marginàlies

Deia que admirava Fellini, encara que no n’acabàs d’entendre cap de les seves pel·lícules, i que en veure “L’any passat a Mariendbad”, de Resnais, havia comprovat que jugar amb el temps és una aventura que sempre acaba bé. I que no es moriria sense haver coreografiat el que li despertava Bach encara que fos incapaç de moure’s harmònicament. Contava sempre que el somni més gran que havia tingut mai era el que en convertia en rata de biblioteca del Vaticà i s’assabentava de tots els crims comesos per aquest estat que es creu d’altre món. També deia que la felicitat era anterior a l’alegria de l’anyell i recomanava fermament als que considerava els seus amics que no s’acostassin mai al poder perquè no hi ha res que faci més mal que tenir un amic poderós. L’observació és un art que mor, advertia constantment, i que la llum pròpia té els ulls de gat i sap orientar-se en les foscors més denses. Com la solitud. Ell, en canvi, se les tenia seriosament amb el glaucoma.