marginàlies

El moix el mira fix com si li volgués retreure res o l’acusàs de qualque malifeta. El mira com si se sentís el rei de la casa i li fes a saber que ell, el seu amo, a la casa, és el darrer mot del credo. És clar que no li fa por, a l’amo, però el seu mirar inquisador el desconcerta i l’enjogassa ensems. I de cop se li acudeix de recitar-li amb els ulls ben davant els del moix, que resisteixen altivament l’envestida:

Ce toit tranquille, où marchent des colombes,
Entre les pins palpite, entre les tombes;
Midi le juste y compose de feux
La mer, la mer, toujours recommencée
O récompense après une pensée
Qu’un long regard sur le calme des dieux!

Què et sembla, moix sense nom? Sí, així comença “Le cimetière marin”, de Paul Valery, que avui fa 151 anys que va néixer. Ets moix entenimentat i entens el francès; no costa molt fer-te amb els sis versos.

I escolta això altre, també:
Y miro, y sólo veo
velocidad de vicio y de locura.
Todo eléctrico: todo de momento.
Nada serenidad, paz recogida.
Eléctrica la luz, la voz, el viento,
y eléctrica la vida.

Aquests versos són d’en Miguel Hernández, que també avui fa 112 anys que va néixer, i que semblen haver-se escrit va només una estona.

Estàs millor? La poesia cura, creu-me.