Ulleres de pinçanàs

 

És, sens dubte, la paraula de moda. Al DIEC hi trobo dues entrades que es corresponen perfectament amb el significat que se li vol donar des d’alguns mitjans nostrats:

1. Fer recta (alguna cosa que s’ha torçat).
2. Esmenar (un error, una falsedat, etc.).

Cal que expliqui què és el que s’ha torçat o el que caldria esmenar? Després de la publicació de l’enquesta del Periódico del dia 7 i la del CEO del dia 20, les alarmes es van disparar a la Diagonal. CiU naufragava i ERC prenia el relleu en la comandància del vaixell a Ítaca. Horror! “Els sectors més influents de l’economia, les finances i la comunicació de Catalunya”, en expressió de Rafael Nadal, van fer passar la consigna: l’original, finalment, tal com us advertíem nosaltres, s’ha cruspit amb patates la còpia. L’original, la Idea de J.V.Foix, és ERC, esclar, i la (mala) còpia seria la Convergència d’Artur Mas. Com que, Duran dixit, per definició no hi ha cap força política que persegueixi el seu propi perjudici, l’única solució a l’ensulsiada definitiva de CiU és la famosa rectificació. Està entès.

La compareixença de Mas davant els mitjans el dia 11 va ser interpretada, doncs, com el “pròleg de la rectificació” (Zarzalejos, 16 de juny, LV). Els interessats en destacaven idees-força com ara que el president volia esgotar els quatre anys de legislatura -donant per fet que això implica que la consulta no es farà el 2014-, que el referèndum en qualsevol cas no seria jurídicament vinculant, que ara mateix hi ha “moltes altres coses” de les quals cal ocupar-se, i que l’ideal seria poder incorporar al Govern altres forces a més d’ERC (o sigui el PSC). Tot plegat, amanit amb una mica d’oli i sal, feia tocar de palmes al sector Pont Aeri de la terminal de Vueling i Aena. “Artur Mas”, escrivia J.A.Zarzalejos a LV, “va fer un moviment correcte que va consistir, al capdavall, a prologar la necessària rectificació que, abans o després, es produirà sobre el plantejament inicial posterior a la Diada del 2012 i el fiasco electoral del 25-N”.

L’article de Rafael Nadal a LV del dia 14 (La rectificació) apunta, però, en una altra direcció. Tot i admetre que Catalunya ara mateix no té prou forces per imposar-se a la “potència aclaparadora de l’Estat espanyol”, també commina les classes dirigents del país a aclarir què és el que exactament volen fer, ja que “no es poden limitar a criticar, com si no hi tinguessin res a veure”. Al final del text, en Nadal fa pupa de debò: “Les enquestes apunten que la pèrdua de suports d’Artur Mas entre les elits econòmiques no es correspon amb una pèrdua de suport popular a la causa de la independència”.

Vaja, home. Quin disgust. El mateix Nadal havia estat molt més dur amb Mas en un escrit de la setmana anterior (I ara què fem). Però Nadal és (o sembla) un home intel·ligent, i no s’ha deixat entabanar per lectures interessades d’enquestes que ni tan sols sabem fins a quin punt són fiables. El que ve a dir és: us heu llegit bé l’enquesta? i ja us adoneu de quin impacte tindria damunt el poble la vostra anhelada rectificació? “Sense respostes a aquests interrogants, la rectificació es reduiria a una maniobra deshonesta, una manipulació en favor d’alguns interessos particulars i una disposició barroera a esquivar la voluntat popular”.

Un altre que no acaba de veure clar això de la rectificació és en Xavier Bru de Sala. En un indispensable article al Periódico (L’original i la còpia), Bru de Sala declara que no s’empassa la “teoria estrambòtica” de l’original i la còpia, ja que, si fos certa, “¿on és el vot que, partidari de l’antiga centralitat catalanista, es desplaça des de CiU cap al PSC? ¿On és el vot catalanista que, fart d’aventures desestabilitzadores, abandona CiU per abraçar el Partit Popular?” Ja us ho dic jo: enlloc. Si el PSC és la formació que ara mateix més s’assemblaria a l’antiga CiU dels 90, totes les enquestes anuncien que se’n va al fons del mar, matarile-rile-rile. I el pretesament centrista PP català, no aconsegueix passar en cap cas de quarta o cinquena força. On són, aleshores, els famosos votants moderantistes de Duran i Lleida i de l’Antoni Puigverd?

El cert és que la rectificació que exigeixen aquestes ments preclares no és possible. Com diu Bru de Sala, el problema no es troba en l’oferta, sinó en la demanda. El país ja no és aquell que gestionaven (i es repartien) hàbilment en Pujol i en Maragall, cadascú a una banda de la Plaça S. Jaume. Tampoc Espanya és la mateixa, per cert. Aquests sí que no rectifiquen mai. Ja ho vam comprovar ahir, amb l’anunci de les mesures per “racionalitzar l’administració”. Quines ganes immenses que tenen de dialogar! Sostenella y no enmendalla. L’escorpí i la granota.

En definitiva, per bé que alguns se’n moren de ganes, I’m sorry, però ja no tornarem als temps del podrit peix al cove. Hem entrat en una altra dimensió. Com diria el gran Roberto Bolaño, “Déjenlo todo, nuevamente. Láncense a los caminos”. O el que és el mateix, cordeu-vos bé els cinturons, que vénen revolts.