In a Sentimental Mood
Diumenge passat Enric Juliana va escriure una de les seves encícliques dominicals a LV. Es titulava “Algú va volar sobre el niu del cupo“. El director adjunt del Diari de diaris hi feia un repàs a vista d’aguilot de les diferents circumstàncies que han convertit l’Espanya actual en un “manicomi” (sic). Entre elles, per exemple, el fet que Extremadura, la regió més pobra i receptora neta de la “solidaritat territorial”, es permeti la frivolitat d’abaixar impostos, o que a Pamplona i a Bilbao hi hagi ara mateix un emprenyament sideral contra els (socialistes) catalans per haver gosat qüestionar el privilegi carlí del concert econòmic. Però Juliana també inclou (entre aquestes circumstàncies que fan d’Espanya un país de bojos) l'”absència de mà esquerra a Catalunya, on la sentimentalitat ja ha desbordat totalment les fredes defenses de la intel·ligència política“.
Hummm… examinem la frase de Juliana. Quan a Catalunya algú parla -habitualment en sentit despectiu- de “sentiments” o “sentimentalitat”, de seguida sentim a la gola el reflux de Vicens Vives i la seva canònica interpretació de la política catalana com una acció marcada per dos pulsions o principis antagònics: el seny i la rauxa. Segons Vives, quan Catalunya s’ha deixat emportar per la rauxa, només se n’han derivat desgràcies irreparables: els Segadors, els atemptats anarquistes, el caos dels primers mesos a Barcelona després de l’aixecament de Franco. Per contra, quan la seva legítima “voluntat de ser” ha estat convenientment amorosida pels dictats del seny, els catalans han trobat un encaix més harmònic en el món (que és Espanya). La rauxa seria l’estirabot de Companys l’octubre del 1934 i també seria “un camió amb la cabina plena d’emprenyats escoltant Lluís Llach a tot volum”, per dir-ho a la manera caricaturesca de Juliana. El seny català, en canvi, seria l’Operació Reformista de Miquel Roca i també la camaleònica habilitat de mudar de pell d’un J. A. Samaranch. Actualment, la suprema encarnació del seny seria Josep Antoni Duran i Lleida torpedinant dia sí dia també el programa de Govern amb què es va presentar a les eleccions. Deu ser el que queda de les fredes defenses de la intel·ligència política.
Tot plegat encara resulta més interessant si hi afegim la tradicional distinció entre dos tipus de nacionalisme: el d’arrel germànica, nascut sota l’advocació de J. G. Herder i el Romanticisme alemany, segons el qual la humanitat està dividida de manera natural en nacions culturals, i aquestes són l’autèntic subjecte polític, per damunt de l’Estat; i el de filiació francesa, formulat per Ernest Renan, per qui la base del concepte de nació es troba en la volunta col·lectiva i sobirana d’un conjunt d’individus, independentment del seu origen lingüístic, ètnic o identitari. O sigui, sentiment versus raó, de nou.
Al nacionalisme català se li ha atribuït sovint, de manera gens innocent, el fet de basar-se de forma exclusiva en el model germànic. A Jordi Pujol sempre se’l va vincular (o es va vincular ell solet) a les teories tel·lúriques de Herder. Això va donar pàbul a la seva desqualificació rotunda per part dels “afrancesats” (jacobins) catalans i espanyols que consideren que l’existència en un territori d’una llengua i una cultura diferenciades no és motiu suficient per constituir-se en nació. Tots aquests “renanians” trobaren després un altre para-sol ideològic més homologable en el concepte de “patriotisme constitucional” de J. Habermas. Que personatges tan visceralment nacionalistes com José María Aznar s’acollissin al pretext del patriotisme constitucional diu molt de les veritables intencions dels promotors d’aquest bunyol intel·lectual.
Però aquest article només volia parlar, al cap i a la fi, d’Enric Juliana i de la sentimentalitat catalana. Tot el que he escrit abans pot servir de context al lector d’aquestes ratlles per capir una mica més bé el sentit maliciós de l’expressió. Quan Juliana escriu que “la sentimentalitat ja ha desbordat les fredes defenses, etc.”, el que en realitat vol dir és que el sobiranisme català no és més que foc d’encenalls, un rampell provisori que passarà com tots els rampells i que quedarà en no-res, com ha declarat aquesta setmana el Gran Gurú de la Internacional del Seny.
La sentimentalitat, al capdavall, té mala premsa. Està lligada amb passions descontrolades, amb incontinència emocional, amb sobrecàrregues hormonals. És una emoció primària més pròpia d’una pel·lícula d’Almodóvar que d’un projecte de país europeu.
Tanmateix, el que Juliana i molts altres no saben veure (perquè no els interessa veure-ho) és que el sobiranisme català fa temps que s’ha alliberat de la càrrega del sentimentalisme cultural i lingüístic (d’ètnic no en va ser mai) propi dels temps de Pujol. Les noves generacions no tenen cap problema a desitjar la independència de Catalunya en llengües diferents al català (i sí, també en castellà), com molts vàrem comprovar a la manifestació de l’11-S de 2012. La immensa majoria del país prové d’orígens culturals mixtos o directament foranis. La reclamació catalana actual té molt més a veure amb l’exercici d’un dret democràtic fonamental que no pas amb una dèria nacionalista segregada pel sistema endocrí. És a dir, té molt me? a veure amb Renan que amb Herder, tot salvant les simplificacions.
Així doncs, pitjor per ells, si volen continuar observant la realitat catalana amb les ulleres de fa 30 anys. Estan neguitosos, no acaben de controlar la situació com sempre havien fet, i això fa que el periodista estrella del grup Godó escrigui al final del seu article una sentència tan lapidària com vagament amenaçadora: “Res absolutament decisiu no passarà demà, ni demà passat, digui el que digui la sentimentalitat”. A sus órdenes, mi general.
El cas és que, de la mateixa manera que fa temps s’acusava alguns polítics d'”apropiar-se de la bandera del catalanisme”, ara alguns patrimonialitzen sense manies la bandera del seny. Però a mi em fa l’efecte que, en el moment històric que estem vivint, els més proclius a la sentimentalitat no són pas els catalans partidaris de decidir lliurement el seu futur, sinó els qui, incapaços de tallar els lligams emocionals que els uneixen a Espanya, s’estimen més continuar-hi units contra tota lògica, malgrat que aquesta dependència suposi un perjudici evident per als interessos dels seus conciutadans.