“La màquina ronca”
Guanyadora del premi de
narrativa “Vila de Puçol” 2005, és la seua primera obra publicada per Edicions
Brosquill el febrer del 2006. El que tenen de bo els premis literaris és la
possibilitat de donar a conéixer obres i autors com aquests que anem a
comentar. Sovint ens queixem que els premis literaris (Urbà Lozano ho ha
comentat a bastament al seu bloc “Més content que un gínjol”) no són gaire
“nets”, però si no fos per aquests, novel·les com aquesta no es publicarien, o
si es publicaren, acabarien a la “guillotina”, per no tenir el ressò ni
publicitat adequats.
L’afecció d’Urbà Lozano pels trens ens ha quedat ja ben
palesa: si a “Plagis” en fa un exercici d’estil per descriure de diferents
maneres un viatge en tren (el de Sòller), a “La màquina ronca”, aquesta passió
impregna fins el títol de la novel·la. Comença amb el naixement del que serà el
protagonista, Jaume Monjonell, nen no gaire desitjat per sa mare, i juntament
amb el seu creixement, l’autor anirà repassant esdeveniments històrics ben
presents en la memòria històrica del poble (la guerra de Cuba, la guerra
(in)civil, tot contant-nos el seu ascens a les altes esferes del poder econòmic
gairebé sense proposar-s’ho i sense posar pràcticament res de la seua banda.
Veiem (llegim seria més correcte però...) desfilar per les seues pàgines un
devessall de personatges arquetípics de la Ribera, on va nàixer, que després
(segons ens comentà a la reunió del Grup de Lectura del Bloc Jaume I)
desenvoluparà al recull de narracions breus “Femení singular”.
És un text molt treballat, i per això es llegeix amb
facilitat (un parell de viatges a València amb el “trenet” –FGV- van bastar per
a llegir-nos-la, per cert, bon lloc per llegir-la). Narrat en la primera
persona del protagonista, fa un ús del lèxic de la Ribera que ens ha portat
paraules que feia molt de temps que no escoltàvem o que mai havíem vist
escrites en cap altre lloc, cosa que hem d’agrair-li a l’autor. Com que no
tenim gaire temps, (els estudis ens aclaparen), copiarem el principi que ens va
colpir bastant i així, animar-vos a que us la llegiu (la podeu trobar a la
biblioteca del poble):
“Acabat de parir, la comare
va demanar a la partera si tenia ganes de veure’m. La pregunta era rutinària,
però una contestació inusual va sorprendre els presents:
- No cal: ja el conec de
memòria.
Efectivament, com havia
temut des de que va saber que estava prenyada, jo tenia la cara blanca i redona
com una fogassa i un pèl de fotja com el carbó. Només per això es va desentendre
de mi, i els avis hagueren de buscar una dida que em nodrira. Però quan tenia
poc més d’una setmana la mare canvià de parèixer, i em va arrancar, literalment
dels pits llogats.
- Si ensomnies bacores els
xiquets les porten dibuixades a la pell. Jo les cares blanques i els pèls
negres no me’ls trac del cap, però puc criar el meu fill com cal –va dir mentre
ho feia.
Estava equivocada. En no
donar-me pit només nàixer, la llet se li havia tallat, i per més que jo xuplava
aquells mugrons erms, desesperat, no en treia resquitx. Encara com la feren
entrar en raó, perquè tot i que de primer va tindre la quimera d’alimentar-me
amb aigua d’arròs, a la fi va consentir de tornar-me a la sina generosa de la
dida, la qual em va alletar fins que calgué. Aquella pobra dona, mig
trastornada, diuen que m’abraçava com si fóra un gran tresor, enyorant el seu
fill mort, mentre que repetia invariablement les mateixes paraules, sense
afegir-ne ni una més:
- Angelet... Angelet...
Des de ben menut, doncs, em
marcaren el camí.”
