Debut – Christina Rosenvinge

 

Debut” no vol ser un llibre autobiogràfic, per allò que no inclou tota la vida de l’autobiografiada, però en certa manera es pot dir que tot el que hi conté sí és autobiogràfic.

Christina és una de les autores que més admire, tant que és inevitable parlar amb mi de musica i que no sorgisca alguna de les seues cançons. Recorde les nits caloroses d’un estiu llunyà, amb converses via xat amb una amiga que em presentava les novetats del darrer disc de Christian amb un “mira, he escoltat aquesta cançó de la teua xica i me n’he enrecordat de tu”.

D’ella el que més admire és la seua capacitat de reinventar-se. És inevitable fer una referència a aquella Christina del passat, 26 years ago, però sols per dir que la Christina que va sorgir en l’edat adulta va ser molt més interessant, pot ser perquè a mi el que m’interessa ara és reivindicar la maduresa i el “producte final” que som en el moment present gràcies a les experiències i decisions preses en moments anteriors de la nostra vida.

“Debut” és un llibre que sembla que ve a explicar el sentit, l’origen, la inspiració de les seues cançons però no… Hi ha que llegir entre línies, i això m’encanta. Christina ens parla d’ella (“No sabía entonces lo deprimente que puede llegar a ser la alegría impostada” – Mi pequeño animal/1994) , dels seus moments viscuts, de les seues amistats, la seua maternitat (“Entiendo perfectamente a todas las mujeres que han sentido la frustración de que la maternidad secuestre sus vidas” – Foreign land/2002), els seus cabrejos i la manera de gestionar-los. (“El caso es que yo estaba muy cabreada y salí dando un portazo de la casa. Lo malo de marcharse airadamente es que huyes hacia la nada. Te plantas toda chula con la intención de cometer un acto violento y suicida… y sales con un kg de gominolas” – Que me parta un rayo/1992)

El llibre mostra una versió molt intimista de la meua autora preferida, de vegades massa  per al meu gust, però clar és el seu llibre i ella ha decidit. Pot ser es sent protegida per les metàfores i les llicències poètiques (“Tal vez la sirenas también tienen su propia versión de la historia. Tal vez son muchachas que han aprendido a respirar bajo el agua después de sufrir el naufragio de una relación imposible con uno de esos héroes aventureros” – La joven Dolores/2011), el llibre la fa més humana (sense haver dubtat jo mai de la seua humanitat) quan confessa els moments crítics de qualsevol persona creadora (“No sé si tiene sentido seguir escribiendo (canciones). Crisis de fe justo ahora que he aprendido a arpegiar con cuatro dedos” – Cerrado/1997).

Trobem també un anàlisi molt encertat, al meu parer, de la realitat actual com per exemple les xarxes socials (“En las redes sociales exponemos una imagen idealizada de uno mismo para atraer la atención hacia nuestro trabajo. Nos convertimos en nuestra propia mercancía proclamando a los 4 vientos  lo buena que es porque en estos tiempos está prohibido hablar de fracaso” – Lo nuestro/2015), els sacrificis en búsqueda de la felicitat (Todas las personas se mueven de un lugar a otro. Las del norte migran hacia el sur en busca de fortuna y calidez, de otra forma de vida. Todos dejan como ofrenda su juventud y su esperanza a los pies del altar del futuro.” Un hombre rubio/2019) o quan fa una crítica, amb la que coincidisc 100%, de la impostura habitual per mostrar al món exterior la nostra felicitat (“Hay chicas que me intrigan: van perfectas, caminan con prisa incluso cuando van de compras. Sus cuerpos moldeados no admiten la marcha lenta. Impecables con sus vestidos, zapatos carísimos, bolsos descomunales y un peinado de salon coronado con gafas de sol.” – Frozen pool/2001)

A propòsit d’aquesta impostura, de la que diria que no escapem ningú, o pots ser algú altre però serien casos comptats, destacaria també un capitol amb una entrevista genial on Cristina ens mostra les respostes que va donar en el seu dia completades a continuació amb la resposta que realment tenia al cap: (“-Para muchos eras una sex symbol, te preocupa envejecer? +Pues claro, sobre todo porque a vosotros sí parece preocuparos.” Continental 62/ 2006)

M’encanta com descriu  aquella situació que diria que tots hem imaginat en algun moment de la nostra vida davant un improbable retrobament:

“Ayer te vi,

Te reconocí

por tu forma de andar

deprisa, sin dejar de mirar tus pies

con cara de preocupada

No consigo entender

por qué me importbas tanto

Me viste tu también

Dudaste pero no quisiste arriesgar

Nunca fui muy valiente

Hiciste bien”

Verano fatal – 2006

Però si vols

allò que més em fa coincidir amb ella és el convenciment que la gent que escrivim, composem, pintem,… ho fem des d’experiències vitals, que dissimulem el millor que podem però que al cap i a la fi ens fan fer el que fem: “El amor es el mejor prerexto para hacer canciones y se requiere experiencia de campo” – Tu labio superior – Tu labio inferior/2008

 

La fam invisible – Santi Balmes

 

He acabat de llegir “La fam invisible” de Santi Balmes i us el vull recomanar.

Ha estat una lectura plaentera, complicada de vegades per les voltes que m’he sentit identificat amb el protagonista (l’autor?) i molt recomanable ja des del pròleg de César Pérez Gellida. Us he de dir que el prologuista ha encertat de ple quan ha profetitzat que en acabar el llibre anava a tindre ganes de… tornar a començar-lo. Jo en parlaria ara de “La fam infinita” i si no fora per la quantitat de llibres que em queden en llegir en el poc de temps que em resta de vida (jo com l’Equilibrista pense que em quede el que em quede de vida… serà poc per a tot el que vull fer) me’l tornaria a llegir sense dubtar-ho.

Bruma és la ciutat interior d’un artista en la que habiten tot un grapat de personatges que sumats podrien donar la personalitat que nosaltres, afortunats espectadors, intuïm a veure quan actua “per” a nosaltres. Però no. Els personatges que habiten les parts modernes i benestants de Bruma al voltant de la seua Avinguda de la Llum o els suburbis molt més divertits i sòrdids com el Barri Roig, amb els carrers, carrerons, descampats, i ponts de dos noms (segons vages o vingues) són diversos, complexos, complementaris i contraris. I el cas és que no, que el nostre Equilibrista no és la suma de tots aquells, és… molt més. Conegueu el concepte de sinèrgia? Quan el tot resultant és més, i millor, que la suma de les parts? Doncs això és el protagonista del relat pel viatge interior del seu subconscient. Perquè cadascun d’aquests personatges (Fiscal Couso, Roman Bourgeois, El jove poeta Halley, Roman el nen…) tenen una personalitat pròpia, una vida completa que dona per a un personatge per ell mateixa. I llegint “La fam invisible” intueixes que el nostre personatge, Roman Espinelli alies Equilibrista, està format no per la suma d’ells, sinó per una part d’ells. No la millor, també hi ha que dir-ho, supose que ningú podem triar quina part de les nostres experiències anteriors passa a formar part de la nostra personalitat, i s’hi incorporen algunes d’elles. Unes dolentes, d’altres no tant. Ací val a dir que si no guanyes amb una d’aquestes incorporacions… aprens de l’error.

Hi ha moltes, moltíssimes referències en aquest llibre que m’han agradat. Referències enteses com insinuacions, frases deixades caure en un context la de història determinat però que podrien tindre una doble interpretació en un altra Bruma. L’Equilibrista pontifica sobre la fidelitat, i els quatre grups de fidels. Ens parla del seu país “El meu país, el petit i l’altre, el gran.” Fent un guinyo a persones lectores amb una sensibilitat nacional diguem-ne… distinta de l’habitual i una de les coses, bé dos, que més m’ha colpit és la seua obsessió amb el treball en banca com a sinònim d’avorriment, acomodació i conformisme del que no puc més que discrepar. L’altra l’ús reiterat del paisatge i els habitants de Sibèria com a referent de la solitud i l’ostracisme. Per a mi que tinc aquella part del planeta tan present, tan a dins de la meua particular Bruma, no ha deixat d’agradar-me. I havia dit dos, però en realitat són tres les referències amb les que més comboi m’ha fet entropessar, la tercera és quan assegura que “cap dels nascuts als setanta no havíem fet res que transcendís. Res!”. Home, i ho diu precisament ell que es pot qualificar de qualsevol cosa menys d’intranscendent!

Faria interminable aquesta ressenya: m’ha agradat la seua defensa de l’escola pública des d’una suposada posició de riquesa i poder, per allò del bé (i el sentit) comú. La definició de l’instint en la creació de les cançons i escrits, tan pareguda a la meua concepció del lideratge d’equips, la invitació subtil a un think out the box en tan sols dos frases d’un diàleg: “-[…]Res de nou sota el sol. +Però per damunt del sol ningú no ho sap”. La matèria fosca de la creació, tan semblant al concepte que envolta les escultures dels esclaus captius de Michelangelo, i la Fam Invisible i el jove poeta Halley, una de les personalitats més pertorbadores (més que Roman Pertorbat) i inspiradores del llibre.

Perquè el jove poeta Halley és la música en Bruma i la música és una part fonamental del llibre, no oblidem que l’ha escrit l’ànima mater d’un dels grups amb més presència en el panorama musical actual i us confese que aquesta era una de les parts que més m’interessava descobrir en la lectura: què ha estimulat i alimentat a l’Equilibrista? Clar, no podia ser d’una altra manera, tota classe de música:  Sade, Robert Smith, New York Dolls, Simon&Garfunkel, Jim Morrison (amb carrer propi dedicat i tot a la ciutat de Bruma), U2, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dylan, Cohen, The Class, Genesis, Johnny Cash, Lenny Kravitz, Oasis, David Bowie, Suede (“de Bowie a Suede sols hi ha una copa de més”),… y pare. Diria que estan tots. I clar, no és estrany que la seua música m’agrade tant, amb eixes referències no pot ser d’una altra manera.

Però la música principal i fonamental d’aquest llibre és la seua, la de Love of Lesbian que al llarg del llibre ens presenta en forma d’inspiració, de procés creatiu, de versos acabats de cançons com “El cometa Halley”, “John Boy”,… i és que com el mateix Equilibrista va dir en el concert realitzat a Madrid de tancament de la gira “El gran truco final”: “Si en este concierto (llibre), sea mediante la risa o el llanto, hemos conseguido solo por un momento que ese poeta Halley que está dentro de todos vosotros haya despertado y haya dicho: ‘maldita sea, estaba vivo’, nuestro trabajo es el mejor del mundo!”

“La fam invisible” – Santi Balmes

Traducció Anna Carreras i Aubets

Il·lustracions: Sergio Mora

Editorial: Columna Edicions

 

Un mundo de tres ceros – Muhammad Yunus

He llegit el llibre de Muhammad Yunus. Ha estat una lectura molt inspiradora, m’ha fet reflexionar molt i l’he trobat molt interessant.

No puc deixar d’associar les “empreses socials” de les que es parla al llibre a les “nostres” cooperatives ajudant a identificar-me més en tot l’espèrit del llibre.

He vist la diversitat del “món Yunus” (fundacions, centres d’estudis associats a universitats, el Banc Grameen (encara que la situació actual del banc és la que és),… i m’encantaria formar part d’aquest món. Supose que, per a una persona entusiasta com jo, és una reacció “normal”  després de llegir-lo.

El Grameen Bank és una organització dedicada a la concessió de microcrèdits que fou fundat a Bangla Desh el 1976 per Muhammad Yunus. L’organització i el seu fundador foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau de 2006 pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

El funcionament del banc és senzill. Grups de cinc persones reben diners en préstec, amb molt pocs requisits, però el grup sencer perd la possibilitat de nous crèdits si un d’ells no aconsegueix cancel·lar la seva part. Això crea incentius econòmics per tal que el grup actuï de forma responsable, fent que el banc resulti econòmicament viable.

La majoria de clients del banc són dones i més del noranta per cent dels crèdits són retornats.

Us convide a la seua lectura i, si no teniu temps, mireu el Sant Google una estoneta, es fa adictiu tot el que hi ha publicat al voltant d’una idea tan simple (i tan complexa al mateix temps) com el de la inclusió financera per a les persones desfavorides.

Al voltant del “model Yunus” hi ha opinions de gent experta, visceralment en contra:

Entrevista al sociólogo Carlos Gómez Gil, autor de “El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo”

 

Y efusivament a favor:

Muhammad Yunus: por qué es tan polémica la propuesta del ganador del Nobel de crear bancos para ricos y para pobres
Redacción-BBC News

 

 

VESTALS DE ROMA – Encarna Sant-Celoni

 

Una novel·la eròtica preciosa, amb unes escenes d’un erotisme molt fi i molt ben portades.

Com a curiositat destacar que els capitols en lloc d’anar numerats van encapçalats pels versos d’un poema…

Us deixe els estractes que més em van agradar…

 

O BONE, MEMORA
Eumàquia roman al llit, boca per amunt, amb els ulls oberts debat a bat i, aparentment, tranquil·la

SI ACCIDIT VT EGO MORIOR
Des de la mort del seu marit Eumaquia es va sentir com si li haguessen crescut ales incombustibles a les escàpules

QUANTUM HAEC ANIMA
De primer Cristobul, amb una gràcia sense parangó i un físic igual de perfecte, va fer les delicies del públic executant les indecents contorsions de la impúdica kordax.

FIDELIS TE AMAVIT
Seduïdes pels afrodisíacs efluvis de viola i de narcís, les dones entonaren cançons de cerimònies tel·lúriques i es desprengueren de les robes cerimonials i continuaren ballant.

SCIO VT ITEM AMENT
Esguardar-se, llavors, tots dos les boques i jugar a entreobrir, envides perceptiblement, els llavis

FRIGIDAE CINERES
Eumaquia davalla la mà vers el baix ventre, sobrespassa els pèls pubians per enterrar-se en la blana pell interior dels pernils i esfonsa els dits en el vèrtex dels solcs dels engonals.

ETIAM IN URNA
Trau un espill, en el revers hi ha un passatge del mite d’Eros i Psique: dos adolescents desvestits estrenyen llurs cosos ingenuament sense capir l’origen de l’imant que atrau tant si com no llurs llavis.

EGO TE ADORABO
Tot seguit, amb les boques entreobertes, es refreguen luxuriosament l’una contra l’altra, tornegen les serralades pubianes i desnuguen cordons umbilicals per tornar a lligar-los, embriagades per la vertiginosa rauxa de llurs ventres.

 

 

“Confesiones de un incrédulo” – H.P. Lovecraft (traducció d’Óscar Mariscal)

Un recull d’escrits del propi Lovecraft que ens mostren una imatge molt distinta del que el públic en general té d’ell. Trobe

m una persona preocupada en tot moment per allò que l’envolta i en contacte amb la realitat. Un materialista que va creure en la ciència per damunt de tot. La pobr

esa de Lovecraft va ser la que va fer que la seua vida fora limitada i no la falta d’interés

pel món” Diu Óscar Mariscal.

Un llibre altament recomanable als devots de Cthulhu.

Algunes perles post-lectura:

Cap 1
Confesiones de un incrédulo
“Considero la felicidad como un fantasma ético cuyo simulacro no alcanza a nadie de forma completa y cuya po

sición como objetivo de todos los esfuerzos humanos es una mezcla grotesca de farsa y tragedia”

Cap 4- Las conductas a

utosacrificables y sus causas.

Escriu Lovecraft sobre les motivacions humanes “(La motivación de) El conflicto emocional consiste en una superación de las inhibiciones naturales merced a un impulso poderoso como […] el amor, que provoca una suspensión temporal de los mecanismos de autoprotección…”

Cap 5- “La prosa es menos atractiva que la poesia, pero cuando hay que decidir entre lo probable y lo extravagante dejo que el sentido común sea mi guía.”

Cap 8- Un profano se dirige al gobierno.
“Lo que un individuo lee, piensa, dice [escribe] y hace durante su tiempo libre depende muy poco de cómo obtiene su dinero durante su jornada laboral”