NOSAL3 en som + de tres

     Novament, agrair a la Roser Giner l’enllaç a una nova notícia (valga la redundància) per a la seua traducció. Nosal3 ens l’anem llegint i traduïnt al mateix temps, si ens l’envia ella, no cal fer-hi una ullada per veure si serà interessant o no. Ho serà i molt. Gràcies Roser!

   Molta gent ens fa la pregunta del milió: quin programa feu servir per a traduir? El Salt? (!!!!!!!). Mare de Déu!. Doncs no, no fem servir cap traductor. Ho fem a pèl, tot d’una tacada i sense parar-nos gaire. Davant els dubtes, el vocabulari Ferrer Pastor (sí, eixe blavet i blanquet) sovint és més que suficient per a treure’ns d’ells.  Bé, ja n’hi ha prou, ací el teniu:

ENRIC GONZÁLEZ

Contes xinesos

ENRIC GONZÁLEZ 24/06/2009

            Els xinesos
de Mataró? Estic d’acord amb la immensa majoria de la població benpensant: en l’Estat
espanyol cal complir les lleis estatals, són intolerables les condicions
laborals dels talleres clandestins, etcètera.

            La
legislació social europea és una excepció afavorida per l’existència de la URSS
i de la teòrica alternativa comunista

            No
obstant això, hauríem de deixar de parlar de “màfies xineses”, o parlar
també de “màfies espanyoles”, quan ens referim a aquestes coses. Què
és una màfia xinesa? Un grup d’empresaris que explota a immigrants clandestins i
no compleix la llei? Val. D’això, a l’Estat espanyol, n’hi ha un munt. Ignoro què
fan les “màfies xineses” quan un treballador es talla un braç. Tal
vegada, com les “màfies espanyoles”, tiren el braç al contenidor del
fem i deixen al treballador en el carrer. Aquest és un punt que no ha quedat
clar i que els periodistes hauríem d’investigar: tal vegada els xinesos estiguin
integrant-se més ràpidament del que pensem.

            També
podrien evitar les autoritats muntar aquest tipus d’espectacle policial. La
macrorredada de Mataró ha servit per a deixar en el carrer i cabrejats a centenars
de xinesos, i no sé si per a alguna cosa més.

            Ja
que parlem d’açò, convindria que sabérem callar-nos abans de pronunciar les paraules
competència deslleial. Si un empresari espanyol fabrica a l’Estat
espanyol els mateixos productes que es fabriquen a Xina, o els que fabriquen a l’estat
espanyol els tallers xinesos clandestins, no només mereix pagar tots els impostos
que paga: caldria aplicar-li, a més, un impost especial sobre l’estultícia. I
aplicar-li ràpidament, perquè la seua empresa té els dies comptats. És injust,
diuen? Sí, el món és molt injust. Per a més informació, cal adreçar-se als quatre
milions d’aturats, tirant a cinc, que hi ha en aquest Estat.

            Vull
dir amb açò que seguirem comprant productes xinesos, fabricats a la Xina o
fabricats a l’Estat espanyol.

            No
estaria de més matisar una mica quan, com jo mateix he fet abans, qualifiquem d’”intolerables”
les condicions de treball en eixos talleres de Mataró. També era bastant
intolerable la situació dels milions d’immigrants espanyols que finançaren des de
l’estranger el “miracle econòmic” franquista, i les esgotadores
jornades de pluriocupació i servitud que suportaren els nostres pares per a que
nosaltres tinguéssim l’opció de viure millor que ells. Tolerable és el que cadascú
tolera. Usem els qualificatius legal i il·legal, suficients per a
definir aquests assumptes.

            Una
altra cosa: és bastant normal, com a nous rics que som gràcies a les
subvencions europees, que procurem oblidar el nostre passat recent i intentem
considerar “normal” l’Estat de benestar de què gaudim. Però no és
normal. La legislació social europea és una excepció, una extraordinària conquesta
afavorida per l’existència de la URSS i de l’alternativa (teòrica) comunista.
No és exportable i, hui per hui, existeixen dubtes raonables sobre si serà
sostenible a mitjà termini. És una raresa meravellosa. Vist des de fora, l’Estat
de benestar europeu apareix rar, molt rar.

            A
finals del segle XIX i principis del XX, els pogroms en l’est d’Europa llençaren
sobre els països occidentals successives onades d’immigració jueva. En Londres,
per posar un exemple, s’aixecà un clamor contra aquells desgraciats que s’apilotaven
en Whitechapel, treballaven per quasi res als molls i els escorxadors, i rebentaven
les modestíssimes conquestes laborals (l’abolició del treball infantil en les
mines, per citar una d’elles) dels obrers anglesos. Aquests jueus, en qüestió
de dècades, transformaren Londres en una pròspera ciutat de serveis, mentre la
indústria autòctona s’esvania en el no-res.

            Com els
catalans no som hipòcrites, compto amb veure formidables operacions policials
en les explotacions agràries: diuen que en elles, de vegades, els immigrants treballen
també per davall de la llei (i amb patrons subvencionats des de Brusseles). Compto
amb veure també macrorredades en les que apareixen centenars de becaris de 35 i
40 anys, i que els empresaris que els exploten acaben davant d’un jutge.

            I
espero que la realitat, la punyetera realitat, no se’ns emporti a tothom per
davant.