Duran no és d?Unió, és del PEM
Fa temps. Duran ja no és d’Unió, és del Partit d’Ell Mateix, el PEM.
Unió són 4gats i tots els que conec es declaren independentistes. Duran només es representa a ell mateix i d’alguna manera als tres consellers d’Unió que li deuen la cadira del govern; si fossin de CDC ho tindrien més pelut per ocupar-la. Són consellers gràcies a les “quotes de poder” que Duran ha sabut aconseguir a còpia de fer la mosca collornera (d.p.c.) sense parar. I per això li són fidels… d’aquella manera.
Duran només es representa a ell mateix quan parla com parla. De confederació no se n’ha sentit a parlar fins que ell ha tret la parauleta. Si consulteu sant Google ho comprovareu. Per no parlar-ne no figura ni en el programa de CiU per a les darreres eleccions. L’ opció confederal ha estat absent del debat catalanista i difícilment se’n pot llegir res en diaris o revistes.
Tinc un veí que s’acontentaria amb tenir seleccions catalanes, se li hauria de donar també l’opció de tenir una pregunta específica pels que pensen com ell?
Preguntem-li al Duran, potser el seu cinisme arribaria tan lluny que contestaria afirmativament.————————————————
De fet la seva confederació no existeix, usa erròniament el concepte. Creieu que l’importa? Ell només vol protagonisme i frenar al màxim el procés independentista. Només es poden confederar els estat sobirans, ja independents.
———————————————–
Un únic article del Duran el gener d’aquest any i para de comptar.
El primer és que de confederacions, al món, no n’hi ha. El fet que algun estat s’intituli confederació no és suficient per a considerar-lo una confederació, que és aquell constructe polític en què la sobirania rau en els membres i en cedeixen una part al conjunt. Estrictament parlant ni tan sols Suïssa és una confederació; el que més s’hi acosta és la Unió Europea.
El segon motiu de disconformitat és que per a confederar-se – i també per a federar-se, i per tant l’observació també val per al PSC – necessites un soci – it takes two to tango -, i aquest soci no apareix per enlloc. Només una conjuntura excepcional va permetre la implantació de les autonomies, i immediatament va començar la destrucció del sistema amb el ‘café para todos’. No es veu per enlloc cap intenció de l’Estat per a congraciar-se amb Catalunya ni per a redreçar l’enfocament, al contrari.
L’enfocament d’UDC – o, si ho preferiu, de Duran Lleida – té, a més, una contradicció interna. Vegem què diu la ponència del 25è Congrés (Sitges, 2012): “A partir del reconeixement de la sobirania del poble de Catalunya i en l’exercici del seu dret a l’autodeterminació – el que ara alguns en diuen dret a decidir- seguirem apostant, com ho fem des del 1931, per una confederació lliurement pactada en el sí de la Unió Europea, entenent confederació com l’estadi posterior a l’assoliment de l’estatus d’estat sobirà.
Qui sigui que vulgui organitzar una confederació amb Espanya sense assolir abans aquest estatus d’estat sobirà pot ésser qualificat d’il·lús, í, més greu que això, traeix la lletra i l’esperit del propi text programàtic d’UDC.