La fam invisible – Santi Balmes

 

He acabat de llegir “La fam invisible” de Santi Balmes i us el vull recomanar.

Ha estat una lectura plaentera, complicada de vegades per les voltes que m’he sentit identificat amb el protagonista (l’autor?) i molt recomanable ja des del pròleg de César Pérez Gellida. Us he de dir que el prologuista ha encertat de ple quan ha profetitzat que en acabar el llibre anava a tindre ganes de… tornar a començar-lo. Jo en parlaria ara de “La fam infinita” i si no fora per la quantitat de llibres que em queden en llegir en el poc de temps que em resta de vida (jo com l’Equilibrista pense que em quede el que em quede de vida… serà poc per a tot el que vull fer) me’l tornaria a llegir sense dubtar-ho.

Bruma és la ciutat interior d’un artista en la que habiten tot un grapat de personatges que sumats podrien donar la personalitat que nosaltres, afortunats espectadors, intuïm a veure quan actua “per” a nosaltres. Però no. Els personatges que habiten les parts modernes i benestants de Bruma al voltant de la seua Avinguda de la Llum o els suburbis molt més divertits i sòrdids com el Barri Roig, amb els carrers, carrerons, descampats, i ponts de dos noms (segons vages o vingues) són diversos, complexos, complementaris i contraris. I el cas és que no, que el nostre Equilibrista no és la suma de tots aquells, és… molt més. Conegueu el concepte de sinèrgia? Quan el tot resultant és més, i millor, que la suma de les parts? Doncs això és el protagonista del relat pel viatge interior del seu subconscient. Perquè cadascun d’aquests personatges (Fiscal Couso, Roman Bourgeois, El jove poeta Halley, Roman el nen…) tenen una personalitat pròpia, una vida completa que dona per a un personatge per ell mateixa. I llegint “La fam invisible” intueixes que el nostre personatge, Roman Espinelli alies Equilibrista, està format no per la suma d’ells, sinó per una part d’ells. No la millor, també hi ha que dir-ho, supose que ningú podem triar quina part de les nostres experiències anteriors passa a formar part de la nostra personalitat, i s’hi incorporen algunes d’elles. Unes dolentes, d’altres no tant. Ací val a dir que si no guanyes amb una d’aquestes incorporacions… aprens de l’error.

Hi ha moltes, moltíssimes referències en aquest llibre que m’han agradat. Referències enteses com insinuacions, frases deixades caure en un context la de història determinat però que podrien tindre una doble interpretació en un altra Bruma. L’Equilibrista pontifica sobre la fidelitat, i els quatre grups de fidels. Ens parla del seu país “El meu país, el petit i l’altre, el gran.” Fent un guinyo a persones lectores amb una sensibilitat nacional diguem-ne… distinta de l’habitual i una de les coses, bé dos, que més m’ha colpit és la seua obsessió amb el treball en banca com a sinònim d’avorriment, acomodació i conformisme del que no puc més que discrepar. L’altra l’ús reiterat del paisatge i els habitants de Sibèria com a referent de la solitud i l’ostracisme. Per a mi que tinc aquella part del planeta tan present, tan a dins de la meua particular Bruma, no ha deixat d’agradar-me. I havia dit dos, però en realitat són tres les referències amb les que més comboi m’ha fet entropessar, la tercera és quan assegura que “cap dels nascuts als setanta no havíem fet res que transcendís. Res!”. Home, i ho diu precisament ell que es pot qualificar de qualsevol cosa menys d’intranscendent!

Faria interminable aquesta ressenya: m’ha agradat la seua defensa de l’escola pública des d’una suposada posició de riquesa i poder, per allò del bé (i el sentit) comú. La definició de l’instint en la creació de les cançons i escrits, tan pareguda a la meua concepció del lideratge d’equips, la invitació subtil a un think out the box en tan sols dos frases d’un diàleg: “-[…]Res de nou sota el sol. +Però per damunt del sol ningú no ho sap”. La matèria fosca de la creació, tan semblant al concepte que envolta les escultures dels esclaus captius de Michelangelo, i la Fam Invisible i el jove poeta Halley, una de les personalitats més pertorbadores (més que Roman Pertorbat) i inspiradores del llibre.

Perquè el jove poeta Halley és la música en Bruma i la música és una part fonamental del llibre, no oblidem que l’ha escrit l’ànima mater d’un dels grups amb més presència en el panorama musical actual i us confese que aquesta era una de les parts que més m’interessava descobrir en la lectura: què ha estimulat i alimentat a l’Equilibrista? Clar, no podia ser d’una altra manera, tota classe de música:  Sade, Robert Smith, New York Dolls, Simon&Garfunkel, Jim Morrison (amb carrer propi dedicat i tot a la ciutat de Bruma), U2, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dylan, Cohen, The Class, Genesis, Johnny Cash, Lenny Kravitz, Oasis, David Bowie, Suede (“de Bowie a Suede sols hi ha una copa de més”),… y pare. Diria que estan tots. I clar, no és estrany que la seua música m’agrade tant, amb eixes referències no pot ser d’una altra manera.

Però la música principal i fonamental d’aquest llibre és la seua, la de Love of Lesbian que al llarg del llibre ens presenta en forma d’inspiració, de procés creatiu, de versos acabats de cançons com “El cometa Halley”, “John Boy”,… i és que com el mateix Equilibrista va dir en el concert realitzat a Madrid de tancament de la gira “El gran truco final”: “Si en este concierto (llibre), sea mediante la risa o el llanto, hemos conseguido solo por un momento que ese poeta Halley que está dentro de todos vosotros haya despertado y haya dicho: ‘maldita sea, estaba vivo’, nuestro trabajo es el mejor del mundo!”

“La fam invisible” – Santi Balmes

Traducció Anna Carreras i Aubets

Il·lustracions: Sergio Mora

Editorial: Columna Edicions

 

Un mundo de tres ceros – Muhammad Yunus

He llegit el llibre de Muhammad Yunus. Ha estat una lectura molt inspiradora, m’ha fet reflexionar molt i l’he trobat molt interessant.

No puc deixar d’associar les “empreses socials” de les que es parla al llibre a les “nostres” cooperatives ajudant a identificar-me més en tot l’espèrit del llibre.

He vist la diversitat del “món Yunus” (fundacions, centres d’estudis associats a universitats, el Banc Grameen (encara que la situació actual del banc és la que és),… i m’encantaria formar part d’aquest món. Supose que, per a una persona entusiasta com jo, és una reacció “normal”  després de llegir-lo.

El Grameen Bank és una organització dedicada a la concessió de microcrèdits que fou fundat a Bangla Desh el 1976 per Muhammad Yunus. L’organització i el seu fundador foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau de 2006 pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

El funcionament del banc és senzill. Grups de cinc persones reben diners en préstec, amb molt pocs requisits, però el grup sencer perd la possibilitat de nous crèdits si un d’ells no aconsegueix cancel·lar la seva part. Això crea incentius econòmics per tal que el grup actuï de forma responsable, fent que el banc resulti econòmicament viable.

La majoria de clients del banc són dones i més del noranta per cent dels crèdits són retornats.

Us convide a la seua lectura i, si no teniu temps, mireu el Sant Google una estoneta, es fa adictiu tot el que hi ha publicat al voltant d’una idea tan simple (i tan complexa al mateix temps) com el de la inclusió financera per a les persones desfavorides.

Al voltant del “model Yunus” hi ha opinions de gent experta, visceralment en contra:

Entrevista al sociólogo Carlos Gómez Gil, autor de “El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo”

 

Y efusivament a favor:

Muhammad Yunus: por qué es tan polémica la propuesta del ganador del Nobel de crear bancos para ricos y para pobres
Redacción-BBC News

 

 

VESTALS DE ROMA – Encarna Sant-Celoni

 

Una novel·la eròtica preciosa, amb unes escenes d’un erotisme molt fi i molt ben portades.

Com a curiositat destacar que els capitols en lloc d’anar numerats van encapçalats pels versos d’un poema…

Us deixe els estractes que més em van agradar…

 

O BONE, MEMORA
Eumàquia roman al llit, boca per amunt, amb els ulls oberts debat a bat i, aparentment, tranquil·la

SI ACCIDIT VT EGO MORIOR
Des de la mort del seu marit Eumaquia es va sentir com si li haguessen crescut ales incombustibles a les escàpules

QUANTUM HAEC ANIMA
De primer Cristobul, amb una gràcia sense parangó i un físic igual de perfecte, va fer les delicies del públic executant les indecents contorsions de la impúdica kordax.

FIDELIS TE AMAVIT
Seduïdes pels afrodisíacs efluvis de viola i de narcís, les dones entonaren cançons de cerimònies tel·lúriques i es desprengueren de les robes cerimonials i continuaren ballant.

SCIO VT ITEM AMENT
Esguardar-se, llavors, tots dos les boques i jugar a entreobrir, envides perceptiblement, els llavis

FRIGIDAE CINERES
Eumaquia davalla la mà vers el baix ventre, sobrespassa els pèls pubians per enterrar-se en la blana pell interior dels pernils i esfonsa els dits en el vèrtex dels solcs dels engonals.

ETIAM IN URNA
Trau un espill, en el revers hi ha un passatge del mite d’Eros i Psique: dos adolescents desvestits estrenyen llurs cosos ingenuament sense capir l’origen de l’imant que atrau tant si com no llurs llavis.

EGO TE ADORABO
Tot seguit, amb les boques entreobertes, es refreguen luxuriosament l’una contra l’altra, tornegen les serralades pubianes i desnuguen cordons umbilicals per tornar a lligar-los, embriagades per la vertiginosa rauxa de llurs ventres.

 

 

“Confesiones de un incrédulo” – H.P. Lovecraft (traducció d’Óscar Mariscal)

Un recull d’escrits del propi Lovecraft que ens mostren una imatge molt distinta del que el públic en general té d’ell. Trobe

m una persona preocupada en tot moment per allò que l’envolta i en contacte amb la realitat. Un materialista que va creure en la ciència per damunt de tot. La pobr

esa de Lovecraft va ser la que va fer que la seua vida fora limitada i no la falta d’interés

pel món” Diu Óscar Mariscal.

Un llibre altament recomanable als devots de Cthulhu.

Algunes perles post-lectura:

Cap 1
Confesiones de un incrédulo
“Considero la felicidad como un fantasma ético cuyo simulacro no alcanza a nadie de forma completa y cuya po

sición como objetivo de todos los esfuerzos humanos es una mezcla grotesca de farsa y tragedia”

Cap 4- Las conductas a

utosacrificables y sus causas.

Escriu Lovecraft sobre les motivacions humanes “(La motivación de) El conflicto emocional consiste en una superación de las inhibiciones naturales merced a un impulso poderoso como […] el amor, que provoca una suspensión temporal de los mecanismos de autoprotección…”

Cap 5- “La prosa es menos atractiva que la poesia, pero cuando hay que decidir entre lo probable y lo extravagante dejo que el sentido común sea mi guía.”

Cap 8- Un profano se dirige al gobierno.
“Lo que un individuo lee, piensa, dice [escribe] y hace durante su tiempo libre depende muy poco de cómo obtiene su dinero durante su jornada laboral”

Emocionat amb Picasso

Els passats 1 i 2 de març, la que era la meua escola, la que és la meua escola: el Víctor Oroval de Carcaixent, va representar “Emocionant amb Picasso”.

Picasso fou l’artista més important del segle XX. Va revolucionar la pintura i va obrir nous camins expressius. Poques persones del seu temps aconseguiren el que ell va aconseguir: en l’actualitat s’ha descobert que va pintar 45.000 obres. Tenia una vitalitat increïble, era com un volcà en erupció.

Un espectacle multidisciplinar de dansa, música, teatre i declamació que va omplir amb 400 persones, els dos dies, el Magatzem.

I és que de menut ja li agradava pintar, el seu pare era mestre de dibuix i amb 10 anys ja era capaç de dibuixar qualsevol objecte amb gran realisme. Es quedava bocabadat veient com pintaven els mestres i entre els 13 i 19 anys es va dedicar a formar-se com a pintor. Va estar a Barcelona, després a Madrid i en tornar a Barcelona, en 1900, tan sols amb 19 anys, va fer la seua primera exposició.

En l’espectacle aparegueren xiquets i xiquetes de tota l’escola, des del cicle d’infantil fins a l’últim de primària.

L’any següent va viatjar a Paris, allí naixien tots els moviments pictòrics, però la vida allí era molt dura. Fruit dels primers anys és el quadre L’habitació blava. És un dels primers de l’època blava, on es veu la tristesa del pintor, la fam i misèria que passava. En ell veiem referents pictòrics de Van Gogh com és el llit, les flors i el pòster de L’habitació blava.

En l’aspecte musical cap ressaltar la composició Pierrot i l’Arlequí de l’exalumne, pare d’alumne i músic Daniel Vidal, obra creada expressament per a l’ocasió.

Amb el quadre Els tres músics, Picasso es consolida en el moviment cubista i comença el seu triomf. És un trencament radical amb tots els estils pictòrics del moment. Els personatges es veuen de perfil i de front al mateix temps. Enrere queden els anys dolents i la misèria que va passar quan no tenia ni per a menjar i havia de pintar quadres per taure uns diners.

També es van implicar entitats com l’Associació Pictòrica de Carcaixent i persones com Agustí Oliver, professional de la música, mestre de música i director de la banda infantil de la Lira i Casino Carcaixentí, pare d’exalumnes del centre. Per la seua banda el professorat va fer sessions per treballar i crear nous poemes amb l’alumnat de la mà d’Anna Ballester, experta en animació lectora i poesia.

Picasso també és famós per altres aspectes de la seua vida distints de la seua creació artística. La relació amb les nombroses dones a les quals va voler va ser una de les seues grans inspiracions. Part de la seua obra està dedicada a elles, a les seues dones: Fernande Olivier, Eva Goel, Olga koklowa, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jaqueline Roque… Les senyoretes d’Avinyó.

Dona davant l’espill: Sabeu qui és ella? Una de les seues amants! Marie-Thérèse Walter. Amb ella va tindre una filla, Maya. Però va tindre altres fills més: Paul, Claude I Paloma.

Va ser inestimable la participació de Blanca Casterà, també exalumna i ara professora de dansa i coreògrafa, que va coordinar tot l’espectacle.

Altres dels motius que també caracteritzen Picasso són els coloms. Ja des de menut el fascinaven. I és que un dia va pintar un quadre, amb tan sols 10 anys, on apareixien dues colomes, i de sobte una li va desaparèixer! On estava? Des d’aquell moment, ell sempre anava buscant la colometa que havia perdut. La trobarà en algun moment de la seua vida?

Les famílies de l’alumnat van col·laborar ajudant en el vestuari des de casa i animant xiquets i xiquetes a participar d’aquesta increïble experiència artística i pedagògica.

A més de pintor era escultor, il·lustrador de llibres, ceramista i gravador, i fins i tot va escriure obres de teatre i llibres de poemes, va dissenyar vestuaris per a ballets, i el quadre que ara veureu és el teló que es va gastar per a un dels actes del ballet modernista Le train Bleue.

Tot el claustre es va emocionar des del moment en què la mestra Loles de la Asunción va plantejar els fonaments d’un projecte realment il·lusionant.

Picasso té molts amics, gent important de l’època: cineastes, directors de ballet, escriptors, actors i músics com Manuel de Falla, Stravinsky… Amb el quadre Guitalla i mandolina volem recordar la relació que va tindre amb tots ells.

A les representacions van estar convidades les autoritats educatives locals (que donaren totes les facilitats per a l’ús de l’espai públic i emblemàtic que és el Magatzem) i autonòmiques així com les persones voluntàries dels grups interactius que l’escola té en funcionament des de fa dos anys i les diverses AMPA dels centres públics de Carcaixent.

Amb 63 anys, Picasso s’afilia al partit Comunista i la República Espanyola el fa director del museu del Prado. En abril de 1937, l’aviació alemanya bombardeja un poble del país Basc, Guernica. Pablo es troba a Paris. Durant 45 minuts el poble és bombardejat. Quin horror! Commocionat per totes les notícies que li arriben a Paris sobre la Guerra Civil Espanyola, Picasso pinta eixe drama en un enorme mural que va mostrar en l’exposició Universal de Paris. Picasso es nega al fet que el quadre viatge a Espanya mentre no hi haja democràcia. El quadre és converteix en un símbol a nivell mundial.

Ens troben a l’any 1945, Picasso encara continua buscant aquell colom que de menut havia perdut. No el troba per cap lloc. S’havia acabat la II Guerra Mundial, i era un artista molt cotitzat. Aleshores li encareguen que dissenye el cartell per al Congrés de la Pau.

I sabeu que va dibuixar? Un colom! Per fi va trobar allò que tants anys li va costar trobar!

Des d’aquell moment, quan imaginem la pau, moltes persones de segur que tenim a la nostra imaginació el colom de la Pau de Picasso. És un dels símbols universals de la Pau.

Fins ací la breu crònica descriptiva del que va ser la cosa, acompanyada dels textos que es pogueren escoltar al llarg de la representació a mode de guió. Ara us voldria fer tres reflexions.

Tota aquesta feinassa va ser encapçalada i va recaure fonamentalment sobre les esquenes de mestres del nostre centre. I no es tractava d’una activitat inclosa dins la programació “habitual” de les escoles com la Trobada d’Escoles en Valencià, el Carnestoltes ni l’espectacle de fi de curs. Es tractava d’una activitat, i una feina extra, a banda de totes aquestes. Que a més a més o s’han realitzat o es van a realitzar igualment. Un 10 per a l’esforç d’aquest cos docent que s’ha fet càrrec de tota l’organització.

Rellegint els meus paràgrafs inicials haureu vist la diversitat de gent que hi va participar. La cosa va anar, ja fa temps que anem, més enllà del típic binomi famílies-mestres. L’escola Víctor Oroval de Carcaixent és ara una Comunitat d’Aprenentatge en construcció i més enllà de les transformacions més cridaneres, com l’impressionant mural exterior que ara identifica la nostra escola des de l’avinguda de l’Apotecari Bodí, ha estat capaç d’aglutinar persones de fora de l’escola afins al projecte. L’escola s’està obrint al barri i a la societat de Carcaixent en general, creixent i agafant una volada difícilment imaginable en altres moments, mirant cap al futur i l’educació de qualitat.

I és que no sols eduquem les famílies i els mestres, la societat de la informació i l’entorn també educa. És el moment de fer passes endavant, obrir i traspassar els murs per formar futurs ciutadans crítics, sensibles, capaços de prendre decisions que seran consensuades i no imposades.

En aquest sentit no vull que penseu que la docència, la pedagogia, se’n ressenteix. El Víctor Oroval serà el proper curs un centre plurilingüe avançat segons la nova classificació d’escoles que ha fet la Conselleria d’Educació, ja que comptem amb un reforç en llengua estrangera (anglès) i tot això sense renunciar al nostre ADN (de sobra conegut) de defensa i ús pràctic del valencià en l’ensenyament. A més a més, es tracta d’un centre amb molt bones pràctiques, que any rere any van consolidant-se.

Un gust formar part d’aquesta Comunitat d’Aprenentatge que és el Víctor Oroval, i que persones com les meues mestres impulsen cada dia. I és que clar, la llavor que es va sembrar, segur que tindrà molts bons fruits en un futur pròxim. I no serà sols per la tasca que fem les famílies, sinó perquè tenim la sort de poder participar en l’educació dels nostres fills, portant-los a una escola com el Víctor Oroval de Carcaixent.

Publicat a La Veu del País Valencià el 7/3/17