NOSAL3 en som + de tres

TRIBUNA:

AGAPITO
RAMOS i JORGE M. REVERTE

De regals i corrupcions.

Marcar un màxim
de preu als regals, transparència en les finances dels partits i en els salaris
dels polítics serien mesures útils per atallar conductes impròpies sense necessitat
de legislar sobre la qüestió

AGAPITO RAMOS Y JORGE M. REVERTE 04/08/2009

            Com gairebé sempre, tot està en els
romans o en els grecs. El referit a la llei, sobre tot en els romans. En el segle
III, un jurista anomenat Domicio Ulpiano, que treballava per a l’emperador
Caracalla, ens transmetia els sentiments del seu cap al respecte de les xenias,
o siga, dels regals que els alts funcionaris de l’imperi rebien i podien o no
acceptar. El seu consell era un monument al sentit comú: “Ni tot, ni sempre,
ni de tothom”. I ho explicava una mica més: “un procònsol no pot
privar-se totalment de xenia… refusar de tots és una falta d’educació,
però acceptar sempre sembla d’indecents, menyspreable acceptar de tots, i
avariciós acceptar-ho tot”.

            Els regals, encara que no serveixen per
a obtenir contractes, són útils per a ablanir cors.

            Cal garantir que els partits rebutjaran
a qualsevol que trenqui les lleis de transparència.

            Al final, del que es tracta, segons
transmet Ulpiano, l’esperit de Caracalla, és de no sobrepassar en l’acceptació
de regals tot allò que excedeixi les necessitats de l’alimentació. Traduït a la
nostra època i al que ens preocupa sobre l’actitud dels nostres polítics, ens
deuríem quedar amb una ampolla de vi i una llauna d’espàrrecs com a  límits. Alló de les anxoves, dependrà de la
veda.

            La cita d’Ulpiano és, en certa
manera, consoladora, perquè ens diu que els nostres representants democràtics
no són els més corruptes de la història. L’assumpte ve de lluny, almenys des
dels romans. Amb alguns moments estel·lars intermedis com l’època en què Juan
March era capaç de comprar a molts dels millors polítics espanyols de la
Restauració o la República. I l’esplèndid període franquista en el qual el
dictador donava exemple acceptant, per recordar un cas mitjanet i morigerat, el
“pazo” de Meirás.

            Una vegada consolats, sabedors de
què no sempre estan clars per a tothom els límits entre l’acceptació educada d’una
petita Xenia que demostra simpatia i la de 300.000 euros que demostren
massa simpatia, haurem de concentrar-nos en la recerca d’uns mínims codis que donen
objectivitat a la conducta pública, per a evitar vergonyes innecessàries.

            ¿Seria il·lícit que una alcaldessa
acceptés una bossa de marca i, en canvi, permissible que es deixés obsequiar amb
una imitació comprada en els mercadets de la frontera de Paraguai amb Brasil? Fixar
l’altra frontera exigiria, per a que l’acció fóra eficient, una tasca ingent de
classificació pròpia d’entomòlegs. També cap una altra solució, que és la de
marcar un màxim de preu.

            El dolent d’aquests regals, d’aquestes
xenies, és que encara que no serveixen per a obtenir contractes, sí solen
ser útils per a ablanir cors. Són detalls simpàtics que poden ajudar a obrir altres
portes. I detalls simpàtics que aplanen, no sempre en la direcció més recomanable,
les relacions. No només per a facilitar la corrupció de polítics, sinó també la
d’un altre grup professional sobre el que s’assenten alguns pilars del sistema:
periodistes, que reben en Nadal pernils, ampolles d’oli, assortits de torró i,
si se dediquen a informar d’institucions financeres, plomes d’oro i jocs d’escacs
d’eben i vori. I si d’altres coses, viatges al Carib.

            La sortida és complexa. I tal vegada
no quedi més remei que tallar pel sa: els polítics i els periodistes no poden
rebre regals el valor dels quals excedeixi, per exemple, de 100 euros. Una
declaració dels partits, dels grups parlamentaris i dels directors de mitjans
de comunicació bastaria per a deixar les coses en clar, i eliminaria la necessitat
de fer una llei, embrollada de forma obligada i ridículament actualitzable any rere
any per adaptar els màxims a la inflació.

            Un dels pitjors efectes de la polèmica
sobre els regals als polítics ha estat el d’obscurir el debat, encara més seriós
que el de les anxoves del Cantàbric, sobre la corrupció.

            I tornem a dir que la cosa es complexa
(¡què original!). Però, si un ho pensa, no és tan complexa como sembla a
primera vista. Perquè la corrupció té dues cares, la del que la provoca i la
del que l’accepta. Un agent, que podria ser un empresari, ofereix a un polític
alguna cosa a canvi d’un favor; i un polític accepta l’oferta.

            Al primer, a l’empresari (perdoni l’il·lustre
gremi el ser utilitzat com a exemple), només se li pot dissuadir de la seua il·lícita
acció posant-li davant de la cara avisos legals i repressius; o siga, lleis
dures contra eixe tipus d’accions i actuacions policials i judicials
contundents. ¿Només? No: posant-li al davant alguna cosa més seriosa, que és la
garantia de que el sector públic no va a acceptar mai interferències en
adjudicacions d’obres o serveis. I alguna cosa més fàcil que això: donant-li la
garantia de que els partits polítics van a rebutjar qualsevol actuació dels seus
militants, siguin aquests dirigents de primera o de quarta fila, que trenquin les
lleis transparents del mercat.

Un empresari
alemany o francès sabia fins fa poc que s’enfrontaria a problemes seriosos si
intentava corrompre a un polític alemany o francès, però també que ningú l’anava
a perseguir en el seu país per practicar la corrupció en Àfrica. Algú tan poc
sospitós com Carlos Solchaga, ex ministre socialista, expressà en España la seua
actitud de comprensió per a qui hagués de pagar en països estrangers taxes de
corrupció per aconseguir contractes. Europa està així. És a dir, que la tasca
de combatre la corrupció està en els que fan les lleis, en els qui governen i,
de forma molt important, en els partits polítics.

            ¿Seria molt dificultós obtenir d’aquestes
institucions, dels partits, una declaració solemne per la qual es garantís que
qui rebés temptacions de pagar podia tenir la seguretat de que ni un euro del
que li servís per a satisfer un suborn aniria a parar a les arques del partit?
Declarar-ho i demostrar-ho moltes vegades, tantes com s’hagi condemnat a algú per
corrupció. Però, per a que una solemne declaració com aquesta tingués credibilitat,
faria falta que s’acompliren dos requisits.

            El primer, que els comptes dels
partits fossin transparents. Perquè no ho són, per molt que ho assegurin els tresorers
de tots ells, els comptes estan farcits de pedaços i de trucs. Els pressuposts
són falsos i els dèficits se solen emmascarar amb els diners dels ajuntaments i
comunitats.

            El segon, que els sous, totes les
remuneracions que perceben els nostres polítics, afloren i siguen considerats d’interès
públic. A molts oradors parlamentaris se’ls omple la boca parlant d’aquests assumptes,
però encara no sabem per què és impossible conèixer de veritat quant cobren
cada mes aquells als qui elegim que, des del punt de vista del treball, són els
nostres empleats, dels contribuents. Quant cobren, quines altres ocupacions es
permeten, quina dedicació tenen a la seua funció i quins sous o primes treuen
de les seues activitates “externes”.

            Això, de rebot, tindria un efecte
gratificant per als qui, per exemple, no reben res per participar en una tertúlia
i els que reben un dineral per ser socis d’un bufet d’advocats.

            Maniobres tan senzilles, tan poc
complexes, bastarien per aconseguir que el nostre país deixés de pujar llocs en
el ranking de la corrupció universal. ¿Per què els nostres parlamentaris,
per què els dirigents dels partits als que votem s’obstinen en no posar eixos
mecanismes en marxa?

            La resposta està volant en el vent perquè
la majoria dels dirigents polítics, dels responsables dels aparells, vol que
estigui ahí.

            Mentre intentem que es discuteixi
sobre tot açò, que és de veritat molt poquet i molt fácil, ens seguirem dedicant
al que és realment complex, que és saber com mantenir-nos en el límit de les xenies,
aplicar el sentit comú que ens recorda Ulpiano: “ni tot, ni sempre, ni de
tothom”. Per a anar “tirant”.

Agapito Ramos és advocat i Jorge M. Reverte
és periodista i escriptor.