Ulleres de pinçanàs

Primera

No sóc seguidor de la sèrie de ficció històrica espanyola “Isabel” –en general, no segueixo mai, per sistema, cap sèrie de ficció històrica de la mena que sigui. Veure els actors disfressats d’aquella guisa i impostant un llenguatge semi-cavalleresc em fa venir angúnia i canvio de canal de forma automàtica. (A banda que això de “ficció històrica” conté sempre un previsible oxímoron). 
Si, a més a més, la sèrie està produïda per espanyols o catalans, amb més raó encara en fujo com gat escaldat: la pompositat, el romanticisme xaró i la graponeria envers els fets reals són de ben segur encara més exagerats. Les produccions britàniques són una altra cosa, però ni tan sols aquestes me les puc empassar. 

Dit tot això, em sembla un error monumental que el director del Museu d’Història de Barcelona decidís no permetre el rodatge dels capítols d'”Isabel” que s’havien de gravar al Saló del Tinell i a la Plaça del Rei. Més enllà de la versemblança de l’acció històrica que es vol representar –probablement nul·la, com he dit–, la decisió és estúpida perquè proporciona munició argumentativa als qui denuncien tics totalitaristes en els mitjans –i en la societat– catalans. L’intent de rectificació de Xavier Trias fa tard, i a més una rectificació no aplacaria les ires dels qui ja s’han llençat a la jugular del consistori barceloní, ni tampoc deixaria gaire satisfets els qui, per contra, troben la mar d’encertat el fet que no es permeti rodar el nyap del “monta tanto” a casa nostra. 

Hem de ser molt cauts, molt nets, extremadament escrupolosos amb tot el que fem d’ara endavant. Com titulava avui un rotatiu del país, “El món ens mira”. I al món civilitzat, per un general, no li agraden gens les prohibicions arbitràries.   

Segona 

El dia 18 d’aquest mes en Vicent Partal publicava el següent editorial de Vilaweb: La Unió juga amb foc. M’agrada llegir en Partal per la mateixa raó que m’agrada escoltar-me un company de feina que, en tot això del procés, sempre hi veu el got mig ple. No obstant, una cosa és veure el got mig ple i una altra de ben diferent és sobrevalorar les pròpies forces. 
Que “l’ofensiva espanyola per a fer creure que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea és propaganda política interessada” em sembla d’una evidència cristal·lina. És precisament en aquesta batalla que ens trobem, ara. Tanmateix, pretendre que la UE hagi de tenir por de les terribles conseqüències econòmiques que li comportaria el fet que Catalunya quedés fora de la Unió, això ja són figues d’un altre paner. Molt em temo que l’actitud de la UE en relació al “cas dels catalans” és la mateixa que van tenir els altres països europeus quan es va signar el Tractat d’Utrecht: I couldn’t care less, és a dir, ens importeu un rave.

Si al damunt és el nostre mateix president qui cau en aquesta curiosa forma de cofoisme (“Ja se n’ocuparan [els europeus] de no fer-se mal“), la qüestió comença a ser inquietant. Em recorda massa allò de “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS”. 

Si no ho he entès malament, la Unió Europea no és una unió de pobles ni de ciutadans: és una unió d’estats. I els estats faran tots els possibles per ajudar-se mútuament si veuen que la integritat territorial d’un d’ells està en risc. És ben possible que aquesta forma de sobirania estatal estigui actualment en crisi, i sens dubte seria desitjable que la UE tendís cap a altres formes de sobirania més flexibles i horitzontals. Però la crua realitat és la que és. Ara mateix els interessa més tenir estabilitat a l’Europa meridional que no pas cap dels possibles beneficis que es derivarien de la nostra independència. I d’altra banda, és que us penseu que França, la jacobina França, donarà mai suport a una secessió que demà passat li pot esclatar dins les seves pròpies fronteres? 

Cal seguir amb molta atenció el procés d’Escòcia, perquè si aconseguim fer equivaldre, dins la ment de tots els europeus, el seu cas amb el nostre, ja tindrem molt guanyat. Com a mínim per a celebrar el referèndum. Aquesta és l’única escletxa per on veig que tenim una possibilitat real.

Benvinguts doncs els missatges esperançadors, però no fem brometes ni enganyem la gent: això no serà pas un camí de roses.