5 El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic (no antirreumàtic) i asimètric (no assimètric)?

En la primera part de l’article (§5.1), ens preguntarem si el guionet és un destorb o si aporta alguna utilitat en la comunicació (com ara en despús-demà). Des de la perspectiva que la llengua és per als parlants, no cal dir quina hauria de ser la reposta. En la segona part (§5.2), tractarem els problemes següents: ¿antireumàtic o antirreumàtic?; ¿asimètric o assimètric? ¿És coherent que la grafia eradicar tinga la mateixa consonant vibrant que carro? La forma omeprazole (que figura en els diccionaris) ¿quadra amb la nostra estructura sil·làbica? Seguim en el cor de l’objecte d’estudi central del treball.

Una informació que molts lectors trobaran atractiva és la següent: sospitarem que escriure antireumàtic o asimètric està vinculat a l’italià, al francés i a l’anglés. Per contra, el castellà i el galaico-portugués escriurien les paraules compostes com si foren simples (és a dir, antirreumático). Però, aprofundint, trobarem que la realitat és més complicada.

 

5.1    Introducció al guionet: convé justificar cada ús

Crec que l’article anterior (§4) ha mostrat als lectors dos realitats, descrites en (1a) i en (1b):

  1. Resum del camí fet (sense haver recorregut a un signe torbador: el guionet)
    1. Són simples les regles generals que determinen la grafia de les paraules compostes (ull de poll / aiguamoll, desfer).
    2. Hi han excepcions que, en compte de ser una càrrega, són positives per als parlants (també / vagó restaurant / el meu ex / anti res).

La quantitat de grafies que hem justificat no és gens baixa. I ho hem aconseguit sense haver de recórrer al guionet: un signe gràfic que ha marejat els parlants i ha torbat els lingüistes. Això fa pensar que les funcions comunicatives que puga tindre el guionet en les paraules compostes no seran de primera fila (ans al contrari).

¿Què podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes? Si els parlants són per a la llengua, podem elaborar regles tan complicades com injustificades, les quals faran la vida un poc difícil als parlants (i no els impulsaran a confiar en «l’autoritat»). En canvi, el principi que la llengua és per als parlants comporta que el guionet hauria de tindre alguna utilitat en la comunicació.

Per a acostar-nos a la utilitat que busquem, observarem que el guionet no representa cap característica fonètica (ni fonològica ni tonal). Això implica que el guionet no estarà vinculat a cap funció comunicativa en la llengua parlada (que és la fonamental o bàsica). I, si no ho està per a l’emissor quan parla, ¿per què hauria de tindre utilitat quan escriu? Per tant, haurem de pensar que el guionet només serà útil per als lectors. En concret, hauria de facilitar la lectura (i, com a conseqüència, hauria d’aplanar el procés de llegir i interpretar una paraula). Per a evitar les especulacions, serem clars: sempre que un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quin motiu facilita la lectura.

Mirem si podem aplicar-ho a un exemple. Segons el Diccionari català-valencià-balear, la major part de la llengua anomena el dia anterior a ahir com a despús-ahir. En eixa paraula, ¿hi ha alguna particularitat que puga explicar quina utilitat aportaria el guionet? Diria que n’hi han dos. La forma despús tenia sentit quan existia la preposició des (que és [desde] de fa segles) i quan era viu l’intensificador pus (‘més’, que els parlars continentals també fa segles que no diuen). En definitiva, despús-ahir significa ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’.

Amb eixa base, ja podem explicar què aporta als lectors el guionet de despús-ahir. En primer lloc, indica com s’ha de pronunciar la paraula: no solament és hir (de ahir), sinó també pús (de despús). En segon lloc, el guionet comunica que despús no és una paraula, de manera que, si algú no la coneix, no cal que la busque en els diccionaris. El valor el té el conjunt de la paraula composta (despús-ahir). Finalment, la separació-unió del guionet facilita la lectura: mostra que el segon component és una paraula normal de la llengua (ahir). Per contra, la grafia despusahir obliga a anar síl·laba a síl·laba, i possibilita que u no veja el component ahir (des-pu-sa-hir), resultat que faria pensar en una paraula exòtica. Realment, despús-ahir comporta tres avantatges. I, si algú escriu despús ahir o despusahir, donem-li poca importància, que el cor de la llengua no està no en l’ortografia, sinó en les paraules i en les construccions.

Després d’haver mostrat que el guionet pot ser útil per als lectors, hem de tornar a la pregunta central: ¿com hem d’actuar en l’ús del guionet si volem argumentar i estructurar, en compte de fer una casuística plana sense vinculacions (i, per tant, sense principi ni final)? Contestarem a eixa pregunta estudiant les aportacions de Fabra (en el pròxim article, §6.1). Ara, insistirem que no hauria de proposar ningú usos del guionet sense explicar com aplana la interpretació dels lectors. Destaquem-ho:

  1. Finalitat del guionet en les paraules compostes
    1. Si la llengua és per als parlants, el guionet tindrà la finalitat de facilitar la comunicació.
      1. No representa cap característica fonètica.
      2. Sospita: si no representa cap valor de la llengua parlada, no serà útil per a l’emissor quan escriu.
      3. El guionet només pot ser eficaç per als lectors: facilitar-los la lectura.
      4. Efecte: quan un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quina raó aplana el procés de llegir i interpretar una paraula.
    2.  Aplicació a despús-ahir.
      1. Comunica que el primer component té una síl·laba tònica.
      2. Indica que despús no és cap paraula de la llengua (despús-ahir significava, en el passat, ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’). El valor el té el conjunt de la paraula composta.
      3. Mostra que el segon component és una paraula de la llengua (ahir).

5.2    Les grafies antireumàtic i asimètric: plantejament de la qüestió

Per a acabar de tindre una visió general sobre la grafia de les paraules compostes, ens queda un tema: la causa d’escriure reumàtic i antireumàtic, simètric i asimètric. La causa immediata que proposarem és molt simple: asimètric és com contrasentit; ajuntem els components sense variar la grafia. Ara, avançarem observant i reflexionant.

No he vist que Fabra tracte el tema de antireumàtic i asimètric en les Converses filològiques. Les entrades mot i nom tenen moltes remissions, però cap a les paraules compostes. L’entrada prefixos en té dos, però no hi ha cap remissió a la composició. En les gramàtiques, he trobat la grafia asimetria, però no he vist la justificació.

La causa d’eixa grafia podria estar en una part de les llengües del sud d’Europa, que tenen la forma corresponent: en italià, asimmetria; en francés, asymétrie; en anglés, asymmetry. La regla implícita és que, en les paraules compostes per prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia. Convindria mirar si eixa hipotètica norma ve del llatí medieval, d’a on hauria passat a les llengües romàniques i a l’anglés.

Cal dir que el castellà i el galaico-portugués apliquen a les paraules compostes per prefixació o bé l’ortografia general, o bé el guionet. El castellà té rítmico i arrítmico, religioso i antirreligioso, revolución i contrarrevolución, etc. El portugués té simetria i assimetria, rítmico i arrítmico; però revolução i contra-revolução.

En el marc descrit, Fabra no hauria seguit el castellà i el galaico-portugués, sinó les llengües del nord. Però, si és així, convenia explicitar-ho, i era necessari argumentar què guanya la llengua, actuacions que no he trobat. En síntesi:

  1. Causa de la grafia de simetria / asimetria
    1. Regla implícita: en la prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia (asimmetria, italià; asymétrie, francés; asymmetry, anglés)
      1. ¿Ve del llatí medieval?
      2. Castellà i galaico-portugués: l’ortografia general o el guionet.
      3. Castellà: arrítmico, antirreligioso contrarevolución, etc.
      4. Portugués: assimetria, arrítmico; però contra-revolução.
    2.  Fabra: hauria seguit les llengües del nord.
      1. Convenia explicitar-ho i justificar-ho.

A més de justificar el camí que seguim, també calia mirar dos factors: en primer lloc, el grau de coherència internacional; en segon lloc, mirar si el procés estava delimitat (és a dir, a on comença i a on acaba la regla formualda en 3a). Una paraula paral·lela a asimètric és, en italià, aritmico; si passem al francés, seguirem en la regla dita: arythmique; però, en anglés, trobarem arrhythmic. Eixa divergència és més sorprenent si tenim en compte que l’anglés no té la consonant vibrant múltiple (la de ferro). Davant d’eixe panorama, ¿hem de pensar que no hi ha una actuació internacional homogènia? L’exemple posat no és únic. Com ara, no són escassos els cultismes llatins que són paraules compostes actualment i totes les llengües alteren la grafia dels components. Com ara, in + real no és *inreal, sinó irreal.

Quant a la delimitació, cal dir que trobem excessos, de manera que la regla que comentem (3a) és com si no tinguera final. El diccionari de Fabra conté la grafia eradicació, que manté l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (eradicar), igual que les llengües del nord: eradicate en anglés, éradiquer en francés (l’italià s’ha separat del llatí, sradicare). En canvi, l’Ortografia de la Secció Filològica (2017: 41) ha modificat una tal supeditació a la grafia llatina, i escriu erradicar. Estudiant les aportacions de Fabra (§6.1), comprendrem per què la grafia eradicar implica subordinació al llatí. En resum:

  1. Grau de coherència internacional i delimitació del procés: deficients
    1. L’anglés té arrhythmic.
      1. No són pocs els cultismes llatins amb grafia de paraules simples (in + real = irreal).
    2. Regla sense límits per als parlants:
      1. Grafies que els parlants tendixen a llegir malament (eradicar; eradicate en anglés, éradiquer en francés).

El panorama descrit, més que atraure, fa estirar les orelles, de manera que convé reflexionar si és preferible suprimir la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia (és a dir, si és millor aplicar la grafia general de la llengua: {assaonar = assimetria}, {arraconar = arrítmic}). En el cas que seguim el camí implícit de l’italià, el francés i l’anglés, crec que hauríem de satisfer les tres condicions següents:

  1. ¿Convé eliminar la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia?
    1. Si la seguim practicant, caldria:
      1. Explicitar-ho.
      2. Comunicar que hi han excepcions (com ara irreal).
      3. Reduir la regla a les paraules que entre nosaltres són compostes (si e- no és cap prefix compositiu per als parlants quan va amb radicar, hauríem d’adaptar el llatinisme eradicare com a erradicar).
    2. En definitiva, hauríem d’arribar a unes regles elaborades pensant en els parlants, que són els qui les han d’assimilar i aplicar.

En el lèxic especialitzat, si els metges o un altre sector volen que la terminologia de la seua especialitat s’escriga igual que en altres llengües, poden fer-ho. Però amb la condició que, si algun terme es generalitza en l’idioma, li hauríem d’aplicar les regles ortogràfiques que responen a la llengua. Exemplifiquem-ho.

Trobe que és negatiu que els nostres diccionaris continguen la forma omeprazole per a indicar una medecina del ventre que es prenen moltes persones. Certament, el francés i l’anglés tenen la forma omeprazole; però eixes llengües poden escriure una e al final de la paraula i no pronunciar-la (cosa gens positiva per als seus parlants). En canvi, si nosaltres escrivim omeprazole és així com ho hauríem de pronunciar: amb una terminació adequada per a les llengües de síl·laba vocàlica (puente, Aquí hue-le bien en castellà; ponte, male en italià), però impròpia d’una llengua de síl·laba consonàntica (pont, perol, mal). Paradoxalment, el castellà té la forma omeprazol. Una altra paradoxa: si jo demanara omeprazole en la farmàcia a on vaig habitualment, el farmacèutic em miraria estranyat (i potser em preguntaria si estava bé). Destaquem-ho:

  1. Lèxic especialitzat
    1. Si els especialistes volen la terminologia internacional, que la usen.
    2. Però, si un terme es generalitza, ha de respondre a la llengua.
      1. Exemple: omeprazole no és anòmal en francés i en anglés perquè tenen es finals que no pronuncien.
      2. Eixa terminació quadra en castellà (puente, huele) i en italià (ponte, male). Paradoxalment, el castellà té omeprazol.

Resumim. En este article, hem tractat dos temes diferents. En la primera part, hem mostrat que el guionet pot ser útil en la grafia de les paraules compostes (en general, facilitant la lectura i la interpretació d’una paraula). Però, en cada ús, hauríem d’explicar quin avantatge específic aporta a la comunicació.

En la segona part de l’escrit, hem comentat que les llengües del sud d’Europa (excepte el castellà i el galaico-portugués) tendixen a unir els components de les paraules compostes per prefixació mantenint la seua grafia (antireumàtic, asimètric). Però no solen explicitar la norma. A més, hi han actuacions heterogènies (irreal; ara arítmic, ara arrítmic). I, sobretot, també apliquen la regla a paraules que eren compostes en llatí o en grec, però que no ho són actualment (eradicar, en compte de erradicar). Això comporta fer normes, no «per a tothom», sinó per als qui saben llatí i grec. Finalment, circulen grafies que vulneren l’estructura sil·làbica de la llengua (omeprazole).

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*