa i solidària.

    Bo.