Víctor Aleixandre ens ha remés al correu del Bloc Jaume I de l’Alcúdia l’incident que li va passar a Crevillent i que pensem que l’ha de llegir més gent per a assabentar-se de com les gasten els defensors del “Manifiesto por la lengua común”. No té desperdici.
Ens hem acabat “L’últim patriarca” de Najat el Hachmi, premi Ramon Llull 2008, el comentarem un altre dia, que es fa tard i açò ja és massa llarg. Passeu i llegiu…
Persecució del castellà al País Valencià? Els del Manifiesto a favor del
castellà han passejat pels carrers de ciutats valencianes? Que ixquen de
Madrid i vinguen a València i que compren un periòdic en valencià, el
trobaran? O que escolten la ràdio, quantes hi ha en castellà i quantes en
valencià? O que busquen TV en valencià? Continuem?
Pel seu interés reproduim el text que ens ha enviat Víctor Alexandre, que
com sabeu va estar convidat per nosaltres l'any passat a un Sopar i
Xarrada.
11 de Juny de 2008.
Incident lingüístic a Crevillent.
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d’Acció Cultural
del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per
presentar el meu llibre “Nosaltres, els catalans”. Va ser un acte
exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració
com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes
preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la
necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de
supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua
com a factor d’integració dels nouvinguts. L’endemà al matí vaig
baixar al bar de l’hotel a esmorzar abans que em vinguessin a
recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a
l’única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que,
segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:
---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche –posant émfasi en les paraules ‘con leche’.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m’entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en
España.
Quan l’interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la
impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem
guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins
que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que
la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va
acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que
no és només per als clients de l’hotel- hi havia mitja dotzena de
persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i
totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi
havia al meu costat dient-me que “Estamos en España” i que jo tenia
l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el
gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Vaig respondre-li
que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant
la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer
als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l’espanyol, no pas
el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i
que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per
cert
–Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l’hotel.
Hotel Las Palmeras, es diu.
No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu,
perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels
guàrdies civils, em deia que “hablar en español es una cuestión de
educación y usted no tiene educación”. Naturalment, vaig haver de
dir-li que l’única persona mancada d’educació era ella per negar-se
a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores,
abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: “Váyase usted a la
mierda”. Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els
verbals com els escrits. Trobo que són l’expressió de la impotència.
Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El
meu tren cap a Barcelona sortia d’Alacant dintre d’una hora i mitja
i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era eviden que el
perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van
intervenir dient-me que tenia l’obligació de parlar en espanyol. Jo,
però, els vaig respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè
era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País
Valencià. També els vaig recordar l’article 14 de la seva
Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de
naixença. Després s’hi va afegir el guàrdia jurat de l’hotel, que es
pensava que m’insultava dient-me “charnego” mitja dotzena de
vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves
paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m’escoltava.
També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes
érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia
entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta
i, quan van arribar els companys d’Acció Cultural, me’n vaig anar.
Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria
passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès
o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet
mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’
o‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els
catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho
faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes
espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un “negre”
insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per
altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que
demostra que m’entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i
tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb
més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig
sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la
serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el
meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment
que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m’hagués mostrat
vacil·lant o intimidat, ells s’haurien envalentit i aquesta seria ara la
crònica d’un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar
que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una
persona sent per ella mateixa.
Víctor Alexandre