Ulleres de pinçanàs

L’altra gran sorpresa de diumenge passat ens la vàrem endur amb la senyora Elvira Lindo i el seu escrit “Un silencio elocuente.” Si el de Cercas ens va sobtar, aquest de la sra. Lindo, directament, fa venir basques. La seva tesi porta al límit la idea tan estesa a Espanya segons la qual ara com ara hi ha instal·lat a Catalunya un clima irrespirable d’unanimisme (llegiu el post anterior); és a dir, de falsa unanimitat i de manca de dissidència al nostre país. Dic que la porta al límit perquè, passant-se pel forro tots els límits de l’honestedat moral, l’escriptora madrilenya arriba a comparar el “silenci”que es respira avui dia a la societat catalana amb el que pesava sobre el País Basc durant l’època del terrorisme. 

“¿No se acuerdan? Iba uno al País Vasco y sentía esa espesura. Se sentaba uno a una mesa y se hablaba de todo con esa gran cordialidad propia del norte hasta que llegaba el momento en que a cada comensal se le perdía la mirada por tener en mente algo de lo que no se podía hablar. Ocurre ahora con el asunto catalán. ¿Qué piensan nuestros amigos? A los de allí, me refiero. Porque finalmente son los que callan con más finura. ¿Qué piensan? Viendo la televisión catalana este verano he podido escuchar a algunos personajes públicos y tenían en común su postura independentista. O al menos no coincidió que yo diera con un entrevistado que tuviera una voz discrepante. ¿Es que los que disienten no quieren salir a dar su opinión, que no la tienen clara?, ¿o es que no les invitan a los programas?“

No es pot caure més baix. Em pregunto quants dies o quants minuts va estar-se la sra. Lindo mirant TV3 o 8TV perquè es produís la prodigiosa coincidència de no haver-hi topat amb cap veu discrepant. Em pregunto, també, si es va dignar cap dia a asseure’s a la terrassa de qualsevol cafè i parar l’orella a les converses que sentia al voltant. Els catalans som mediterranis, això és, bocamolls de mena: abans preferiríem fer-nos matar que tancar la boca per dir-hi la nostra sobre qualsevol fotesa. Per sort, l’Agustí Colomines va ocupar-se amb un post al seu blog de respondre com cal aquestes repugnants insinuacions: “Quina bola!” Heus aquí la llista de “dissidents”, amb nom i cognoms, que Colomines enumera i que apareixen constantment a tota mena de mitjans catalans, públics i privats, i que qualsevol espectador o lector català ben informat pot reconèixer:

“Joan López, Alejandro Tercero, María Jesús Cañizares, Rafael Jorba, Lluís Foix, Gonzalo Bernardos, Gemma Galdon, Albert Montagut, Juan Carlos Girauta, José Antich, Xavier Vidal-Folch, Enric Juliana, Cristina Fallarás, Joaquim Nadal, Laia Bonet, Ricard Fernández Deu, Juan Arza, Joan Queralt, Jordi Barbeta, Sònia Domènech, Agustí Colom, Xavier Sardà, Juan José López Burniol, Antoni Puigverd, Tirso Gracia, Milagros Pérez Oliva, Jordi Mercader, Oriol Bartomeus, Andreu Mayayo, Joan Tàpia, Toni Comin, Miquel Porta Perales, Joaquim Coll, Núria Ribó, Àlex Sàlmon, Borja de Riquer, José Miguel Villarroya, Ignacio Martín, Josep Maria Cardellach, Jesús de Miguel, Manuel Delgado, Toni Bolaño, Antoni Segura, Veronica Fumanal, Oleguer Sarsanedas, Lluís Bassets, Esperanza García, incloent-hi Luis del Olmo, Julia Otero o Jordi González i un llarg etcètera. A banda que hi podríem afegir el bon nombre de polítics del PP, C’s, PSC i ICV-EUiA que acudeixen a tertúlies o els fan entrevistes i que es mostren desimboltament contraris a la independència. Qui ho pot negar això? Que algunes de les persones esmentades, per bé que no totes, estiguin d’acord en què cal consultar el poble per resoldre l’escull on som ara no ha de servir per amagar el fet, real, que totes les versions de l’unionisme s’expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats.”

L’evidència és aclaparadora; les visions d’aquestes dues llumeneres del progressisme sucat amb oli no poden estar més distorsionades: aleshores la pregunta és: com és possible que persones ben informades, sensibles i hem de suposar que intel·ligents siguin capaces de deformar la realitat d’aquesta manera? 

La resposta, d’aquí a dos posts (L’error de Descartes).