Boris Vian i les regles del joc
La setmana passada es va produir l’incident aquell entre l’alcalde de Girona, en Carles Puigdemont, i l’insigne hereu de la corona hispànica. Bé, ja sabeu com va anar: en un acte oficial on van coincidir, el polític electe va fer una declaració favorable al dret a decidir i el borbó dilecte va contrarestar amb allò que fa tan bonic del respecte a les regles del joc. En realitat, tot plegat va ser molt més pesat, i la rèplica monàrquica es va envoltar d’aquell gust per la retòrica de missatge de Nadal que solen gastar els membres de la Casa: “La seguretat jurídica neix d’una voluntat d’estabilitat i de respecte a les regles del joc”. Gallardón, des del seu seient, anava fent que sí.
De tots els sucosos comentaris que ha suscitat l’anècdota, personalment em quedo amb el que va escriure en Sebastià Alzamora a l’Ara el dimarts dia 4: “Tornem-hi amb les regles del joc“. I de tot l’article, el millor és sens dubte la referència que hi fa a un conte de Boris Vian, “Una trista història”. Us el transcric: “En un conte del 1952 titulat Una trista història, el gran Boris Vian esmenta la relació entre un general i un seu presoner que cada dia es jugaven la llibertat del presoner a veure quin dels dos componia abans el seu nom en un plat de sopa de lletres. Si ho aconseguia el presoner, quedava lliure. Si el primer a compondre el seu nom dins el plat era el general, el presoner havia d’ingerir una doble ració de l’odiosa sopa. Les regles del joc estaven clares, però hi havia un problema en contra del presoner: i era que ell es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general tan sols es deia Pol”.
Les regles de joc que alguns tant es posen a la boca aquests dies són com les del conte de Boris Vian. La qüestió fonamental és: en un estat de dret (paraulota que detesto), qui dicta les regles del joc? Perquè si els qui les dicten o les reformen són sempre els mateixos, està clar que el presoner, com escriu Alzamora, es veurà condemnat a menjar doble plat de sopa de lletres de per vida.
Al capdavall, el que ha predit l’enquesta d’aquest passat divendres no és més que una forma més prosaica de proclamar allò que diu la cançó de Vian Le Déserteur: “C’est pas pour vous fâcher, / il faut que je vous dise, / ma décision est prise, / je m’en vais déserter”.