5 El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic (no antirreumàtic) i asimètric (no assimètric)?

En la primera part de l’article (§5.1), ens preguntarem si el guionet és un destorb o si aporta alguna utilitat en la comunicació (com ara en despús-demà). Des de la perspectiva que la llengua és per als parlants, no cal dir quina hauria de ser la reposta. En la segona part (§5.2), tractarem els problemes següents: ¿antireumàtic o antirreumàtic?; ¿asimètric o assimètric? ¿És coherent que la grafia eradicar tinga la mateixa consonant vibrant que carro? La forma omeprazole (que figura en els diccionaris) ¿quadra amb la nostra estructura sil·làbica? Seguim en el cor de l’objecte d’estudi central del treball.

Una informació que molts lectors trobaran atractiva és la següent: sospitarem que escriure antireumàtic o asimètric està vinculat a l’italià, al francés i a l’anglés. Per contra, el castellà i el galaico-portugués escriurien les paraules compostes com si foren simples (és a dir, antirreumático). Però, aprofundint, trobarem que la realitat és més complicada.

 

5.1    Introducció al guionet: convé justificar cada ús

Crec que l’article anterior (§4) ha mostrat als lectors dos realitats, descrites en (1a) i en (1b):

  1. Resum del camí fet (sense haver recorregut a un signe torbador: el guionet)
    1. Són simples les regles generals que determinen la grafia de les paraules compostes (ull de poll / aiguamoll, desfer).
    2. Hi han excepcions que, en compte de ser una càrrega, són positives per als parlants (també / vagó restaurant / el meu ex / anti res).

La quantitat de grafies que hem justificat no és gens baixa. I ho hem aconseguit sense haver de recórrer al guionet: un signe gràfic que ha marejat els parlants i ha torbat els lingüistes. Això fa pensar que les funcions comunicatives que puga tindre el guionet en les paraules compostes no seran de primera fila (ans al contrari).

¿Què podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes? Si els parlants són per a la llengua, podem elaborar regles tan complicades com injustificades, les quals faran la vida un poc difícil als parlants (i no els impulsaran a confiar en «l’autoritat»). En canvi, el principi que la llengua és per als parlants comporta que el guionet hauria de tindre alguna utilitat en la comunicació.

Per a acostar-nos a la utilitat que busquem, observarem que el guionet no representa cap característica fonètica (ni fonològica ni tonal). Això implica que el guionet no estarà vinculat a cap funció comunicativa en la llengua parlada (que és la fonamental o bàsica). I, si no ho està per a l’emissor quan parla, ¿per què hauria de tindre utilitat quan escriu? Per tant, haurem de pensar que el guionet només serà útil per als lectors. En concret, hauria de facilitar la lectura (i, com a conseqüència, hauria d’aplanar el procés de llegir i interpretar una paraula). Per a evitar les especulacions, serem clars: sempre que un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quin motiu facilita la lectura.

Mirem si podem aplicar-ho a un exemple. Segons el Diccionari català-valencià-balear, la major part de la llengua anomena el dia anterior a ahir com a despús-ahir. En eixa paraula, ¿hi ha alguna particularitat que puga explicar quina utilitat aportaria el guionet? Diria que n’hi han dos. La forma despús tenia sentit quan existia la preposició des (que és [desde] de fa segles) i quan era viu l’intensificador pus (‘més’, que els parlars continentals també fa segles que no diuen). En definitiva, despús-ahir significa ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’.

Amb eixa base, ja podem explicar què aporta als lectors el guionet de despús-ahir. En primer lloc, indica com s’ha de pronunciar la paraula: no solament és hir (de ahir), sinó també pús (de despús). En segon lloc, el guionet comunica que despús no és una paraula, de manera que, si algú no la coneix, no cal que la busque en els diccionaris. El valor el té el conjunt de la paraula composta (despús-ahir). Finalment, la separació-unió del guionet facilita la lectura: mostra que el segon component és una paraula normal de la llengua (ahir). Per contra, la grafia despusahir obliga a anar síl·laba a síl·laba, i possibilita que u no veja el component ahir (des-pu-sa-hir), resultat que faria pensar en una paraula exòtica. Realment, despús-ahir comporta tres avantatges. I, si algú escriu despús ahir o despusahir, donem-li poca importància, que el cor de la llengua no està no en l’ortografia, sinó en les paraules i en les construccions.

Després d’haver mostrat que el guionet pot ser útil per als lectors, hem de tornar a la pregunta central: ¿com hem d’actuar en l’ús del guionet si volem argumentar i estructurar, en compte de fer una casuística plana sense vinculacions (i, per tant, sense principi ni final)? Contestarem a eixa pregunta estudiant les aportacions de Fabra (en el pròxim article, §6.1). Ara, insistirem que no hauria de proposar ningú usos del guionet sense explicar com aplana la interpretació dels lectors. Destaquem-ho:

  1. Finalitat del guionet en les paraules compostes
    1. Si la llengua és per als parlants, el guionet tindrà la finalitat de facilitar la comunicació.
      1. No representa cap característica fonètica.
      2. Sospita: si no representa cap valor de la llengua parlada, no serà útil per a l’emissor quan escriu.
      3. El guionet només pot ser eficaç per als lectors: facilitar-los la lectura.
      4. Efecte: quan un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quina raó aplana el procés de llegir i interpretar una paraula.
    2.  Aplicació a despús-ahir.
      1. Comunica que el primer component té una síl·laba tònica.
      2. Indica que despús no és cap paraula de la llengua (despús-ahir significava, en el passat, ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’). El valor el té el conjunt de la paraula composta.
      3. Mostra que el segon component és una paraula de la llengua (ahir).

5.2    Les grafies antireumàtic i asimètric: plantejament de la qüestió

Per a acabar de tindre una visió general sobre la grafia de les paraules compostes, ens queda un tema: la causa d’escriure reumàtic i antireumàtic, simètric i asimètric. La causa immediata que proposarem és molt simple: asimètric és com contrasentit; ajuntem els components sense variar la grafia. Ara, avançarem observant i reflexionant.

No he vist que Fabra tracte el tema de antireumàtic i asimètric en les Converses filològiques. Les entrades mot i nom tenen moltes remissions, però cap a les paraules compostes. L’entrada prefixos en té dos, però no hi ha cap remissió a la composició. En les gramàtiques, he trobat la grafia asimetria, però no he vist la justificació.

La causa d’eixa grafia podria estar en una part de les llengües del sud d’Europa, que tenen la forma corresponent: en italià, asimmetria; en francés, asymétrie; en anglés, asymmetry. La regla implícita és que, en les paraules compostes per prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia. Convindria mirar si eixa hipotètica norma ve del llatí medieval, d’a on hauria passat a les llengües romàniques i a l’anglés.

Cal dir que el castellà i el galaico-portugués apliquen a les paraules compostes per prefixació o bé l’ortografia general, o bé el guionet. El castellà té rítmico i arrítmico, religioso i antirreligioso, revolución i contrarrevolución, etc. El portugués té simetria i assimetria, rítmico i arrítmico; però revolução i contra-revolução.

En el marc descrit, Fabra no hauria seguit el castellà i el galaico-portugués, sinó les llengües del nord. Però, si és així, convenia explicitar-ho, i era necessari argumentar què guanya la llengua, actuacions que no he trobat. En síntesi:

  1. Causa de la grafia de simetria / asimetria
    1. Regla implícita: en la prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia (asimmetria, italià; asymétrie, francés; asymmetry, anglés)
      1. ¿Ve del llatí medieval?
      2. Castellà i galaico-portugués: l’ortografia general o el guionet.
      3. Castellà: arrítmico, antirreligioso contrarevolución, etc.
      4. Portugués: assimetria, arrítmico; però contra-revolução.
    2.  Fabra: hauria seguit les llengües del nord.
      1. Convenia explicitar-ho i justificar-ho.

A més de justificar el camí que seguim, també calia mirar dos factors: en primer lloc, el grau de coherència internacional; en segon lloc, mirar si el procés estava delimitat (és a dir, a on comença i a on acaba la regla formualda en 3a). Una paraula paral·lela a asimètric és, en italià, aritmico; si passem al francés, seguirem en la regla dita: arythmique; però, en anglés, trobarem arrhythmic. Eixa divergència és més sorprenent si tenim en compte que l’anglés no té la consonant vibrant múltiple (la de ferro). Davant d’eixe panorama, ¿hem de pensar que no hi ha una actuació internacional homogènia? L’exemple posat no és únic. Com ara, no són escassos els cultismes llatins que són paraules compostes actualment i totes les llengües alteren la grafia dels components. Com ara, in + real no és *inreal, sinó irreal.

Quant a la delimitació, cal dir que trobem excessos, de manera que la regla que comentem (3a) és com si no tinguera final. El diccionari de Fabra conté la grafia eradicació, que manté l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (eradicar), igual que les llengües del nord: eradicate en anglés, éradiquer en francés (l’italià s’ha separat del llatí, sradicare). En canvi, l’Ortografia de la Secció Filològica (2017: 41) ha modificat una tal supeditació a la grafia llatina, i escriu erradicar. Estudiant les aportacions de Fabra (§6.1), comprendrem per què la grafia eradicar implica subordinació al llatí. En resum:

  1. Grau de coherència internacional i delimitació del procés: deficients
    1. L’anglés té arrhythmic.
      1. No són pocs els cultismes llatins amb grafia de paraules simples (in + real = irreal).
    2. Regla sense límits per als parlants:
      1. Grafies que els parlants tendixen a llegir malament (eradicar; eradicate en anglés, éradiquer en francés).

El panorama descrit, més que atraure, fa estirar les orelles, de manera que convé reflexionar si és preferible suprimir la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia (és a dir, si és millor aplicar la grafia general de la llengua: {assaonar = assimetria}, {arraconar = arrítmic}). En el cas que seguim el camí implícit de l’italià, el francés i l’anglés, crec que hauríem de satisfer les tres condicions següents:

  1. ¿Convé eliminar la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia?
    1. Si la seguim practicant, caldria:
      1. Explicitar-ho.
      2. Comunicar que hi han excepcions (com ara irreal).
      3. Reduir la regla a les paraules que entre nosaltres són compostes (si e- no és cap prefix compositiu per als parlants quan va amb radicar, hauríem d’adaptar el llatinisme eradicare com a erradicar).
    2. En definitiva, hauríem d’arribar a unes regles elaborades pensant en els parlants, que són els qui les han d’assimilar i aplicar.

En el lèxic especialitzat, si els metges o un altre sector volen que la terminologia de la seua especialitat s’escriga igual que en altres llengües, poden fer-ho. Però amb la condició que, si algun terme es generalitza en l’idioma, li hauríem d’aplicar les regles ortogràfiques que responen a la llengua. Exemplifiquem-ho.

Trobe que és negatiu que els nostres diccionaris continguen la forma omeprazole per a indicar una medecina del ventre que es prenen moltes persones. Certament, el francés i l’anglés tenen la forma omeprazole; però eixes llengües poden escriure una e al final de la paraula i no pronunciar-la (cosa gens positiva per als seus parlants). En canvi, si nosaltres escrivim omeprazole és així com ho hauríem de pronunciar: amb una terminació adequada per a les llengües de síl·laba vocàlica (puente, Aquí hue-le bien en castellà; ponte, male en italià), però impròpia d’una llengua de síl·laba consonàntica (pont, perol, mal). Paradoxalment, el castellà té la forma omeprazol. Una altra paradoxa: si jo demanara omeprazole en la farmàcia a on vaig habitualment, el farmacèutic em miraria estranyat (i potser em preguntaria si estava bé). Destaquem-ho:

  1. Lèxic especialitzat
    1. Si els especialistes volen la terminologia internacional, que la usen.
    2. Però, si un terme es generalitza, ha de respondre a la llengua.
      1. Exemple: omeprazole no és anòmal en francés i en anglés perquè tenen es finals que no pronuncien.
      2. Eixa terminació quadra en castellà (puente, huele) i en italià (ponte, male). Paradoxalment, el castellà té omeprazol.

Resumim. En este article, hem tractat dos temes diferents. En la primera part, hem mostrat que el guionet pot ser útil en la grafia de les paraules compostes (en general, facilitant la lectura i la interpretació d’una paraula). Però, en cada ús, hauríem d’explicar quin avantatge específic aporta a la comunicació.

En la segona part de l’escrit, hem comentat que les llengües del sud d’Europa (excepte el castellà i el galaico-portugués) tendixen a unir els components de les paraules compostes per prefixació mantenint la seua grafia (antireumàtic, asimètric). Però no solen explicitar la norma. A més, hi han actuacions heterogènies (irreal; ara arítmic, ara arrítmic). I, sobretot, també apliquen la regla a paraules que eren compostes en llatí o en grec, però que no ho són actualment (eradicar, en compte de erradicar). Això comporta fer normes, no «per a tothom», sinó per als qui saben llatí i grec. Finalment, circulen grafies que vulneren l’estructura sil·làbica de la llengua (omeprazole).

Convé notar que, en relació al castellà i al galaico-portugués, fins ara no he vist quins criteris permeten delimitar l’aglutinació i la grafia de les simples (arrítmico) i la unió amb el guionet (com ara contra-revolução). Això comporta una limitació significativa. Per una altra banda, el guionet fa conservar la grafia dels components (igual que la separació, No sóc anti res).

 

 


  1. *donem-li poca importància: donem-HI poca importància (a AIXÒ, no pas a qualcú)

    *plantejament / posició / postura | proposta-proposició | orientació | exposició | aproximació | formulació | projecte | capteniment / línea de conducta / línia directriu

    *plantejar / representar | exposar / presentar, posar / posar en el teler / suggerir / formular / fer / susci-tar | considerar / pensar / fer-ne comptes | planificar | demanar-se / passar pel cap | crear (*planteja un problema, una qüestió… : representa/posa/fa/és un problema. *el problema es pot plantejar de dife-rents punts de vista : exposar, formular, afrontar, encarar. *l’argumentació va plantejar un dubte: sus-citar, crear, fer venir. *no m’ho havia plantejat : no ho havia considerat, no m’ho havia proposat, no m’hi havia aturat a pensar, no ho havia meditat, no en feia comptes, no m’hi havia preparat. *ho plan-tejarem al director: ho suggerirem al director. *se planteja canviar de club : pensa (en), considera (de), estudia (de), se proposa, es prepara per, té la intenció de canviar de club. També pot convenir focali-tzar (Com el Barça focalitzarà el partit de demà contra el Madrid?) (Plantejar volia dir Fer plant, plànyer-se, lamentar-se)
    *plantejar-se / pensar en / considerar V. *Plantejar

    1. No puc comentar detall a detall. Em limite al primer. En la llengua història, li / hi no responen a persona / no persona. Ho explique en SARAGOSSÀ, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell, 4.4.4: La globalitat i la parcialitat en els pronoms li i hi. He reproduït els dos paràgrafs incials:

      Acabarem la introducció als pronoms li i hi explicant per quina raó fonamental el pronom li té un ús més ample que hi. La distinció inicial «humà / no humà» entre els pronoms li i hi, n’ha comportat una derivada, que explicarem amb dos exemples complementaris. Quan donem una cosa a una persona, no la donem a la mà de la persona, o a la seua cama, o al seu cap: la donem a tota la persona. Inversament, si entrem en una ciutat, sempre ens trobem en una part de la ciutat, i mai en tota la ciutat. Podem visitar tota una ciutat, però no podem entrar en *tota una ciutat. Les observacions anteriors permeten fer la predicció que no ha d’haver dit mai cap valencià oracions que violen les condicions anteriors:
      1. ???He donat un paquet al cap de Josep
      2. ???He entrat en tota la ciutat de Xàtiva
      Si transcendim eixos dos exemples, arribarem al resultat que l’ús del pronom li té la propietat de comportar globalitat o absència de divisió: quan diem una cosa a una persona, no la diem a una part d’eixa persona, sinó al conjunt de la persona. En canvi, els locatius de posició i els de penetració sempre comporten parcialitat. Ben mirat, quan posem una cosa en un lloc l’hem de posar, necessàriament, en una part d’eixe lloc, perquè altrament no seria factible una relació locativa: si un paquet és tan gran com un calaix (o més gran que un calaix), no l’hi podem posar. I bé, la distinció globalitat i parcialitat explica que també podem aplicar el pronom li a referències no humanes, com podem comprovar en aquest exemple:
      3. Als rellotges que fabriquen ara, ja no cal donar-los corda
      Quan abans féiem l’operació de donar corda a un rellotge, alteràvem aquella part del mecanisme que afectava el funcionament de tot l’aparell, i per això el pronom que usava qualsevol parlant era li. Semblantment, quan incorporem un sufix derivatiu a un radical (fust + er = fuster), no l’afegim a una part del radical, sinó al conjunt, i per això hem usat en aquest manual el pronom li:
      4. Al radical de fang, li podem afegir diversos sufixos derivatius: fangós, fanguejar, fanguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.