No és Espriu, és Casasses, tanoca!
De vegades, les coses són més simples del que semblen. Els poetes han estat sempre reputats com una mena d’oracles que hi veuen clar allà on la resta de mortals no distingim un hipopòtam d’una guatlla. Aquests dies espessos, caliginosos de juny, tan plens de picabaralles partidistes, ens havien fet perdre per moments la capacitat de judicar correctament tot el que està passant al nostre voltant. L’Enric Casasses, amb un parell de ratlles al final d’una entrevista, em va fer sentir de nou l’escalfor dels moments primigenis.
Es tracta d’una d’aquelles cròniques/entrevistes que apareixen publicades a LV sota l’epígraf “El creador”. La peça periodística, obra d’en Toni Coromina, fou publicada el dia 3 d’aquest mes amb el títol “La poesia no és flor d’un dia“.
Paràgraf final. No gaire llarg. Tot just tres ratlles i mitja.
Més que suficient.
“Parlant de l’eufòria independentista”, escriu el cronista, “Enric Casasses en té una opinió molt clara. Considera que “la cultura catalana ja és independent, plena i compacta. No és una província d’una altra llengua. Tard o d’hora, el país s’articularà en aquest sentit, diguin el que diguin els diners i els poders“. (I digui el que digui La Vanguardia, hi hagués afegit un follet maliciós).
És tan clar, tan transparent i tan poc discutible que sembla mentida. Però resulta que és veritat. Només un altre poeta, cent setanta-dos anys després, podia esmenar la plana a Lo Gaiter del Llobregat quan escrivia allò de: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, […] però sí a la literària…“.
Com no se’ns havia acudit abans? És precisament la independència i la potència de la cultura catalana (de la seva literatura, del seu art, del seu cinema, etc.) el que finalment farà espletar -tal com li agradaria dir-ne a un gran amic de Casasses, el poeta i pintor Perejaume- la creació d’un estat independent, s’hi posin com s’hi posin els del Pont Aeri. Per què? Doncs perquè a un Cabré o a un Plensa o a un Savall no els pot aixoplugar políticament una comunitat autònoma. Ni tan sols un estat federat. És exactament el contrari del que pensava Rubió i Ors, el nostre estimat Gaiter: Catalunya pot aspirar a la independència política, puix la seva cultura pesa massa com per poder sobreviure dins la cotilla d’un estat aliè.
Ho diuen els poetes i és profecia.