Ulleres de pinçanàs

Crec que tots els lectors de Vilaweb ja deveu estar familiaritzats amb el sensacional article que va escriure la Carmen Pérez sobre un tema tan sensible com és l’opinió dels castellanoparlants de Catalunya quan parlem del tema del tema. No pas en nom meu constitueix, al meu parer, una autèntica fita en relació a aquest afer. Com a asturiana d’origen, amb el castellà com a llengua materna i havent adquirit el català a partir dels vint-i-dos anys, la Carmen propina una fenomenal bufetada a aquells catalans que van per la vida repartint indulgència a qui no ho demana. El títol del seu article ja ho diu tot: si voleu fer el castellà oficial en una futura Catalunya independent, no ho feu en nom meu. No en nom dels castellanoparlants.

El text de la Carmen trobà la seva rèplica tres dies després. Fou l’Eduard Voltas, un altre cop, qui va escriure un ponderadíssim article (Ho veig diferent, Carmen) defensant el que sempre ha defensat: la conveniència de fer que el castellà sigui llengua cooficial del futur estat català. Els arguments d’en Voltas són sòlids i presenten la gràcia afegida d’estar pensats des d’un catalanisme a prova de bomba.

Però la qüestió del castellà en una Catalunya independent ja l’havíem tractat en una altra entrada d’aquest blog (Castellà oficial, no diguis blat) i no l’hauria pas tret de nou a col·lació si no fos perquè, entremig del text de la Carmen Pérez i de la rèplica de l’Eduard Voltas, el gran Marc Belzunces féu esclatar un camió de nitroglicerina en forma d’Opinió contundent (La Catalunya irreal del cooficialisme). En Belzunces, que arran de les últimes eleccions al Parlament va elaborar al seu blog de Vilaweb uns mapes de l’independentisme de tot en tot extraordinaris, és més de la corda de la Carmen Pérez: rebuig absolut del paternalisme envers els catalans castellanoparlants. Perfecte. Però no és només això. El blocaire es mostra tan i tan indignat, que arriba a escriure: “En vista d’aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d’aquestes característiques”. (Ai, la deriva, Déu meu! Per què diantre es van inventar els diccionaris de sinònims?).

De manera que ja tenim una altra baixa. Un dels bons, un dels millors. Això em fa pensar en un lúcid tuit que li vaig llegir l’altre dia al Joan Pujolar: “A l’hora de la veritat, alguns independentistes votaran no. L’estat català no serà el que es pensen i el seu ego és + important”. I tot d’una em ve al cap una colla de factòtums de l’independentisme que en un moment o altre van considerar que el país no era prou bo per a la seva alçada, i també em ve al cap, amb horror inexpressable, el poeta valencià Xavier Casp, que quan veié que Joan Fuster ocupava el primer lloc dels top-ten del catalanisme valencià, es passà al blaverisme o fundà el blaverisme, amb les conseqüències que tots sabem.

No te m’enfadis, Marc, però quan escrius “allò que m’obliga a baixar d’aquest tren, etc. etc.” em sembla que en fas un gra massa. Ningú -ni res- no t’obliga a baixar d’aquest tren. Que abans de fer un pas tan important com és la fundació d’un nou estat es discuteixin i es ponderin totes les opcions, totes les possibles formes que aquest nou estat podria adoptar, és, potser, el mínim que cal fer. El camí fa pujada i al tren hi cabem tots. Discuteix, argumenta, fustiga, fueteja si convé a tots els que et vingui de gust fuetejar, però no abandonis. No desisteixis. Et necessitem. Perquè, com escrivia en Voltas, tampoc no tenim tantes forces de sobres.