Ulleres de pinçanàs

Suma y sigue… La llista de presumptes cervells més o menys il·lustrats que insisteixen a comparar el moviment independentista amb els nazis o amb qualsevol altre repugnant totalitarisme s’incrementa cada dia que passa. Aquesta setmana, a part del batlle de Saragossa J. A. Belloch, que es comenta tot solet, li han passat el torn a Jordi Llovet. 

Llovet és un eminent professor universitari jubilat, crític i traductor literari. Fa un parell d’anys va fer una certa forrolla el seu llibre “Adéu a la universitat”, on lamentava els estralls que ha causat el pla de Bolonya i la seva conseqüència lògica, allò que ell anomena l’eclipsi de les humanitats. Aquest llibre va ser contestat amb tota la ironia i tota la mala llet per un altre professor de literatura, Jordi Gràcia, amb el llibre-pamflet “El intelectual melancólico”. Com en deia Umberto Eco? Ah sí, apocalíptics i integrats. 

Llovet fou el meu professor d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. Era un tipus brillant, gens propens -que jo recordi- a la malenconia. Capaç d’improvisar una ària de Donizetti enmig d’una classe sobre Flaubert i de relacionar-la amb Madame Bovary. Coneixia el petit apartament de Frank Kafka a Praga millor que casa seva, i un dia ens dibuixà a la pissarra un plànol exacte de l’habitació de l’escriptor, per demostrar que es corresponia de manera precisa amb l’habitacle de Gregor Samsa a “La metamorfosi”. Estava barallat a mort amb Joaquim Molas -en desconec la raó- i exhibia una certa tendència al dandisme estètic que no lligava gaire amb la seva tirada pels escriptors germànics més espessos. 

Llovet sempre ha manifestat una olímpica displicència envers el nacionalisme català, que ell associa a una barreja letal entre la caixa registradora del senyor Esteve i la fortor de les xiruques del Centre Excursionista de Catalunya. Com per a tants intel·lectuals d’esquerres catalans de l’últim quart de segle, Jordi Pujol fou i continua essent la seva bèstia negra. 

Tot això està molt bé i només faltaria que la gent no pogués opinar el que li donés la gana sobre política. El problema és quan l’opinió excedeix un determinat límit, que hauria de ser el del Codi Penal. Perquè és o hauria de ser un delicte comparar tan a la lleugera moviments criminals com el nazisme i l’actual independentisme català.

Estètica i poder és un article de Llovet publicat dijous passat al Quadern de cultura catalana d’El País. Comença dient: “Només els totalitarismes es poden permetre l’ús i l’abús d’elements estètics per afirmar-se”. Enumera uns quants d’aquests totalitarismes i tot seguit, perquè ningú no es confongui, dispara:

“L’exemple més notable, molt present en la memòria dels nostres lectors (si més no, en la memòria audiovisual), és el del Tercer Imperi alemany: grans desfilades amb soldats perfectament arrenglerats (avui encara es veuen a les parades de Corea del Nord); abundor d’estendards, senyeres i domassos; discursos altisonants que no solen dir gairebé res, llevat de tòpics; aplecs de masses entusiastes; insígnies de tota mena; projecció de les dites insígnies en les tasses per prendre el cafè i, si fos el cas, les arracades de vestir, eixugamans i samarretes, etcètera. Hom entendrà perfectament a què em refereixo”. 

Se li entén tot, senyor Llovet, no s’amoïni. El text continua en la línia diguem-ne Cercas (“societat amb voluntat d’identitat total” contraposada a “democràcia veritable”), per acabar en allò que vàrem denunciar a l’anterior entrada: la fal·làcia sentimental:

“Tots els parafernals i l’oriflama estètiques que hom es pugui imaginar -manifestacions, grogors disperses, cadenes humanes, samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val- acaba topant amb un discurs racional més poderós que els pressupòsits del moviment estètic mateix, que el redueix i el minimitza fins a l’estatus de l’anècdota sentimental”. 

Discurs racional més poderós? Ehem. Quin? El de Belloch, el de Bono, el de Corcuera, el de Felipe González (“es imposible porque no puede ser”)? I això per esmentar només els d’esquerres… D’altra banda, per quina raó Jordi Llovet no deia ni piu quan la Rambla era plena -encara ho és- de figures de toreros, de flamenques i de barrets mexicans? Només el molesten els clauers amb l’estelada?

Com ja hem denunciat a bastament en aquest bloc, Llovet caricaturitza una legítima opció ideològica com si fos una mena d’emulsió sentimental, i hi oposa l’altra, la contrària, com a dipositària exclusiva de la racionalitat: “una opinió molt més contrastada, mesurada, enraonada i dialèctica que tota manifestació estetitzant, sensorial, sentimental i emocional”. La conclusió de l’articulista és, doncs, la mateixa que la de Vargas Llosa, Cercas i cia: “Perquè els totalitarismes no tenen límit; la democràcia, sí”. 
  
En fi, què voleu que us digui. Comencen a cansar.