Haikus

” No hi ha res més perniciós que un ideal i res tan alliberador com una realitat, sigui quina sigui […] El somni sempre s’escapa: és evanescent, incopsable. La realitat, en canvi, no fuig, som nosaltres que en fugim d’ella […]

En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre, en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàntic és, essencialment, l’esperança que la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem. I són tantes les expectatives que carreguem sobre la persona estimada que al final, d’ell o d’ella, no en queda pràcticament res. […]

Per això solem passar tan ràpidament de l’enomarement a l’odi o a la indiferència, perquè ningú no pot acomplir unes expectatives tan monstruoses. […]

La persona estimada no hi és perquè no ens perdem, sinó per perdre’s junts; per viure en companyia l’alliberadora aventura de la perdició.”

(Pablo d’Ors:  Biografia del silenci)

Al llançar l’ham,

les estrelles vacil·len

damunt del llac.

“La Dama del Rat-Penat  font de polèmiques (Ferrer i Bigué, Llorente, etc.). L’al·legoria de morta-viva aplicada indistintament a la llengua i a la pàtria catalana o, millor dir, al conjunt llengua-pàtria, puix que a partir d’un cert moment aquesta dos conceptes tendeixen a identificar-se, gràcies  sobretot a Balaguer; despertà, però,  un seguit de problemes  que sortiren a la llum a partir sobretot de la publicació de la poesia titulada La dama del Rat Penat (Balaguer, 1882) uns versos de la qual

Morta diuen que és,

més jo la crec viva.

–No és morta no,

sols està dormida.

Ja’s despertarà

quan vinga lo dia,

quan l’hora n’arribe, quan l’hora ne sone;

quan l’hora ne sia.

foren considerats versamblanment com una proclama de l’aixecament de Catalunya per la independència. Perquè aquesta al·legoria implica en primer lloc la paradoxa d’una llibertat general que en esdevenir llibertat d’una pàtria concreta sembla entrar en contradició amb ella mateixa; aquesta llibertat “determinada” s’oposa d’alguna manara a la llibertat universal i a la de les altres pàtries o nacions alliberades o en procés d’alliberament, com és ara el cas de Catalunya i Provença enfront d’Espanya i de França, on l’alliberament de les primeres  implica un cert nivell d’antagonisme amb les segones, puix que planteja el problema de la responsabilitat de la mort de la pàtria. […] Aquesta és la interpretació que de l’al·legoria de la morta-viva feren alguns sectors catalanistes, aplicant-la principalment a la llengua, gràcies sobretot al sector més conservador del jocfloralisme, però gràcies també a la idea de reconstruir les institucions de la Corona d’Aragó, coatjuvant-hi la mitificació-reivindicació que certs catalans realizaren, seguint les passes del Balaguer jove que publicà La Corona de Aragón.

L’autor de la poesia La dama del Rat Penat, en una nota que acompanya l’edició de les seves Poesies (1882), va voler precisar que era impossible interpretar en un sentit independentista els versos d’un poeta que pertanyia “al partit  progressista en la qual bandera se llegia unitat nacional a tota costa i que aquella poesia  no tenia cap altre sentit “que la representació de Barcelona dormida pel moment, però prompte a despertar-se en sonar lo crit de llibertat en Espanya”.” (Rossend Arqués: La morta-viva. Gènesi, tradició i funció d’una al·legoria de la renaixença de la llengua catalana i de Catalunya, pp. 40-41, 3.2.1)

Sense topar-hi

travessa la nit fosca.

Rata-pinyada.

“Cal fer POLÍTICA, i Carles Puigdemont ha d’entrar ja al Principat (no cal esperar a ‘ridícules investidures’) i amb la seva arribada crear un terratrèmol de masses, un moviment polític popular al carrer. Cal treure la gent al carrer, i guanyar el poder no en un jutjat del Suprem, sinó on sempre es guanya el poder, amb el poble, als carrers i places d’aquest país… i el temps passa; si Puigdemont arriba a l’agost potser és massa tard i només es trobarà turistes… Oblidem els ‘legalismes de l’estat espanyol’ i guanyem la nostra llibertat…” (Jordi Pagès, 21-6-2024. Comentari sobre l’editorial de Vicent Partal del mateix dia)

Petges d’albatros.

Estrelles a la sorra.

L’aigua esborra.

Els problemes de salut mental encara viuen i es viuen en el sikenci, sovint provocat per la por, la vergonya o la incomprensió. Aquest silenci dificulta que algunes persones busquin ajuda mèdica i es recuperin.

“Un dels principals problemes als quals han de fer front les persones amb trastorns mentals és l’estigmatització i discriminació  que pateixen. El rebuig social i la manca d’igualtat d’oportunitats afecta greument la seva qualitat de vida i es tradueix en situacions d’aïllament, impossibilitat de buscar o mantenir una feina, dificultat a l’hora de demanar ajuda per superar la malaltia i, fins i tot, la tendència a assumir els prejudicis socials com a propis.

Les idees preconcebudes sobre el perfil d’aquestes persones, que es basen en l’atribució de qualitats negatives, com ara l’agressivitat o la incapacitat, no tenen cap fonament científic i no es corresponen amb la realitat. Aquests estereotips, profundament arrelats en la nostra societat i alimentats per la cultura popular, la indústria audiovisual i els mitjans de comunicació, són fruit del desconeixement i la manca d’informació.” (Canal Salut, gencat)

Com una bola

es tanca l’eriçó.

Coixí de puntes.

“L’aigua que no corre s’estanca, es podreix i put; això ho sabem tots. Però també put i es podreix tota vida que no flueix. La nostra vida només és digna d’aquest nom si flueix, si està en moviment. Ja sigui per covardia o per mandra, però, o fins i tot per inèrcia –tot i que gairebé sempre és la por la que ens paralitza–, tots tendim a quedar-nos quiets i, encara més, a encastellar-nos. Encastellar-se no és solament quedar-se quiet; és dificultar qualsevol moviment futur. […] Vivim, sí, però sovint estem morts. Ens hem sobreviscut a nosaltres mateixos.” (Pablo d’Ors: Biografia del silenci)

Panxa enlaire.

La mosca dins la sopa

lluita per viure.

“[…] Amb Aragonès i Rovira al capdavant, són els partidaris d’encetar una nova etapa, amb una cúpula nova a partir del congrés dels republicans previst el 30 de novembre.

Un congrés en què Oriol Junqueras vol presentar-se per tornar a presidir el partit, si ho vol la militància, després del pas al costat ‘temporal’ que anunciava després de la debacle electoral d’ERC el 12 de maig. En la seva òrbita, els que defensen que és l’únic valor que tenen els republicans per reveretir la deriva electoral i liderar un nou projecte.” (Notícies 3/24, 19-6-2924)

La sargantana

s’amaga dins l’escletxa.

Li surt la cua.

El Dia Mundial de la Música, celebrat cada 21 de juny, és una data que ressona al cor dels melòmans i  artistes d’arreu del món.

Aquesta jornada especial no només és una oportunitat per disfrutar de concerts i melodies; és un moviment que transcendeix fronteres, idiomes i cultures, unint la humanitat sota el llenguatge universal de la música. Des dels seus inicis, l’objectiu ha sigut clar: portar la música a cada cantonada, accessible a tothom, prescindint del gènere, la jerarquia o l’origen. Un dels propósits fonamentals és promoure l’intercanvi cultural entre els pobles del món permetent que els diversos estils i gèneres musicals es posin de manifest.

Durant aquest diada, els carrers, parcs i places es converteixen en escenaris vius, on la música és la verdadera protagonista, oferint un espectacle gratuït que nodreix l’esperit i celebra la diversitat musical.

Ocell quiet.

Fils d’electricitat.

Ganxo i cua.

“Bombix mori és el terme científic del cuc de seda, un insecte originari del nord de l’Asia. La cria d’aquesta espècie s’inicià a Xina cap a l’any 2500aC per obtenir-ne el fil del seu capoll de seda, una fibra amb la que teixeixen teles d’alta qualitat i extraordiària resistència.

Es van arribar a crear rutes d’intercanvi entre Orient i Occident. La ruta de la seda començà al segle IIaC i va servir per transmetre coneixement i informació entre l’est i l’oest durant molt de temps.  Molts productes transitaven en aquestes rutes i, la seda, un dels més preuats.

Existeixen diverses llegendes sobre el descobriment de la seda i la més extesa ens explica que l’emperador Huang Ti, li va demanar a la seva dona l’emperatriu Xi Ling Shi que investigués què li passava al seu arbre de morera que li desapareixien les fulles misteriosament. Tot observant va descobrir uns petits capolls. En va agafar un mentre prenia el te calent i sense voler se li escapà de les mans i va caure dins la tassa. Al trere’l va començar a desfilar-se i en va obtenir un fil molt llarg. […]

Què fem amb els capolls de seda? Alguns els fem arribar a filadores que artesanalment els filen, els teixeixen i els hi donen una nova vida.” (https://annaalbert.com)

Amb la mortalla

del cuc de seda, brodats

vestits de núvia.

“Així  van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora” (Llibre del Gènesi 2, 1-3).

Al bri de llum

l’aranya hi descansa.

Cosmos tramat.

Ratllles vivents.

Dibuixat un estel.

Tela d’aranya.

“Entrevista a Xavi Monge, advocat d’Alerta Solidària, que porta el cas de Jordi Ros, un dels encausats de l’operació Judes.

…

— Diverses vulneracions dels drets fonamentals. La primera haver encanonat amb armes llargues, amb metralletes, no només al Jordi, sinó a la família, quan es fan escorcolls. També la custòdia de gairebé deu hores del seu germà a les escales de l’edifici…

…

–I hi va haver amenaces cap a la família i la parella per a doblegar la seva voluntat…

…

— Li deien què havia de dir i l’amenaçaven, recordant-li que detindrien la seva parella, el seu germà, els seus pares…”

(Fragments de les respostes de l’entrevista que

Clara Ardèvol Mallol va fer a Xavi Monge, 7-6-2024)

Cap de la truita

flagel·lat per la pluja.

Esquitxoteig.

“Se sabia que tot era mentida, però així i tot polítics, periodistes i presumptes experts i investigadors han fer servir la ‘trama russa’ per desprestigiar l’independentisme. Perquè tot era, en realitat, guerra bruta i prou.” (Vicent Partal, 4-6-2024)

Ocell rapaç.

L’ombra damunt la presa,

el punt de mira.

¡No ens podem quedar callats!

Necessitat del silenci. Enmig de bullici dels nostres temps, són moltes les persones que senten la necessitat d’alliberar-se del seu sorollós dia a dia i trobar la tranquil·litat.

Només cal que ens observem quan no estem ocupats, quan la nostra atenció no és absorbida per la feina, la lectura o qualsevol altra activitat. En què pensem llavors? Quins pensaments emergeixen en nosaltres, per exemple, quan passegem, anem amb tren/metro…? Què passa per la nostra ment abans de posar-nos a dormir? Aquests pensaments que sorgeixen en aquests instants sense control ens mostren el nostre interior.

Cridem! Cridem! No ens podem quedar callats!

Romp el silenci

el crit de la gavina.

Ja es fa fosc.

“El trastorn bipolar és una malatia mental greu que es caracteritza per canvis dràstics en l’estat d’ànim. Les persones afectades osci·len entre episodis d’eufòria i activitat (manies) i desesperança (depressió).

Aquest tratorn va més enllà dels alts i baixos emocionals que poden experimentar totes les persones: els simptomes són molt intensos, duren setmanes o mesos, tenen un gran impacte en la qualitat de vida i poden arribar a posar en risc la vida de la persona afectada.

Tot i que és una malaltia crònica, es pot aribar a controlar amb el tractament adequat, que en molts casos permet portar una vida normal.”

(canalsalut.gencat.cat, 16-1-2023)

Socors demana:

cranc de potes enlaire

al buit s’arrapa.